Les polítiques de permisos parentals més recents han estès al pare el dret a la cura dels fills, la qual cosa fomenta la igualtat de gènere i menys discriminació cap a la maternitat. A Espanya hi ha una gran diferència en l’ús que fan homes i dones dels diversos permisos. Aquest ús depèn, en gran manera, de l’estabilitat laboral i de si el permís és remunerat o no. Els homes que utilitzen els permisos parentals tendeixen a dedicar més temps a tenir cura dels fills, sobretot si en gaudeixen quan la parella s’ha reincorporat a la feina, de manera que es configuren com un instrument que afavoreix la igualtat de gènere.

El naixement d’un fill sol comportar una alegria immensa i, també, un nou escenari al qual tota la família s’ha d’adaptar. De la nit al dia, els membres de la parella afronten les intenses necessitats de cura del nadó, i no hi ha més remei, per tant, que reduir el temps que abans dedicaven a altres activitats.

En un context d’augment de les famílies de doble ingrés, en què la taxa d’ocupació de les mares amb fills menors de 3 anys va passar del 45% l’any 2000 al 63% el 2015, l’harmonització de la criança dels fills i la feina remunerada constitueix un repte de primera magnitud. Davant les demandes de la societat espanyola per afrontar aquest desafiament, els poders públics han desenvolupat diverses iniciatives, amb un doble objectiu: primer, promoure una conciliació adequada de la vida familiar i laboral, i segon, aconseguir la igualtat efectiva d’homes i dones a l’hora de tenir cura dels fills.

El propòsit d’aquest estudi és descriure l’ús dels permisos per a la cura dels fills a Espanya a partir de l’Enquesta sobre l’ús social de permisos parentals del 2012. Aquesta enquesta és la més recent que s’ha dissenyat específicament per a l’anàlisi d’aquesta realitat social. (Gràfic 1).

L’estudi i l’enquesta han estat finançats pel Ministeri d’Economia i Competitivitat, projectes CSO 2009-11328 i CSO 2013-44097-R.

Originàriament, els permisos per tenir cura dels fills només podien ser utilitzats per les mares, i tenien la finalitat de facilitar que es recuperessin físicament després del part i de preservar la salut del nadó. Amb el temps, i amb els objectius de contribuir a eliminar la discriminació contra la maternitat i fomentar una implicació més gran dels pares en la cura, aquest dret es va estendre als homes.

Els pioners en aquestes polítiques van ser els països escandinaus, que van observar que el fet de limitar-se a estendre als pares el dret als permisos no volia dir necessàriament que en fessin més ús. És per això que van decidir d’introduir incentius més eficaços. Van posar en marxa així la «quota per al pare» (father’s quota): un període de permís amb un sou de substitució elevat, intransferible a la mare i que es perd si no es fa servir (Duvander i Johansson, 2012). El resultat va ser que la implicació dels pares a l’hora de tenir cura dels fills va augmentar de manera exponencial. Actualment, cada vegada són més els països que reconeixen el dret dels homes a implicar-se en la cura i creen permisos específics com ara el de paternitat (Meil, 2013).

A Espanya, l’ampliació del dret a aquests permisos als homes ha estat molt gradual, tot i que les diverses reformes han estat lligades a la política de promoció de la igualtat de gènere. Primer s’estén als treballadors de tots dos sexes el dret a l’excedència i la reducció de jornada (totes dues sense retribució) com un dret familiar, és a dir, exclusiu per a un dels membres de la parella (Escobedo et al., 2012). Posteriorment, passa a entendre’s com un dret individual, alhora que s’estén als homes la possibilitat d’utilitzar el permís de lactància, com també una part del permís de maternitat si aquest és cedit per la mare.

Fins fa una dècada, la filosofia subjacent a aquesta evolució va ser estendre als homes el dret d’utilitzar els diversos permisos previstos per a les mares, però no de promoure’n la utilització mitjançant incentius positius. Només a partir de la Llei per a la igualtat efectiva de dones i homes del 2007 i mitjançant la creació d’un permís de paternitat, es va perseguir explícitament fomentar la implicació dels homes en la cura dels fills (Escot i Fernández-Cornejo, 2012). En conjunt, el sistema espanyol de permisos per a la cura d’infants es caracteritza per reconèixer un alt grau de protecció jurídica enfront de l’acomiadament, un alt grau de flexibilitat en les possibilitats d’ús, una bona protecció econòmica durant les primeres setmanes de vida del nadó gràcies a permisos ben remunerats, però una escassa compensació econòmica dels permisos de durada més llarga. Les característiques bàsiques d’aquests permisos queden recollits a contiuació:

Característiques principals dels permisos per tenir cura dels fills a Espanya

• Permís de maternitat

Setze setmanes remunerades al 100% de la base reguladora en els casos de maternitat biològica, adopció o acolliment familiar, sempre que hom estigui donat d’alta o assimilat i s’hagi cotitzat un període mínim de temps. Si no es compleixen els requisits de cotització exigits, es té dret a sis setmanes de prestació no contributiva.

Sis setmanes són obligatòries després del part i les altres es poden transferir al pare o bé es poden utilitzar a temps parcial. En els casos de parelles del mateix sexe, com també en l’adopció, els progenitors han de comunicar a la seguretat social qui farà ús del permís de maternitat i qui del de paternitat.

• Permís per lactància

Un cop acabat el permís de maternitat, tots dos progenitors tenen dret a un permís de lactància (tot i que només pot gaudir-ne un), consistent en dues mitges hores o una hora de reducció de jornada, sense reducció proporcional del sou, fins al novè mes del nadó. En conveni col·lectiu o per acord amb l’empresa es pot acumular aquest permís de maternitat, que normalment resulta en dues setmanes addicionals.

• Permís de paternitat

Quatre setmanes (des del 2017; fins aleshores eren dues setmanes) ininterrompudes des del part per naixement, acolliment o adopció d’un fill, remunerades al 100% de la base reguladora, sempre que hom estigui donat d’alta o assimilat i s’hagin cotitzat 180 dies.

• Excedència per tenir cura dels fills

Dret de tot treballador a la suspensió del seu contracte laboral, sense cap contraprestació, fins que el menor compleixi 3 anys, amb reserva del lloc de treball durant el primer any i d’un de categoria semblant si la durada és superior. Se’n pot gaudir de manera fraccionada.

• Reducció de jornada per guarda de menors

Dret de tot treballador a una reducció entre un mínim d’una vuitena part i un màxim de la meitat de la jornada laboral, amb reducció proporcional del sou, fins que el menor tingui 12 anys. Se’n pot gaudir de manera fraccionada.

• Altres permisos per cura de fills

Permís per risc durant l’embaràs i durant la lactància. Dret a reducció de jornada per tenir cura de menors afectats per càncer o una altra malaltia greu, amb una prestació compensatòria per la reducció corresponent del sou. 

Actualment, la majoria de pares i mares espanyols utilitza permisos per tenir cura dels fills durant els primers mesos. De la mateixa manera que passa en altres països europeus, els permisos que compensen la totalitat o una part del sou (paternitat i maternitat) són utilitzats per la gran majoria de treballadors, mentre que els que manquen de remuneració (excedències i reduccions de jornada) tenen un ús minoritari (Gràfic 2). 

Entre les dones, l’ús de permisos s’ha incrementat de manera sostinguda durant les últimes dècades, mentre que, per als homes, la introducció del permís de paternitat el 2007 va representar un autèntic tombant. Abans del 2007, l’única fórmula perquè els pares gaudissin d’un permís remunerat passava perquè les seves parelles els cedissin una part del permís de maternitat, una cosa que només passava en el 7% dels casos. El permís de paternitat ha permès que, d’ençà que es va posar en marxa fins avui, tres de cada quatre pares hagin gaudit almenys de dues setmanes per cuidar els seus fills. Aquest canvi tan substancial posa en relleu la rellevància del disseny dels permisos a l’hora d’avançar cap a la corresponsabilitat d’homes i dones en la cura dels fills (Romero-Balsas, 2015).

En tots els tipus de permís el percentatge d’ús és més alt entre les dones, les quals també utilitzen permisos significativament més llargs. La distància amb els homes és especialment intensa en les excedències i reduccions de jornada, és a dir, quan no hi ha remuneració; en aquests casos, les dones multipliquen per 10 les taxes d’ús dels homes (gràfic 2). Sembla evident, doncs, que els permisos remunerats exclusius per als homes en promouen l’ús, mentre que si no hi ha salari de substitució, la seva participació cau dràsticament.

Les condicions laborals dels progenitors són determinants en les estratègies de cura de les famílies espanyoles (Lapuerta et al., 2011). En particular, la inestabilitat laboral redueix la probabilitat d’utilitzar els permisos, tant els remunerats com els no remunerats (Gràfic 3).

Si les dones tenen un contracte indefinit, el recurs a una excedència o una reducció de jornada per conciliar vida familiar i laboral és 4,4 vegades més probable que si la feina que tenen és temporal o si són autònomes; els homes amb contracte indefinit tenen 2,9 vegades més probabilitat de fer servir els permisos parentals. Així mateix, s’ha observat que el fet de treballar en el sector públic promou l’ús de permisos no remunerats entre els homes (Meil et al., 2017).

D’aquestes diferents pautes d’ús es dedueix que els treballadors temporals són conscients de l’existència de possibles penalitzacions de caràcter laboral, com ara la no renovació del seu contracte després del permís o la pèrdua de possibilitats d’estabilització o promoció. 

En el cas dels autònoms, el risc de perdre clients, juntament amb la pèrdua d’ingressos pel cost d’oportunitat del permís, fan que ben pocs redueixin o cancel·lin temporalment l’activitat. D’aquesta manera, la conservació de la feina dels membres de la parella i les condicions laborals que tenen és un factor fonamental a l’hora de considerar si utilitzen un permís parental o bé si es decanten per altres estratègies de cura.

L’ús de permisos parentals també està relacionat amb el nivell d’estudis dels pares i mares (Gràfic 4). 

Les diferències més grans entre els que tenen nivells d’estudis alts i baixos es troben en els permisos no remunerats. Els progenitors amb nivells d’estudis elevats solen aconseguir llocs de treball estables i amb salaris millors, i això els permet sufragar més fàcilment els costos d’oportunitat que implica el fet de gaudir d’un permís sense remuneració, tant si és a temps complet com parcial. D’altra banda, aquests pares i mares solen disposar de més informació i coneixement sobre l’existència d’aquests recursos i sobre la manera de sol·licitar-los.

El permís de paternitat sembla aconseguir l’objectiu de contribuir a una implicació més gran dels pares a l’hora de cuidar els fills, ja que els que n’han gaudit dediquen més temps a tenir-ne cura (gràfic 5). No obstant això, el grau d’implicació varia segons el tipus de permís utilitzat.

Els homes que fan servir el permís de paternitat dediquen de mitjana 28 minuts diaris més a tenir cura dels fills que no pas el que no han utilitzat el permís. Per la seva banda, els que han utilitzat una part del permís de maternitat (fins a 10 setmanes) hi dediquen com a mitjana diàriament 1 hora i 12 minuts més de temps. En tots dos casos, aquesta implicació contrasta amb la dels que només van utilitzar el permís de paternitat. Per tant, l’ús de permisos més llargs resulta més efectiu per implicar els homes en les tasques de cura.

La utilització de la reducció de jornada per part dels homes, tot i que no interromp del tot la feina, també comporta que els homes s’involucrin més a l’hora de tenir cura dels fills. Concretament, els homes que han utilitzat una reducció de jornada hi dediquen una mitjana de 54 minuts diaris més que no pas els que no han utilitzat cap permís. D’altra banda, l’excedència sembla que és el permís que afavoreix més la implicació dels homes, ja que els qui en van fer ús superen en més de 2 hores diàries de cura aquells que no van utilitzar-les.

Mentre que el permís de paternitat, llevat d’alguna excepció, s’utilitza quan les mares amb feina es troben en permís de maternitat, els altres tipus de permisos s’usen quan la mare ha tornat a la feina, i això implica que el pare té cura del nadó sense la presència de la mare. La utilització dels permisos parentals en solitari per part dels homes es relaciona amb una implicació més gran a llarg termini en les tasques de cura (O’Brien i Wall, 2016), una cosa que, en el cas espanyol, es comprova amb la implicació més gran dels que han gaudit del permís de maternitat en solitari. Així mateix, la implicació dels homes no tan sols promou la igualtat de gènere en les tasques de la llar (Meil, 2013; Escot i Fernández Cornejo, 2012; Romero-Balsas, 2015), sinó també el desenvolupament de vincles més profunds entre pares i fills (O’Brien i Wall, 2016), com ells mateixos reconeixen:

“El fet de passar tot un mes plegats, de jugar-hi, em va acostar molt més a la meva filla; des d’aleshores hem estat més units i ara som carn i ungla, amb la nena mantinc una relació molt estreta. [...] Amb el nen, en canvi, el vincle no va ser tan intens, ja que no vaig passar tant de temps jugant-hi tranquil·lament, passejant i altres coses” (entrevista a un pare de 32 anys amb permís en solitari).

Gairebé deu anys després d’haver-se introduït, podem considerar que el permís de paternitat ha estat un èxit, ja que la majoria dels pares n’han fet ús en la seva totalitat. D’altra banda, malgrat que el seu ús és minoritari, l’obertura als homes de permisos pensats inicialment per a les dones també ha representat un avanç en la corresponsabilitat en les tasques de cura.

En els permisos ben retribuïts no hi ha gaires diferències per sexes i les millores en la legislació es tradueixen en taxes d’ús elevades. Tanmateix, l’ús dels permisos sense compensació econòmica és minoritari i esbiaixat segons el sexe i les condicions laborals. Això és degut, fonamentalment, a l’absència de remuneració. En aquest sentit, la precarització creixent en l’ocupació implica un fre perquè tots els treballadors i treballadores exerceixin el dret de gaudir de permisos laborals per tenir cura dels fills.

Finalment, l’evidència empírica confirma que la utilització de permisos per part dels homes augmenta la seva implicació en la cura, la qual cosa demostra que són una eina eficaç a l’hora de tendir a la igualtat de gènere. A aquest respecte, l’ampliació el 2017 a quatre setmanes del permís de paternitat és molt positiva, tot i que insuficient, ja que no en fomenta l’ús quan la mare es reincorpora a la feina i perquè és poc temps per aconseguir una socialització més efectiva en la cura del nadó.

Gerardo Meil, catedràtic de sociologia

Jesús Rogero-García, professor de sociologia

Pedro Romero-Balsas, professor de sociologia

Universitat Autònoma de Madrid

Duvander, A.-Z., i M. Johansson (2012): «What are the effects of reforms promoting fathers’ parental leave use?», Journal of European Social Policy, 22(3).

Escobedo, A., L. Flaquer i L. Navarro (2012): «The social politics of fatherhood in Spain and France: a comparative analysis of parental leave and shared residence», Ethnologie française, 42(1).

Escot, L., i J.A. Fernández-Cornejo (coords.) (2012): Una evaluación de la introducción del permiso de paternidad de 13 días. ¿Ha fomentado una mayor corresponsabilidad en el ámbito del cuidado de los hijos pequeños?, Madrid: Instituto de la Mujer.

Lapuerta, I., P. Baizán i M.J. González (2011): «Individual and institutional constrains: an analysis of parental leave use and duration in Spain», Population Research and Policy Review, 30(2).

Meil, G. (2013): «European men’s use of parental leave and their involvement in child care and housework», Journal of Comparative Family Studies, XLIV(5).

Meil, G., P. Romero-Balsas i J. Rogero-García (2017): «Why parents take unpaid parental leave. Evidence from Spain», dins V. ?esnuiytè, D. Lück i E. D. Widmer (eds.): Family continuity and change. Contemporary European perspectives, Londres: Palgrave Macmillan.

O’Brien, M., i K. Wall (eds.) (2016): Comparative perspectives on work-life balance and gender equality. Fathers on leave alone, Nova York: Springer.

Romero-Balsas, P. (2015): «Consecuencias del permiso de paternidad en el reparto de tareas y cuidados en la pareja», Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 149.