La solitud incrementa el risc que la salut física i mental empitjori, i afecta el benestar individual de les persones i la vida comunitària. Pot aparèixer al llarg de tot el cicle vital, tot i que presenta una incidència més gran en edats avançades, per la qual cosa és rellevant establir mesures preventives i d’intervenció adequades a cada grup d’edat.

La solitud es compon de moltes facetes i cada persona la viu d’una manera diferent, i això en dificulta la concepció i el mesurament. Hem de diferenciar entre el fet d’estar sol –aïllament social, que es manifesta en l’absència de contactes socials– i el fet de sentir-se sol –la solitud com a percepció–. En general, factors com ara ser dona, tenir una edat avançada, presentar un estatus socioeconòmic i un nivell educatiu baixos, patir problemes de salut, viure sol, no tenir parella i tenir relacions socials inestables es relacionen amb nivells més alts del sentiment de solitud. Al seu torn, la sensació de solitud presenta dos vessants: la solitud social, referida a la manca de relacions amb el grup social, i la solitud emocional, referida a la manca de persones de confiança a les quals recórrer en cas de necessitat.

El fenomen de la solitud és complex i cal examinar-lo per motius diversos. Des del punt de vista estructural, l’envelliment poblacional i la individualització social augmenten progressivament en les societats modernes, amb efectes potencials sobre els riscos de patir solitud. Des del punt de vista conjuntural, la pandèmia de la covid-19, com també els confinaments que se’n deriven, poden haver incrementat la solitud no desitjada. En aquest context, resulta imprescindible respondre dues preguntes clau. D’una banda, quin efecte va tenir el confinament de la primavera del 2020 en la prevalença de la solitud. De l’altra, quins són els factors protectors davant la solitud en situacions de gran aïllament. Per a això, es va fer una enquesta, en dues fases, a la població més gran de 55 anys resident a Andalusia: la primera fase s’havia dut a terme el febrer del 2020 –abans del confinament– i la segona es va fer al final de l’abril i el començament del maig –en ple confinament–. La mostra va enquestar el mateix nombre d’homes i de dones, i es van establir tres grups d’edat: de 55 a 64 anys, de 65 a 79 anys i majors de 80 anys.

Els resultats de l’enquesta mostren que durant el confinament, en relació amb la situació prèvia a la implantació d’aquesta mesura, el sentiment de solitud entre la població andalusa major de 55 anys va augmentar del 47% al 57%. La solitud moderada es va incrementar del 40% al 52% i la severa va baixar del 7,4% al 4,7%. Per tant, durant el confinament, més de la meitat de la població andalusa més gran de 55 anys va declarar sentir-se sola, si bé la solitud considerada més greu va minvar notablement.

Convé assenyalar que les persones que prèviament se sentien més soles van trobar un suport més gran per part de les seves xarxes familiars i d’amistats, possiblement coneixedores de la seva situació. Dues terceres parts de les persones amb solitud severa i un terç de les que experimentaven solitud moderada abans que s’introduís la mesura per pal·liar la pandèmia  abans del confinament van manifestar que el seu nivell de solitud havia minvat durant el confinament. En canvi, entre les persones que no sentien solitud abans, la situació inèdita i inesperada de confinament va poder motivar l’aparició d’aquest sentiment en nivells moderats, tot i que potser només conjunturalment.

La majoria d’estudis indiquen que la solitud augmenta amb l’edat i presenta una lleugera prevalença masculina. Tanmateix, en el cas de la població estudiada (andalusa major de 55 anys), el confinament causat per la pandèmia de la covid-19 va tenir efectes inesperats.

Abans de confinament, el sentiment de solitud entre les persones grans afectava d’una manera semblant tant les dones com els homes. Durant el confinament, però, l’impacte d’aquesta sensació va ser més intens entre les dones. Durant l’etapa d’aïllament domiciliari, la solitud va afectar el 62% de la població femenina i el 50% de la masculina. No obstant això, la solitud més greu va minvar més marcadament entre les dones.

També va tenir lloc un efecte diferencial segons l’edat. Els augments més grans es van donar en el grup de 65 a 79 anys –i més entre les dones–, a causa, sobretot, de l’increment de la solitud moderada. En el grup de 55 a 64 anys, la prevalença de solitud en el col·lectiu dels homes amb prou feines va augmentar, mentre que en el de les dones es va incrementar entorn del 30%. Destaca el creixement menor del sentiment de solitud entre les persones majors de 80 anys, amb una diferència clara per sexe: en el cas dels homes va baixar el 25% i en el de les dones va augmentar el 20%. La solitud severa, molt menys prevalent, va minvar per a tots els grups d’edat. Les dades suggereixen dues hipòtesis: d’una banda, tal com apunten diferents estudis, ateses les diferents trajectòries de vida d’homes i dones d’aquestes generacions, les dones tenen unes xarxes de proximitat més estables i fortes. De l’altra, les dones tenen cura en una mesura més gran tant de nets com d’altres familiars grans. Totes dues xarxes es van veure afeblides pel confinament, amb l’augment consegüent de la sensació de solitud entre la població.

En el marc de l’estudi dut a terme, les persones en situació de solitud van declarar que tenien un estat de salut pitjor. Segons la majoria de recerques relacionades amb aquest aspecte, la solitud s’associa a uns nivells més alts de morbiditat, discapacitat i mortalitat. Els resultats de la recerca mostren que aquests efectes s’amplifiquen en una situació de confinament. A més a més, les persones amb pitjor salut també presenten una afectació més gran del sentiment de solitud.

No obstant això, els resultats de l’estudi van mostrar una millora de la salut percebuda durant el confinament, una cosa que es podria explicar per una relativització de la situació pròpia dels participants en l’enquesta, en un marc pandèmic advers. La taxa de solitud va augmentar més entre les persones amb un bon estat de salut o que van considerar que la seva salut havia millorat, possiblement a causa de l’impacte més gran que el confinament va tenir en la seva vida diària. L’increment més baix de la solitud entre les persones amb pitjor salut –que així i tot continua tenint una prevalença més alta– es podria explicar perquè ja abans de la pandèmia estiguessin més limitades per aquest aspecte.

Entre la població sense limitacions en les activitats bàsiques de la vida diària i sense depressió es van observar tendències similars de solitud. L’única excepció es va donar en el grup de persones amb depressió crònica, que van mantenir constant el seu nivell de solitud.

En general, la sensació de solitud és més alta entre les persones amb menys nivell educatiu. La incidència més gran entre les persones sense estudis és constant per sexe i a totes les edats. De fet, diversos estudis duts a terme mostren que un nivell d’instrucció més elevat ofereix millors estratègies, recursos i contactes estables per afrontar o evitar la solitud.

Durant el confinament, la proporció de persones amb sentiment de solitud va augmentar més en el grup amb estudis primaris o sense estudis, tot i que les diferències van ser relativament petites respecte a la població amb un nivell d’estudis més alt. Aquesta tendència es va mantenir en tots dos sexes i en tots els grups d’edat.

Aquestes dades indiquen que la gestió de la solitud durant el confinament, com també el repertori d’estratègies per afrontar-la, no va ser de manera significativa més eficient en el cas del grup amb més nivell educatiu. Tot plegat suscita la hipòtesi d’una «democratització» per nivell educatiu de la gestió de la sensació de solitud a causa d’una situació inèdita, sobtada i, sobretot, sense aprenentatge previ.

La solitud és una sensació multidimensional, que s’expressa de maneres diferents. Entre el febrer i l’abril del 2020, la prevalença de la solitud emocional –no tenir prou persones de confiança o a les quals recórrer en cas de necessitat– va augmentar del 25% al 36%, mentre que la incidència de la solitud social –trobar a faltar la companyia d’altres persones– va baixar del 26% al 18% entre la població major de 55 anys a Andalusia.

La solitud emocional va augmentar significativament tant entre els homes com entre les dones. El nivell de solitud social, però, va minvar més entre els homes, amb una incidència prèvia més alta d’aquest sentiment. Per edats, el grup de 65 a 79 anys va ser el més afectat durant el confinament: es va duplicar la solitud emocional respecte a abans de la pandèmia i la davallada de la solitud social va ser menor.

La solitud emocional durant el confinament va afectar el 53% de les persones sense estudis, mentre que entre la població amb estudis secundaris o superiors aquest percentatge va ser del 30%. A més a més, les dades de l’estudi efectuat mostren que la disminució relativa de la solitud social en les persones amb nivells educatius més alts va multiplicar la mostrada per la població amb nivells educatius més baixos, per la qual cosa es va amplificar la magnitud de la desigualtat davant la solitud.

Aquests resultats suggereixen que la situació de confinament va generar entre les persones grans una multiplicació de contactes i de xarxes a distància que va implicar menys solitud social. Paradoxalment, hi va haver un destacat increment de la solitud emocional, molt possiblement vinculat a la por que pot provocar la mateixa pandèmia, a la incertesa que representa aquesta situació i a la manca d’activitat social fora del domicili. D’altra banda, les dades van mostrar que van ser les persones amb un nivell educatiu més alt –el nivell de solitud de les quals va augmentar en una mesura més gran– les que van incrementar els contactes virtuals, sobretot amb videotrucades i missatgeria instantània. D’aquest resultat podem deduir l’existència d’una fractura digital a l’hora d’alleujar el sentiment de solitud.

El confinament que hi va haver a Espanya entre el març i el juny del 2020 va empitjorar l’epidèmia de solitud que ja existia entre la població. La prevalença de solitud va augmentar durant el confinament, quan més de la meitat de la població més gran de 55 anys a Andalusia va declarar sentir-se sola. La solitud va augmentar entre les persones grans més joves i amb un bon estat de salut, possiblement perquè estaven menys acostumades a les restriccions en les seves activitats i contactes quotidians.

Un nivell d’estudis més alt protegeix davant la solitud, encara que l’experiència de l’aïllament extrem propi del confinament mostra que l’impacte va ser semblant en tots els nivells educatius. A partir de l’estudi dut a terme, sorgeix la hipòtesi de si un nou confinament, amb un aprenentatge previ, tindria efectes diferencials en aquest sentit.

La manca d’experiència davant d’una situació d’aïllament domiciliari, com també una preocupació més gran per les persones estimades, va poder ocasionar la multiplicació dels contactes virtuals entre familiars i amistats. Això va contribuir a fer minvar la solitud social, però també a augmentar la solitud emocional, vinculada a la incertesa i a l’aprensió per la pandèmia.

L’estudi que hem dut a terme mostra que la solitud és encara un problema de salut pública de primer ordre, que s’ha agreujat per les conseqüències de la pandèmia de la covid-19. Per tant, calen polítiques públiques eficaces per tal de prevenir-la i intervenir-hi.

L’estudi en què es basa aquest article presenta tres limitacions. En primer lloc, territorialment se circumscriu a la comunitat autònoma d’Andalusia. En segon lloc, la mostra inclou la població major de 55 anys. Finalment, en tractar-se d’una enquesta longitudinal, hi va haver un 25% de pèrdua de mostra de la primera onada –1.000 subjectes– a la segona –750 individus–, si bé aquesta situació no va comprometre la representativitat de la mostra per a la població més gran de 55 anys a Andalusia. Aquestes tres limitacions impliquen que les conclusions siguin representatives només en aquest marc geogràfic i grup d’edat, sens perjudici que els resultats aportin indicis del que pot haver succeït en altres zones.

Des del punt de vista metodològic cal indicar, a més a més, que l’enquesta es va dur a terme per via telefònica. La mostra final va ser de 750 persones majors de 55 anys i es va distribuir proporcionalment segons la població de les vuit províncies andaluses i pel tipus d’hàbitat (rural o urbà), amb el mateix nombre d’homes i dones, i en tres grups d’edat –de 55 a 64 anys, de 65 a 79 anys i més grans de 80– proporcionals al seu pes en la població. Es van determinar quotes per tipus de llar (unipersonal i no unipersonal). Les altres variables sociodemogràfiques es van repartir de manera aleatòria. Finalment, cal indicar que el sentiment de solitud es va mesurar amb l’escala de sis ítems de De Jong Gierveld.

BU, F., A. STEPTOE i D. FANCOURT (2020): «Loneliness during a strict lockdown: Trajectories and predictors during the COVID-19 pandemic in 38,217 United Kingdom adults», Social Science & Medicine, 265, 113521 

DAHLBERG, L., L. AANDERSSON i C. LENNARTSSON (2018): «Long-term predictors of loneliness in old age: results of a 20-year national study», Aging and Mental Health, 22(2), 190-196

DE JONG GIERVELD, J., i T. G. VAN TILBURG (2006): «A 6-item scale for overall, emotional, and social loneliness», Research on Aging, 28(5), 582-598.

HOLT-LUNSTAD, J., T. B. SMITH i J. B. LAYTON (2010): «Social relationships and mortality risk: A meta-analytic review», PLOS Medicine, 7(7), e1000316

LOSADA-BALTAR, A., L. JIMÉNEZ-GONZALO, L. GALLEGO-ALBERTO, M. D. S. PEDROSO-CHAPARRO, J. FERNANDES-PIRES i M. MÁRQUEZ-GONZÁLEZ (2020): «“We are staying at home”. Association of self-perceptions of aging, personal and family resources, and loneliness with psychological distress during the lock-down period of COVID-19», The Journals of Gerontology: Series B, 76(2), e10-e16 

MCQUAID, R. J., S. M. L. COX, A. OGUNLANA i N. JAWORSKA (2020): «The burden of loneliness: Implications of the social determinants of health during COVID-19», Psychiatry Research, 296, 113648

YANGUAS, J. (dir.) et al. (2020): El reto de la soledad en las personas mayores, Barcelona: Fundación ”la Caixa”.