Com poden contribuir l’art i la cultura en benefici del públic? Segons l’investigador John O’Hagan, la contribució més important és donar identitat a un país o regió, de manera que en millora la cohesió social.

Els beneficis socials que reporta la inversió també són molt rellevants, atès que si l’Estat inverteix en art innovador, l’art comercial se’n beneficia. El prestigi nacional i la repercussió econòmica que perceben diversos sectors de manera directa o indirecta són altres dels beneficis que deriven de la inversió pública en art.

L’investigador, John O’Hagan, també parla sobre les diferències en l’assistència a esdeveniments d’art subvencionats en funció del nivell educatiu i reflexiona sobre si el finançament públic de l’art d’elit és regressiu.

 

Com pot contribuir l’art en benefici del públic?

La contribució més important és donar identitat a un país o una regió. Què seria Espanya sense Cervantes o Velázquez? Crec que aquesta n’és la contribució més significativa. I la identitat aporta cohesió social. Els espanyols es poden identificar amb grans obres d’art i això proporciona cohesió social al país.

 

Quins són els beneficis socials d’invertir en art i cultura?

Per mi, hi ha quatre beneficis principals. El primer és la creació d’un sentit d’identitat nacional per a Espanya o Irlanda, d’on jo sóc. La gent associa Espanya amb Cervantes o Velázquez, i a Irlanda associem el nostre país amb coses artístiques. Això és el més important: la identitat d’un país.

Però, en segon lloc, hi ha els beneficis socials que reporta la inversió. Si l’Estat inverteix en art innovador, l’art comercial se’n beneficia, ja que el cinema i el teatre comercial necessiten el sector subvencionat per poder aportar noves idees i experimentar. En aquest sentit, el sector de l’art comercial a Espanya depèn del sector subvencionat per prosperar. I els altres dos beneficis… Hi ha el prestigi nacional, fa una estona estàvem parlant de futbol, i passa el mateix amb l’art. Si Espanya despunta en l’art, això dóna prestigi nacional i aporta beneficis a tothom. I, per descomptat, hi ha els beneficis econòmics. Si la gent viatja a Madrid per veure el Prado o a París per veure el Louvre, això reporta beneficis indirectes per a la resta de l’economia. Aquests són tots els beneficis que es deriven de la inversió de l’Estat en art.

 

Què diuen les dades sobre els patrons d’assistència a esdeveniments d’art en funció del nivell educatiu?

Les dades mostren que hi ha un patró molt dispar. Com més alta és l’educació de les persones, més probabilitats hi ha que assisteixin a esdeveniments d’art subvencionat per l’Estat. Això és cert no tan sols a Espanya, sinó a tots els països d’Europa, i ha estat així durant almenys 60 anys. Hi ha una marcada diferència. Com he dit, les persones amb un nivell educatiu baix simplement no assisteixen als esdeveniments del denominat “art d’elit”: l’art subvencionat per l’Estat.

 

Quines són les barreres que impedeixen un accés més gran a l’assistència d’esdeveniments d’art d’elit a les persones amb un nivell educatiu baix?

Alguns parlen del preu, altres que a la gent li fa por entrar als grans teatres d’òpera, etcètera. Però totes les dades indiquen que les persones amb un nivell educatiu baix simplement no hi estan interessades. Encara que l’entrada fos gratuïta, no hi anirien. Això indica les preferències de la gent i les persones amb un nivell educatiu baix simplement no tenen preferència per l’art finançat per l’Estat.

 

Cap?

Bé, tampoc cap, però molta menys que les persones amb un nivell educatiu més alt. Un dels arguments és que, per apreciar un drama complex, una òpera complexa o música complexa, realment cal ser una persona instruïda. Es necessiten habilitats cognitives per poder-lo entendre i és per això que només les persones amb més educació, o almenys segons aquest argument, tendeixen a assistir als esdeveniments d’art d’elit.

 

És correcte afirmar que el finançament públic de l’art d’elit és regressiu i desvia els diners dels pobres als rics?

Segons la meva opinió no, tenint en compte els beneficis públics esmentats. Potser un no assistirà a esdeveniments d’art d’elit, però suposem que la gent viatja a Madrid i es pren un cafè i altres coses perquè va al Prado. En aquest cas tothom se’n beneficia. O si la selecció espanyola guanya, no es tracta només de les persones que assisteixen als partits de futbol a Espanya, tothom se’n beneficia. Així que no crec que sigui regressiva. Pot ser que sigui lleugerament regressiva, però no és regressiva si tothom es beneficia d’aquest sentiment de pertinença, gràcies a un èxit espanyol.

 

Com contribueix la participació cultural al foment de societats més inclusives?

Agafem com a exemple els festivals. A Irlanda em vaig implicar en el tema dels festivals. Es tractava d’un festival d’òpera, i gairebé ningú del poble hauria assistit al festival principal. Però tots hi estaven involucrats: hi havia un cor d’aficionats, centenars de persones treballant com a voluntàries a les taquilles, i així successivament. Es va crear un sentit de comunitat fantàstic, tot i que no assistissin a l’òpera en si mateixa. També hi va haver molts esdeveniments extraoficials. Espanya celebra moltíssims festivals i crec que això crea un sentiment d’inclusió, sempre que s’hi involucri a tothom. Però aquest no és el cas de l’art d’elit. No crea aquesta sensació d’inclusió, si no és que amb el temps... És a dir, Cervantes és una estrella a Espanya ara, però a la seva època ningú no l’hauria conegut. O Velázquez, que només va treballar per a la família reial. Però avui dia tots els espanyols n’estan orgullosos, crec, siguin pobres o rics. Potser m’equivoco, però crec que és així.

 

Quines són les diferències principals respecte d’altres esdeveniments, com ara els esports?

La veritat és que l’esport és molt semblant a l’art. Les persones amb un nivell educatiu més alt també acostumen a anar a esdeveniments esportius amb més freqüència que les persones amb un nivell educatiu més baix. Els esports també creen un sentiment de comunitat i d’orgull nacional. Aquesta també és una altra qüestió, però a Irlanda l’esport està molt subvencionat per l’Estat. Alguns dels arguments dels quals parlava, com el prestigi, són tan aplicables a l’esport com als èxits en l’art. Són molt semblants, i algunes persones podrien dir que “l’esport encara és més important, perquè és bo per a la salut”, mentre que l’art pot no ser-ho, però el perfil d’assistent és força similar en tots dos tipus d’activitats.

 

D’acord, aleshores creus que l’esport uneix més persones que l’art, però en realitat és més visible.

Sí, sens dubte, però és una activitat comercial que en realitat no necessita el suport de l’Estat. La música popular espanyola pot aplegar gent, però no reporta els beneficis innovadors als quals em refereixo. El cinema popular espanyol pot aplegar gent, però podria no anar bé sense el sector subvencionat del qual prové el talent. Però sí, té raó.

 

Creus que la creativitat pot ser contagiosa?

No tan sols ho crec, sinó que les dades ho demostren. Una gran part de la meva feina s’ha centrat en compositors, artistes visuals i filòsofs, en què treballen al llarg dels segles, i és increïble... Sempre han treballat junts. L’activitat més important es va dur a terme on es va produir aquesta circumstància: Itàlia, Florència, Roma, París. I passa el mateix en la indústria del software en l’actualitat. Sens dubte, la creativitat és contagiosa. La gent diu que és pel coneixement tàcit. Si treballes amb un grup de persones que són molt creatives, n’aprens el que no pots aprendre a través d’un ordinador i també es crea certa competència. Totes les dades demostren que és contagiosa. En altres paraules, treballar plegats ens beneficia a tots.

 

Com creus que l’economia (la manera en què pensen els economistes) contribueix a comprendre millor el compromís cultural i de la producció cultural?

Crec que l’economia pot aportar una lògica. L’economia pot plantejar tot tipus de preguntes. Per exemple, per què la indústria del cinema espanyol està subvencionada? L’economia és una manera de reflexionar sobre aquesta qüestió i donar-hi resposta.

Ens ajuda a plantejar la pregunta i a respondre-la. Així que, per què cal subvencionar el cinema espanyol? L’economia ens dóna un marc per reflexionar sobre aquesta qüestió. A més, l’economia en demana proves. Un dels punts més importants de l’economia és demanar-se: “Quins són els indicis per formular un argument?” Crec que, en dos sentits, estableix una base per a l’argument i el raonament, i és molt sòlida a l’hora de proporcionar proves.

 

Quins temes creus que podrien ser d’interès per als joves investigadors que comencin les carreres els anys vinents?

Crec que, probablement, l’organització industrial. Acabo de llegir un treball sobre el sector cinematogràfic, que és part de la indústria. Crec que l’èmfasi s’ha de traslladar de l’art d’elit a l’art industrial i creatiu, com també a la importància de les ciutats, a les ciutats creatives per al turisme i la indústria. Això significa dirigir el focus a una branca de l’economia, l’economia de la cultura, que fins ara no… S’anomena el període de l’organització industrial i l’economia urbana. Crec que aquests són els àmbits que seria interessant desenvolupar. Molts espanyols treballen en l’àmbit de la cultura, ara els economistes hi treballen. En certa manera, estan marcant el camí.

 

Els legisladors i altres parts interessades tenen en compte la investigació feta per les universitats i els centres d’investigació?

Ho fan si intentem tenir en compte la política. Amb freqüència, els economistes troben solucions que són impossibles políticament. Un dels problemes actuals seria la immigració a Europa. No té sentit trobar una solució que no pugui ser políticament acceptable i aprovar-se al Parlament espanyol o al Parlament italià. Crec que els economistes i els investigadors tenen veu, sempre que tinguin en compte la realitat de la política. Sempre dic als meus estudiants: “No es pot estudiar economia al marge de la política.” La política i l’economia a Espanya o Irlanda, el meu país, estan estretament relacionades. Una vegada ho reconeguem, aleshores crec que hi podrem contribuir.