Com es fa la transició de l’ocupació a la inactivitat? Durant els darrers nou anys, a excepció del 2017, s’ha repetit sempre el mateix patró: a l’inici de les vacances escolars hi ha més dones que passen de l’ocupació a la inactivitat que no pas homes. Aquestes dones abandonen la carrera professional i, durant un període de temps determinat, deixen de buscar cap nova feina. En el cas dels homes, en canvi, aquesta tendència és molt més reduïda.

Per què abandonen el mercat laboral, les dones? En bona part, perquè tenen cura de la llar, dels fills i del conjunt de càrregues familiars, cosa que arriba a ser incompatible amb el desenvolupament de les seves tasques laborals. Gairebé quatre de cada deu dones (35,29%) que han transitat de l’ocupació a la inactivitat entre els mesos de juny i setembre admeten que el motiu que les ha dut a fer-ho són les càrregues familiars. En canvi, només un de cada deu homes (9,5%) justifica l’abandonament del mercat laboral per causes familiars.

El percentatge més elevat de dones que abandonen el mercat laboral durant el tercer trimestre de l’any (gràfic 2) és una solució ineficaç per resoldre la conciliació familiar. Les estadístiques mostren que les dones que abandonen el mercat laboral durant el tercer trimestre estan més qualificades i tenen més experiència laboral que no pas els homes que fan el mateix. El gràfic 3 ho confirma: les dades indiquen que, durant els últims nou anys analitzats, gairebé cada any les dones que han deixat la feina i han passat a la inactivitat tenien més estudis i més experiència laboral que no pas els homes que optaven per la mateixa sortida. El gràfic mostra la ràtio del nivell educatiu de les dones i els homes de la mateixa franja d’edat (de 25 a 50 anys) que estaven ocupats durant el segon trimestre i inactius durant el tercer trimestre de l’any (durant el període de 2010 a 2019).

El gràfic 4 mostra la mitjana de la taxa d’inactivitat de cada trimestre (durant el període de 2010 a 2019) de les mares i els pares amb edats compreses entre 25 i 50 anys, amb la distinció de tots dos col·lectius en funció de si les parelles respectives treballen o no. Les dades provenen de l’Enquesta de Població Activa (EPA) de l’INE.

La part de l’esquerra del gràfic assenyala que, durant el tercer trimestre, la transició de les mares de l’ocupació a la inactivitat experimenta un increment per sobre de la mitjana. També indica que hi ha més mares en situació d’inactivitat quan les parelles respectives treballen (una mitjana de 864.247 dones, amb una taxa d’inactivitat del 21,85%), que no pas quan no treballen (una mitjana de 185.432 dones, amb una taxa d’inactivitat del 21,06%). En aquest sentit, podem deduir que la situació laboral de les mares té un caràcter de complementarietat respecte de la situació laboral de les seves parelles.

La part de la dreta del gràfic 4 mostra els resultats que fan referència als pares, en funció de si les seves parelles treballen o no. La primera dada destacable és que els pares passen a la inactivitat menys sovint que les mares, tant en termes relatius (taxa d’inactivitat), com en xifres absolutes. En segon lloc, cal remarcar que les dades dels quatre trimestres són homogènies i, per tant, no mostren que el component estacional sigui rellevant, contràriament al que succeeix en el cas de les mares.

Finalment, convé destacar que hi ha més pares que passen a la inactivitat quan, a la mateixa parella, les mares tampoc treballen, a diferència del comportament que evidencia la part esquerra del gràfic, que correspon al cas femení. En aquest sentit, doncs, el caràcter de complementarietat que tenen les mares respecte de la situació laboral de les seves parelles no s’observa en el cas dels pares, que actuen en el nucli familiar d’una manera més autònoma i supediten la solució de les possibles càrregues familiars a l’obtenció d’una remuneració econòmica.

Aquest article posa de manifest que, en els darrers anys, hi ha més dones que no pas homes que abandonen el mercat laboral durant el tercer trimestre per passar a la inactivitat, i que el motiu principal que les impulsa a fer-ho és tenir cura de les càrregues familiars. Aquesta solució no és eficient des del punt de vista econòmic o social, atès que són dones que tenen un bagatge acadèmic i professional més alt que el dels homes.

D’altra banda, hi ha moltes més mares que transiten de l’ocupació a la inactivitat dins del col·lectiu femení, en general, que no pas pares que ho facin en el col·lectiu masculí. Això s’acusa de manera més generalitzada durant el tercer trimestre de cada any.

Els resultats que posa de manifest aquest article poden tenir repercussions negatives tant en les carreres professionals, com en els salaris i les pensions de jubilació del col·lectiu femení. Per tal d’aconseguir una veritable igualtat entre homes i dones, la societat espanyola ha d’avançar, sens falta, en dos aspectes: d’una banda, cap a una conciliació laboral i familiar efectiva, impulsada per les autoritats polítiques i econòmiques, i, de l’altra, cap a un repartiment real de tasques en els nuclis familiars.