El catedràtic d’ensenyament Alan Daly respon a qüestions relacionades amb el paper de les xarxes socials en el món de l’ensenyament. No es refereix a xarxes com ara Facebook o Twitter, sinó a les que hi ha a les escoles i que fan servir els docents, amb l’objectiu d’investigar les relacions que s’estableixen als centres.

En el discurs, Daly destaca el concepte de capital social, que fa referència al coneixement que uneix dos individus o el coneixement possible que els pot unir. Fa anys que l’ensenyament només s’ha dedicat al capital humà, que és el que es troba en les nostres experiències, en la formació i el coneixement, i deixa de banda el capital social. Daly posa l’accent en la idea d’establir una relació amb una altra persona que tingui coneixements diferents amb la finalitat d’entendre el valor de les relacions socials a les escoles.

¿Ens podria explicar què és una xarxa social en educació i donar-nos-en un exemple?

Primer de tot crec que cal definir què entenem per xarxa social. Perquè quan la gent sent parlar de xarxes socials pensa en coses com ara Facebook o Twitter, que també són xarxes socials. Però jo treballo sobretot amb les que hi ha a les escoles, amb els professors, i el que m’interessa comprendre són les relacions que estableixen entre elles. En educació hem dedicat molt de temps a pensar en el capital humà, en les nostres pròpies experiències, en la nostra formació i el nostre coneixement i en tot el que portem dins. Però no hem pensat gaire en el capital social, el coneixement que uneix dos individus o el possible coneixement que els pot unir. És a dir, jo porto a dins uns coneixements i experiències i un altre porta els seus. Si d’alguna manera podem establir una relació, podrem intercanviar aquest coneixement. I totes aquestes idees, aquesta formació, tenen un veritable potencial: són capital, tenen valor per als individus. Aleshores, el primer que hem de comprendre és que si m’interessen les xarxes és perquè m’interessa el valor de les relacions socials. Una xarxa, amb els ulls de la imaginació, és un conjunt de puntets, cada punt sol ser una persona, i els punts queden units per diverses ratlles, que representen les relacions. Aquestes són les xarxes que estudiem nosaltres. I podem observar diverses xarxes i diversos tipus de relacions entre les persones.

¿Per què són importants les xarxes socials en els processos de reforma educativa i en les iniciatives de canvi?

Des de fa temps, en educació pensem que el canvi és només una qüestió de coneixement. Que amb més coneixement, formació i qualificació hi hauria més canvis i més rendiment. I això ens ha proporcionat millores graduals, però no millores transformadores. Em sembla que això és degut al fet que hem menysvalorat les interaccions i les relacions de la gent dins els sistemes. A les escoles o en qualsevol organització el canvi sempre té a veure amb les persones. Quan vostè i jo col·laborem per donar sentit a alguna cosa estem promovent el canvi, i la meva interpretació del que passa canvia en relacionar-me amb vostè. Així doncs, en el meu treball, poso en primer pla la importància de la interacció social i en un segon pla el coneixement, encara que en els canvis educatius el coneixement sol estar en primer pla i les relacions queden en segon pla. No vull dir que el coneixement, la informació i la formació no importin. Treballo en una universitat, de manera que és evident que em semblen importants, però sí que crec que segurament hem subestimat la importància de les relacions interpersonals i la qualitat de les nostres relacions.

¿Per què no n’hi ha prou amb la implicació dels directors dels centres perquè les reformes educatives tinguin èxit?

Crec que és realment important pensar en qui s’implica en les iniciatives de canvi. Una de les coses que hem observat és que cal adoptar una perspectiva sistèmica, és a dir, no pensar en les petites parts d’una organització per separat; si volem promoure realment una gran transformació hem de pensar en tot el sistema. Així que, si només pensem en la gent que ocupa llocs de responsabilitat, com ara els directors dels centres i altres autoritats semblants, crec que ens passen per alt moltes de les coses que tenen lloc en aquest sistema. Li posaré un exemple: de vegades entrem en una escola i hi observem aquestes interaccions socials de què parlàvem, i resulta que hi ha un mestre en el qual molts cerquen consell, coneixement o informació. D’alguna manera, aquesta persona és un líder del sistema, encara que no tingui cap lloc de responsabilitat oficial com el que pot tenir un director de centre. El que intento és que aquests líders informals surtin a la llum. Si només ens ocupéssim dels directors, dels llocs d’autoritat i dels líders oficials, se’ns podrien escapar els líders més importants del sistema. Per tant, el que vull dir és que el lideratge va més enllà d’un títol o una posició oficial: té a veure amb el conjunt de relacions que establim els uns amb els altres, perquè tenen moltes repercussions.

¿És aquesta la idea en què es basa el lideratge transformador que vostè ha estudiat?

D’alguna manera, crec que, si em demana pel lideratge transformador. Últimament cada vegada penso més en una idea, en la importància de la confiança. Crec que la confiança és essencial per a qualsevol tipus de lideratge. La confiança és un concepte molt curiós. El procés de formació de la confiança és com una avaluació de riscos. M’he de relacionar amb vostè i en compartir alguna cosa assumiré el risc que vostè no es burli de mi, que no se’n burli, que no em trobi ridícul. Vostè pot pensar tot això, però jo espero que no. Així que, en relacionar-me amb vostè, assumeixo un risc. I vostè també en relacionar-se amb mi. Aquest intercanvi contribueix a desenvolupar confiança mútua. A mi em sembla que la confiança és essencial per al lideratge transformador. Si realment volem canviar els sistemes, la qualitat de les relacions que tenim amb els altres és fonamental. I els líders transformadors tenen la capacitat de dur aquestes relacions a un altre nivell. Crec que el lideratge transformador no es pot separar de la idea de vulnerabilitat. La capacitat que té un líder de ser vulnerable, d’obrir-se als altres, d’indicar la seva inseguretat, que potser no tingui clar quin és el pas següent, em sembla que pot ser realment alliberadora per als qui segueixen aquest líder. Durant massa temps hem cregut que el líder ha de tenir totes les respostes. D’alguna manera, plantejo la idea que aquesta vulnerabilitat podria ser la nova capacitat per als líders del segle XXI.

¿Què contribueix a fomentar la confiança en un sistema? ¿Els líders poden fer-hi alguna cosa?

És evident que els líders són els qui han de fer una passa transcendental en aquest sentit. Perquè si creen les condicions necessàries perquè els altres interactuïn i siguin vulnerables, hi haurà més possibilitats que tot això passi. Si un líder no crea condicions que permetin el risc, la vulnerabilitat o que puguem demanar consell als altres, no és probable que la gent es permeti aquestes coses. Però hi ha alguna cosa més, ¿oi? Els col·legues han de crear aquesta sensació de confiança. S’han fet treballs molt interessants, com el de Bryk i altres a Chicago, i nosaltres també hem estudiat la confiança. Una de les conclusions principals és que a les escoles on hi ha nivells més alts de confiança, entre els professors i entre professors i alumnes, el rendiment acadèmic és més alt que no pas en aquelles on hi ha menys confiança. És a dir, no parlem d’un pla escolar màgic, sinó de la qualitat de les relacions. I els líders són fonamentals a l’hora de dictar la pauta i les condicions que regeixen aquestes interaccions. Però hi ha alguna cosa més, ¿oi? Cal crear les condicions perquè els col·legues comparteixin les experiències.

¿Per què amb els omnipresents plans tècnics, incentius al rendiment i marcs sancionadors no n’hi ha prou per aplicar una bona política educativa?

Aquesta és una qüestió realment clau. Quan pensem en polítiques i també en la tasca del canvi educatiu el més senzill és pensar en aquestes solucions tècniques. Si tinguéssim més d’això, si els professors estiguessin més ben formats, si tinguéssim més diners, tot seria perfecte. Però sabem que no sempre és així. Llavors mirem les coses des del punt de vista del lideratge i pensem quins podrien ser els problemes. Pensem en dos tipus de líders: hi ha líders tècnics que poden tenir la capacitat d’executar aquests plans tècnics i les directrius, però també pot haver-hi líders que s’adapten. Són els que qüestionen el que donem per fet, intenten adaptar-se al context i miren de pensar en les capacitats de relació que es donen dins del sistema. Tendim a centrar-nos en les qüestions tècniques perquè són fàcils de calibrar i fàcils d’afrontar, però no sempre ens fan avançar. Li posaré un exemple. Aquí a Europa hi ha una cosa estupenda: quasi tots els cotxes tenen canvi de marxes, són manuals. Com que als Estats Units som massa mandrosos, tenim cotxes automàtics. Però imaginem que sóc a Europa i que no sé conduir bé un cotxe de canvi manual, així que al final em carrego l’embragatge. Duc el cotxe al taller i el mecànic hi posa un embragatge nou. Jo me’n vaig content, però al cap d’un temps hi torno perquè m’arreglin el cotxe de nou. El mecànic pot resoldre el problema tècnic, l’avaria, però no solucionem el problema d’adaptació: la persona que condueix el cotxe. O sigui que, si no afrontem el problema de fons, necessari per al canvi educatiu i perquè l’adaptació es faci realitat, probablement no arribarem gaire lluny. I mentre que les polítiques es limitin a aquest nivell tècnic, mai no podrem arribar al nivell següent. A més, crec que castigant i avergonyint la gent tampoc no avançarem gaire.

¿Quina funció tenen les xarxes socials en el desenvolupament professional dels docents, en les tasques de difusió i lideratge?

Em sembla que en l’educació també ens hem fet addictes a l’assessorament extern. Ara creiem que l’única manera de promoure el canvi és que algun expert extern ens ajudi a trobar la llum i ens guiï a la Terra Promesa. De vegades això és molt important: fan falta experts i col·laboradors externs, i gent que ens ajudi a avançar. Però també crec que si desenvolupem les estructures i els sistemes necessaris perquè la gent accedeixi al coneixement que ja conté el seu propi sistema, poden passar coses ben sorprenents. Si vostè es presenta en una escola i pregunta a la majoria de professors ¿qui és l’expert en llengua?, ¿qui és l’expert en ciències?, o la Sra. Jones, la del despatx del davant, ¿quina és la seva especialitat? Alguns docents ho sabrien, d’altres potser no. Normalment no auditem les especialitats de les escoles per celebrar el coneixement que hi tenen els professors i directius. El que fem més aviat és començar a cercar fora. Però quan cerquem fora, la gent deixa de sentir-se eficaç. Pensa que hi ha algú per allà que li ha de dir què fer, i això qüestiona la seva eficàcia. Sentir-se eficaç és molt important. Bandura i altres investigadors han demostrat que la sensació d’eficàcia d’un professor, la fe en la seva capacitat d’arribar a l’infant, d’ensenyar-li, explica millor el rendiment acadèmic que no pas els factors socioeconòmics. És una idea tremendament poderosa: que la creença en la meva capacitat d’arribar a l’alumne, d’ensenyar-li, és tan important o més que el que aquest noi porta de casa. Després partim d’aquesta eficàcia individual i la situem en el conjunt de l’escola o del mateix sistema i desenvolupem aquesta eficàcia col·lectiva i sistèmica que serveix per avançar. Aquest és el tipus de desenvolupament professional que està arrelant en la professió, i que honora docents i educadors de tot el món que s’esforcen a millorar els resultats dels alumnes i de les seves famílies.

¿Què constitueix un entorn escolar innovador i per què creu vostè que hem de treballar per fomentar-lo?

D’entrada, cal parlar de la idea d’innovació. De vegades la gent s’hi obsessiona, s’obsessiona amb això de la innovació. Per exemple: ¿què hem de fer? És essencial parar-hi atenció. Però resulta que el que per a uns és innovació, per als altres és una pràctica quotidiana. És a dir, en etiquetar una cosa o un enfocament com a innovador, potser no ens trobem davant d’una veritable innovació; pot ser que en un altre lloc això ja sigui una pràctica habitual. El que nosaltres hem intentat fer és activar la innovació i centrar-nos en l’entorn i les condicions que envolten una organització, una escola o un districte i la seva capacitat per crear un entorn que fomenti la innovació. ¿Què sabem, aleshores, dels entorns on hi ha innovació? Per començar, fomenten l’assumpció de riscos; és a dir, permeten el fracàs. És una cosa que a la majoria dels sistemes no els agrada. Sempre hem pensat: «Fracassa tan aviat com puguis per poder avançar», per poder reformular, adaptar, reinventar i continuar endavant. Però si els sistemes no creen condicions perquè la gent no tingui por al fracàs, no hi haurà innovació. En segon lloc, cal permetre que sorgeixin perspectives diverses. Moltes vegades ens envoltem de gent que pensa com nosaltres i que no ens permet d’accedir a altres perspectives i opinions. Aquest és el gran avantatge del treball internacional, que t’obre els ulls i t’ofereix noves perspectives, et permet veure el món des d’un altre punt de vista. El més important, doncs, són els entorns que toleren el risc, i després contemplar perspectives diverses. En tercer lloc, hem de ser capaços de qüestionar els pressupòsits en què es basa la nostra feina. Cal estar disposats a analitzar seriosament el que fem i preguntar-nos una cosa essencial: ¿per què ho fem? ¿Quina és l’arrel profunda del que estem fent? ¿Què explica allò que fem? De vegades oblidem tot això. I els sistemes potencialment innovadors comprenen aquestes tres coses i d’altres encara de més profundes.

¿Què poden fer els polítics per afavorir una mentalitat que fomenti els entorns innovadors?

Permeti’m desenvolupar el tema de l’entorn innovador i dir com els polítics poden contribuir a crear les condicions que afavoreixin la col·laboració entre docents, la difusió de les seves pràctiques i el desenvolupament de la seva professió: tot plegat elements essencials per a l’entorn innovador. Em vénen al cap diverses coses: primer, hem de deixar d’escarnir i de culpar els educadors. Creiem que, si tenen al damunt l’espasa de Dàmocles, si els avergonyim, d’alguna manera milloraran. Em sembla que és una via totalment equivocada. Amb aquests mètodes hi haurà millores graduals, però no arribarem mai al nivell següent de millora. Li posaré un exemple: quan els sistemes o les persones se senten amenaçats, diria que l’organisme es tanca. Et comencen a suar els dits, les mans, i no saps ben bé si presentaràs batalla o si tocaràs el dos. És a dir, quan els sistemes se senten amenaçats perquè els escarneixen, els humilien o els castiguen d’alguna altra manera, reaccionen d’una manera força previsible. Una de les reaccions més típiques és parapetar-se; no innoven, bloquegen la comunicació, les decisions les prenen uns pocs. Les organitzacions tendeixen a actuar igual que les persones quan es veuen amenaçades, això és el que passa en aquests casos. Quan et veus amenaçat, el que passa és que penses que rebràs de valent i no prens les millors decisions, les més creatives, les més innovadores, si sents l’amenaça al teu damunt. O vols tocar el dos corrents o vols presentar batalla. La idea d’amenaçar les escoles i els docents perquè millorin i després sorprendre’s perquè no milloren és una cosa del tot absurda. La idea és prescindir absolutament de la por. Cal alliberar-se de la por, perquè la por impedeix la innovació, frena l’assumpció de riscos, i la capacitat per crear relacions valuoses i profundes, i són precisament aquestes relacions valuoses i profundes les autèntiques, les veritables, les que aporten confiança. Són les que marcaran la diferència. Així que, primer de tot, res de pors ni culpes. En segon lloc, centrem-nos en la cultura i l’entorn de les organitzacions, fent realitat tot això en què pensem, sospesant-ho i intentant materialitzar-ho. Perquè sabem que l’entorn existent i la sensació de la gent en aquest entorn són realment importants per a la seva productivitat. Pocs minuts després que entra a l’escola un docent, un investigador, un pare o una mare, de seguida percep l’ambient del centre. És una cosa que es percep. Així som els éssers humans, som criatures socials que percebem aquestes coses. ¿Com podem avaluar millor, amb més atenció, l’entorn i la cultura d’un centre? Si a més a més els calibrem, perquè quan calibrem, actuem millor, la gent pararà atenció a una cosa important: les aptituds interpersonals, relacionades amb l’entorn, la cultura i la confiança. De fet, és curiós que si demanes als empresaris quina mena de treballadors esperen dels graduats universitaris, podríem pensar que diran que volen gent amb bones capacitats tècniques, i en part sí, però en realitat el que volen és gent que sàpiga col·laborar, que sàpiga comunicar-se, que sàpiga solucionar problemes complexos, que surti dels camins fressats i pensi de manera innovadora, diferent. Això és el que volen. Però si els sistemes recompensen les capacitats tècniques no tindrem aquesta classe de gent, i les repercussions socials i econòmiques seran enormes.

¿Fins a quin punt són útils les dades sobre les xarxes socials? ¿Només tenen pes acadèmic o serveixen per a les reformes educatives?

Crec que vivim en un entorn ric en dades i pobre en informació. Hi ha tones de dades, nedem en un mar de dades, però no sempre sabem com interpretar-les. Puc fer taules i gràfics preciosos i reunir tota mena de dades, i els meus col·legues també, però ¿en quin moment els donem sentit? ¿Com les interpretem? En part, el que fem nosaltres és tornar les dades als sistemes, sense dir-li a ningú has de fer això o allò altre; més aviat guiem la gent dins un procés perquè arribin a conclusions que els resultin útils. Oferim l’oportunitat perquè interpretin les dades. Que mirin d’esbrinar què faran dijous al matí. No n’hi ha prou amb donar dades a la gent, l’important és què en faran. Es tracta de crear les condicions perquè la gent pugui interactuar tenint les dades al cap, però sense sentir-se amenaçada, donant sentit a aquesta informació. I es tracta d’oferir dades realment útils, no només un munt de xifres i estadístiques que anem aplegant, tot i que això també pot ser útil. El que és més important és la qualitat del que passa dins els sistemes.

¿A qui li resulten més útils aquestes dades, aquestes anàlisis? ¿Als docents i els professionals de les escoles, als polítics, a tots plegats?

Crec que hem de començar a pensar quina mena de dades són útils per a cada sector, per a què i en quines condicions. Podria donar-se el cas que algunes fossin realment útils per a un docent, perquè tenen un enfocament més formatiu. En molts centres els alumnes estudien tot l’any i després fan l’examen final en acabar el curs, i a l’any següent parteixen dels resultats de l’anterior. No tinc gaire clar que aquestes avaluacions de cicles llargs serveixin per orientar la instrucció; són més útils les avaluacions formatives. Rebre informació constant, doncs, té molt més a veure amb la feina quotidiana. Les avaluacions formatives són molt més útils per als docents, tot i que potser no tant per als polítics. Però el problema és: ¿com ajudem els polítics a veure la complexitat de les dades? A veure que el món no es redueix a quatre titulars enginyosos, que la nostra tasca és força complexa, amb molts matisos, i que per avançar cal una labor constant al llarg del temps. Jo no defenso certs tipus de dades o un cert tipus d’enfocament. El que defenso és que es creï i s’obri un espai que permeti el diàleg. I aquest diàleg pot propiciar coses fantàstiques, sempre que no prenguem decisions precipitades o que interpretem malament les dades.

¿Creu vostè que les xarxes socials poden contribuir a augmentar l’èxit o el rendiment acadèmic?

Sí. S’han fet alguns estudis a aquest respecte i nosaltres també ho hem abordat. Podem dir, sense que calgui exposar tots els models, que la capacitat dels docents per qualificar-se i també la de comptar amb ells, amb la seva qualificació, s’ha demostrat que incideix en el rendiment i l’èxit acadèmics, fins i tot neutralitzant l’efecte de molts altres factors com ara l’assistència prèvia a classe o l’educació especial. La qüestió és que les xarxes socials en què es mou un docent són determinants. Li puc posar un exemple: vaig fer classes a sisè, amb alumnes d’11-12 anys, i m’encantava. Gaudia fent classe i en el fons crec que continuo volent ser mestre. En entrar en nivells avaluats, em vaig integrar en un equip amb altres col·legues de sisè. I vaig tenir la sort de trobar un grup molt motivat. Eren assenyats i apassionats, docents excel·lents. Vaig aprendre’n moltes coses. Això va enriquir la meva experiència com a educador, però també l’experiència dels meus alumnes, que es van beneficiar de la xarxa social de la qual formava part. Comparem aquesta situació amb la d’un col·lega que es va graduar el mateix any que jo. Feia classe a un altre curs de sisè a la mateixa ciutat. Al seu grup la gent no es parlava, ni tan sols es queien bé, feien tot el possible per ignorar-se mútuament. De manera que ell no podia comptar amb els coneixements i les idees alienes que jo sí que vaig tenir, perquè l’atzar el va dur a aquell centre i a mi al meu. Per tant, els seus alumnes tampoc van tenir els coneixements, la comprensió, la percepció i la passió dels seus col·legues. Jo sí que vaig poder tenir-los. Si creus que les xarxes socials del docent no influeixen en els alumnes, això no només desvirtua la recerca, sinó també les nostres intuïcions sobre la manera de treballar de la gent.

¿Creu vostè que les xarxes socials serveixen per ajudar els alumnes que estan marginats o que viuen en la pobresa?

Crec que sí que són molt importants. Però voldria fer-hi una matisació, perquè, en pensar en les xarxes socials, en les relacions interpersonals, cal tenir present que també poden canalitzar elements negatius. No tot són flors i violes, ja que de vegades les xarxes poden difondre males idees o concepcions sobre el potencial dels alumnes. He estat en llocs en què la gent no creu que els nois i noies d’entorns pobres puguin arribar al mateix nivell que els seus companys de nivell socioeconòmic més alt. Aquestes idees també les difonen les xarxes socials. La xarxa, doncs, en si mateixa, no és ni bona ni dolenta. El meu objectiu és desenvolupar relacions profundes, de gran qualitat, i després observar què és allò que canalitzen, alhora que permeten fomentar també les interaccions socials que siguin útils per als alumnes. Aquesta seria una descripció més matisada. Però en general, la idea que els professors puguin comptar amb els altres, em sembla realment important i molt útil, perquè la interacció també pot modular les concepcions. Sobretot, si tinc un vincle emocional amb algú o el considero un bon amic. Li posaré un exemple. Vaig a un curset per a docents i el ponent transmet una idea fantàstica, presenta un PowerPoint ben atractiu i transmet amb passió el que vol compartir. Vostè i jo hem estat a la classe i som molt amics. Sortim plegats, a mi m’ha entusiasmat la idea i li pregunto: «¿Què t’ha semblat aquesta idea?», i vostè respon: «Bé, no m’acaba de fer el pes...» Com que tenim una bona relació, serà més difícil que jo accepti la idea. De fet, aquesta relació d’alguna manera afebleix la meva capacitat d’intentar fer alguna cosa nova i diferent. El que vull dir és que hem de ser conscients d’aquestes xarxes i que també crec que les hem de visualitzar. Les nostres xarxes, tots aquests conjunts invisibles de relacions influeixen sobre nosaltres sense que ens n’adonem. ¿I com les fem visibles? Un interessant estudi apunta que aquestes xarxes influeixen en la nostra felicitat, fins i tot en el nostre pes. Uns col·legues de San Diego estan estudiant precisament això. Les xarxes influeixen en la nostra vida d’una manera que ni tan sols podem imaginar. ¿Com podem ajudar a visualitzar-les a les escoles, perquè l’impacte que hi tinguin sigui positiu? Sobretot en comunitats empobrides o directament pobres. I en aquest sentit vull anar una passa més enllà, perquè no crec que es tracti només de les xarxes a les escoles; crec que cal ampliar molt més el focus. Hem d’ocupar-nos de les xarxes i dels lligams amb les comunitats, entre els membres de la comunitat. Crec que hem de començar a considerar-nos teixidors de xarxes: estem connectant i vinculant aquestes xarxes per ajudar els alumnes i les famílies pobres. Perquè al capdavall, si traiem els nois i noies, les famílies i les comunitats de la pobresa, això és bo per a tots. Tots hi sortim guanyant. La pregunta és: ¿com podem fer això d’una manera profunda i significativa, que respecti aquestes comunitats, que les consideri com actius i no com dèficits? Crec que això ho podem aconseguir donant suport a les nostres xarxes i alimentant-les.

¿Serveixen les xarxes socials per ajudar els estudiants desafavorits, perquè no acabin en l’atur, fent feines precàries o en l’exclusió social o laboral?

Crec que formen part de la solució. De seguida hi tornaré. Però parlem de problemes socials més amplis i complexos, i, com a societats, hem de mirar-nos fixament i amb calma al mirall i preguntar-nos: ¿estem realment preparats? ¿Hi ha un compromís de debò? ¿Tenim la passió i la voluntat per canviar veritablement les comunitats? A mi em sembla que primer hem de respondre això. I en el fons crec, segurament vostè també, i la gent que és aquí, sé que sí que hi estan ben disposats. Primer cal deixar clar aquest punt: ¿tenim la voluntat de promoure el canvi? I després ens hem de demanar: ¿disposem de les capacitats per fer-ho? Una persona, un organisme, una unitat, no són suficients, però plegats tenim moltes més possibilitats. Junts som millors. Llavors ens hem de preguntar com creem lligams, com podem donar pes a les relacions que forgem, com en podem ser conscients, com podem crear relacions autèntiques i respectuoses que ens permetin tirar endavant aquesta tasca. ¿Com aconseguim no duplicar serveis? ¿I treballar de manera complementària? ¿Com podem prescindir de l’egocentrisme, i conjuminar-nos a reeixir tots plegats, no només jo? ¿Com creem sistemes interdependents que millorin la situació dels alumnes i les seves famílies? Tots hi sortim guanyant si hi reeixim, absolutament tots. L’essencial és preguntar-nos: en el fons, ¿n’estem segurs? ¿O pensem, en canvi, que el món és una lluita contínua i que només podem avançar-hi a costa de trepitjar els altres? La pregunta que ens hem de plantejar és: ¿estem disposats a assumir la nostra humanitat i humilitat? ¿I a relacionar-nos de manera profunda i sensata, per aconseguir canvis fonamentals, no tan sols en educació, sinó en el conjunt de la societat?