Jie-Qi CHEN, Seana MORAN i Howard GARDNER (eds.): Multiple Intelligences Around the World (San Francisco: Jossey-Bass, 2009)

Angela DUCKWORTH: Grit: The Power of Passion and Perseverance (Nova York: Scribner, 2016)

¿Com podem trobar fórmules educatives que deixin definitivament enrere les mancances pedagògiques de les últimes dècades? ¿Quines noves vies ens ofereixen els estudis actuals per afrontar les exigències i les necessitats educatives del futur? Per tot el món, paral·lelament a la proliferació d’indicadors quantitatius de resultats i avaluacions comparatives entre països, han prosperat esforços teòrics que pretenen, d’una banda, establir les bases d’una educació diferent, d’abast més ampli i amb nous mètodes i àmbits d’acció, i, de l’altra, mirar de desxifrar els secrets de l’èxit acadèmic. En el primer corrent s’emmarca la teoria de les intel·ligències múltiples del psicòleg Howard Gardner, coeditor, amb Jie-Qi Chen i Seana Moran, del llibre Multiple Intelligences Around the World. I al segon pertany l’obra de la investigadora Angela Duckworth Grit: The Power of Passion and Perseverance. Encara que es tracta de dues contribucions amb un enfocament molt diferent, la seva lectura conjunta pot resultar enriquidora i molt gratificant per als qui s’interessen en l’educació i, especialment, en la reducció de la desigualtat social des de la infància. En aquest sentit, les tesis centrals de tots dos llibres es complementen i reforcen mútuament, alhora que ofereixen inspiració i possibles claus per a una educació més inclusiva.

Multiple intelligences around the world introdueix el lector en la teoria de les intel·ligències múltiples que ja havia formulat Howard Gardner en obres anteriors i segons la qual hi ha nou tipus d’intel·ligència: la lingüística, la lògico-matemàtica, la musical, l’espacial, la corporal-cinestèsica, la interpersonal, la intrapersonal, la naturalista i l’existencial. La contribució principal d’aquesta obra és il·lustrar com aquesta teoria permet anar més enllà de les metodologies i tècniques d’avaluació tradicionals –centrades en les habilitats lingüístiques i lògico-matemàtiques– en contextos molt diversos. Amb aquest propòsit, es descriu com ha estat aplicada en diferents escoles, contextos socials i etapes educatives de diversos continents. La lliçó fonamental que traiem d’aquest treball és que l’esforç d’atendre la multiplicitat de capacitats dels alumnes redunda en un benefici doble. En primer lloc, s’aconsegueix una millor atenció i integració educativa dels alumnes, ja que el ventall d’intel·ligències contemplades és prou ampli perquè tots tinguin alguna mena de capacitat en què sobresortir, de manera que aquesta capacitat es pot identificar, potenciar o fer servir com a punt de partida per estimular-ne d’altres. D’altra banda, s’enriqueix tot el procés educatiu, ja que l’expansió del ventall de capacitats que s’avaluen i es fomenten requereix una varietat més gran d’eines pedagògiques, d’aprenentatges i de camps d’aplicació pràctica del coneixement. Al mateix temps, s’impulsa contínuament la dedicació i la creativitat dels docents, que es veuen obligats a cercar tècniques per atendre amb eficàcia totes aquestes necessitats i capacitats dels alumnes.

En aquesta obra, però, hi trobem a faltar una certa dimensió crítica: amb prou feines es dedica atenció a les dificultats que es poden trobar pel camí; els exemples que s’ofereixen són històries d’èxit i alguns dels problemes que planteja l’aplicació de la teoria s’esmenten o s’aborden d’una manera superficial. Per exemple, no s’explicita que aquesta aplicació implica una inversió de recursos considerable, si realment es pretén identificar bé les capacitats de cada alumne i potenciar-les al màxim, evitant el risc d’encasellament o d’una compartimentació excessiva dels coneixements. Tampoc es qüestiona el fet que el mètode sembla que funciona particularment bé en escoles petites, de classe mitjana o mitjana-alta, i en les primeres etapes educatives, els bons resultats de les quals s’expliquen sobretot per la intensitat de la dedicació docent i fins i tot per la implicació familiar, més que no pas pel mètode educatiu. Així i tot, el llibre té un punt fort evident: centra el debat en les possibilitats que obre el fet de parar atenció a la diversitat d’aptituds i àmbits de coneixement i al desenvolupament personal. La teoria de les intel·ligències múltiples, tal com es presenta en aquest volum, a la pràctica simplificaria el procés d’individualització de l’educació, ja que exposa vies senzilles d’accés a les múltiples capacitats de cada alumne i, un cop identificades, es tracta d’estimular-les, amb la qual cosa s’afavoreix l’autoestima, la confiança i l’aprenentatge dels infants. Les metodologies d’ensenyament i d’avaluació convencionals no solen detectar aquestes capacitats, de manera que als alumnes sovint no se’ls reconeixen les aptituds ni el potencial que tenen.

Aquest últim punt connecta d’una manera particularment interessant amb el llibre d’Angela Duckworth: mitjançant l’anàlisi sistemàtica de diversos tipus de dades i estudis científics en l’àmbit de la psicologia, l’autora es proposa d’identificar les claus de l’excel·lència en contextos diferents, amb una insistència especial en el rendiment acadèmic. Comença exposant com l’esforç sostingut s’ha revelat essencial per adquirir i perfeccionar les habilitats. Al llarg del llibre va aprofundint en el que vol dir aquesta perseverança, alhora que examina la relació que té amb el que habitualment anomenem talent. Finalment, identifica els trets que el defineixen: uns objectius ambiciosos, ben definits, com també l’interès per l’activitat en qüestió i el plaer que se n’obté. La conclusió fonamental de l’autora és que més importants que les aptituds innates i el coeficient intel·lectual són la perseverança en la pràctica i l’estudi, sobretot davant les dificultats que sorgeixen de la passió pel que es fa. Aquestes capacitats, lluny de ser una cosa donada i estàtica, són altament mal·leables i susceptibles de desenvolupament i estímul.

Segons Duckworth, la passió que indueix a la resistència, la constància, la superació personal i l’èxit –és a dir, a l’aprenentatge– es pot fomentar de diverses maneres. Dues de les més importants són el cultiu dels propis interessos i l’estímul de professors, mentors i altres referents significatius. És precisament aquesta qüestió la que permet que aquests dos llibres estableixin un diàleg del qual obtenim inspiració i ensenyaments pràctics. A nivell individual, el llibre de Duckworth ofereix exemples molt diversos a aquest respecte. Un de particularment il·lustratiu és la història d’un investigador científic considerat des de ben petit un nen amb dificultats d’aprenentatge, fins al punt d’acabar repetint cursos en un col·legi d’educació especial. El seu futur va canviar radicalment quan un professor va saber identificar les seves capacitats, mostrar-hi confiança i despertar-li la motivació per aprendre. El procés de transformació va començar en una àrea musical en la qual l’infant mostrava una certa facilitat; posteriorment aquesta facilitat es va expandir a altres terrenys, gràcies a la confiança creixent del nen, l’interès progressiu per aprendre coses noves i el seu afany de demostrar que podia superar-se. L’obra editada per Chen, Moran i Gardner aporta interessants demostracions de processos molt semblants a escala col·lectiva, tot il·lustrant com en escoles caracteritzades pel seu baix rendiment, centres d’educació especial o fins i tot en programes específics per a infants amb altes capacitats, l’aprenentatge pot millorar substancialment després dels ajustos necessaris per detectar, reconèixer i desenvolupar la diversitat d’habilitats de cada alumne.

La teoria de les intel·ligències múltiples, aplicada tal com descriu aquest darrer llibre, en expandir el ventall de disciplines i habilitats que han d’estar en el punt de mira dels docents, facilitaria justament que tots els alumnes tinguin l’oportunitat d’identificar i cultivar allò que realment els apassiona i, per tant, que puguin dedicar-s’hi. Al mateix temps, promouria que els professors realment observin cada un dels infants i estimulin les seves capacitats i talents, més enllà dels estrets indicadors convencionals. Això obriria la porta a l’estímul necessari per tal que els alumnes adquireixin interès i perseverança, incloent-hi aquells estudiants que, sense aquesta atenció, romandrien fora del sistema. Aquest potencial inclusiu, en última instància catalitzador de la reducció de moltes desigualtats, és present com un tema transversal en tots dos llibres i és un dels aspectes que els connecta. Si el prenem com a punt de partida per a una reflexió sobre els sistemes educatius actuals, ens pot oferir una mirada nova per reformar-los i arribar a un ensenyament no tan sols més ampli, ric i adaptat als nous temps, sinó que promogui veritablement la igualtat d’oportunitats.