Entrevista
«La diversitat millora la ciència»
Elizabeth Rasekoala (Nigèria, 1960), enginyera química, és una de les veus més reconegudes al món en la lluita a favor de l’empoderament de la dona i de la diversitat, i també contra la crisi climàtica. Va posar en marxa i presideix l’organització African Gong, una xarxa panafricana que aposta pel coneixement científic i tecnològic per a la transformació i la inclusió social. Assessora organismes internacionals com ara l’ONU, la Comissió Europea i la Unesco. Recentment ha estat guardonada amb el premi Nat 2019 a la divulgació de la ciència, atorgat pel Museu de Ciències Naturals de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
A Europa tenim una imatge molt distorsionada del que és l’Àfrica: tendim a veure-la com un «país» que exporta persones pobres i desesperades cap a Europa
És graciós que em faci aquesta pregunta, perquè mostra que a Europa ningú es demana d’on ha sortit tota la riquesa que hi ha al seu voltant. I precisament va venir i ve de l’Àfrica. Un exemple actual: els vehicles elèctrics que comencen a estar tan de moda a Europa fan servir minerals extrets a mines del Congo o de Ruanda. La història es repeteix: Europa explota els recursos africans.
D’altra banda, Europa és plena de talent vingut d’Àfrica que s’incorpora als seus equips, que aporten idees i coneixement. I això és enriquidor, poder comptar amb un grup heterogeni, i no tan sols en matèria de gènere, sinó també pel que fa a l’ètnia i a la cultura i a les maneres de veure el món. La diversitat millora la ciència! Però el fet que el coneixement se’n vagi de l’Àfrica i no hi torni també és un problema. És una fuga de cervells en tota regla.
Un cop dit això, cal recordar que l’Àfrica, de fet, encara està patint la pèrdua de potencial i de recursos humans que va representar l’esclavitud. Perquè abans del colonialisme va començar l’esclavisme, que va implicar que durant diversos segles es van endur milions de joves. Sense ells, no hi podia haver desenvolupament ni innovació.
Vostè defensa que la qualitat democràtica d’un país està vinculada a la comunicació de la ciència.
Deixi que li expliqui una cosa sobre la meva infància. Des de ben petita, el meu pare ens va transmetre a mi i als meus cinc germans la importància que té la ciència com a eina de transformació social. El meu pare, que era un advocat molt implicat en el moviment de lluita per la independència de Nigèria, afirmava que la ciència i la tecnologia eren la clau perquè les nacions africanes avancessin, i que la ciència, a més a més, tenia l’obligació moral de transformar la societat. Aquest és l’esperit de què em vaig amarar i que defenso avui. La comunicació de la ciència, doncs, és essencial.
En una democràcia ideal, és crucial que els ciutadans tinguin accés a la informació més objectiva possible i, en gran manera, accedeixin a aquesta informació objectiva per mitjà de l’alfabetització científica, que els dona un cert sentit de la racionalitat, de pensament analític, de causa i efecte.
Com es connecta l’alfabetització científica amb l’alfabetització social que defensa?
A African Gong parlem d’alfabetització social, que és una síntesi de l’alfabetització científica i altres menes d’alfabetització, com si fossin capes de coneixement. Una persona que té una alfabetització científica bàsica és algú que pot pensar de manera crítica que «A causa B i aleshores passa C». Si un polític o un partit polític diuen «No, primer és C i després A», aquesta persona pot qüestionar aquest missatge. Si ets capaç de dotar els ciutadans de pensament analític, racional, augmentes la qualitat democràtica del país. I això és el que enllaça l’alfabetització científica amb la social.
Per exemple, un missatge molt estès ara a Europa pels partits d’ultradreta és que els immigrants venen a treure’ls la feina als europeus. I si això s’està escampant a la societat, vol dir que hi ha una manca d’alfabetització social. Us estan traient la feina, no? Quines feines? Ah! Les pitjors feines, les més mal pagades, les que tenen pitjors condicions, les que no tenen contracte: les que vosaltres no voleu. D’acord, la pregunta següent: vols fer tu aquesta feina? No? Però afirmes que ens treuen la feina... Fa falta capacitat de pensament analític.
Com podem dotar el ciutadà d’aquest pensament analític?
Per començar, hem d’intentar que adquireixin eines d’alfabetització científica perquè puguin prendre decisions informades a la vida. Que la ciència millori la seva qualitat de vida en general, tant si és per ajudar-lo a decidir a qui votar en unes eleccions com si és per prevenir malalties, o bé com afrontar tota mena de reptes. No és que vulguem que tots els nanos estudiïn o es dediquin a les STEM [acrònim en anglès de ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques], però sí que és crucial que tota la societat tingui un nivell bàsic d’educació en ciències i matemàtiques.
A Europa, però, que en teoria té un bon sistema d’educació bàsica, també comencen a abundar les actituds contràries a algunes evidències de la ciència.
A Europa cada vegada hi ha més persones que van a la universitat i decideixen no vacunar els seus fills, i ara hi ha epidèmies de xarampió a Itàlia i altres països. O agafen un càncer i decideixen tractar-lo amb homeopatia. Pot semblar una paradoxa: gent informada que tria una decisió desinformada. Però quan ho analitzes una mica més detalladament, t’adones que és una prova que anem enrere en termes de l’alfabetització científica bàsica que teníem abans. Prou que en teníem, però l’hem perduda. I en això hi han ajudat les xarxes socials i no hi han ajudat gaire els científics.
Què vol dir?
A Occident, des dels anys setanta i vuitanta hi ha hagut un cert tipus de condescendència entre els científics. Deixem de ser combatius, de fer divulgació, de parlar de ciència a la societat. Ens relaxem sense adonar-nos que a la vida no hi ha vacants i que si tu no fas res, arribarà un altre i ocuparà la teva plaça. El coneixement humà no és estàtic. No passa mai que de cop i volta tota la societat esdevé culta i ja ens podem relaxar i abandonar les trinxeres. Per això és important que els científics, els enginyers, els investigadors comuniquem de nou la ciència. Però no des d’una postura arrogant i pretensiosa, que tracti la gent d’estúpida, com si fossin envasos buits en els quals abocar-hi coneixement, com va passar durant molt de temps. Perquè això és un error i obre la porta a les pseudociències.
Un altre dels eixos vertebradors de la seva lluita personal és la igualtat de gènere en l’àmbit científic. Què hi podríem fer?
Per començar, combatre els estereotips que inculquem a les nostres nenes des de ben menudes i que els diuen que elles no poden fer ciència, que els fan triar, d’alguna manera, entre ser bones per a les matemàtiques o ser noies. És així com, en socialitzar, són recompensades de manera perversa pel sistema. Sabies que Marilyn Monroe tenia un quocient intel·lectual altíssim? Però tota la vida es va fer passar per una rossa ximpleta, perquè li van fer creure que només així arribaria a ser actriu.
I això té molt a veure amb la crisi de vocacions STEM entre les dones, que són disciplines que tenen una imatge gens femenina. Per això per a mi és molt important que una nena negra de qualsevol banda em pugui veure i pensar: «Uau! Una enginyera química pot tenir aquest aspecte». Hem de donar a les noies models reals, genuïns, inspiradors. Només així aconseguirem un canvi de paradigma.
Se sol dir que el desenvolupament tecnològic i la globalització porten sempre una millora en la qualitat de vida, i també que creen riquesa.
És una premissa falsa. La ciència té el potencial de transformar les vides de les persones a fi de bé. Però com passa en qualsevol altre àmbit de la vida, tant si parlem de les arts o del cinema, el de la ciència també és obert a l’explotació, la desigualtat, l’abús. Siguem honestos!
Una part del que alimenta la desigualtat i els desavantatges és la manca d’inclusió. Si hi hagués, per exemple, igualtat entre gèneres, si en tots els laboratoris i en tots els programes de recerca hi hagués paritat entre homes i dones, creu que veuríem algunes de les coses que ara es prioritzen en la recerca? Per descomptat que no!
A què es refereix?
Agafem l’exemple de la intel·ligència artificial, on molts laboratoris estan formats per només homes. Si mirem a què es dona prioritat, hi trobem els robots sexuals. Qui els necessita? En què contribueix això a la societat? En res. És una bogeria. Passa el mateix en recerca mèdica. No fa gaire s’han publicat diversos estudis que han mostrat que als assaigs amb medicaments només es fan servir ratolins mascles, o una majoria de mascles i poques femelles. Què ens diu això de l’eficàcia potencial d’un fàrmac en les dones? La desigualtat ve de la mateixa font.
I després hi ha qui hi té accés, qui s’ho pot permetre. Si parlem d’accés a l’energia, que és un camp en què estic molt implicada: què fan fins ara les persones que viuen amb dos dòlars al dia, sense accés a energia? Talen arbres per cuinar, per escalfar-se. I això comporta problemes enormes de desforestació, per no parlar de la contaminació generada pel fum, els problemes de salut respiratòria, etc. Què fa això pel medi ambient? Quines ajudes hi podem aplicar? Com portem els avanços científics a aquestes llars? No en parla ningú, d’això; tota la recerca científica i els models de negoci estan centrats en la manera de proporcionar accés a l’energia a les persones que sí que la poden pagar.
Cada vegada són més les veus que adverteixen sobre la crisi climàtica, a la qual ha fet referència. Té diferents implicacions per a Àfrica i Europa? Quines solucions proposaria?
És evident que necessitarem més energia, perquè Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina estan creixent, però no ens podem permetre continuar amb el mateix model que ens ha dut a la crisi climàtica. Europa i Amèrica del Nord observen aquesta situació amb por. Però crec que per resoldre aquest dilema, hem de començar amb una conversa honesta i seriosa sobre els conflictes d’interès que hi ha, que són diversos.
Per exemple, l’Occident ha consumit combustibles fòssils per tenir un accés barat a l’energia i és la base sobre la qual s’ha desenvolupat. Amb quina instància moral suprema li dirà ara als xinesos que ells no poden fer el mateix? Qui estarà disposat a pagar un 30% més en la seva factura per tal que els països en desenvolupament no utilitzin combustibles fòssils per al seu desenvolupament? Esteu preparats, els europeus i els nord-americans, per donar recursos a aquests països perquè es desenvolupin? El que voleu és quedar-vos els diners. Però és que algú ha de pagar. Aquest és l’enigma més gran de tots els temps.
No em sorprèn que els joves se n’hagin afartat i surtin al carrer a manifestar-se en defensa del planeta i en contra de la crisi climàtica. Estan cansats de les nostres mentides i confusions. Els governs tenen moltes altres prioritats i pensen a curt termini, en les inversions que els resulten més rendibles pel que fa als vots. I salvar el planeta no és una cosa que un empresari posi en el seu balanç anual: els accionistes volen diners, els seus dividends. Així va el món en què vivim.
Després de conversar amb vostè, no hi ha gaires raons per a l’optimisme.
Jo soc molt optimista!
Com és, això?
Perquè l’optimisme prové de comprendre els processos i els sistemes. Soc la persona més optimista perquè sé per què som on som. I un cop entens això, pots intentar fer-hi alguna cosa. El problema està en com mobilitzar la societat, per passar d’on som ara a on hi ha les solucions. Fins que no ho aconseguim, podem continuar parlant, però no canviarà res.
Entrevista per Cristina Sáez
Fotografies: MCNB/J.M. Llobet