La desigualtat socioeconòmica s’ha disparat a tot el món, sobretot als països industrialitzats. Hi ha hagut molta preocupació per les conseqüències d’aquest fenomen, com ara l’augment de la pobresa i els riscos per a l’estabilitat política, però els llibres que comentem aquí ens ensenyen que els costos per a les famílies també són importants. La inestabilitat causada per la desigualtat socioeconòmica posa a prova les parelles, particularment en una era de canvis de rols de gènere, i també posa en risc el benestar dels fills. Encara que tots dos llibres són molt diferents, comparteixen aquest tema i aporten una gran quantitat de dades que corroboren aquesta idea, moltes de les quals són ben punyents. Patim amb les famílies que pateixen.

Enduring bonds [Llaços duradors: desigualtat, matrimoni, criança dels fills i tot el que fa les famílies grans i terribles] és bàsicament un recull dels assajos que Philip Cohen ha escrit durant l’última dècada al seu blog. El material és una mica dispers, aborda els problemes del dia a dia i es basa principalment en l’anàlisi de les dades del cens i d’enquestes.

El llibre d’Edin i Nelson, Doing the best I can [Ho faig tan bé com puc: la paternitat a la ciutat pobra], confirma amb escreix els arguments de Cohen. Tot i que els mètodes són ben divergents (Edin i Nelson fan entrevistes en profunditat amb pares pobres, aconseguides després d’haver anat a viure amb la família als barris pobres que estudien), la descripció que fan de l’afebliment que produeixen les forces econòmiques desfermades per la desigualtat en les relacions basades en un compromís, deixa clar que el fet de dir-los a les persones que es casin (encara que hi paressin atenció) no ajuda gaire a estabilitzar les vides de les famílies que els autors han observat. Tot i així, totes dues obres aporten informació important sobre el repte general d’estabilitzar els ingressos (de manera que es pugui reduir el conflicte endèmic entre feina i família).

És un plaer llegir i estudiar tots dos llibres. Cohen aborda una gamma més àmplia de temes. L’ús que fa de les proves sovint és apassionant. Els historiadors de la família i els científics socials han observat la transformació recent de la paternitat, ja que els nens són cada vegada menys valorats per la seva capacitat de ser petits treballadors útils i més per la seva singularitat (vegeu l’estudi de Viviana Zelizer Pricing the priceless child). Per demostrar que el sexisme encara és prevalent, Cohen documenta quin és el percentatge de dones que escriuen al New York Times, la qual cosa demostra que als homes els resulta més fàcil publicar-hi, mentre que les dones solen quedar relegades, encara avui, a les seccions d’estil o als articles sobre la família.

Tots dos llibres aborden amb fermesa el problema del racisme als Estats Units (també present als països europeus). La mostra de pares pobres d’Edin i Nelson està equilibrada aproximadament entre homes blancs i negres, que sovint viuen en barris pròxims (tot i el fet que els barris en si solen ser racialment bastant segregats). És evident que la raça crea diferències: els pares blancs joves i pobres solen tenir accés a una xarxa més vigorosa de parents amb feina estable que poden oferir més oportunitats laborals, d’habitatge, etcètera, que no pas els pares negres en situacions semblants, amb parents encara més pobres, a la presó o més addictes que no pas ells (si és que no han estat assassinats).

Els comportaments, doncs, són previsibles: els pares blancs tendeixen a tenir una visió tradicional de la paternitat (basada en els ingressos masculins) i a relacions més distants entre pares i fills. En canvi, els joves pares negres de l’estudi han creat col·lectivament una nova visió de la paternitat, després de fracassar repetidament a l’hora de ser «bons proveïdors», que bàsicament implica mantenir estrets vincles socials i emocionals amb els fills: els tradicionalistes fins i tot podrien anomenar aquest vincle com de tipus «mare-fill». Això es fa evident en la seva gran alegria davant una paternitat imminent i en un esforç molt més intens a l’hora de mantenir els seus drets d’estar amb els fills que no pas els pares blancs en la mateixa situació, quan les mares dels nens els han abandonat com a parelles útils.

La raça també és un tema important per a Cohen. Es delecta a mostrar la por dels blancs als negres, una situació que té una conseqüència desafortunada, i és que la policia als Estats Units mata massa sovint homes negres. Cohen centra l’atenció en les preocupacions sobre les famílies negres, que presenten més naixements extramatrimonials que les blanques, i això fa que els pares negres pobres d’Edin i Nelson s’hagin d’enfrontar a aquest problema de la paternitat.

Tot i que cap d’aquests llibres pretén ser un estudi sobre polítiques aplicades, és clar que hi ha dues qüestions bàsiques que contribueixen al dolor d’aquestes famílies, pares, mares i nens: els canvis de rols d’homes i dones en el món laboral i la inestabilitat que el capitalisme desenfrenat tendeix a produir.

El desafiament del gènere va arribar amb els canvis en els rols productius que van sorgir amb la revolució industrial i els canvis demogràfics que va implicar. No fa gaire, homes i dones compartien una esfera comuna de producció domèstica, l’essència de l’agricultura de subsistència. L’aparició de nous llocs de treball en la indústria i el comerç va impulsar cada vegada més els homes a abandonar la llar per assumir aquestes feines. Però amb molts menys fills i vides més llargues, les dones a casa van esdevenir subocupades, de manera que quan van aparèixer feines que requerien mà d’obra «femenina» (amb menys esforç físic i horaris més curts), les dones es van unir als homes en la seva «esfera pública» i van aconseguir feines remunerades pels mateixos motius que tenien els homes, per mantenir millor les seves famílies.

Aquests canvis van afegir tensió a les famílies, ja que les dones van començar a ser víctimes de la «doble jornada laboral». Això va dur alguns països (sobretot els escandinaus) a desenvolupar polítiques familiars per mirar de fer minvar el conflicte feina-família de les dones. Aquests països van promulgar i ampliar gradualment programes de permisos familiars i, sobretot, d’atenció infantil subvencionada i d’alta qualitat.

Però fins i tot els països escandinaus han descobert que amb això no n’hi ha prou. La càrrega addicional del «segon torn» perjudica les dones a la feina, ja que els ocupadors assumeixen (sovint correctament) que les treballadores posaran les necessitats de la família per davant de les del lloc de treball. Han de sortir per anar a recollir els fills a la llar d’infants o preparar el sopar per a la família, mentre que els homes estan més lliures per treballar més hores, viatgen més per feina i, en general, senten que la seva obligació principal envers les seves famílies continua sent simplement mantenir-les. Això explica l’aparició de polítiques que ofereixen permisos familiars només als pares.

A més a més, els grans sectors públics dels països escandinaus permeten i fins encoratgen els treballadors a agafar vacances familiars (especialment als homes, que cada vegada tenen més accés a subvencions salarials que perden si no ho fan). En canvi, el potent sector privat n’és menys partidari i s’estima més els treballadors que estiguin disposats a canviar els horaris laborals amb poca antelació. Però el que les famílies necessiten és estabilitat, no tan sols d’ingressos sinó també d’horaris.

Aquí és on el capitalisme desfermat esdevé un greu problema, com en són testimoni tots dos llibres. Als Estats Units no hi ha llars d’infants subvencionades pel sector públic, de manera que les famílies d’ingressos baixos han de fer mans i mànigues per cobrir les necessitats dels seus fills. Hi ha massa nens en risc, sols a casa o fins i tot sense supervisió dins els cotxes o als parcs. Les empreses no solen avisar amb prou temps abans de canviar l’horari laboral, tot i que això és tan important com proporcionar ingressos estables. Els països que vulguin obtenir els beneficis del mercat lliure, primer l’han de domesticar, si més no fins que el nivell dels costos per a les famílies (com ara els relacionats amb el medi ambient) es valori com una part del cost de fer negocis o que es posi en marxa alguna combinació de suport públic i normes de protecció.