A principi del segle XXI, els jutges dels tribunals inferiors a Espanya concedien aproximadament el 80 % d’ordres d’allunyament presentades als jutjats per les víctimes de violència de parella (VP), i només pocs dels més de 1.000 jutges que veien aquests casos atorgaven ordres significativament per sobre o per sota d’aquesta mitjana. En aquest àmbit del dret, doncs, les diferències en les decisions dels jutges (desigualtat judicial) eren rares. Tanmateix, en quinze anys aquesta desigualtat s’ha duplicat.

L’únic factor que ha modelat el canvi en l’estructura de la justícia espanyola en les dues últimes dècades és la feminització constant de la magistratura. Mentre que el 1980 les dones només representaven una minúscula part del poder judicial, ara representen més del 70 % dels jutges dels tribunals inferiors espanyols. El creixement de la desigualtat judicial es podria explicar perquè els jutges i les jutgesses jutgen de manera diferent, i les dones aproven un percentatge superior d’ordres d’allunyament. Amb tot, les xifres oficials mostren que, durant aquest període, la taxa d’aprovació d’aquestes ordres a Espanya ha disminuït de cinc punts.
Aquest és el principal enigma que pretén abordar l’article: si els jutges i les jutgesses dels tribunals inferiors actuen de manera diferent, de quina manera ho fan i com interactuen aquestes diferències amb els factors institucionals per modelar la desigualtat a Espanya.

Hi ha un gran volum de proves empíriques que mostren que els fets legals dels casos són només un dels factors que influeixen en les decisions judicials (Dyevre, 2010). Igual que els metges, els bombers o els pilots, els jutges poden ser considerats uns professionals experts que prenen decisions, i aquestes decisions depenen de determinats incentius i restriccions (Epstein et al., 2013). Entre els incentius trobem l’amor genuí per la feina, la permanència laboral, la promoció, el prestigi social o el foment d’interessos de grup modelats per l’ètnia, la classe o el gènere. Aquests factors basats en la identitat són especialment rellevants quan es tracten casos en què aquests factors són destacats, situacions en què els jutges tendeixen a decidir a favor dels demandants que coincideixen amb la seva pròpia identitat (Segal, 2000; Boyd et al., 2010; Boyd, 2016).
Així, a l’hora de decidir sobre casos de VP, les accions dels jutges dels tribunals inferiors queden modelades per dos factors diferents. En primer lloc, la llei espanyola defineix la violència de parella (també anomenada “violència de gènere”) com a “violència dirigida contra les dones pel fet de ser dones”, cosa que significa que els tribunals distingeixen la VP dels casos generals de violència domèstica. Per tant, en els casos de VP, el que està en joc queda ben definit segons el gènere: els demandants sempre són dones que al·leguen el seu dret a la seguretat, i els acusats sempre són homes que al·leguen el seu dret a moure’s lliurement; per tant, el gènere podria funcionar com un mecanisme basat en la identitat que influeix en les decisions del jutge.

En segon lloc, pel que fa als costos, les decisions judicials acostumen a estar restringides per la incertesa que envolta el problema en qüestió i pels costos d’informació de prendre bones decisions. Com a experts, els jutges es converteixen en millors professionals a l’hora de prendre decisions identificant patrons d’esdeveniments en les decisions passades que es poden utilitzar com a patrons per prendre unes futures decisions millors i més eficaces (Vallbé, 2015). Així doncs, com més van aprenent de l’experiència, menys temps necessiten els jutges per recollir informació. Amb tot, les decisions de qualitat requereixen temps, i els jutges han de prendre un gran nombre de decisions ràpides, en part perquè normalment han d’atendre diversos casos alhora i cada un requereix judicis ràpids i paral·lels. Però el més important és que, en casos en què estan en joc els drets fonamentals —la seguretat de les víctimes i la llibertat de moviment dels acusats—, la llei obliga els tribunals a accelerar els procediments per evitar danys innecessaris als drets dels demandants. En aquest sentit, quan els jutges han d’atendre un gran nombre de casos, solen recórrer a dreceres cognitives o heurístiques que els ajuden a prendre decisions més ràpides i a evitar costos d’informació (Gigerenzer i Engel, 2006; Vallbé et al., 2019). És més, una gran quantitat de casos també fa que els jutges siguin menys creatius a l’hora de prendre decisions (Epstein et al., 2013) i, de mitjana, donen lloc a pitjors resultats judicials per als demandants (Engel i Weinshall, 2020). En aquest sentit, si bé l’experiència ajuda els jutges a ser millors a l’hora de prendre decisions, un excés de casos perjudica greument la qualitat de les seves decisions.

Per valorar els efectes d’aquests factors en els casos de VP, hem analitzat les decisions de tribunals inferiors sobre peticions d’ordres d’allunyament presentades als tribunals de guàrdia per víctimes de violència de parella (VP). Normalment considerada com a acció preliminar dins d’un procediment delictiu contra un presumpte abusador de VP, una ordre d’allunyament ordena un abusador (presumpte o confirmat) que es mantingui a una certa distància de la víctima. A Espanya, les ordres d’allunyament poden ser vistes per jutges ordinaris o per jutges de guàrdia de tribunals inferiors. Si les peticions es presenten al jutjat dins l’horari d’oficina, seran vistes per jutges que tenen competència exclusiva per veure casos de VP. Si un cas de VP es presenta al tribunal fora de l’horari laboral, un jutge de guàrdia processarà el cas entrant i decidirà sobre la petició d’ordre d’allunyament. Per naturalesa, les peticions vistes pels jutjats de guàrdia fan referència a casos crítics, i això explica per què, a Espanya, en aquests jutjats de guàrdia s’aproven un 10 % més d’ordres d’allunyament que no pas en jutjats ordinaris. Com que els jutges d’un mateix districte estan de guàrdia segons un sistema de rotació aleatori, ens centrem en els casos de VP vistos per jutjats de guàrdia, perquè l’assignació de casos de VP als jutges de guàrdia és pràcticament aleatòria, cosa que necessitem a l’hora de valorar efectes causals (Angrist i Pischke, 2014).

El nostre conjunt de dades conté 44.335 decisions sobre totes les ordres d’allunyament de casos de VP decidits per 1.063 prejutjats de guàrdia durant el període comprès entre 2011 i 2018. El conjunt de dades és el resultat de processar grans quantitats de dades públiques oficials ja existents. Per a cada decisió tenim informació sobre la ubicació del jutjat, la quantitat de casos, el gènere del jutge, el grau d’experiència del jutge i si es va dictar ordre d’allunyament o no. Per una qüestió de protecció de dades, no disposem d’informació sobre els fets de cada cas. Això pot ser un repte per a la nostra anàlisi perquè determinades circumstàncies dels casos (p. ex., l’abast de la violència física que s’utilitza contra la víctima) poden influir seriosament en les decisions dels jutges. Això no obstant, el sistema de rotació aleatòria per assignar casos als jutges de guàrdia significa precisament que els casos s’assignen als jutges sense tenir en compte els fets i, per tant, minimitza el perill d’una selecció esbiaixada. 

Les peticions d’ordres d’allunyament van ser vistes per 1.528 jutges, dels quals el 63 % eren dones i el 37 %, homes. De mitjana, cada jutge va veure 13 peticions a l’any, per bé que el volum de casos anuals varia significativament segons el jutjat. A més, la mitjana d’experiència dels nostres jutges és de 12 anys a la magistratura, tot i que la variació també és habitual en aquest sentit. A causa de la seva incorporació posterior a la magistratura, les jutgesses tendeixen a tenir una mica menys d’experiència i a afrontar un volum de casos lleugerament inferior al dels jutges.

Els resultats que es presenten en el gràfic 1 mostren que, quan es demanen ordres d’allunyament a jutgesses, la probabilitat que s’atorguin augmenta comparada amb la dels jutges. Si bé l’efecte persisteix fins i tot quan es té en compte el volum judicial i l’experiència professional, aquest efecte és mínim.

Això suggereix que el gènere per si sol explica només en part les decisions que es prenen, perquè el seu efecte està molt condicionat pels costos d’informació i per la incertesa. D’una banda, els resultats mostren que el nombre de casos dels jutges és decisiu per a les decisions relatives als casos de VP. Tenint en compte el gènere, la probabilitat mitjana que els jutges amb un baix nombre de casos aprovin una ordre d’allunyament (5 casos de VP l’any) és d’aproximadament el 82 %, mentre que aquesta probabilitat disminueix al 74 % quan el seu volum de casos és una mica més alt (15 casos) i arriba al 69 % amb un volum elevat de casos (50 casos l’any). Això suggereix que, a mesura que augmenten els costos d’informació, els jutges tendeixen a afavorir el dret dels acusats a moure’s lliurement sobre el dret de les víctimes a ser protegides, i així, les víctimes de VP tenen menys probabilitats que aprovin la seva petició.

En canvi, a mesura que els jutges adquireixen experiència, la taxa d’aprovació d’ordres d’allunyament pot augmentar fins a 10 punts. No obstant això, i el que és més interessant, el gràfic 2 mostra que l’efecte de l’experiència és més acusat en les jutgesses que no pas en els jutges: el model prediu que la diferència de taxes d’aprovació entre els jutges joves i els grans és de només 4 punts, mentre que la diferència entre les jutgesses arriba als 15 punts.

Finalment, el diferent efecte de les restriccions sobre les decisions dels jutges i de les jutgesses també apareix quan incloem els tres principals factors estudiats en un únic model. El nostre objectiu aquí és comprovar si el diferent comportament dels jutges i les jutgesses en l’experiència professional també s’observa per a diferents graus d’activitat judicial, i el gràfic 3 mostra que aquest no és el cas. La primera part del gràfic mostra que, quan tant jutges com jutgesses tenen pocs casos, l’efecte de l’experiència és positiu en els uns i en les altres. Les altres dues parts, però, mostren que, a mesura que els jutges s’enfronten a un nombre de casos més alt, l’efecte de l’experiència és marcadament diferent en el cas dels jutges i de les jutgesses fins al punt que només és positiu en aquestes últimes.

L’anàlisi empírica del comportament judicial en els casos de VP a Espanya condueix a quatre conclusions principals. Primera, que el gènere per si sol no és suficient per explicar les grans diferències entre jutges i jutgesses a l’hora de decidir sobre la VP. La segona conclusió és que el nombre de casos és un determinant important del comportament judicial, fins al punt que redueix de manera significativa la probabilitat dels jutges d’aprovar ordres d’allunyament per protegir les víctimes. Tercera, els nostres resultats mostren que, a mesura que els jutges adquireixen experiència, tendeixen a aprovar ordres d’allunyament en una proporció més gran. Finalment, també hem observat que els efectes conjunts del nombre de casos i de l’experiència professional depenen del gènere del jutge. Els resultats indiquen que l’experiència professional té efectes positius en les jutgesses amb independència del nombre de casos, però, quan els jutges homes tenen un nombre més alt de casos, els efectes positius de l’experiència professional desapareixen. Per tant, quan es tracta de casos de VP, el gènere dels jutges és fonamental tant per als jutges com per a les jutgesses i interactua amb altres factors.

Les principals fonts judicials de desigualtat per a les víctimes de VP són endògenes i exògenes. D’una banda, el gènere del jutge és important quan es tracta de casos en què hi ha en joc els drets fonamentals, i sistemàticament les jutgesses estan més disposades a protegir les víctimes que no pas els jutges. Aquest efecte s’intensifica a mesura que els jutges esdevenen experts a prendre decisions gràcies a l’experiència adquirida. De l’altra, un factor exogen com el nombre de casos judicials modela les condicions sota les quals els jutges prenen les decisions fins al punt de reduir sistemàticament les probabilitats que les víctimes de VP rebin ordres d’allunyament. Com que les decisions judicials desiguals sobre els casos de VP tenen conseqüències decisives sobre la vida diària de milions de dones a Espanya, poden tenir un impacte en la legitimitat i la imparcialitat generals del sistema judicial.

Article basat en el projecte dirigit per Joan-Josep Vallbé “The Political Economy of Gender and Inequality in the Spanish Judiciary”, que va rebre una subvenció de l’Observatori social de la Fundació ”la Caixa” amb el codi LCF/PR/SR19/52540006, GENEQUAL.

ANGRIST, J. D. i J.-S. PISCHKE (2014): Mastering ‘Metrics: The Path from Cause to Effect, Princeton (NJ): Princeton University Press.

BOYD, CHRISTINA L. (2016): “Representation on the Courts? The Effects of Trial Jutges’ Sex and Race”, Political Research Quarterly, 69(4).

BOYD, CHRISTINA, LEE EPSTEIN i ANDREW MARTIN (2010): “Untangling the Causal Effects of Sex on Judging”, American Journal of Political Science, 54.

DYEVRE, ARTHUR (2010): “Unifying the field of comparative judicial politics: towards a general theory of judicial behaviour”, European Political Science Review, 2(2).

ENGEL, CHRISTOPH i KEREN WEINSHALL (2020): “Manna from Heaven for Jutges: Jutges’ Reaction to a Quasi-Random Reduction in Caseload”, Journal of Empirical Legal Studies, 17(4).

EPSTEIN, LEE, WILLIAM M. LANDES i RICHARD A. POSNER (2013): The Behavior of Federal Jutges: A Theoretical and Empirical Study of Rational Choice, Harvard University Press.

GIGERENZER, G i E. ENGEL, eds. (2006): Heuristics and the Law, Cambridge, MA: The MIT Press.

SEGAL, JENNIFER A. (2000): “Representative Decision Making on the Federal Bench: Clinton’s District Court Appointees”, Political Research Quarterly, 53(1).

VALLBÉ, J-J. (2015): Frameworks for Modeling Cognition and Decisions in Institutional Environments. {A} Data-driven Approach. N. 21 en “Law, Governance and Technology”, Springer.

VALLBÉ, J.-J., M. GONZÁLEZ-BEILFUSS i BARAK KALIR (2019): “Across the Sloping Meadow Floor: An empirical analysis of pre-removal detention of deportable non-citizens”, Law & Society Review, 53(3).