
-
1A Espanya l’edat mitjana de l’emancipació és de 29,3 anys (UE = 26,6), la taxa de fecunditat és d’1,3 fills per dona (UE = 1,6) i l’edat mitjana de ser mare, 31,9 anys (UE = 30,5).
-
2Tradicionalment a Espanya els joves han optat per l’habitatge en règim de propietat: hi ha hagut poca oferta de lloguer, es va generalitzar la idea que la propietat és una forma d’inversió (i el lloguer una forma de perdre els diners) i durant anys s’ha promocionat institucionalment la compra.
-
3El tercer trimestre del 2018, la taxa d’atur juvenil (de 16 a 29 anys) era del 25,2% (14,5% per al conjunt de la població) i el 53,1% de la població jove ocupada tenia contractes temporals (el 23,1% per al total de la població).
-
4Des del 2007 ha anat baixant la proporció de joves que adquireixen un habitatge en propietat i ha augmentat l’accés al lloguer. A partir del 2012 el lloguer és el règim de tinença majoritari entre els joves de 16 a 29 anys.
Evolució del cost de l’habitatge en lloguer i en propietat, expressat com a percentatge de la renda disponible de la llar dedicada al pagament de l’habitatge.

Històricament, llogar un habitatge representava un esforç econòmic menor que no pas comprar-lo, però des del 2015 aquesta relació s’ha invertit.
Introducció
Entre els col·lectius que volen accedir a un habitatge, la població jove és un dels més nombrosos. Els darrers anys, però, l’increment dels preus de mercat, juntament amb les precàries condicions d’ocupació que afecten els joves, tot plegat ha dificultat enormement l’accés a l’habitatge. L’atur i la precarietat influeixen directament sobre les dificultats que tenen per accedir a l’habitatge, tant si és de lloguer com de propietat. Es tracta del col·lectiu més afectat pel desajust entre el mercat residencial i el laboral. A més a més, en el cas espanyol les polítiques d’habitatge adreçades als joves han anat perdent força els últims anys, la qual cosa ha provocat que les persones joves accedeixin a l’habitatge més tard i amb dificultats.
Aquest article analitza com aquests motius han contribuït a endarrerir l’edat mitjana d’emancipació entre la població jove, i les dificultats que això implica en el seu procés de transició a la vida adulta. Les necessitats insatisfetes d’habitatge influeixen directament en la creació de noves famílies, com també en la davallada de la fecunditat.
1. Una emancipació tardana
La demanda d’habitatge està relacionada amb tres moments importants que configuren el cicle de la llar: creació, transformació i dissolució. Aquest article se centra en l’anàlisi de la primera fase del cicle, la de creació de noves llars. Aquest moment ve definit pel procés d’emancipació, que té lloc quan l’individu abandona el nucli familiar de convivència per crear una llar nova.
L’edat mitjana d’emancipació a Espanya és de 29,3 anys, una mica menys de tres anys per damunt de la mitjana europea (26,6 anys). Com observem al gràfic 1, Espanya és un dels països europeus en què els joves s’emancipen més tard, només superat per Malta, Croàcia, Eslovàquia, Itàlia i Grècia. Per aquest motiu, l’emancipació tardana de la joventut espanyola és un tema d’especial preocupació, fins i tot abans de la crisi.
Els factors inhibidors de l’emancipació i l’augment consegüent de l’edat mitjana d’emancipació a Espanya incideixen directament, entre altres factors, en la davallada de la fecunditat (Leal Maldonado, 2010; Alguacil Denche et al., 2013). En el marc dels països de la Unió Europea, Espanya té una de les taxes de fecunditat més baixes (1,3 fills per dona, mentre que la mitjana europea és d’1,6) i una edat mitjana de ser mares de les més altes (31,9 anys; la mitjana europea és de 30,5) (Eurostat, 2015).
Si centrem l’atenció en els joves que prenen la decisió d’emancipar-se, podem observar l’impacte de la situació econòmica i del mercat immobiliari a l’edat en què s’emancipen. En analitzar l’evolució de l’edat d’emancipació dels joves d’Espanya entre els anys 2000 i 2015, hi observem que durant el període de bonança econòmica hi va haver una davallada, fins a arribar als 28,3 anys el 2009, l’edat més baixa d’aquest període. Aquesta situació coincideix amb la taxa d’emancipació per a joves entre 18 i 34 anys més alta des del 1980, del 46,5% (segons dades d’informes de l’Observatori Jove de l’Habitatge). El canvi de tendència coincideix amb la facilitat d’accés als crèdits barats durant l’auge immobiliari, que van facilitar l’accés a l’habitatge malgrat el sobrepreu i l’elevada temporalitat en el mercat de treball.
No obstant això, com que els anys posteriors augmenta l’atur juvenil, els alts preus de compra han representat dificultats importants per a mantenir el projecte d’emancipació. En molts casos ha tingut lloc l’«efecte bumerang», pel qual els joves s’han vist obligats a interrompre l’emancipació i tornar a casa els pares.
A partir del 2010 torna a augmentar l’edat mitjana d’emancipació, i passats cinc anys se situa en 29 anys. Aquest canvi de tendència es veu reflectit també en l’evolució de la taxa d’emancipació, que el 2016 baixa fins al 36,5%, deu punts per sota del 2009 (dades de l’Observatori Jove de l’Habitatge).
Hi ha dues grans perspectives que, si les combinem, expliquen l’endarreriment en l’edat d’emancipació. La perspectiva estructural posa l’èmfasi en tres aspectes relacionats amb la manera en què s’organitza l’estructura social: períodes de formació cada vegada més prolongats (que endarrereixen la incorporació al món laboral), condicions laborals de precarietat i salaris baixos, i preus elevats de l’habitatge (tant si és de propietat com de lloguer). La perspectiva institucional analitza les qüestions que tenen a veure amb decisions institucionals, com ara les lleis i les polítiques adreçades a la joventut en diferents matèries. L’objectiu d’aquest article és identificar els condicionants que expliquen la tardana emancipació juvenil des de totes dues perspectives.
2. La precarietat de la joventut en el mercat laboral
Entre els factors estructurals que inhibeixen l’emancipació, tradicionalment s’han assenyalat la prolongació dels anys de formació i la manca d’ocupació estable. D’una banda, i com passa a tots els països, l’ampliació del període de formació està relacionada amb la recerca d’un millor accés i posició en el mercat laboral. La prolongació dels estudis comporta al mateix temps l’endarreriment en la inserció dels joves al mercat de treball. Aquesta circumstància explica la relació entre el nivell d’estudis i l’endarreriment de l’emancipació. En termes generals observem que, com més alt és el nivell d’estudis, més tard té lloc l’emancipació (Consell de la Joventut d’Espanya, 2017).
D’altra banda, l’estabilitat econòmica és una condició perquè la població jove pugui començar una vida autònoma i independent. L’emancipació residencial va precedida de la independència econòmica de la llar d’origen, ja que els joves s’independitzen de la llar familiar quan adquireixen una autosuficiència econòmica, que aconsegueixen en entrar en el mercat laboral. A Espanya, però, la població jove es caracteritza per una alta inestabilitat laboral i una desocupació elevada, amb entrades i sortides freqüents del mercat de treball. La flexibilitat del mercat laboral dificulta l’estabilitat i incrementa la incertesa sobre la capacitat de poder afrontar la despesa econòmica que representa l’emancipació.
Els valors de desocupació juvenil són els més elevats dels darrers 30 anys, i se situen molt per damunt de la taxa d’atur per al conjunt de la població. Segons les dades de l’Enquesta de població activa del tercer trimestre del 2018, la taxa d’atur juvenil (de 16 a 29 anys) era del 25,2%, mentre que per al conjunt de la població era del 14,5%. Passa el mateix amb la temporalitat: el 53,1% de la població jove ocupada el tercer trimestre del 2018 tenia contractes temporals, mentre que per al conjunt de la població la temporalitat era del 23,1%.
L’emancipació juvenil està relacionada amb la temporalitat i la desocupació. Quan la temporalitat o l’atur augmenten, baixa l’emancipació juvenil. També observem que els períodes en què creix l’emancipació és quan la temporalitat i la desocupació minven. A partir del 2013 hi ha un punt d’inflexió i un canvi de dinàmica en el mercat de treball: baixa la desocupació i augmenta la contractació temporal. No obstant això, la taxa d’emancipació continua amb una tendència a la baixa. Aquesta situació mostra que la baixa qualitat de l’ocupació generada els últims anys no estimula pas l’emancipació. Encara que tinguin feina, els joves no poden afrontar el cost de l’habitatge.
Aquesta situació de precarietat laboral implica també, especialment a partir del 2013, una tendència preocupant entre els treballadors joves a patir risc de pobresa. Tot i tenir una feina, la retribució és tan baixa que no els permet superar el llindar de pobresa o evitar mancances materials greus o severes. El 2016, per exemple, els treballadors pobres a Espanya eren el 14,1%, però entre els joves menors de 25 anys aquest percentatge pujava al 29,9%; els percentatges corresponents entre els ocupats de 25 a 29 anys i els de 30 a 34 anys eren del 20,5% i el 18,1%, respectivament (dades de l’Informe d’Espanya de l’Observatori d’Emancipació).
3. El mercado de la vivienda
El procés de creació d’una llar pròpia també es veu molt condicionat pel mercat de l’habitatge, ja que suposa la recerca d’un espai independent on viure. Per aquest motiu, als factors inhibidors de l’emancipació relacionats amb la formació i la situació laboral, hauríem d’afegir-hi les característiques d’aquest mercat. Tradicionalment a Espanya els joves han optat per l’habitatge en règim de propietat, sobretot pel fet que l’accés a l’habitatge de lloguer és difícil a causa de la seva escassa oferta.
A més a més, culturalment es va generalitzar la idea que l’habitatge en propietat era una manera d’invertir, mentre que el lloguer equivalia a perdre els diners. Aquesta idea, d’altra banda, s’ha vist reforçada institucionalment, ja que durant anys s’ha promocionat la compra d’habitatges per davant dels lloguers, amb una insistència en la compra d’habitatges lliures enfront dels protegits.
D’aquesta manera, el desenvolupament del mercat immobiliari espanyol ha determinat el comportament residencial dels joves. Durant la dècada del boom immobiliari, del 1997 al 2007, la població jove es decantava per l’habitatge en propietat. Amb l’esclat de la bombolla immobiliària i l’inici de la crisi, però, es va produir un canvi de sentit en el comportament residencial. D’ençà del 2007 ha anat baixant la proporció de joves que adquireixen un habitatge en propietat i ha augmentat l’accés al lloguer.
A partir del 2012 el comportament residencial de la població va canviar, i el lloguer passà a ser el règim de tinença majoritari entre el grup de població de 16 a 29 anys. El 2016 l’habitatge de lloguer entre els joves va arribar al 52,8%, mentre que l’habitatge en propietat va baixar fins al 28,4%. El 2017 s’aprecia l’inici d’un nou canvi: comença a baixar lleugerament el lloguer, motivat per l’augment dels preus, que continuen elevats.
L’evolució de l’habitatge en cessió gratuïta mereix un comentari a part. A partir del 2012 apreciem un augment important de la cessió, en gran manera associada a la solidaritat familiar inherent al model d’estat del benestar mediterrani. A Espanya la família es considera un suport indispensable per garantir l’emancipació dels joves, per mitjà de fórmules diverses d’ajuda, econòmicament per ajudar a pagar l’entrada d’un pis o les mensualitats, o bé assumint el paper d’avalador. Amb la crisi, la cessió de l’habitatge cobra més pes com a estratègia d’ajuda familiar a l’emancipació.
Així, doncs, a la inestabilitat laboral cal afegir-hi la manca d’oferta d’habitatge de lloguer a preus assequibles o com a habitatge protegit. Com assenyalen Trilla i López (2005), la població jove planeja la seva estratègia d’emancipació accedint primer a l’habitatge de lloguer i, posteriorment, després de consolidar la seva situació laboral i familiar, accedint a l’habitatge en propietat. Tanmateix, els preus elevats de l’habitatge de lloguer i l’escassa oferta fan que aquesta estratègia topi amb entrebancs.
En comparar l’esforç econòmic dedicat a l’habitatge de compra o de lloguer, apreciem com, del 2008 al 2014, l’opció de llogar representava un esforç més baix. Des del 2015, però, el lloguer representa un esforç econòmic més alt que no pas la compra, a causa d’una baixada dels preus de l’habitatge de compra i una pujada dels de lloguer.
4. Conclusions
A Espanya, l’accés a l’habitatge entre els joves ha esdevingut un problema social estructural. L’atur i la precarietat laboral augmenten la dificultat de la població jove per accedir a l’habitatge, la qual cosa s’afegeix a una rígida oferta on ha predominat el règim de tinença en propietat i els preus elevats. Tot i que en els darrers anys ha augmentat l’opció del lloguer davant la compra entre la joventut, una cosa que a priori podria semblar un indicador positiu, paral·lelament també s’han apujat els preus dels lloguers.
L’habitatge satisfà una necessitat bàsica, i l’article 47 de la Constitució afirma que és un dret fonamental dels ciutadans. No obstant això, Espanya és un país en què la política d’habitatge ha estat una política econòmica, en lloc d’una política social adreçada a garantir aquesta necessitat bàsica. El posicionament institucional ha implicat que la responsabilitat de sostenir el projecte d’emancipació de la joventut s’hagi transferit a l’àmbit de la solidaritat familiar (Alguacil et al., 2013).
Aquests aspectes incideixen directament en l’emancipació, és a dir, en l’endarreriment a l’hora de crear llars noves, com també en el descens de la fecunditat. Actualment l’edat mitjana d’emancipació a Espanya és de les més altes d’Europa, i també hi trobem la proporció més elevada de joves no emancipats. Aquesta situació fa necessària una reflexió sobre el present i el futur de la joventut i les seves necessitats residencials per garantir que l’esforç econòmic per al pagament de l’habitatge no superi el màxim tolerable del 30-35% dels ingressos de la llar, i per donar suport a la creació d’un parc d’habitatges a preus assequibles.
5. Referències
Treballs en què es basa aquest article:
ALGUACIL DENCHE, A. et al. (2013): La vivienda en España en el siglo XXI. Diagnóstico del modelo residencial y propuestas para otra política de vivienda, Madrid: Fundación FOESSA/Cáritas.
ALGUACIL DENCHE, A. (2017a): «Jóvenes buscan piso: la distopía del acceso a la vivienda», Revista Estudios de Juventud, 116.
ALGUACIL DENCHE, A. (2017b): «Revisando el acceso a la vivienda de la juventud española», Inguruak, 62.
Altres referències:
CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA (2017): Observatorio de la emancipación. Informe primer trimestre 2018, Madrid: Consejo de la Juventud de España
LEAL MALDONADO, J. (coord.) (2010): La política de vivienda en España, Madrid: Fundación Pablo Iglesias.
OBSERVATORIO DE VIVIENDA EN ESPAÑA – OBJOVI (2003-2012): Informes periòdics sobre la situació de la població jove a Espanya, Madrid: Consejo de la Juventud de España.
TRILLA BELLART, C., i J. LÓPEZ OLLER (2005): «El acceso de los jóvenes a la vivienda: una cuestión todavía no resuelta», Documentación Social, 138.
Classificació
Etiquetes
Temàtiques
Continguts relacionats
El jovent espanyol i el portuguès fa servir el mòbil diferent?
Els joves de tots dos països fan servir el mòbil d’una manera semblant; no obstant això, hi ha unes lleugeres diferències.
Detecció de l’assetjament psicològic a la feina i el seu impacte negatiu en el benestar psicològic
El 11,2% de la població presenta una probabilitat elevada de patir una situació d'assetjament en el seu lloc de treball i poden desenvolupar un trastorn d'ansietat generalitzada. Com detectar possibles casos d'assetjament psicològic?
Estils d’aferrament: els vincles afectius condicionen l’ús del mòbil entre els joves i la seva satisfacció relacional
Els joves que han establert vincles afectius i emocionals segurs utilitzen el mòbil majoritàriament per a comunicar-se i socialitzar. Què passa amb els joves que el fan servir per evadir-se?
Les interaccions socials dels joves: cara a cara, entre amics i familiars, i poca presència del mòbil
Sembla que hem acceptat que les persones joves es relacionen a través del mòbil. No obstant això, aquest estudi mostra que dos de cada tres de les interaccions socials que tenen són cara a cara. Com, i per què, interacciona el jovent?
Usos, habilitats i actitud en matèria de tecnologia digital. Hi ha una bretxa de gènere?
Els nois consideren que són més hàbils que les noies en matèria de tecnologia i de comunicació digital, mentre que les noies pensen que estan més preparades en els aspectes ètics i de seguretat.