El canvi climàtic posa en perill la possibilitat de gaudir d’un ampli ventall de drets humans. Per poder combatre’l eficaçment, justament cal exercir aquests drets, entre els quals el dret a la informació i a la participació.

Com a primer relator especial de les Nacions Unides sobre els drets humans i el medi ambient, la meva missió és informar el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, l’òrgan principal de l’ONU en aquesta matèria, sobre l’aplicació de les obligacions relatives als drets humans en afrontar els problemes mediambientals. El meu darrer informe, presentat al Consell el març d’aquest any, descriu la influència del canvi climàtic en els drets humans i les obligacions que tenen els estats d’afrontar aquest canvi (Knox, 2016). L’Acord de París, adoptat el desembre del 2015, va representar un pas important, però encara queden moltes coses a fer. Els països han d’aplicar els compromisos contrets i actuar amb rapidesa per consolidar-los. Al mateix temps, han de vetllar perquè les mesures que adoptin contra el canvi climàtic no causin violacions de drets humans.

En resum, aquest article descriu: (1) de quines maneres amenaça el canvi climàtic l’exercici dels drets humans, incloent-hi el dret a la vida i a la salut; (2) les obligacions en matèria de drets humans relacionades amb el canvi climàtic, i (3) fins a quin punt l’Acord de París respon a aquestes obligacions.

Mary Robinson, que ha estat presidenta d’Irlanda i alta comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, i que actualment (agost del 2016) és enviada especial del secretari general per al Canvi Climàtic, ha afirmat que el canvi climàtic constitueix la principal amenaça per als drets humans el segle XXI. El canvi climàtic posa en perill la possibilitat de gaudir plenament del dret a la vida, la salut, l’aigua, els aliments, l’habitatge, el desenvolupament i l’autodeterminació.

Amb l’augment de la temperatura global, s’incrementa igualment el nombre de morts, ferits i desplaçats que ocasionen els desastres climàtics com ara els ciclons tropicals, com també la mortalitat i les malalties causades per onades de calor, sequeres, epidèmies i desnutrició. Les conseqüències predictibles d’una pujada de només 2 °C en la temperatura mitjana global seran espectaculars. Segons el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC per les sigles en anglès), hi ha una probabilitat més gran que «disminueixi la productivitat laboral, [augmentin] la morbiditat (per exemple, per deshidratació, insolació i cops de calor) i la mortalitat durant les onades de calor. El perill afecta especialment els treballadors del camp i de la construcció, com també els infants, els indigents, la gent gran i les dones que han de caminar hores i hores per anar a proveir-se d’aigua» (IPCC, 2014).

El canvi climàtic agreujarà el problema de l’accés a l’aigua potable, que actualment ja afecta uns 1.100 milions de persones. Es calcula que prop del 8% de la població mundial veurà greument reduïts els seus recursos hídrics si la temperatura mundial puja una mitjana d’1 °C i que aquest percentatge pujaria al 14% si l’augment és de 2 °C (IPCC, 2014). En termes més generals, els pronòstics apunten que la reducció de les precipitacions i les capes de neu, i l’increment de l’evaporació i la contaminació de les fonts d’aigua dolça a causa de l’augment del nivell del mar reduiran la disponibilitat d’aigua a la majoria de les regions subtropicals seques i faran més freqüents les sequeres a moltes zones que actualment ja són prou seques (UNEP, 2015a, p. 3).

Pel que fa al dret a l’alimentació, el canvi climàtic ja està perjudicant la capacitat d’algunes comunitats per alimentar-se, i el nombre d’afectats s’incrementarà en augmentar les temperatures. Segons l’IPCC, «el canvi climàtic afecta potencialment tots els aspectes de la seguretat alimentària, entre els quals l’accés als aliments, el consum i l’estabilitat dels preus» (IPCC, 2014). És molt probable que el canvi climàtic influeixi negativament en la producció de cultius importants com ara el blat, l’arròs i el blat de moro, tant a les regions tropicals com a les temperades (UNEP, 2015a, p. 5).

Els pitjors efectes del canvi climàtic els aprecien els grups que ja en si són més vulnerables a causa de factors com poden ser la geografia, la pobresa, el sexe, l’edat, el caràcter indígena o minoritari, l’origen nacional o social i la discapacitat. En paraules de l’IPCC (2014), «Els marginats per motius socials, econòmics, culturals, polítics, institucionals o d’altra mena són especialment vulnerables al canvi climàtic, com també a certes mesures d’adaptació i mitigació davant d’aquest fenomen». El Grup assenyala que «les perspectives futures del canvi climàtic, tant a curt com a llarg termini, preveuen majoritàriament un augment de 2 °C, amb un alentiment del creixement econòmic i de la reducció de la pobresa, un deteriorament de la seguretat alimentària i l’aparició de nous fenòmens de pobresa, sobretot a les zones urbanes i als nous punts candents de la fam» (IPCC, 2014). El canvi climàtic també contribuirà a la migració forçosa. No obstant això, potser els més vulnerables no podran emigrar i hauran de romandre en llocs sotmesos als rigors produïts per aquest canvi.

El canvi climàtic posa en perill la mateixa existència d’alguns estats insulars petits. L’escalfament global estén les aigües oceàniques i fon els gels continentals, de manera que el nivell del mar puja. Molt abans que les illes quedin negades, pot ser que el canvi climàtic faci que esdevinguin inhabitables en incrementar la freqüència i la virulència dels episodis tempestuosos o bé en provocar la invasió de les fonts d’aigua dolça per l’aigua marina. Si els habitants dels petits estats insulars es veuen obligats a abandonar-los i a cercar una altra residència, les conseqüències per als seus drets humans, entre els quals el dret a l’autodeterminació i al desenvolupament, seran devastadores.

El canvi climàtic també posa en perill altres formes de vida amb les quals compartim el planeta. L’escalfament progressiu tindrà conseqüències cada vegada més desastroses. Segons un estudi, si les temperatures del món arriben a pujar més de 2 °C i arriben als 3 °C, entre el 20% i el 30% de les espècies vegetals i animals avaluades podrien patir un risc elevat d’extinció (IPCC, 2014). Si altres espècies es veuen delmades, els éssers humans també en resultarien perjudicats. Pel que fa al dret a la salut, per exemple, el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic assenyala que la pèrdua de diversitat biològica «pot incrementar la transmissió als éssers humans de malalties infeccioses com ara la de Lyme, l’esquistosomiasi i l’hantavirus» (ibídem).

En quedar més clares les conseqüències del canvi climàtic sobre els éssers humans, ha anat augmentant l’atenció que els organismes nacionals i internacionals presten a la relació entre aquest canvi i els drets humans. Una fita important va ser la Declaració de Malé sobre la Dimensió Humana del Canvi Climàtic Global, signada el novembre del 2007 per representants de petits estats insulars en desenvolupament. Per primer cop, els estats reconeixien obertament que el canvi climàtic té «repercussions clares i immediates per a poder gaudir plenament dels drets humans», entre els quals el dret a la vida, a un nivell de vida satisfactori i al millor nivell sanitari que es pugui assolir.

Des d’aleshores, el Consell de Drets Humans de l’ONU ha acordat que el canvi climàtic representa una amenaça immediata i transcendental per a persones i comunitats de tot el món, que influirà en l’exercici ple dels drets humans i que «les obligacions i els compromisos en matèria de drets humans poden guiar i reforçar la formulació de polítiques internacionals i nacionals en l’esfera del canvi climàtic i fomentar-ne la coherència i la legitimitat, com també resultats sostenibles».

Organismes de defensa dels drets humans i mediambientals, entre els quals l’Oficina de l’Alt Comissionat per als Drets Humans (OACDH/OHCHR), el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA/UNEP) i el Fons per a la Infància de les Nacions Unides (UNICEF) han publicat informes que descriuen les amenaces que comporta el canvi climàtic per a alguns drets humans essencials (per exemple, OHCHR, 2009; UNEP, 2015a; UNICEF, 2015). El 5 de juny del 2015, amb motiu del Dia Mundial del Medi Ambient, experts en drets humans de les Nacions Unides van fer pública una declaració conjunta que descrivia els efectes devastadors que tindria per als drets humans un augment de la temperatura global de fins a 2 °C. Abans que la Conferència de les Parts tornés a reunir-se a París el desembre del 2015, dins la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC/UNFCCC), 30 governs van subscriure el Compromís de Ginebra per als Drets Humans en l’Acció Climàtica, un gest voluntari promogut per Costa Rica, mitjançant el qual els estats es comprometen a facilitar l’intercanvi dels coneixements i les millors pràctiques entre experts nacionals en clima i drets humans.

L’atenció creixent que susciten el canvi climàtic i els drets humans va culminar en les converses de París i l’Acord a què es va arribar, el primer d’índole climàtica i un dels primers que reconeixen obertament la rellevància dels drets humans en aquest àmbit. El preàmbul diu:

"Les parts, en adoptar mesures per afrontar el canvi climàtic, han de respectar, promoure i prendre en consideració les seves obligacions respectives pel que fa als drets humans, el dret a la salut, els drets dels pobles indígenes, les comunitats locals, els migrants, els infants, les persones amb discapacitat i les persones en situació de vulnerabilitat i el dret al desenvolupament, com també la igualtat de gènere, l’apoderament de la dona i l’equitat intergeneracional".

D’altra banda, el reconeixement creixent dels efectes desastrosos del canvi climàtic sobre els drets humans va contribuir a donar suport a la decisió presa per les parts que, en l’article 2, afirmen que l’objecte de l’Acord és «reforçar la resposta mundial a l’amenaça del canvi climàtic», per la qual cosa es proposen de «mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2 °C respecte als nivells preindustrials, i continuar amb l’esforç per limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 °C respecte als nivells preindustrials; amb això reconeixem que es reduirien considerablement els riscos i els efectes del canvi climàtic» (UNFCCC, 2015). 

Davant els previsibles efectes adversos que tindrà el canvi climàtic sobre els drets humans, els estats tenen el deure de prendre mesures per protegir-los. Les obligacions en matèria de drets humans no sols tenen a veure amb el grau de protecció climàtica que cal adoptar, sinó amb les mesures de mitigació i adaptació en què es basa aquesta protecció.

Les obligacions en matèria de drets humans que cal complir en protegir el medi ambient poden ser procedimentals i substantives. A més a més, els estats tenen encara més obligacions amb aquells grups que són especialment vulnerables als perjudicis de caràcter mediambiental. Entre les obligacions procedimentals figuren el deure de: a) avaluar les repercussions mediambientals i fer pública la informació sobre aquesta qüestió; b) facilitar la participació de la població en la presa de decisions mediambientals, tot protegint també els drets a la llibertat d’expressió i d’associació, i c) proporcionar accés a reparacions en cas de danys. Aquestes obligacions també estan avalades per instruments mediambientals internacionals com ara el principi 10 de la Declaració de Rio sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament. L’exercici dels drets d’accés a la informació, la participació i la reparació contribueix a garantir que les accions proposades protegeixin el medi ambient, ja que tots els drets humans en depenen.

Així, per exemple, i sempre que sigui possible, els estats haurien d’avaluar les repercussions mediambientals de les activitats principals que es facin dins la seva jurisdicció. Aquestes avaluacions permeten sobretot d’aclarir quin n’és l’impacte sobre les comunitats vulnerables. Els països també han de posar a la disposició del públic la informació relativa al canvi climàtic i possibilitar la seva participació en el desenvolupament de les polítiques mediambientals. Per tal que sigui eficaç, aquesta participació ha de contemplar una provisió d’informació pública que permeti que els interessats entenguin i debatin la situació, incloent-hi els possibles efectes de cada projecte o política, i també fer possible realment que s’escoltin les opinions dels afectats i que influeixin en la presa de decisions. Aquests principis tenen una importància especial per a les persones que formen part de grups marginats o vulnerables. I són requisits que no tan sols s’han de tenir en compte en decidir quin grau de protecció mediambiental s’aplica, sinó en considerar quines mesures serveixen per a protegir-se. Les decisions sobre projectes de mitigació o adaptació s’han de prendre amb la participació informada dels afectats.

Per permetre la participació informada del públic, cal salvaguardar els drets a la llibertat d’expressió i d’associació d’aquells que estan relacionats amb accions a favor del medi ambient, inclosos els qui s’oposen a projectes concebuts per mitigar el canvi climàtic o adaptar-s’hi. L’intent de reprimir aquells que, de manera individual o col·lectiva, expressen les seves idees sobre polítiques o projectes relacionats amb el medi ambient constitueix una violació dels seus drets humans. Els estats tenen l’obligació de no immiscir-se en l’exercici dels drets i també de protegir d’amenaces, assetjament i tota mena de violència les persones i els col·lectius que els exerceixin.

En l’àmbit internacional, els estats han de garantir que els projectes mediambientals sufragats per mecanismes de finançament climàtic respectin i protegeixin els drets humans, incloent-hi els drets a la informació, la participació i la llibertat d’expressió i d’associació. Actualment, aquests mecanismes presenten diversos nivells de protecció. Alguns, com el Fons d’Adaptació, ofereixen garanties que se solen considerar satisfactòries, mentre que altres, com ara el Mecanisme per al Desenvolupament Net, s’han criticat per no contemplar les consultes oportunes amb els interessats, amb la qual cosa, a través dels desplaçaments i la destrucció dels mitjans de vida, incorren en violacions de drets humans. Després de París, cal enfortir i uniformitzar les garanties de manera general.

L’obligació fonamental que tenen tots els estats de protegir, dins la seva jurisdicció, aquells que es poden veure afectats negativament pel canvi climàtic és relativament clara pel que fa a les mesures d’adaptació. Els estats s’han de dotar d’un marc legal que ajudi els seus administrats a adaptar-se als efectes inevitables del canvi climàtic. Encara que, tenint en compte la seva situació econòmica i altres prioritats nacionals, els països gaudeixen d’una certa discrecionalitat per decidir quines mesures han d’adoptar, s’han d’assegurar que aquestes mesures emanin d’un procés que contempli la participació informada de la població, que tinguin en compte les normes nacionals i internacionals, i que no siguin regressives ni discriminatòries. Finalment, un cop aprovades les mesures, els estats s’han d’assegurar que s’apliquin.

La mitigació presenta una situació més complicada. La majoria de països no emeten gasos d’efecte hivernacle en quantitats que causin, per elles mateixes, conseqüències apreciables per al seu propi poble o per als residents de tercers països. Per tant, per evitar els efectes del canvi climàtic, no n’hi ha prou que els estats redueixin les seves pròpies emissions. Encara que pot ser que les emissions dels països més grans sí que influeixin de manera apreciable en les repercussions que té el canvi climàtic sobre els seus habitants, mentre que les emissions dels altres països continuen augmentant, és clar que cap país no pot evitar, per ell mateix, que aquests efectes es continuïn produint. Això no vol dir que, en virtut de la legislació sobre drets humans, els estats no tinguin l’obligació de mitigar les seves pròpies emissions, però sí que ens indica que, per comprendre la naturalesa d’aquesta obligació, cal ponderar el paper de la cooperació internacional.

L’article 55 de la Carta de les Nacions Unides exigeix a aquesta organització que promogui «el respecte universal dels drets humans i de les llibertats fonamentals de tothom», mentre que l’article 56 afirma que «Tots els membres es comprometen a prendre mesures, de manera conjunta o separada, en cooperació amb l’Organització, per fer realitat els propòsits consignats en l’article 55». De la mateixa manera, l’article 2 (1) del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals exigeix que les parts adoptin mesures, no tan sols a títol individual, sinó «mitjançant l’assistència i la cooperació internacionals», per assolir progressivament el respecte als drets que reconeix el Pacte.

Pel que fa a les múltiples amenaces als drets humans, la cooperació internacional només hi exerceix un paper de suport. Si les causes i les repercussions dels perjudicis mediambientals afecten la jurisdicció d’un país, qui pot i té el deure de posar-hi remei és principalment aquest país. Però el canvi climàtic és l’exemple paradigmàtic d’una amenaça global que és impossible afrontar eficaçment sense una acció internacional coordinada. Els mateixos estats han reconegut a la CMNUCC que «la naturalesa mundial del canvi climàtic requereix la cooperació més àmplia possible de tots els països i la seva participació en una resposta internacional efectiva i apropiada» (UN, 1992).

El deure de la cooperació internacional no consisteix a exigir a tots els estats que prenguin exactament les mateixes mesures davant el canvi climàtic. La redacció del CMNUCC advoca per la cooperació entre els països, però tot seguit hi afegeix que cal «tenir en compte les seves responsabilitats comunes però diferenciades i les seves capacitats respectives, a la llum de les diferents situacions socials i econòmiques». Els estats tenen el deure de col·laborar entre ells per afrontar el canvi climàtic, però les responsabilitats inherents a cadascun depenen en part de la seva situació específica.

Al CMNUCC els estats van acordar que el seu objectiu és l’«estabilització de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera a un nivell que impedeixi interferències antropògenes perilloses en el sistema climàtic». Ha quedat patent que fins a un increment de 2 °C tindria conseqüències dràstiques per a l’exercici ple dels drets humans. Aquest objectiu concorda amb l’obligació que tenen els països de protegir els drets humans davant els efectes nocius del canvi climàtic, i d’actuar de manera concertada en compliment del deure de cooperació internacional. Les normatives en matèria de drets humans concedeixen als estats una certa discrecionalitat a l’hora de decidir quina és la millor manera de conjugar l’obligació de protegir davant els efectes mediambientals nocius amb la defensa d’altres interessos legítims, però aquesta discrecionalitat s’ha d’exercir sense perdre de vista tots els factors pertinents. L’aplicació d’aquests factors al règim climàtic internacional indica que els països han arribat a un equilibri raonable en molts aspectes i que el seu procés de presa de decisions es basa en avaluacions científiques detallades i difoses públicament. L’acord sorgit d’aquest procés té en compte normes internacionals, incloses les relatives als drets humans, i no és regressiu. Tampoc sembla que sigui discriminatori, ja que incorpora clàusules concebudes per afrontar les preocupacions dels països i les comunitats més vulnerables.

No obstant això, en alguns aspectes l’Acord de París fa curt. Afronta la mitigació demanant sobretot a les parts que preparin les mesures que hagin decidit a escala nacional. El problema no és que l’Acord permeti a cada país decidir pel seu compte quina aportació es compromet a fer, sinó que les aportacions proposades no van prou lluny. Té molt de mèrit que quasi tots els països del món hagin volgut fer-hi aportacions, però fins i tot en el cas que s’apliquessin no podríem evitar les conseqüències desastroses que patirien els drets humans a escala planetària. El PNUMA ha determinat que si es posessin en pràctica totes aquestes mesures, el 2030 el nivell d’emissions causaria un increment global de la temperatura que molt probablement ultrapassaria els 3 °C, és a dir, força més dels 2 °C (UNEP, 2015b). Per tant, encara que els països complissin els seus compromisos actuals, no satisfarien pas les seves obligacions en matèria de drets humans.

Així doncs, des d’aquest punt de vista, no tan sols cal posar en pràctica les aportacions actuals previstes, sinó enfortir-les per respondre a l’objectiu fixat a l’article 2 de l’Acord de París. Els estats són conscients de la discrepància existent entre els seus compromisos actuals i l’objectiu comú, i a París van acordar revisar, a partir del 2018, la pertinença dels seus compromisos mitjançant balanços quinquennals. No obstant això, ja és clar que, si volen acabar amb la discrepància entre el que han promès i el que és necessari, els estats han de començar a anar més enllà dels seus compromisos actuals, fins i tot abans del primer balanç.

Altres elements del règim climàtic global també són essencials per a l’aplicació del deure de cooperació internacional. Per exemple, l’article 7 (7) de l’Acord de París fa una crida a les parts perquè enforteixin la cooperació a l’hora de fomentar accions per a l’adaptació, com ara les relatives a compartir informació, millorar l’eficàcia de les accions d’adaptació i ajudar els països en desenvolupament. A més a més, els països desenvolupats van reiterar a París que es comprometien a ajudar els països en desenvolupament tant amb la mitigació com amb l’adaptació. Concretament, la Conferència de les Parts va afirmar que els països desenvolupats pretenen continuar amb el seu objectiu actual de mobilització col·lectiva, que s’expressa en 100.000 milions de dòlars anuals el 2010, i que abans del 2025 els firmants de l’Acord de París fixaran un nou objectiu, quantificat en un mínim de 100.000 milions de dòlars anuals, que tindrà en compte les necessitats i les prioritats dels països en desenvolupament.

La normativa de drets humans relacionada amb la protecció del medi ambient dicta que els països, un cop aprovades les mesures per protegir aquests drets dels perjudicis mediambientals, han d’aplicar-les tot seguit. Els compromisos derivats de l’Acord de París formen part de la decisió col·lectiva que han pres els estats d’afrontar el canvi climàtic. Tots aquests compromisos, tant els d’ajuda com els de mitigació i adaptació, s’han d’aplicar en la seva totalitat i amb l’energia necessària per protegir-se dels efectes que pugui causar el canvi climàtic sobre els drets humans. 

Des de la Declaració de Malé fins a l’Acord de París ha quedat clar que la mitigació del canvi climàtic i l’adaptació consegüent són necessàries per protegir els drets humans, i que l’exercici d’aquests drets serveix per aconseguir accions mediambientals enèrgiques i eficaces. Cal continuar promovent i intensificant les iniciatives per tal que la legislació sobre els drets humans influeixi en les mesures contra el canvi climàtic. Per evitar que el canvi climàtic tingui conseqüències catastròfiques sobre els drets humans, els estats han d’aplicar íntegrament els compromisos subscrits a l’Acord de París i aprofundir en els seus compromisos de futur.

John H. Knox, professor “Henry C. Lauerman” de dret internacional de la Universitat Wake Forest (Estats Units) i relator especial de les Nacions Unides sobre temes de drets humans i medi ambient

Independent expert on the issue of human rights obligations relating to the enjoyment of a safe, clean, healthy and sustainable environment (2013): Mapping human rights obligations relating to the enjoyment of a safe, clean, healthy and sustainable environment

Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), Working Group II (2014): Climate change 2014: impacts, adaptation, and vulnerability.

Knox, J.H. (2016): Report of the Special Rapporteur on the issue of human rights obligations relating to the enjoyment of a safe, clean, healthy and sustainable environment: climate change, U.N. Doc. A/HRC/31/52 (1 de febrer de 2016)

Knox, J.H. (2013): Mapping report. Report of the Independent Expert on the issue of human rights obligations relating to the enjoyment of a safe, clean, healthy and sustainable environment, U.N. Doc. A/HRC/25/53 (30 de desembre de 2013)

Office of the High Commissioner for Human Rights (OHCHR) (2009): Report of the Office of the United Nations High Commissioner for Human Rights on the relationship between climate change and human rights, U.N. Doc. A/HRC/10/61 (15 de gener de 2009) [en castellà: http://www.acnur.org/t3/fileadmin/Documentos/BDL/2009/7033.pdf?view=1]

United Nations (2015): Paris Agreement [https://unfccc.int/files/essential_background/convention/application/pdf/english_paris_agreement.pdf; en castellà: http://unfccc.int/resource/docs/2015/cop21/spa/l09r01s.pdf]

United Nations (1992): United Nations Framework Convention on Climate Change (UNFCCC) [https://unfccc.int/files/essential_background/background_publications_htmlpdf/application/pdf/conveng.pdf; en castellà: https://unfccc.int/resource/docs/convkp/convsp.pdf].

United Nations Children’s Fund (UNICEF) (2015): Unless we act now: the impact of climate change on children [http://www.unicef.org/publications/index_86337.html].

United Nations Environment Programme (UNEP) (2015a): Climate change and human rights.

United Nations Environment Programme (UNEP) (2015b): The emissions gap report [http://uneplive.unep.org/media/docs/theme/13/EGR_2015_301115_lores.pdf; síntesi en castellà: http://uneplive.unep.org/media/docs/theme/13/EGR_2015_Technical_Report_ES.pdf].

United Nations Human Rights Council:Resolucions 7/23 (28 de març de 2008), 10/4 (25 de març de 2009), 18/22 (30 de setembre de 2011), 26/27 (27 de juny de 2014) i 29/15 (2 de juliol de 2015).