La decisió d’anar-se’n del lloc o la regió on vivim no és fàcil. Implica deixar enrere familiars i amics, i haver d’adaptar-se a nous entorns, però l’objectiu és millorar la qualitat de vida. La mobilitat o migració, doncs, sol tenir en part una motivació econòmica. A més a més, s’associa a la mobilitat social ascendent, ja que funciona com una palanca per aconseguir feines millors.

L’examen de les decisions de mobilitat per motius de feina és important perquè aborda la problemàtica fonamental de com s’assignen els treballadors a les vacants laborals. A Espanya aquest exercici és especialment urgent, ja que les diferències persistents en ingressos i ocupació entre regions s’ha atribuït en part als baixos fluxos migratoris entre regions i al seu baix impacte en la redistribució de la població (Adalet McGowan i Antona San Millán, 2019). Per tant, cal trobar resposta a preguntes com ara: quina mena de treballadors tenen més disposició a la mobilitat? Quines són les motivacions, els obstacles i les destinacions que expliquen la disposició a desplaçar-se? Com han de ser les condicions laborals perquè les persones les trobin atractives i acceptin ofertes de feina en altres bandes?

A fi de respondre aquestes preguntes, l’octubre del 2019 es va fer una enquesta sobre les actituds i expectatives de mobilitat de persones laboralment actives entre 18 i 55 anys. Es van recollir dades de 4.008 persones de tot Espanya (Vidal i Busqueta, 2020).

A causa de les importants conseqüències que té per a la vida dels treballadors, la mobilitat o migració sol ser el resultat d’un procés de decisió gradual (Kley, 2010). Se solen distingir tres fases: (1) plantejar-se la mobilitat com una opció, (2) fer plans concrets, i (3) efectuar el trasllat.

El fet de plantejar-se anar a viure a una altra banda reflecteix la disposició a la mobilitat abans de prendre cap decisió. Aquesta disposició es pot explicar pel descontentament amb la vida que hom porta, l’expectativa que hi haurà canvis a la feina, la família o altres àmbits rellevants de la vida, i el fet de no sentir-se limitat a viure només al lloc de residència actual.

Les dades revelen que quatre de cada deu treballadors s’han plantejat recentment deixar el lloc on viuen per anar a viure i treballar a una altra banda. Aquesta disposició a la mobilitat és més comuna si hi ha menys arrelament o responsabilitats lligades al lloc de residència, com sol ser el cas dels joves, els homes, els que encara no han format una família, els nascuts a l’estranger i els que es troben en una situació laboral menys estable o bé a l’atur.

Un cop presa la decisió, comencen els plans concrets per al trasllat. Les persones que es troben en aquesta fase tenen una probabilitat més alta d’anar-se’n. No obstant això, pot haver-hi canvis en les circumstàncies inicials o altres entrebancs que limitin aquesta possibilitat.

Així mateix, dos de cada deu treballador del total d’entrevistats estan fent plans concrets per anar a viure a un altre lloc dins els pròxims dotze mesos. Això representa aproximadament la meitat dels que s’han plantejat viure en una altra banda.

Al darrere de cada plantejament hi ha motivacions subjacents. Entre una sèrie de possibilitats (estil de vida, família, feina, habitatge i entorn o bé altres), aquest estudi constata que la feina és la motivació principal per a la mobilitat, o la que s’esmenta més sovint com a primera opció. Això inclou respostes d’entrevistats que es plantegen anar a un altre lloc per trobar-hi feina, millorar els ingressos o avançar en la carrera professional.

Més enllà de la feina, és remarcable la diversitat de motivacions per a la mobilitat. Altres motius rellevants pels quals els treballadors es plantegen anar a viure a una altra banda són l’habitatge, l’entorn on residir i l’estil de vida.

A una certa distància trobem motius associats al fet de viure a la vora d’uns parents o bé per canvis en la situació familiar. Aquest darrer motiu inclou el fet de tenir fills o bé anar a viure amb la parella, que solen estar més associats a canvis d’habitatge al mateix lloc de residència que no pas a altres llocs.

Encara que els motius familiars no s’esmenten tan sovint com el motiu primer o principal, això no vol dir necessàriament que siguin irrellevants per plantejar-se la mobilitat, tenint en compte que en la decisió d’anar-se’n a viure a una altra banda solen coexistir-hi múltiples raons (Coulter i Scott, 2015).

Si tenim al cap un lloc determinat on ens plantejaríem viure-hi, sempre serà més fàcil prendre la decisió. Una bona part dels treballadors que consideren anar-se’n s’estima més no fer-ho gaire lluny: el 33% indiquen una destinació dins la mateixa comunitat en què viuen. La preferència per destinacions pròximes se sol explicar perquè els costos monetaris, socials i emocionals que implica el trasllat són més petits.

Tot seguit, el flux següent de mobilitat potencial pensa a anar a l’estranger. Així, el 30% dels treballadors que es plantegen la mobilitat s’estimen més una destinació fora del territori nacional, i és la primera opció –per damunt de la seva mateixa regió– entre els que viuen a Madrid.

Madrid és la destinació principal d’Espanya a la qual els treballadors d’altres punts del país es plantejarien anar a viure: atreu el 17% dels enquestats que es proposen anar a viure a una altra banda.

Les altres comunitats queden força enrere quant a la capacitat d’atreure treballadors d’altres parts del país. Això inclou Catalunya, que, amb l’àrea metropolitana de Barcelona al capdavant, tradicionalment havia estat un pol d’atracció de mà d’obra.

Hi ha una sèrie de factors que influeixen en la decisió de plantejar-se o tenir previst anar a viure fora i que faciliten la transició des del lloc de residència actual a la nova destinació.

El fet de tenir-hi una feina (un mateix o la parella) o la perspectiva de tenir-la sol ser un dels factors més importants que faciliten la decisió de mobilitat. De la mateixa manera, tenir-hi parents o amics, haver-hi viscut anteriorment o tenir-hi un habitatge són altres factors facilitadors. Això vol dir que els plantejaments de mobilitat en part es poden atribuir al desig o la necessitat de tornar al lloc d’origen.

Tot i haver-hi un plantejament, unes motivacions subjacents i una destinació concreta, la decisió de traslladar-s’hi sovint es veu limitada per una sèrie d’obstacles.

Atesa la proximitat residencial i el paper de suport que té la família a Espanya, no és estrany que el fet de deixar enrere parents i amics constitueixi l’obstacle principal a l’hora de decidir anar-se’n. A més de trencar amb les relacions afectives i de suport, els entrevistats també esmenten com a obstacles el fet de tenir responsabilitats d’atenció, parents dependents, com també les conseqüències negatives que el canvi de residència pot tenir en la vida dels fills.

La situació professional és un altre obstacle rellevant per a la mobilitat. Això inclou haver de deixar una feina, la incertesa de trobar-ne una de nova i disposar d’estalvis per subsistir en arribar a un lloc nou sense tenir garantida la feina.

Hi ha també limitacions a la mobilitat relacionades amb l’habitatge: si en tenim un en propietat que hem de deixar o si en trobarem cap d’adequat al lloc de destinació. Quin és l’arrelament o la qualitat de vida al lloc de residència?

En canvi, són pocs els entrevistats que afirmen explícitament que no tindrien cap dificultat a anar-se’n a viure a un altre lloc.

Més enllà de la insatisfacció amb la situació laboral i de les capacitats i obstacles personals, la mobilitat laboral també depèn de les característiques i la disponibilitat d’ocupació al lloc de residència i en altres bandes.

Per trobar quines condicions d’ocupació faciliten la mobilitat laboral, hem fet un experiment mitjançant el qual es van assignar ofertes de feina fictícies amb condicions semblants a tots els entrevistats. El disseny experimental corregeix el fet que no tots els treballadors reben les mateixes ofertes laborals. Això generalment és degut a diferències en el nivell educatiu dels treballadors, la mena de professió o les responsabilitats que limiten la seva disposició a treballar. Se’ls va demanar amb quina probabilitat acceptarien cinc ofertes de feina en llocs als quals els prendria massa temps desplaçar-s’hi diàriament des del lloc de residència. Els resultats revelen un conjunt de condicions que fan que unes ofertes laborals lluny de casa siguin més atractives que d’altres.

L’augment dels ingressos de la llar eleva significativament la probabilitat d’acceptar una oferta de feina lluny de casa. Si l’oferta implica un contracte indefinit i moltes possibilitats de promoció, això també la fa més acceptable. L’adequació de les qualificacions del treballador als requisits professionals del lloc de treball és rellevant, encara que no tant. Finalment, la ciutat de destinació també té rellevància, ja que es valora que no costi gaire esforç trobar-hi habitatge o una altra feina.

Aquest estudi posa de manifest que el potencial de mobilitat en la població activa espanyola és de prop del 40%, és a dir, que quatre de cada deu treballadors estarien disposats a anar a viure a un altre lloc. Només la meitat d’aquest grup tenen plans concrets de mobilitat en un futur pròxim. Hi ha dues lectures possibles d’aquest resultat.

D’una banda, gairebé la majoria dels que es plantegen anar a viure a un altre lloc no ho faran per manca d’oportunitats o bé pels obstacles que limiten la seva capacitat d’aprofitar oportunitats en altres bandes. Entre altres, els entrevistats manifestaven estar limitats per responsabilitats familiars o la incertesa sobre les oportunitats de feina i habitatge. D’altra banda, alguns estudis demostren que els que es plantegen la mobilitat com una opció parteixen d’una probabilitat més alta d’estar ocupats i de viure en millors condicions sense necessitat de desplaçar-se (Huinink et al., 2014). Això mostra que no estan subjectes a les oportunitats del lloc on viuen i trien les millors independentment del lloc.

En general, els motius que expliquen la mobilitat són la situació laboral i la carrera professional. Així, és normal que, després del territori on hom viu, la majoria de treballadors s’estimin més una destinació a l’estranger o a Madrid, on es percep que hi ha més i millors oportunitats. No obstant això, la mobilitat per motius laborals (o la probabilitat d’acceptar una oferta de feina lluny de casa) requereix no tan sols que hi hagi vacants, sinó també que les ofertes tinguin unes condicions laborals adequades. El context de precarietat laboral, marcat per una elevada temporalitat i salaris baixos, pot fer difícil que la mobilitat interregional a Espanya pugi a curt termini. És probable que molts treballadors vegin truncades les seves expectatives de mobilitat a altres bandes perquè tenen la percepció no hi ha oportunitats.

Cal recordar que la mobilitat no sol ser un fi per ell mateix, sinó que és una eina per assolir els objectius d’avançar en la carrera professional, tenir una vida familiar en un entorn més confortable o millorar l’estil de vida. Així mateix, les polítiques no haurien de considerar la mobilitat dels treballadors com un fi per ell mateix, sinó que haurien de permetre i donar suport i als ciutadans perquè aprofitessin les oportunitats que sorgeixen sense estar obligats a romandre al lloc on viuen o a haver d’anar-se’n. Per a això cal fomentar les capacitats i les qualificacions de les persones, com també millorar la qualitat de les oportunitats als mercats de treball i de l’habitatge.

ADALET MCGOWAN, M. i ANTONA SAN MILLÁN, J. (2019), Reducing regional disparities for inclusive growth in Spain. OECD Economics Department Working Papers, No. 1549, OECD Publishing, Paris.

COULTER, R. i SCOTT, J. (2015). «What motivates residential mobility? Re‐examining self‐reported reasons for desiring and making residential moves». Population, Space and Place, 21(4), 354-371. 

KLEY, S. (2010). «Explaining the stages of migration within a life-course framework». European sociological review, 27(4), 469-486.

HUININK, J., VIDAL, S. i KLEY, S. (2014). Individuals’ openness to migrate and job mobility. Social science research, 44, 1-14.

VIDAL, S. i BUSQUETA, G. (2020). Manual de la encuesta de actitudes y expectativas de movilidad espacial de la población activa, 2019