Els últims anys, l’economia creativa ha crescut a més velocitat que la resta de l’economia. El treball creatiu genera innovació i riquesa fins al punt que podria ser l’aspecte més important per al creixement econòmic a llarg termini.                 

Nombrosos estudis han constatat que les professions creatives produeixen un nivell de felicitat més gran en els treballadors, cosa que repercuteix en el benestar global de tots els ciutadans. Hasan Bakhshi explica que els perfils professional haurien de ser més amplis, començant per reconsiderar les barreres tradicionals de l’educació, que distingeix entre formació tècnica i creativa.

Al llarg de l’entrevista, també comenta com la tecnologia està ajudant a entendre el valor monetari de l’art i la cultura, aportant macrodades sobre el consum i la repercussió econòmica d’aquesta activitat. 

Què haurien de fer els governs per contribuir al creixement de l’economia creativa?

Els últims anys, hem observat que l’economia creativa, que es defineix com la part de l’economia que fa ús del treball creatiu amb finalitats comercials, ha crescut molt ràpidament. Només per aquest motiu, els responsables de les polítiques s’hi haurien de centrar.

Pensem en l’economia creativa com la part de l’economia que fa ús de la creativitat i del treball creatiu amb finalitats comercials. Si fem un cop d’ull a les estadístiques econòmiques en països com el Regne Unit, veiem que durant els últims anys l’economia creativa ha crescut dues o tres vegades més de pressa que la resta de l’economia. Un informe d’investigació recent ha revelat que l’economia europea també té una economia creativa de creixement molt ràpid.

Hi ha alguna diferència entre la població activa de l’economia creativa i la població activa en conjunt?

Si pensem en el que representa el treball creatiu, implica un desplegament d’habilitats cognitives, d’habilitats analítiques per aconseguir alguna cosa innovadora, la diferenciació de productes, noves maneres de pensar i de treballar que no es puguin anticipar totalment. La idea fonamental del treball creatiu és que propicia la innovació. Dóna lloc a la innovació i, per tant, al creixement. Així doncs, l’aspecte creatiu de la població activa és més important per al creixement econòmic a llarg termini.

Les professions creatives estan associades amb nivells més alts de benestar subjectiu?

L’any passat vam dur a terme un estudi amb les dades obtingudes en una enquesta feta a la població activa del Regne Unit que suggeria que, en general, les professions creatives s’associaven amb alts nivells de felicitat, amb la sensació que la vida de les persones era més plena i amb nivells més alts de satisfacció que en altres feines. Malgrat això, evidentment, el benestar s’explica per moltíssims altres factors com els ingressos, quant guanyem. Si es controlen tots els altres aspectes que determinen el benestar, s’observa que les professions relacionades amb l’art i el disseny tenen nivells més alts de benestar que altres professions. D’altra banda, en les professions relacionades amb les TI i la publicitat, el benestar sembla realment inferior.

Quin hauria de ser l’abast de les polítiques culturals en el context de l’economia creativa?

La primera cosa que cal apuntar és que les polítiques culturals s’han de dissenyar i posar-se en pràctica principalment per raons culturals. Dit això, és innegable que els països amb sectors culturals molt pròspers i actius també tendeixen a tenir indústries creatives comercials dinàmiques i rendibles. Els responsables de les polítiques han de mirar d’entendre la relació entre el sector cultural i les indústries creatives comercials i, a continuació, on es troben aquests vincles o el que de vegades es descriu com els efectes derivats del sector cultural i les indústries creatives. Cal donar-hi suport i s’han de potenciar al màxim.

A això, hi afegiria: “Què entenem per cultura?”. Si ens fixem en com s’estan aplicant actualment les polítiques culturals en diferents països d’Europa, observem que són molt conservadors pel que fa a la definició de què és l’art i què és la cultura i quin abast tenen. No obstant això, sabem que a la pràctica la cultura és molt dinàmica. Constantment apareixen noves formes d’art i cultura, nous tipus de participants culturals i noves maneres de participar en la cultura, però sembla que les polítiques no sempre hi estan a l’altura. I crec que, en general, el que haurien de fer els governs és mostrar la seva comprensió de la cultura tal com es manifesta a la pràctica i, a partir d’aquí, garantir que la manera en la qual donen suport a la cultura a través de les polítiques culturals és més apropiada per a la seva finalitat.

Quins són els beneficis de combinar habilitats artístiques i científiques a l’educació secundària?

Recentment hem publicat un informe d’investigació a Nesta que suggereix que les empreses que incorporen tant persones amb habilitats artístiques i de disseny com persones amb habilitats científiques i tecnològiques a la plantilla, sent els altres factors idèntics, creixen més de pressa i són més innovadores que les empreses que només se centren a contractar persones amb habilitats científiques i tecnològiques. Sembla que hi ha dades econòmiques força contundents que demostren que com més àmplia és la varietat d’habilitats que conformen la força laboral d’un país, més grans són els rendiments econòmics obtinguts de la inversió. Per descomptat, la repercussió d’això en el sistema educatiu és que hem de ser molt cautelosos per evitar posar barreres a aquesta formació multidisciplinària de manera involuntària. De vegades, des de molt aviat, es motiva els més joves perquè s’especialitzin en ciència i tecnologia o en art i humanitats. Aquest tipus d’investigació suggereix que els responsables de les polítiques educatives haurien d’intentar no desincentivar de manera involuntària aquest model d’educació més ampli que sembla valorar-se al lloc de treball.

Què haurien de fer els governs per evitar divisions disciplinàries?

La primera cosa que han de fer els governs és reconèixer que algunes de les divisions que s’han creat entre disciplines, per exemple, a les escoles, són en part un reflex de l’actuació del govern mateix. La forma en la qual s’han estructurat els plans d’estudi, la manera en què s’han determinat o valorat els coneixements tècnics o especialitzats que els mestres han d’ensenyar en les seves assignatures. Entre altres coses, han de revisar el pla d’estudis o analitzar la forma en la qual estan estructurats els entorns escolars per permetre aquesta educació més multidisciplinària de la qual estem parlant.

Quines són les proves principals sobre l’aplicació de les noves tecnologies a les institucions culturals?

Des de fa tres anys, al Regne Unit hem estat fent un estudi longitudinal sobre com les institucions artístiques i culturals utilitzen la tecnologia a la feina, i totes les dades suggereixen que aquestes institucions estan molt conscienciades sobre algunes de les oportunitats que ofereix la tecnologia. Així i tot, avui dia presenciem cada vegada més i més innovacions. Noves formes en les quals, per exemple, la tecnologia digital es pot fer servir en teatres i companyies d’arts escèniques per superar les limitacions físiques que acostuma a imposar el fet de tenir un lloc físic, per mitjà de la retransmissió en viu o en streaming de les actuacions a un públic més ampli. Hem presenciat aquest tipus d’innovacions progressives, però el que encara no hem vist són el tipus d’innovacions revolucionàries que, per exemple, hem vist en el cas de la música gràcies als avenços tecnològics. Si pensem en la indústria de la música, la forma en què experimentem la música no té res a veure amb la de fa 10 o 15 anys, quan necessitàvem dispositius d’enregistrament físics com ara discos, àlbums, etc. Avui dia, en cosa de segons podem accedir a la música o viure experiències musicals a través de serveis de streaming. Crec que en el sector artístic i cultural encara no s’han produït moltes d’aquestes innovacions revolucionàries que estan canviant la naturalesa mateixa de l’experiència cultural. La meva predicció és que, els anys vinents, presenciarem més innovacions revolucionàries que transformaran el sector.

Poden contribuir als resultats socials?

L’art i la cultura poden estar relacionats amb els resultats socials? La prova prima facie que les institucions artístiques i culturals poden contribuir als resultats socials la trobem en les missions de moltes d’aquestes organitzacions. Sovint, s’institueixen com a organitzacions amb finalitats benèfiques i missions caritatives. Aquestes missions solen centrar-se en la millora del benestar cultural del públic, però també en l’aconseguiment de resultats socials. És innegable que alguns dels resultats d’aquestes organitzacions artístiques i culturals en termes de benestar es manifesten en el benestar social, en resultats socials en l’aprenentatge i l’educació per als joves i en la inclusió social. Per exemple, comunitats que prèviament havien quedat desconnectades de la cultura i que ara estan més compromeses a través de l’obra d’una determinada companyia de teatre. N’hi ha molts exemples. Tot i que també hi pot haver resultats socials negatius, però no sé si això seria rellevant.

Negatius?

Hi ha moltíssims exemples d’institucions que estan fent una gran tasca per aconseguir resultats socials positius a través de la seva feina amb les comunitats locals. No obstant això, cal reconèixer que, de vegades, l’art i la cultura poden ser un instrument d’exclusió social. Es poden fer servir per crear barreres a compromisos, i és molt important que els responsables de les polítiques també siguin conscients de les possibles conseqüències d’això.

Com creus que contribueix l’economia a una millor comprensió de l’art i la cultura?

La manera més evident en què l’economia contribueix a la nostra comprensió de l’art i la cultura és el reconeixement que, com qualsevol altra activitat, l’art i la cultura sorgeixen dins d’unes limitacions econòmiques. Els artistes treballen amb determinades limitacions econòmiques. En un nivell bàsic, necessiten temps i recursos financers per dur a terme la seva activitat. L’economia pot contribuir molt directament a la nostra comprensió de l’art i de la cultura de la mateixa manera que pot contribuir a la nostra comprensió de qualsevol activitat que tingui una dimensió econòmica. A més, l’economia aporta valor. Des de fa centenars d’anys hi ha una teoria força desenvolupada sobre el valor que es pot aplicar a l’art i a la cultura de la mateixa manera que s’aplica a altres àmbits. Es tracta d’una teoria utilitària sobre el valor, una concepció particular del valor. No s’ha de prioritzar per sobre d’altres enfocaments alternatius sobre el valor, sinó que s’ha de considerar com a part d’una concepció multidisciplinària del que representen l’art i la cultura. Els economistes també poden contribuir amb el seu particular enfocament i concepció del que és el valor.

Quins temes creus que podrien ser d’interès per als joves investigadors que comencin les carreres els anys vinents?

L’orador principal de la conferència d’aquest matí, el professor Andy Pratt, ha assenyalat que en el passat la falta de dades fiables i l’absència d’oportunitats per fer una feina empírica de qualitat en el sector de l’art i la cultura eren algunes de les raons per les quals no hi havia més economistes que treballessin en aquest sector. Un dels beneficis de la denominada revolució de les macrodades, associada a internet i les TIC, en termes més generals, és que ara, en principi, els investigadors tenen més dades a la seva disposició per entendre el fenomen de l’art i la cultura. Crec que els pròxims anys es durà a terme un volum més gran de treball empíric, un treball basat en dades per entendre els aspectes de l’activitat de l’art i la cultura que, fins ara, han estat ocults als ulls dels investigadors.

Això es deu al fet que creix molt de pressa i no hi ha un registre de dades…

En part, té a veure amb el fet que la cultura evoluciona molt ràpidament i és molt dinàmica, cosa que fa que sigui difícil aplicar les formes que els investigadors han utilitzat tradicionalment per mirar d’entendre el món, com ara enquestes, censos i registres. Això fa que sigui difícil actualitzar les fonts de dades. Així que, en certa manera, es deu al fet que la cultura està canviant molt de pressa, però també al fet que cada vegada està més digitalitzada. Això significa que la cultura mateixa està deixant una empremta digital com no ho havia fet mai abans. Per descomptat, un dels factors de la revolució digital és que deixa una empremta de dades que permet als analistes accedir a aquestes dades i mirar d’utilitzar-les per entendre millor l’art i la cultura. Un bon exemple en són les dades de les xarxes socials. Sabem que hi ha molts debats, actituds, percepcions i reaccions sobre les experiències culturals que s’estan duent a terme ara en línia a través de les plataformes de les xarxes socials. Això ofereix a investigadors i analistes, com jo, l’oportunitat d’accedir a aquestes dades, netejar-les i adaptar-les per dur a terme una anàlisi d’investigació i, amb sort, emprar-les per millorar la nostra comprensió sobre l’art i la cultura tal com es manifesten avui dia.

Els legisladors i altres parts interessades tenen en compte la investigació feta per les universitats i els centres d’investigació?

És una pregunta força àmplia la resposta de la qual varia en funció del tipus de camp d’investigació en qüestió. Segons la meva opinió, en l’àmbit de l’art i la cultura, que òbviament és el tema que ens ocupa avui a la conferència ACEI, un dels problemes és que no hi ha prou acadèmics que es dediquin a qüestions d’investigació sobre les quals els polítics necessiten respostes actualment. Això no vol dir que no s’estiguin duent a terme investigacions rellevants per a les polítiques, però sí que podria ser útil replantejar les prioritats d’investigació per donar preferència a les respostes que necessiten els legisladors. Aquest és un dels punts que plantejo. Una cosa que és característica de tota la investigació acadèmica, i no sols de l’art i la cultura en concret, és que els horitzons amb els quals solen treballar els responsables de les polítiques són més estrets que els horitzons amb què treballen els investigadors acadèmics. Això vol dir que si, per exemple, el procés de recopilació, disseny i publicació d’una monografia o d’un llibre o volum acadèmic pot trigar un parell d’anys a completar-se, pot ser que els temes d’investigació abordats pels investigadors en aquesta obra, en què els responsables de les polítiques se centraven aleshores, hagin deixat de tenir tant interès per a ells en l’actualitat. Els seus interessos han anat evolucionant. D’aquesta manera, crec que hi ha una certa desconnexió entre els horitzons dels responsables de les polítiques, que són més estrets, i els dels acadèmics, que són més amplis. No hi ha una resposta fàcil per a aquesta qüestió, però sí que crec que l’acadèmia pot fer més coses per garantir la codificació dels coneixements extrets de la investigació que siguin rellevants des del punt de vista polític i posar-los a disposició en un llenguatge entenedor, de manera que es pugui actuar en conseqüència amb més rapidesa que actualment.