Jen Snowball també és investigadora del National Cultural Observatory de Sud-àfrica. S’ha interessat sobretot per la recerca de l’economia cultural, com també l’economia ambiental i dels recursos naturals, el desenvolupament econòmic local i l’economia del turisme.

Com es definiria el valor creat pel sector de l’art i la cultura?

Crec que el valor cultural s’estén per totes les esferes de la societat i, per tant, no és una pregunta fàcil de respondre en poques paraules. Inclouria tota mena de valors, des de l’econòmic o el financer fins al social o valors molt personals. Tots aquests aspectes s’haurien de tenir en compte quan es parla del valor cultural.

Com es pot mesurar l’impacte de les expressions artístiques?

La cultura pot aportar dos tipus de valors: els extrínsecs i els intrínsecs. Al meu parer, els valors extrínsecs són més objectius i, per tant, més fàcils de mesurar. Un exemple en podria ser l’impacte econòmic d’un concert o un festival: els preus de mercat es poden utilitzar per mesurar la repercussió d’aquest esdeveniment en l’economia. Els valors intrínsecs són molt més personals. Es tracta dels sentiments que experimentem quan anem a un concert, veiem una obra d’art meravellosa o escoltem música. Són sentiments de plaer o felicitat. De vegades, però, la funció de la cultura és fer-nos sentir incòmodes, que ens amoïnem o sentim que les nostres idees sobre el món han canviat o s’han qüestionat d’alguna manera. Els valors extrínsecs són més fàcils de mesurar, per la qual cosa els economistes tendeixen a centrar-s’hi. En canvi, és molt difícil trobar una manera d’agrupar els valors intrínsecs per expressar-los com un sentiment general, ja que són diferents per a cada persona.

Les institucions públiques haurien de liderar la inversió en art i cultura?

Cada país és molt diferent. En el cas de Sud-àfrica, d’on vinc, el finançament públic marca el camí, sobretot en els camps amb molta repercussió, que provoquen un benefici públic. Em refereixo a àmbits com el patrimoni, els museus o les biblioteques. El sector privat lidera els camps amb interessos més especialitzats, per exemple un festival de jazz. En aquests casos sempre hi ha un banc o un altre tipus d’empresa privada que finança l’esdeveniment. Crec que és una bona combinació, perquè amb el finançament públic només es poden finançar cert tipus de coses. Sempre depèn del que el govern cregui que s’ha d’oferir al país. El finançament privat brinda l’oportunitat que s’escoltin altres veus. Pot finançar àmbits en què el sector públic no es voldria involucrar. Pot ser alguna cosa adreçada només a determinades parts de la població, però també pot ser una activitat molt arriscada, innovadora o que pugui ofendre. Crec que una de les funcions de l’art també és obrir debats a la societat i és aquí on el sector privat pot fer-hi molt.

Què vol dir el concepte «desenvolupament culturalment sostenible»?

Crec que el concepte de desenvolupament sostenible en si és força difícil de definir i el de desenvolupament culturalment sostenible és encara més difícil, però tots dos han d’estar connectats. Dit això, els objectius del desenvolupament sostenible han de tenir en compte el context cultural en el qual tot s’esdevé. Pot ser que una activitat sigui econòmicament sostenible, però no culturalment sostenible. Pot ser que una pràctica recomanada en el mercat es refusi completament a causa de la cultura de la gent. En una societat multicultural com la meva, hi ha idees molt diferents sobre què és valuós i què és acceptable o no en termes de com ens guanyem la vida, com ens desenvolupem, què és important a la vida, quin tipus de relacions hauríem de tenir amb els nostres fills, pares, avis, tots aquests aspectes. Des de la perspectiva dels països en desenvolupament, el perill és que agafem models de desenvolupament sostenible dels països desenvolupats. Si un model ens sembla bo el posem en pràctica a Sud-àfrica i creiem que funcionarà perfectament, ja que ha funcionat molt bé a Espanya, el Regne Unit, Canadà o on sigui. I, per descomptat, no funciona. Molt sovint penso que és perquè no s’ha tingut en compte el context cultural. El desenvolupament culturalment sostenible significa tenir en compte els sistemes de valors, la cultura de l’economia o de la societat en la qual s’apliquen aquestes mesures. 

Com contribueix el desenvolupament culturalment sostenible al benestar social?

El benestar és molt més que simplement tenir prou menjar, assistència sanitària o accés a l’educació. És un concepte molt més ampli. També cal tenir en compte els sentiments individuals o personals. Per descomptat, si pensem en la jerarquia de necessitats, les persones que no tenen accés a aigua, assistència sanitària o aliments de bona qualitat no poden pensar gaire en altres coses, però quan això s’aconsegueix, de sobte el desenvolupament cultural passa a tenir molta importància. Com ens sentim depèn de les idees que tinguem sobre la llibertat, l’autoexpressió i la identitat. Això és important en tots els estrats de la societat quan ja s’han satisfet les necessitats bàsiques. Per mi, el benestar està connectat automàticament amb la cultura, ja que la manera en què algú de Sud-àfrica, i fins i tot diferents grups de Sud-àfrica defineixen el benestar pot ser totalment diferent de com el definiria algú d’Europa, dels Estats Units o Austràlia. El que és important, en cada cas, difereix moltíssim i per això també és important tenir en compte el context cultural.

Com poden contribuir les indústries culturals al desenvolupament sostenible?

Entendre les indústries culturals com un sector, com un concepte, és un fet força nou. Per descomptat, sempre hi han estat, però mai no s’han considerat com un sol sector connectat. Sempre ens hem referit a la indústria del cinema, l’arquitectura o la publicitat com a àmbits separats, i el problema és que encara estan molt dispersos en termes de polítiques. A Sud-àfrica, per exemple, el Departament de Comerç i Indústria s’encarrega de les subvencions per a la indústria cinematogràfica, mentre que el Departament d’Art i Cultura s’encarrega dels museus i les associacions professionals. Crec que concebre el sector com un tot coherent amb objectius i idees que, tot i no ser els mateixos, són semblants, és realment un gran pas en la direcció correcta perquè aquest sector desenvolupi tot el seu potencial i es reconegui la importància que té a la societat. Malgrat que a Sud-àfrica encara no disposem de dades, a molts països s’ha demostrat que les indústries culturals i creatives estan creixent més de pressa que la resta de l’economia. Són part d’aquest nou sector de serveis, i la creació i la innovació són motors de creixement econòmic molt importants. Crec que, en un futur, poden aportar moltíssim al creixement econòmic general.

Com contribueix l’economia, és a dir, el pensament dels economistes, a una millor comprensió de l’art i de la cultura?

Bé, estàs parlant amb una economista! Crec que per part dels artistes i els professionals mateixos hi ha molta resistència a la idea que l’economia pot tenir alguna cosa important o útil per dir sobre el procés creatiu de la cultura. Segurament això és degut a la percepció errònia que l’economia significa diners, així que, si ets economista, només t’importen coses com els diners, les finances o els preus de mercat, i tot el que es pot mesurar fàcilment. Però això no acaba de ser cert. L’economia està relacionada amb tot, tracta sobre les decisions que prenem en la nostra vida quotidiana, les decisions que han de prendre els governs, el benestar (com ja hem esmentat), el desenvolupament sostenible, els mitjans de vida, etc. Totes aquestes dimensions tenen cabuda en l’economia. L’economia pot tenir molt a dir al sector de l’art i la cultura, i en concret pot ajudar a expressar els tipus de valors que es produeixen en el sector de tal manera que els responsables de les polítiques i el finançament ho entenguin. Gran part de la meva feina se centra a utilitzar la teoria econòmica per parlar dels diferents tipus de valor associats a les indústries culturals i creatives, per després explicar als artistes que aquest marc els podria ser útil a l’hora d’adreçar-se als finançadors, al seu mateix entorn i als responsables de les polítiques del govern. En certa manera, penso que podem ser un pont entre els diferents grups de la societat per expressar i, en alguns casos, mesurar el valor cultural.

Quins temes podrien ser d’interès per als joves investigadors que comencin les carreres els anys vinents?

En economia de la cultura? Permet-me que respongui com si fos jo: crec que estaria molt interessada en aquesta idea de les indústries culturals i creatives com a motors, no tan sols de creixement, sinó també de desenvolupament. La gran esquerda no és tan marcada des del punt de vista del consumidor, què fan i compren els usuaris i altres qüestions, sinó des del costat de la producció. És a dir, com es fa? Com funcionen realment les indústries culturals i creatives? Hi ha moltíssims estudis de cas, dades concretes sobre la precarietat, persones amb un nivell educatiu alt que, per exemple en un dels sectors més estudiats, el del cinema, tenen feines de curta durada i passen d’un contracte a un altre. Però crec que hi ha moltes coses que encara no sabem sobre el que està succeint en altres sectors. Per exemple, com funciona el sector de l’artesania? Sembla que són petites empreses estables que perduren en el temps.

Com funciona el sector informal? Crec que aquest és un camp en què els països en desenvolupament tenim l’oportunitat de jugar amb avantatge, ja que, per a nosaltres, la norma és el sector informal. Només una minoria treballa a temps complet, amb un pla de pensions i feina permanent. La major part de la gent treballa en el sector informal, en tot un seguit d’activitats o formes de producció diferents. Així que, si ara hagués de triar una direcció en l’economia de la cultura, m’agradaria investigar la producció de les indústries culturals i creatives, i les diferències entre el context dels països desenvolupats i els països en desenvolupament.

Els legisladors i altres parts interessades tenen en compte la investigació feta per les universitats i els centres d’investigació a Sud-àfrica?

Crec que hi ha diferents esferes d’influència. Si jo publico un article en una revista acadèmica, no crec que hi hagi gaires possibilitats que algun responsable polític el llegeixi. Per aquest motiu, és molt important disposar d’un sistema de comunicació paral·lel com un blog, un lloc web, un breu programa polític o alguna cosa semblant. I penso que sí que els arriba. Molt recentment, el Departament d’Art i Cultura de Sud-àfrica va establir l’Observatori Cultural, un centre d’investigació sobre les indústries culturals i creatives finançat pel govern. Jo formo part d’aquest centre i la feina allà consisteix a dur a terme investigacions rellevants per a la política. Això significa que hi ha comunicació directa amb el Departament d’Art i Cultura quan tractem un tema, publiquem alguna cosa o fem alguna investigació, i estic segura que una part del que fem tindrà repercussió en la presa de decisions i en les polítiques que es posin en pràctica. Així que cal esforçar-s’hi una mica més, no ens hem de limitar a escriure un article i enviar-lo a una revista. Hi ha moltes oportunitats perquè es produeixin aquest tipus de diàlegs i intercanvis de coneixements.