Ja fa temps que s'estudia fins a quin punt la felicitat i la música estan mútuament relacionades. En La descendència humana (1871), Charles Darwin sostenia que la música exerceix un paper clau en la generació d'emocions susceptibles de conduir a la felicitat: «Les notes musicals i el ritme van ser adquirits per primera vegada pels progenitors masculins o femenins de la humanitat amb el propòsit de seduir el sexe oposat». Segons Huron (2001), la música «pot contribuir a la solidaritat del grup, fomentar l'altruisme, millorar l'eficàcia de les accions col·lectives [i] coordinar el treball en grup». Aquest efecte cohesionador ens permet comprendre per què la música ha esdevingut patrimoni cultural de tantes civilitzacions arreu del món i per què es considera que caldria potenciar-la. Plató, per exemple, a La República, descrivia de quina manera la música s'hauria d'integrar en l'ensenyament, i encara avui les seves recomanacions són part de molts sistemes educatius.

També s'ha establert un vincle entre la música i la felicitat a causa del potencial terapèutic observat des de temps immemorials. Segons Andsell (2004), ja n'hi ha indicis en Samuel I, 16, 23: «Quan aquell esperit enviat per Déu assaltava Saül, David prenia la cítara i tocava. Saül es calmava i es trobava millor, perquè fugia d'ell l'esperit maligne». Així mateix, durant el califat abbàssida, en certs hospitals psiquiàtrics s'interpretava música per als pacients.

Hi ha moltes situacions quotidianes en què el nostre cervell es veu exposat a diferents sons: els lladrucs del gos del veí, el vent que sacseja les fulles, els clàxons del trànsit al carrer… Ara bé: quan podem considerar que una successió de sons és música? Levitin (2008) explica que tot so consta d'uns mateixos elements essencials: intensitat, to, contorn melòdic, durada (o ritme), tempo, timbre, localització espacial i reverberació. Allò que distingeix la música de tot altre so a què estiguem exposats és, simplement, l'organització. Un compositor organitza els sons perquè el nostre cervell els pugui interpretar com a mètrica, harmonia i melodia. Per tant, podem definir la música com «un estímul sonor deliberat, compost d'elements organitzats» (Kemper i Danhauser, 2005).

El propòsit del present article consisteix a descriure com diversos investigadors, personal sanitari i altres professionals interpreten la nostra concepció de la relació existent entre música i felicitat. En primer lloc, doncs, oferim una breu anàlisi dels efectes de la música en el cervell, a més d'enunciar els principis bàsics de la neurociència de la música, amb la finalitat de comprendre com i per què reaccionem davant el fet musical. Resumim tot seguit l'evolució de les tècniques que es fan servir per mesurar els efectes de la música en la felicitat. Després analitzem l'entorn de treball i els efectes terapèutics de la música, i posteriorment oferirem una perspectiva més materialista sobre la relació entre música i felicitat, l'ús que se'n pot fer en l'àmbit empresarial i la seva possible contribució per reduir la despesa sanitària pública i privada. Finalment, formulem algunes reflexions a manera de conclusió.

La música és un dels escassos fenòmens que activen, més i tot que el llenguatge verbal, pràcticament totes les àrees conegudes del cervell i la majoria de subsistemes neuronals. No seria lícit reduir la música a l'acte d'escoltar sons organitzats, perquè això també concerneix la memòria (si escoltem una peça que ja coneixem), el llenguatge (si pretenem entendre o cantar la lletra d'una cançó) i els moviments (quan, amb el peu, seguim el compàs, piquem amb les mans o fem petar els dits). Pot ser que els mecanismes desencadenats pel fet d'escoltar la música semblin trivials, però la manera com això influeix en el nostre estat d'ànim —segons el testimoni tant de directors cinematogràfics com d'experts en màrqueting— no és pas tan obvi. Per què una cançó ens fa plorar i una altra ens omple de joia? Les explicacions són diverses, tant psicològiques com fisiològiques.

Blood i Zatorre (2001) han assenyalat que en les respostes emocionals a la música intervenen les mateixes regions cerebrals que en les associades amb altres estímuls. Per investigar el camp de la música i de les emocions, van observar les reaccions que desencadenen una música agradable o una de desagradable (usant la dissonància a fi de suscitar reaccions negatives). Per mitjà de tècniques d'obtenció d'imatges cerebrals (tomografies per emissió de positrons o Positron Emission Tomography, PET), van traçar un mapa de les activitats cerebrals que intervenen en el processament de la música i van analitzar la reacció neural a respostes altament positives mitjançant les anomenades «esgarrifances musicals». Van observar que el patró d'activitat cerebral obtingut amb les esgarrifances provocades per la música és similar al que s'obté amb els estudis d'imatges cerebrals sobre l'eufòria i les emocions plaents derivades del consum de cocaïna en subjectes que hi són addictes.

Les regions que intervenen en les reaccions, tant a la música com a la cocaïna, són les relacionades amb els processos de recompensa (en els quals, entre altres neurotransmissors, participen la dopamina i diferents sistemes opioides; és a dir, substàncies químiques alliberades per cèl·lules nervioses per enviar senyals a altres cèl·lules nervioses). L'audició musical «anava acompanyada de canvis en la freqüència cardíaca, en l'activitat electromiogràfica i en la respiració. Observaren que, a mesura que augmentava la intensitat de les esgarrifances, es produïen augments i descensos en el flux sanguini cerebral de determinades regions del cervell que es considera que intervenen en la recompensa/motivació, en les emocions i en l'excitació» (Blood i Zatorre, 2001). Es tracta de les mateixes zones del cervell que s'activen quan responem a recompenses com ara aliments, sexe o drogues. Amb tot, les emocions es correlacionen negativament amb «el desgrat»; és a dir, amb el nivell de dissonància (Blood et al., 1999).

Salimpoor et al. (2009) van confirmar aquesta relació analitzant la correlació entre una valoració subjectiva del plaer i l'excitació emocional durant una audició musical. A més a més, argumenten que això explica per què els éssers humans continuen escoltant música reiteradament malgrat la seva (possible) absència de valor biològic o funcional. Les intenses emocions generades per la música poden ser gratificadores per elles mateixes. El plaer s'expressa mitjançant indicadors fisiològics com l'activitat electrodèrmica (destinada a detectar «esgarrifances musicals»), la freqüència cardíaca, la freqüència respiratòria, i la temperatura i la pressió arterial, indicadors  coneguts com a reaccions a l'excitació emocional. En altres paraules, el valor biològic de la música depèn de la capacitat de desencadenar respostes fisiològiques al plaer.

En un article més recent, Salimpoor et al. (2011) aporten proves directes que corroboren que mentre s'escolta música es produeix l'alliberament endogen de dopamina en dues regions diferents del cervell: una part (el nucli caudat) participa en una mesura superior quan s'està a l'expectativa d'emocions, mentre que una altra (el nucli accumbens) s'activa quan el subjecte es troba en el punt màxim de la resposta emocional (l'esgarrifança musical). Aquests autors subratllen la importància que l'expectativa d'una recompensa abstracta —com el fet d'escoltar música— es pugui traduir en l'alliberament de dopamina, i assenyalen que els resultats obtinguts «contribueixen a explicar per què la música exerceix un paper crucial en totes les societats humanes».

També s'han dut a terme estudis sobre els efectes que comporta tocar un instrument. Alguns resultats recents demostren que pot modificar els nivells de dopamina i que quan cantem alliberem endorfines («hormones de la felicitat»), la qual cosa no es produeix quan escoltem música. Dunbar et al. (2012) van arribar a la conclusió que, pel que sembla, no és pas la música com tal allò que genera l'endorfina, sinó el fet d'adoptar un paper actiu. Això explica per què totes les civilitzacions tenen cants i balls de grup, activitats que se sol considerar que afavoreixen la vinculació afectiva.

En resum, la música desferma reaccions en un gran nombre de regions del cervell i incrementa la producció d'una enorme quantitat d'hormones de la felicitat i de proteïnes, com l'oxitocina (que també s'allibera durant l'orgasme), la immunoglobulina (anticossos per combatre algunes infeccions, com els refredats), la melatonina (activadora del son), la norepinefrina (un neurotransmissor), l'epinefrina (regulador de la freqüència cardíaca) i la serotonina (que intervé en la regulació de l'estat d'ànim i actualment és uns dels components essencials de diferents antidepressius). La música també redueix els nivells de cortisol generats per l'estrès (Levitin, 2009).

Des d'un punt de vista més cognitiu, Levitin (2009) afirma que la música desencadena emocions a través de l'expectativa i la sorpresa. La nostra capacitat per apreciar la música està molt relacionada amb les expectatives que dipositem en la successió de notes, i en les decisions dels compositors a l'hora de complir tals o tals expectatives i satisfer-nos o no. Quan escoltem música, algunes regions cerebrals —com és ara l'escorça auditiva— extreuen informació sobre el to, la sonoritat i altres components elementals de la música, mentre que altres regions més avançades —principalment situades a l'escorça frontal— s'encarreguen de predir el que vindrà a continuació en la peça musical, tenint en compte diversos factors: a) allò que ja ha sonat prèviament; b) el que recordem sobre el que sonarà a continuació si coneixem la peça; c) el que esperem si estem familiaritzats amb aquesta mena de música, d'acord amb la nostra experiència prèvia en músiques similars, i d) tota altra informació addicional, com pot ser una descripció de la peça que hàgim llegit.

Finalment, Zatorre (2003) adverteix que «ignorar els aspectes afectius de l'experiència musical pot ser perjudicial, perquè probablement desaprofitarem algun aspecte dels més destacats de la resposta humana a la música». A part, «les respostes a la música tendeixen a ser idiosincràtiques i heterogènies, i depenen de diferents i complexes variables individuals, socioculturals, històriques, educatives i contextuals que poden resultar difícils de controlar».

Per valorar fins a quin punt la música incideix en la felicitat, és important de comprendre allò que realment es mesura i de quina manera ho mesurem. Si el plantejament s'orienta estrictament a la felicitat, els mesuraments solen dependre d'enquestes que formulen qüestions simples i subjectives. En canvi, si l'enfocament se centra en dimensions més específiques de la felicitat, com l'estrès, és possible mesurar amb precisió diversos indicadors fisiològics, com ara una pressió arterial alta, uns nivells de cortisol elevats (hormona de l'estrès) i la freqüència cardíaca, per la qual cosa aquests mesuraments són més objectius que no pas les enquestes. Actualment podem mesurar millor la reacció del cervell davant diferents tipus d'estímuls, com fóra el cas dels sons, ritmes o tempos. També podem complementar els indicadors fisiològics de tipus sanguini o cardíac amb indicadors emocionals relacionats amb el cervell. Això ens ofereix una perspectiva totalment nova de la manera com la música pot incidir en les emocions i, per tant, en la felicitat.

Fins avui tots els estudis fisiològics han demostrat que, a diferència del que s'esdevé amb la majoria de les altres arts, la música té un efecte universal sobre els éssers humans. Tot i amb això, hi ha una qüestió important que continua essent objecte de debat: ¿la música provoca respostes emocionals en els qui l'escolten (la denominada «teoria emotivista»), o bé expressa emocions que són reconegudes pels qui l'escolten (teoria cognitivista), o potser totes dues coses alhora? La resposta de Stravinsky (1936) és contundent: «Per mi, la música, per la seva pròpia naturalesa, és essencialment incapaç d'expressar res, sigui un sentiment, una disposició d'ànim, un estat psicològic o un fenomen de la naturalesa. L'expressió no ha estat mai una propietat inherent a la música ni és de cap manera el propòsit de la seva existència». Els neurocientífics tendeixen a estar-hi d'acord, per tal com consideren que la música suscita o evoca emocions, en comptes d'expressar emocions que els qui l'escolten hi poden reconèixer. Les noves tecnologies (les PET, en particular) ens permeten obtenir una visió més precisa del que s'esdevé en el cervell quan escoltem música.

Si la música és capaç de provocar estats d'ànim positius, es pot creure que seria una eina molt útil per millorar el benestar en el treball i, per extensió, augmentar la productivitat. Les teories sobre la qüestió de l'estat afectiu en els entorns de treball van sorgir als Estats Units a començament de la dècada de 1930. En Worker’s Emotions in Shop and Home (1932), R. B. Hersey es va centrar en les conseqüències en la productivitat i en el rendiment dels treballadors, i va establir una relació clara entre els estats emocionals d'aquests treballadors i la seva productivitat. Uns anys més endavant, Cardinell, en Music in Industry (1948), va analitzar el paper i l'ús de la música en l'àmbit industrial, durant la guerra i posteriorment. Va demostrar que els ritmes alegres prevenien els efectes de la fatiga en el moment del dia (última hora del matí) en què era més probable que se'n produïssin.

Els progressos en aquest camp van ser més aviat escassos fins a la dècada de 1990, quan va sorgir la tesi del treballador feliç i productiu, corroborada, entre altres, per Wright et al. (1993). La recerca d'aquest estudiós suggereix que els individus que experimenten estats afectius positius (gràcies a la música, per exemple) poden ser més creatius, més útils, més bons negociadors i més persistents quan s'enfronten a tasques incertes. Aquesta conclusió ha estat reforçada per estudis recents sobre la manera com les intervencions musicals afecten les respostes davant l'estrès i esdevenen una base sòlida que permet de servir-se'n en contextos mèdics i d'altres tipus, com també per millorar la productivitat i el rendiment en ambients de treball.

Lai i Li (2011), per exemple, han estudiat els efectes de la preferència i la intervenció musical en els índexs psicològics i fisiològics de l'estrès entre una mostra d'infermeres contractades feia poc. Cada infermera va ser exposada a l'atzar tant a la música com a les condicions de control (estar-se asseguda en silenci en una cadira i en repòs). Van fer servir sis tipus de música diferents (música d'orquestra occidental, piano, arpa, jazz, música sintetitzada i música d'orquestra tradicional xinesa), sense canvis sobtats, ni de volum ni ritme, i amb un tempo que oscil·lava entre seixanta i vuitanta compassos per minut. Les participants en l'estudi podien triar la música i valorar-la segons les seves preferències. Els indicadors d'estrès incloïen tant mesuraments subjectius (autopercebuts) com fisiològics (nivells de cortisol, nivells sanguinis, freqüència cardíaca, pressió arterial mitjana, temperatura dels dits de la mà). Lai i Li van trobar correlacions significatives entre la preferència musical i alguns dels paràmetres fisiològics; per exemple, la freqüència cardíaca, la pressió arterial i la temperatura dels dits. La intervenció musical sempre va presentar millors resultats que el fet d'estar en repòs en una cadira.

Haake (2011) va analitzar els patrons d'escolta i l'experiència d'uns tres-cents empleats d'unes oficines que escoltaven música seleccionada per ells mateixos. Va observar efectes positius en l'estat d'ànim i en la distracció en l'execució de les tasques, però també en la inspiració, la concentració, l'alleujament de l'estrès i la gestió de l'espai personal. La música els ajudava a involucrar-se en la feina i a evadir-se'n, però també a aïllar-se de l'entorn de l'oficina, sense destorbar els companys.

També hi ha referències coherents i diversificades sobre l'ús de la musicoteràpia en contextos mèdics. Tant si la música s'utilitza per reduir l'ansietat abans d'una intervenció quirúrgica o bé com a sedant complementari mentre es fa, l'opinió més generalitzada és que la música, en efecte, ajuda els pacients a combatre l'ansietat (vegeu, per ex., la metaanàlisi d'Evans [2002] de 29 estudis de pacients hospitalitzats). Leardi et al. (2007) sostenen que la musicoteràpia pot millorar l'atenció als pacients en la cirurgia ambulatòria, mentre que De Niet et al. (2009) assenyalen que millora les condicions prèvies al son. Segons els resultats obtinguts per 11 hospitals nord-americans (vegeu Belluck, 2013), la música en directe pot resultar beneficiosa als bebès prematurs. Els pacients de Parkinson també semblen reaccionar positivament a la música, especialment quan s'associa amb el ball (Sacks, 2007, capítol 20). Schlaug et al. (2008) suggereixen que la música pot ajudar els pacients d'afàsia (pèrdua de l'expressió i/o comprensió oral), que poden cantar per recuperar la parla, perquè la música posa en funcionament parts del cervell que en cas contrari romandrien inactives. La musicoteràpia també és molt beneficiosa en la millora dels símptomes de l'esquizofrènia i altres psicopatologies (vegeu l'American Music Therapy Association, s. d.). Finalment, s'ha demostrat que la música augmenta el benestar en general (Weinberg i Joseph, 2016).

Els vincles entre música i felicitat, presents des de fa temps en la religió, la filosofia, la biologia i la medicina, han generat un interès semblant en la comunitat empresarial. L'ús de la música com a element de màrqueting testimonia la importància que se li reconeix en la manipulació dels estats d'ànim. Triar la música adequada per a un determinat entorn de compres ja ha esdevingut una antiga forma d'art amb un objectiu molt clar.

La recent aparició del neuromàrqueting com a subproducte del creixement de les neurociències demostra l'interès de les empreses per la relació entre música i felicitat. Es tracta d'un àmbit de ràpid creixement que recorre a la tecnologia emprada en la recerca neurocientífica i de vegades s'hi basa. A mesura que disminueix el cost de l'obtenció d'imatges cerebrals, n'augmenta l'ús com a forma rendible de triar la música adequada perquè els consumidors es comportin de la manera «correcta», almenys des de la perspectiva dels venedors. Lògicament, això planteja una sèrie de qüestions ètiques que adquireixen un relleu especial, perquè les poblacions que corren el risc de ser manipulades i influenciades inclouen els joves. Això comporta tot de conseqüències en matèria de reglamentació, atès que aquestes pràctiques deshonestes són equiparables a disfuncions del mercat.

Malgrat això, des d'un punt de vista ètic, és essencial de no oblidar que la música també aporta beneficis de consum i/o fiscals a la societat. Si, en efecte, la musicoteràpia és capaç de reduir el nombre de dies que un pacient ha d'estar hospitalitzat per recuperar-se d'una operació quirúrgica, també redueix les despeses mèdiques de manera prou significativa. Com que les despeses relacionades amb la salut solen finançar-se —almenys parcialment— mitjançant subvencions, la música pot reportar importants beneficis fiscals i, quan aquestes despeses són autofinançades, redueix les barreres financeres d'accés a l'atenció mèdica. 

El propòsit d'aquest article consisteix a proporcionar una idea de com i per què la música i les emocions estan relacionades entre elles i són molt significatives per a la societat. La música incideix en el nostre benestar i, per tant, en la nostra felicitat: més que el llenguatge, pot afectar moltes regions del cervell, que al seu torn allibera hormones de la felicitat, les quals repercuteixen positivament en el nostre estat d'ànim i benestar i en moltes parts del nostre cos.

És important de recordar que, perquè la música incideixi en la nostra felicitat, no és pas imprescindible d'escoltar-ne: imaginar una música o un ritme pot produir uns efectes semblants (Sacks, 2007, capítol 19). A més a més, els estudis també han demostrat que els efectes no són idèntics amb tota mena de músiques: la música dissonant i atonal i la «música amb moltes “notes errònies” simplement no sona gaire bé» (Zatorre, 2003); certes emocions es perceben millor que no pas d'altres; els músics estan més capacitats que altres persones per reaccionar amb emotivitat davant diferents tipus de música; i, lògicament, també és important una certa inculturació musical.

Tot amb tot, cal continuar investigant, ni que sigui només perquè la tecnologia continua avançant i canvia la manera en què interpretem com influeix la música en les dimensions clau de la felicitat. Si bé és essencial no deixar de buscar maneres d'aprofitar al màxim les oportunitats per desenvolupar els beneficis terapèutics de la música, també és fonamental que reavaluem la nostra manera d'interpretar la influència de la música en les interaccions socials.

Gràcies als darrers avanços tecnològics que en moltes societats hi faciliten un accés universal, la música ja ha començat a esdevenir una font de felicitat individual, de la qual podem gaudir en tot moment i en qualsevol lloc. A la curta, això pot ser positiu, perquè es pot utilitzar per millorar la salut. A la llarga, però, seria lícit que ens preocupés el probable declivi que experimentarà la música a l'hora d'estimular la felicitat i vinculació afectiva a escala col·lectiva.

Com més va més, els concerts exerceixen un paper de vinculació afectiva. Potser per aquest motiu ara constitueixen un component essencial dels ingressos de la indústria musical. Tanmateix, pot ser que això no basti i es limiti a afavorir la cohesió i la felicitat en el marc d'uns subgrups determinats, en comptes de procurar la cohesió i felicitat col·lectives que antigament la música havia impulsat. Això no significa la fi de la relació entre música i felicitat, sinó un tipus de relació molt diferent de la que Plató i altres filòsofs van concebre. Amb tot, encara no és clar si serà per a bé o per a mal.

Antonio Estache i Victor Ginsburgh, European Center for Advanced Research in Economics and Statistics (ECARES), Université libre de Bruxelles.

American Music Therapy Association (sense data): «Music therapy in mental health. Evidence-based practice support»

Andsell, G. (2004): «Book review: Music as Medicine: The History of Music Therapy since Antiquity», Psychology of Music 32, 440-444.

Belluk, P. (2013): «Live music’s charms, soothing premature hearts», The New York Times, 15 abril.

Blood, A. i J. Zatorre (2001): «Intensely pleasurable responses to music correlate with activity in brain regions implicated in reward and emotion», Proceedings of the National Academy of Sciences, 98, 11818-11823.

Blood, A., R. Zatorre, P. Bermudez i A. Evans (1999): «Emotional responses to pleasant and unpleasant music correlate with activity in paralimbic brain regions», Nature Neuroscience, 2, 382-387.

Cardinell, R. L. (1948): «Music in industry», a D. Schullian i M. Schoen, eds., Music and Medicine, Oxford: Henry Schuman.

De Niet, G., B. Tiemens, B. Lendemeijer i G. Hutschemaekers (2009): «Music-assisted relaxation to improve sleep quality», Journal of Advanced Nursing, 65, 1357-1364.

Dunbar, R., K. Kaskatis, I. MacDonald i V. Barra (2012): «Performance of Music Elevates Pain Threshold and Positive Affect: Implications for the Evolutionary Function of Music», Evolutionary Psychology, 10, 688-702.

Evans, D. (2002): «The effectiveness of music as an intervention for hospital patents: a systematic review», Journal of Advanced Nursing, 37, 8-18.

Haake A. (2011): «Individual music listening in workplace settings: An exploratory survey of offices in the UK», Musicae Scientiae, 15, 107-129.

Hersey R.B. (1932): Worker’s Emotions in Shop and Home, Filadèlfia: University of Pennsylvania Press.

Huron, D. (2001): «Is music an evolutionary adaptation?», Annals of the New York Academy of Sciences, 930, 43-61.

Kemper, K. i S. Danhauser (2005): «Music as therapy», Southern Medical Journal, 98, 282-288.

Lai H. i Li Y. (2011): «The effect of music on biochemical markers and self-perceived stress among first-line nurses: a randomized controlled trial», Journal of Advanced Nursing, 67, 2414-2424.

Leardi, S., R. Pietroletti, G. Angeloni, S. Necozione, G. Ranalletta i B. Del Gusto (2007): «Randomized clinical trial examining the effect of music therapy in stress response to day surgery», British Journal of Surgery, 94, 943-947.

Levitin D. (2008): This Is Your Brain in Music, Londres: Atlantic Books.

Levitin D. (2009): The World in Six Songs, Nova York: Plume.

Sacks O. (2007): Musicophilia, Nova York: Knopf.

Salimpoor V., M. Benovoy, G. Longo, J. Cooprestock i R. Zatorre (2009): «The rewarding aspects of music listening are related to degree of emotional arousal», PLoS One, 4, 7487-7499.

Salimpoor V., M. Benovoy, K. Larcher, A. Dagher i R. Zatorre (2011): «Anatomically distinct dopamine release during anticipation and experience of peak emotion to music», Nature Neuroscience, 14, 257-262.

Schlaug, G, S. Marchina i A. Norton (2008): «From singing to speaking: Why patients with Broca’s aphasia can sing and how that may lead to recovery of expressive language functions», Music Perception, 25, 315-323.

Stravinsky, I. (1936): An Autobiography, Londres: Calder and Boyars.

Weinberg, M. i D. Joseph (2016): «If you’re happy and you know it: Music engagement and subjective wellbeing», Psychology of Music.

Wright T., D. Bonett i D. Sweeney (1993): «Mental health and work performance: Results of a longitudinal field study», Journal of Occupational Psychology, 66, 277-284.

Zatorre, R. (2003): «Music and the brain», Annals of the New York Academy of Sciences, 999, 4-14.