En les darreres dècades hem assistit a l’emergència de nous factors que afecten notablement les nostres societats, i en particular l’ocupació. Un n’és l’extraordinària quantitat d’informació acumulable (big data), que repercuteix en diversos aspectes. Des de la perspectiva econòmica en podem destacar dos: en primer lloc, les mateixes dades esdevenen una font de negoci per a la producció i la distribució de béns i serveis. I, en segon lloc, l’objectiu de manejar-les ràpidament ha desenvolupat, de manera exponencial, l’ús d’instruments digitals com ara la programació, els algoritmes, etc. Per això, en el sistema productiu actual ha adquirit una gran importància la intensitat i l’acumulació del coneixement obtingut mitjançant la informació aconseguida amb les dades. Ja no tan sols es trasllada a les màquines (robotització), sinó també a plataformes digitals (apps, webs), amb la qual cosa una part del sistema productiu es desmaterialitza.

Espanya afronta els reptes de l’economia digital des d’una posició originada en un context difícil. Com exposa Lladós (2018), després de la crisi que començà el 2008 l’economia espanyola amb prou feines ha aprofitat les oportunitats per reorientar-se cap a una societat del coneixement. Diversos autors destaquen que un model basat en l’ocupació barata i amb una escassa preocupació per la millora de les competències i habilitats situa Espanya en una posició difícil davant la transformació digital (Alós, 2018).

Per això, segons aquests autors, Espanya afronta els processos de digitalització amb més riscos i incerteses que altres països europeus. Per conèixer la situació actual, recorrem a les dades que ens ofereixen els informes internacionals i a les respostes a un qüestionari propi administrat a coneixedors de la situació en diversos àmbits.

Si ens atenim a l’Índex d’Economia i Societat Digital (DESI), elaborat per encàrrec de la Comissió Europea, Espanya ha millorat posicions entre els 28 països membres de la Unió Europea: del lloc 15è l’any 2014 ha passat al 10è el 2018, per davant d’Alemanya i França (Comissió Europea, 2018). El DESI és un índex sintètic que resumeix uns 30 indicadors rellevants sobre els avanços en la digitalització a Europa, agrupats en cinc dimensions: connectivitat, capital humà, ús d’internet, integració de la tecnologia digital i serveis públics digitals.

Segons aquest índex, el 2018 Espanya es trobava per damunt de la mitjana europea en connectivitat (banda ampla fixa i mòbil, banda ampla ràpida i ultraràpida, preus) i destacava en integració de la tecnologia digital i en serveis públics digitals, però quedava per sota de la mitjana en capital humà i en ús d’internet (gràfic 1).

Els serveis públics digitals (e-administració) constitueixen la dimensió en què Espanya destaca més, ja que ocupa el lloc número 4 dins la UE, només per darrere de Finlàndia, Estònia i Dinamarca. Espanya també sobresurt –ocupa el 7è lloc– en integració de la tecnologia digital, la dimensió en què més ha avançat els últims anys.

Quan ens referim a la integració de la tecnologia digital establim dos grans apartats: d’una banda, la digitalització de les empreses, sobretot les relacionades amb els mitjans de comunicació, informació electrònica, etc., i, de l’altra, el comerç electrònic, és a dir, les vendes o el negoci en línia o per internet, que inclou l’accés als mercats exteriors. Espanya destaca en el primer apartat, mentre que queda força enrere en el segon, a causa de la feblesa de les petites i mitjanes empreses per adaptar-se a l’economia digital per manca de coneixement sobre les seves potencialitats, i dels escassos recursos destinats a l’accés i la formació.

El capital humà és una de les dimensions en què Espanya es troba per sota de la mitjana de la UE, segons el DESI; això inclou el coneixement i l’ús d’eines informàtiques bàsiques i avançades.

L’informe revela que amb prou feines el 55% de les persones entre 16 i 74 anys tenen capacitats digitals bàsiques i que els especialistes en TIC representen tan sols el 3% de la població ocupada. Aquesta important manca en part és un resultat del sistema educatiu, però també d’un model productiu que es basa en una elevada presència de feines inestables que no contribueixen a l’adquisició de coneixements i habilitats en el lloc de treball.

Pel que fa a l’ús dels serveis que ofereix internet –comunicar-se, consumir continguts de la xarxa, comprar, fer servir la banca online–, encara que en conjunt Espanya se situa una mica per sota de la mitjana de la UE, en molts dels indicadors no hi ha gaires diferències.

Altres informes ofereixen una visió menys optimista de la digitalització a Espanya que la del DESI. Per exemple, el Digital Economic Opportunity, que elaboren Accenture i Oxford Economics (Accenture i MWCB, 2017), situa Espanya al lloc número 11 dels 14 països analitzats, per sota i prou lluny dels Estats Units, el Regne Unit, Suècia o els Països Baixos, per esmentar els quatre països que encapçalen el rànquing; d’altra banda, la puntuació d’Espanya baixa entre el 2014 i el 2016.

Aquesta pèrdua de posicions és el resultat de múltiples causes, de les quals l’informe destaca les següents:

1. El baix nivell de coneixements digitals per part de la població, acompanyat d’una escassa inversió per part de les empreses en formació digital.

2. La manca de visió i d’estratègies clares sobre la digitalització, amb un nivell d’inversió baix.

3. Un marc regulador excessivament rígid.

4. La baixa inversió en innovació i el difícil accés al finançament tampoc han contribuït a la transformació digital a Espanya.

L’informe DESI assenyala, a més a més, que a Espanya el pes del sector de les TIC en el producte interior brut (PIB) se situa per sota de la mitjana de la UE (l’any 2015 ocupava el lloc 20è entre els 28 països membres). Així mateix, Espanya puntua per sota de la mitjana si considerem la participació del sector TIC en l’ocupació total, i en aquest cas hi ocupa la posició 19a (EC, 2018).

En un sentit semblant es mostren les dades sobre inversió en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i), un element clau en el procés de digitalització i del canvi necessari en l’estructura productiva. Si la majoria de països de la UE han augmentat la inversió en R+D+i des del moment àlgid de la crisi (encara que només Suècia, Alemanya, Àustria i Dinamarca han superat el 3% del PIB el 2017), a Espanya aquesta inversió ha baixat de l’1,36% el 2010 a l’1,21% del PIB el 2017, després de superar l’1,3% del PIB només entre el 2009 i el 2011. Per concretar, el 2016 Espanya va invertir en R+D+i 283,6 euros per habitant, molt per sota de la mitjana de la UE i de la zona euro (587,7 i 654,8 euros, respectivament).

Més enllà de les dades i dels indicadors objectius, considerem que té molt d’interès conèixer l’opinió d’experts en el mercat de treball, empresaris i sindicalistes. Per a això hem aplicat un qüestionari a informants clau, amb el qual hem obtingut 41 respostes d’experts, 24 d’empresaris i 24 de sindicalistes.

El qüestionari incloïa una pregunta que demanava que s’assenyalessin, de manera oberta, fins a un màxim de tres punts febles d’Espanya davant el repte de la digitalització en els anys vinents, tot pensant, en termes comparatius, en els països capdavanters de la Unió. Entre aquests punts, amb un nombre elevat de respostes (234 de les 267 possibles), els enquestats assenyalen, en primer lloc, el model productiu, referit bàsicament a l’estructura productiva i la dimensió empresarial; al poc esforç inversor en R+D+i i digitalització de les empreses; a una cultura empresarial poc emprenedora, i a l’elevada precarietat en les condicions laborals, amb molts contractes de durada molt breu.

El segon punt feble recau en el sistema educatiu, en conjunt, que es considera obsolet perquè no dona prou preparació en especialitzacions tècniques, coneixements i continguts relacionats amb les STEM (ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques, en anglès), i, en particular, atorga una rellevància escassa a la formació professional. En tercer lloc se situen les polítiques públiques, pel baix pressupost de les destinades a la digitalització i el migrat foment de la recerca, la manca d’ajudes i incentius a l’emprenedoria, l’absència d’estratègies i de governança en matèria tecnològica, i un marc regulador massa rígid en matèria laboral, entre altres característiques.

Finalment, s’apunta a la poca formació continuada i de reciclatge, la poca atenció de les empreses envers la digitalització i el baix nivell educatiu, com també la resistència al reciclatge professional, sobretot per part de la població d’edats més avançades (gràfic 2).

Hem de comentar que s’aprecien algunes diferències entre els nostres informants. Així, per als experts, els principals punts febles són el model productiu i el sistema educatiu, mentre que els empresaris posen l’accent en la formació continuada i el reciclatge, d’una banda, i les polítiques públiques, de l’altra; en canvi, per als sindicalistes, el punt feble principal, per damunt de tot, és el model productiu.

Pel que fa als punts forts (gràfic 3), curiosament el nombre de respostes obtingut és més baix (164 de les 267 possibles), la qual cosa potser reflecteix més dificultats per part dels entrevistats a l’hora d’identificar-los.

En tot cas, entre les respostes sobresurt la capacitat, la formació i l’adaptabilitat, sobretot dels joves; concretament, es valora el sistema universitari i la seva extensió, com també la qualitat de la formació en enginyeries.

En segon lloc, s’apunta l’atractiu inversor que ofereixen algunes ciutats per la seva qualitat de vida, el clima, el cost de la vida, la presència de serveis i de nínxols empresarials capdavanters en tecnologia.

En tercer lloc, s’assenyala l’extensió, la disponibilitat i la qualitat de les infraestructures digitals i de connexió.

I, en quart i darrer lloc, els enquestats valoren positivament (i, per tant, consideren necessària) una bona administració pública digital, tal com apunten diverses respostes.

Els experts i els empresaris donen respostes força semblants, mentre que els sindicalistes valoren menys l’atractiu inversor i més la presència d’infraestructures digitals i de connectivitat i, sobretot, una administració pública digital.

La digitalització creixent representa un dels reptes principals que han d’afrontar les nostres societats. Això afecta els sistemes productius a l’hora d’inserir-se en el món actual; afecta l’ocupació i afecta també el conjunt de la societat i els seus nivells de benestar.

En el cas del nostre país, aquests reptes s’han afrontat d’una manera desigual fins ara. Si bé en alguns aspectes, com ara la connectivitat o la presència de serveis públics digitals, els indicadors disponibles situen Espanya en nivells semblants, o fins i tot millors, als d’altres països del nostre entorn, aquesta situació favorable no es manté si tenim en compte altres aspectes, com són la poca adaptació a l’economia digital que mostren les petites i mitjanes empreses i, particularment, les mancances respecte a la formació del capital humà. Aquestes febleses són especialment preocupants si considerem la relativa baixa inversió espanyola en R+D+i, que es manté sensiblement per sota de la de països del nord i el centre d’Europa i que encara avui no ha recuperat els nivells d’abans de la crisi del 2008.

Segons el parer dels experts i dels mateixos actors del sistema productiu (empresaris i sindicats), els obstacles principals que ha d’afrontar el model productiu espanyol per adaptar-se a la digitalització creixent són l’escassetat d’inversions en innovació, la gran precarietat del mercat de treball i la poca atenció a la formació i el reciclatge. El disseny de polítiques públiques destinades a pal·liar aquestes febleses és urgent per assegurar aquesta transició.

Aquest article és un resum de l'informe: 

Economía digital y políticas de empleo, coordinat per Fausto Miguélez.     

Altres referències bibliogràfiques:

Accenture i Mobile World Capital Barcelona (2017): Digital economic opportunity in Spain. How digitalization may boost the Spanish economy

Alós, R. (2018): «El empleo en España, espejo de su estructura productiva», en F. Miguélez (coord.): La revolución digital en España. Impacto y retos sobre el mercado de trabajo y el bienestar, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona 

Comisión Europea (2010): Estrategia Europa 2020.

Comisión Europea (2018): Índice de la Economía y la Sociedad Digitales (DESI) 2018, Informe de país para España

Lladós, J. (2018): «La transformación del empleo en España derivada de la automatización y la inteligencia», a F. Miguélez (coord.), ibídem

Parlamento Europeo (2017): Resolución del Parlamento Europeo, de 16 de febrero de 2017, con recomendaciones destinadas a la Comisión sobre normas de Derecho civil sobre robótica