En formular la teoria de la necessitat de pertinença, Baumeister i Leary (1995) van plantejar que «els éssers humans tenen un impuls omnipresent de formar i mantenir almenys una quantitat mínima de relacions interpersonals duradores, positives i significatives», que es concreta en interaccions socials quotidianes, orientades a satisfer aquesta necessitat bàsica.

Per estudiar aquestes interaccions socials quotidianes, vam dissenyar un estudi longitudinal intensiu que permet d’analitzar diferents fenòmens en el dia a dia de les persones. Els participants van ser adults joves, de 18 a 25 anys, de tot Espanya. Durant quatre setmanes van respondre un total de 21.158 qüestionaris breus (la mitjana va ser de 83 per persona). En cada qüestionari van indicar on eren i què feien, i van respondre cinc preguntes relatives a com se sentien. Del total dels qüestionaris breus, en 12.421 ocasions els participants havien interactuat amb algú en els 10 minuts previs al qüestionari (el 58% del total dels qüestionaris respostos); en aquest cas van respondre cinc preguntes addicionals sobre alguns aspectes de la interacció social més recent.

Seguint una tipologia comuna en psicologia, en aquest estudi classifiquem les interaccions socials en 12 tipus, dissenyats segons el propòsit de la interacció: passar l’estona, demanar informació o mostrar afecte, entre altres. Aquests tipus es poden classificar, al seu torn, en quatre grups principals d’acord amb la funció de cada interacció: mantenir una relació, aconseguir una finalitat pràctica, enfortir la relació i afrontar les dificultats en la relació.

Les interaccions socials que busquen mantenir les relacions interpersonals –cara a cara o bé mitjançades per la tecnologia– són les més freqüents (el 54% del total). Hi destaquen passar l’estona i posar-se al dia (totes dues sumen el 37%); les altres dues interaccions amb aquesta finalitat són fer safareig i fer broma. Les converses per aconseguir una finalitat pràctica són el segon grup més freqüent (34%): interaccions motivades per la feina o l’estudi, fer plans, converses de passadís i demanar informació.

Les interaccions per enfortir les relacions (mostrar afecte i converses significatives) conformen el tercer grup (9%), considerablement menys freqüent, però amb un paper clau en les relacions interpersonals. Finalment, el conflicte i la queixa o el desfogament són les dues interaccions amb què es gestionen les dificultats en una relació; són les menys freqüents (3%) i marquen especialment les relacions de les persones, en aquest cas amb un caràcter més negatiu. 
 

En l’anàlisi de les interaccions socials té una importància especial el mitjà en què tenen lloc. Una mica més de dues terceres parts del total de les interaccions van ser cara a cara: 8.289 interaccions d’un total de 12.421, mentre que només el 3% van tenir lloc a les xarxes socials.

El mitjà més freqüent entre les interaccions mitjançades (el 19% del total) van ser les aplicacions de missatgeria (WhatsApp, iMessage, etc.), que van sumar 2.418 interaccions. L’11% de les interaccions van tenir lloc per trucada o videotrucada, amb un repartiment molt semblant entre tots dos canals (733 interaccions per trucada i 612 per videotrucada).

Les interaccions menys freqüents són les que es van establir per mitjà de les xarxes socials, que van representar només el 3% del total. Encara que les xarxes socials són el canal menys emprat per interactuar pels adults joves enquestats, això no vol dir que no siguin un «lloc social». Efectivament, les xarxes socials permeten fer presents les relacions de diverses maneres, la qual cosa ajuda a mantenir-les i és un resultat natural de la necessitat bàsica de pertinença. A més a més, potser l’ús de les xarxes socials no és interpretat com una interacció directa a causa de la seva asincronia i, naturalment, és força possible que el seu ús condueixi a altres interaccions per altres mitjans.

No és indiferent amb qui s’entaula cada interacció, ja que estan marcades pel grau de familiaritat de la persona amb la qual s’interactua. En aquest estudi distingim tres grups de persones, segons el grau de familiaritat: amics o familiars (81%), coneguts (16%) i desconeguts (3%).

Les interaccions socials dels adults joves tenen lloc, molt majoritàriament, amb amics o familiars, sobretot les que es fan per enfortir les relacions (94%) i aquelles en què es gestionen situacions difícils (93%). Encara que amb un percentatge lleument menor, a l’hora d’interactuar per mantenir les relacions, l’interlocutor sol ser també un amic o familiar (87%).

Les interaccions amb persones amb qui no hi ha tanta familiaritat estan guiades, majoritàriament, per una finalitat pràctica (baixa fins al 67% el percentatge d’interaccions amb amics o familiars que responen a aquesta finalitat). Efectivament, en aquest grup d’interaccions augmenta en més del doble el percentatge de les que tenen lloc tant amb coneguts com amb desconeguts.

En analitzar els tipus d’interacció més acuradament, és significatiu que més del 70% de les interaccions s’hagin donat amb amics o familiars, llevat de si ha estat per a demanar informació (68%) i per a treballar o estudiar (31%). El grau de familiaritat baixa considerablement en l’àmbit laboral, en què els participants en l’estudi no perceben els seus interlocutors com a pròxims: 7 de cada 10 interaccions laborals s’efectuen amb coneguts o desconeguts.

L’ésser humà interactua socialment en el dia a dia per enfortir les seves relacions interpersonals i satisfer la necessitat bàsica de pertinença. Això el porta a sentir-se més o menys pròxim a la persona amb què interactua i a les altres persones en general. Efectivament, el nivell de proximitat sol ser percebut com el resultat més important de la comunicació interpersonal.

Per avaluar el grau de proximitat amb les altres persones, es va demanar als participants: «Quin grau/nivell de proximitat sents amb altres persones ara mateix?»; l’escala que es feia servir en aquesta pregunta anava de l’1 al 7. En els gràfics següents veiem com el nivell de proximitat s’associa al tipus d’interacció i al canal mitjançant el qual interactuen.

La interacció social que més s’associa a sentir-se pròxim a les altres persones és mostrar afecte, que registra una mitjana de 5 sobre 7, molt per damunt del nivell mitjà de proximitat (4,53). Al contrari, el nivell de proximitat no arriba a 4 (el punt mitjà entre els resultats de l’escala) només en les dues interaccions «negatives» (per gestionar dificultats): de conflicte (3,1) i per queixar-se o desfogar-se (3,8). De fet, llevat de les dues interaccions negatives, totes les altres s’associen a nivells de proximitat més elevats amb altres persones que no pas la mitjana registrada en no interactuar (3,6).

Així mateix, les interaccions per aconseguir una finalitat pràctica no estan associades a nivells alts de proximitat; de fet, es troben per sota de la mitjana. En canvi, les interaccions que busquen mantenir relacions i enfortir-les sí que s’associen al fet de sentir-se més pròxims a altres persones i se situen per damunt de la mitjana.

El nivell mitjà de proximitat amb altres persones es percep com més estret si hi ha hagut una interacció social prèvia que si es valora després dels moments en què no s’ha interactuat, independentment del canal mitjançant el qual s’ha dut a terme la interacció. En observar la variació segons el canal de la interacció, veiem que les interaccions cara a cara s’associen amb el nivell de proximitat més alt (4,75), i les interaccions mitjançant missatgeria amb el més baix (3,88). Les interaccions fetes amb videotrucada (4,36), trucada (4,28) o xarxes socials (4,27) s’associen amb nivells de proximitat semblants.

Les interaccions socials requereixen l’atenció de les persones que hi interactuen, per la qual cosa impliquen un esforç i una certa pèrdua d’energia personal. Per mesurar l’esforç requerit per a cada interacció es va demanar als participants: «Fins a quin punt la interacció social més recent que has tingut t’ha ocupat l’atenció o ha requerit energia o esforç per part teva?». En els gràfics següents l’esforç requerit s’associa al tipus d’interacció i al canal pel qual s’interactua.

Hem vist que, malgrat l’esforç que requereixen les interaccions, només algunes satisfan realment la necessitat de pertinença i s’associen amb nivells més alts de proximitat a altres persones. Mostrar afecte és la interacció que no tan sols comporta els nivells de proximitat més elevats, sinó que també és de les que impliquen menys esforç, per la qual cosa és la millor interacció quan s’avalua la ràtio entre la proximitat i l’esforç requerit per la interacció.

Les dues interaccions negatives representen un esforç molt per damunt de la mitjana, ja que comporten un cost més alt d’energia personal. Si tenim en compte que són les que s’associen amb nivells més baixos de proximitat a altres persones, aquestes interaccions tenen la ràtio més baixa: presenten nivells més baixos de proximitat i un esforç més elevat.

Les interaccions per aconseguir una finalitat pràctica se situen en la mitjana d’esforç requerit, encara que la interacció per motius laborals o d’estudi exigeix un esforç superior a la mitjana d’interaccions. Finalment, les converses per mantenir les relacions i enfortir-les, en general, requereixen menys esforç que la mitjana; entre les interaccions d’aquestes dues categories només cal un esforç superior a la mitjana en dos casos: les converses significatives i les de safareig.

Les interaccions cara a cara, que representen el 67% del total, estan pràcticament en la mitjana d’esforç requerit en interactuar; en les interaccions mitjançades, en canvi, l’esforç requerit varia. D’una banda, les interaccions per mitjà de missatgeria requereixen menys esforç que la mitjana, mentre que les interaccions fetes a les xarxes socials es troben a la mitjana. Efectivament, aquesta mena d’interaccions no requereixen l’atenció plena, entre altres coses perquè són asincròniques.

D’altra banda, les trucades i videotrucades, interaccions mitjançades sincròniques, requereixen considerablement més esforç que la mitjana. Aquesta diferència d’esforç requerit pot explicar en certa manera per què més de dues terceres parts de les interaccions socials registrades van ser cara a cara: a l’hora d’interactuar, no tan sols busquem satisfer la necessitat de pertinença, sinó també minimitzar l’esforç requerit per les interaccions. En darrer terme, aquesta diferència d’esforç requerit és important a causa de la situació actual, en què les videotrucades tenen cada vegada més importància en l’àmbit laboral i familiar.

En interactuar cara a cara és normal que en algun moment es faci servir el mòbil, tant per a cercar alguna dada sobre la matèria de la conversa, per escriure un missatge, per distreure’s o bé per a altres finalitats que poden ser beneficioses o no per a la qualitat de la interacció que s’està duent a terme. 

Per a mesurar l’ús del mòbil mentre s’interactua cara a cara, els participants indicaven si van fer servir el mòbil gens, poc o molt mentre tenia lloc la interacció social més recent. Per a mesurar la qualitat de les interaccions socials es van afegir tres preguntes en què es valorava cada interacció. Després vam establir quatre categories segons aquest índex de qualitat de les interaccions socials: baixa, mitjana-baixa, mitjana-alta i alta.

Les dades reflecteixen que, en general, els adults joves no fan servir el mòbil en interactuar cara a cara amb algú altre. De mitjana, no usen el mòbil en el 70% de les interaccions cara a cara, en el 24% el fan servir poc i només en el 6% de casos el fan servir molt.

En associar l’ús del mòbil amb la qualitat de les interaccions socials, la tendència més clara es dona en el percentatge d’interaccions cara a cara en què no es fa servir el mòbil: en el 67% de les interaccions de menys qualitat no s’usa el mòbil, un percentatge que augmenta progressivament fins al 75% en les de més qualitat. Aquestes dades reflecteixen que, en les interaccions de més qualitat, l’ús del mòbil decreix. Seguint la mateixa lògica, l’ús escàs del mòbil –des del 28% al 19%– representa passar d’interaccions de menys a més qualitat.

Així mateix, el percentatge d’interaccions en què s’usa molt el mòbil representa el 5-6% del total i no varia segons la qualitat de les interaccions. En explicar l’efecte de l’ús del mòbil mentre s’interactua cara a cara amb algú altre cal tenir en compte la seva ambivalència. D’una banda, les dades indiquen que hi ha més interaccions de més qualitat quan no es fa servir el mòbil. De l’altra, les dades també mostren que fer-lo servir no implica, automàticament, una qualitat més baixa de la interacció cara a cara, ja que el mòbil també pot ser una part de la interacció i afavorir-ne el bon curs, com queda reflectit en el 5% estable d’interaccions en què es fa servir molt, independentment del nivell de qualitat de la interacció.

En aquest estudi hem analitzat més de 12.000 interaccions socials de 257 adults joves espanyols al llarg de quatre setmanes, parant atenció al perquè i al com d’aquestes interaccions. En destaca la forta prevalença de les interaccions cara a cara sobre les interaccions mitjançades per la tecnologia: dues de cada tres interaccions declarades són en persona. D’altra banda, també es constata que la gran majoria d’interaccions, pràcticament quatre de cada cinc, són amb amics o familiars.

Pel que fa al propòsit registrat pels participants en descriure les interaccions, les que busquen mantenir les relacions interpersonals són les que es donen més sovint i representen més del 50% del total. Interactuar per mostrar afecte és el propòsit que està associat a un nivell de proximitat més alt i que, al mateix temps, requereix menys esforç. Al contrari, les interaccions que requereixen més esforç són les dedicades a gestionar dificultats.

Finalment, es constata que en un percentatge més elevat de les interaccions cara a cara de més qualitat no es va fer servir gens el mòbil, mentre que baixa considerablement el percentatge en les que es va fer servir poc. D’altra banda, les dades confirmen que el percentatge d’interaccions en què es va fer servir molt el mòbil es manté constant en els diferents nivells de qualitat de les interaccions socials, la qual cosa indica, entre altres coses, que l’ús del mòbil mentre s’interactua cara a cara pot ser tant antisocial com prosocial.

BAUMEISTER, R. F., i LEARY, M. R. (1995): «The need to belong: Desire for interpersonal attachments as a fundamental human motivation». Psychological Bulletin, 117(3).

HALL, J. A. (2018). «Energy, episode, and relationship: A test of communicate bond belong theory». Communication Quarterly, 66(4).