A Europa, els efectes de la crisi econòmica, combinats amb factors demogràfics o de migració i una disminució de recursos, exigeixen nous models de desenvolupament organitzats entorn d’una democràcia més gran, una participació ciutadana més sòlida i una millor governança basada en institucions més obertes, reactives i transparents. Podem dir el mateix respecte al sector de la cultura, on cada vegada hi ha més organitzacions que fomenten la participació, alhora que la governança participativa del patrimoni cultural ocupa un lloc destacat en les polítiques culturals europees.

En incorporar pràctiques participatives, les institucions culturals reconeixen que els coneixements de la ciutadania local i dels usuaris no especialitzats són tan importants com les competències dels experts, i admeten que el paper del públic és fonamental. Al mateix temps, però, han d’adoptar nous models de gestió i organització, crear les condicions necessàries per al finançament i la sostenibilitat a llarg termini de les activitats participatives i, en última instància, apoderar les persones i ajudar-les a enfortir les comunitats.

L’article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada el 1948 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, estableix que «Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic».

Ha passat molt de temps d’ençà que el dret de tot individu a participar en qualsevol forma de vida cultural es va recollir en documents oficials de validesa universal. No obstant això, tenint en compte les publicacions més recents i algunes de les últimes lleis adoptades per la Unió Europea i el Consell d’Europa, sembla que avui el concepte de participació a les arts i la cultura és més rellevant que mai. En particular, ha sorgit la idea que la ciutadania ha de participar no tan sols en activitats culturals, sinó també en la mateixa gestió de la cultura i del patrimoni, i que això hauria de resultar en una sèrie de beneficis.

Les conclusions adoptades pel Consell de la Unió Europea el 2014 sobre la governança participativa del patrimoni cultural, com també la comunicació de la Comissió Europea Cap a un enfocament integrat del patrimoni cultural europeu, també del 2014, defineixen el patrimoni cultural com un recurs estratègic per a una Europa sostenible, a més de reconèixer la seva dimensió social i subratllar la importància d’activar sinergies entre les diverses parts interessades amb vista a la seva conservació i valoració. Així mateix, reconeixen que és fonamental comptar amb uns sistemes de governança transparents i participatius, que donin cabuda a les persones a les quals, en definitiva, pertany aquest patrimoni.

¿Per què és tan important, aquesta qüestió? ¿Per què és una de les prioritats del Pla de treball en matèria de cultura (2015-2018) de la Unió Europea? I ¿què signifiquen exactament participació i governança participativa del patrimoni cultural?

El terme participació és un concepte genèric que engloba múltiples pràctiques. Diversos autors l’han intentat sistematitzar i han creat marcs teòrics per explicar-lo. A aquest respecte podem assenyalar, per exemple, l’ús metafòric d’una escala, de manera que cadascun dels esglaons representa un nivell de participació diferent: des del nivell zero, que equival a «manipulació» (la participació només és aparent), fins al nivell vuit, que correspon al «control per part de la ciutadania», segons Arnstein (1969). Wilcox (1994) la defineix com el pas de la «informació» a la «consulta», a «actuar plegats» i a «donar suport als interessos independents de la comunitat».

Aquestes categories, situades al llarg d’un continu, representen diverses formes i graus d’implicació de la ciutadania en múltiples activitats públiques i, per tant, de participació.

Respecte al sector cultural en concret, Simon (2000) va classificar les pràctiques participatives en quatre tipus de categories que resulten útils no tan sols per als museus, sinó també per a un ampli ventall de contextos patrimonials. Segons aquesta autora, aquestes categories comprenen:

Projectes contributius: hom demana als visitants que aportin objectes concrets i limitats, com també accions i idees, a un procés controlat institucionalment.

Projectes col·laboratius: s’invita els visitants perquè actuïn com a socis actius en la creació de projectes impulsats per una institució i que bàsicament controla aquesta institució.

Projectes co-creatius: els membres d’una comunitat treballen des del començament amb el personal institucional en la definició dels objectius del projecte i la generació del programa o exposició d’acord amb els interessos d’aquesta comunitat.

Projectes allotjats: la institució cedeix una part de les seves instal·lacions i/o recursos per presentar programes desenvolupats i executats pel públic.

Són molts els projectes que s’inscriuen en aquestes categories: des d’activitats co-creades i co-comissionades (per exemple, l’Open Museum de Glasgow, a Escòcia, porta les col·leccions a la comunitat i facilita a les persones d’àrees desafavorides els objectes i l’experiència necessària perquè puguin dur a terme les seves pròpies exposicions), fins a projectes de renovació a càrrec de les comunitats, on visitants i voluntaris fan les funcions de comissaris, dissenyadors i creadors (com ara al Museu Forssa, al sud de Finlàndia), passant per iniciatives de col·laboració en què les persones participen en el procés d’identificar i interpretar els objectes, incorporant-hi històries i punts de vista diferents dels que aporta el mateix museu (com ara el projecte «Converses col·lectives» que el Manchester Museum va posar en marxa el 2004, disponible a YouTube), o bé iniciatives orientades a donar poder a les comunitats, com ara el programa de formació del Museu a l’Aire Lliure d’Estònia, que capacita els propietaris de construccions rurals tradicionals perquè puguin encarregar-se del seu manteniment, contribuint així a la conservació i la preservació del patrimoni rural.

Per tant, la proliferació de pràctiques participatives en l’àmbit cultural, que es veu reflectida en el nombre de publicacions que aborden aquest fenomen, es pot interpretar com un autèntic reconeixement del valor que la contribució dels ciutadans pot aportar a la gestió dels recursos del patrimoni cultural i com un impuls per fomentar la ciutadania activa, però també com una necessitat imposada per les restriccions financeres.

En l’àmbit del patrimoni cultural, les pràctiques participatives responen al desig de democratitzar la cultura i ampliar l’accés als recursos culturals, però també són fruit d’una reducció del finançament públic i dels serveis i el suport prestats al patrimoni cultural, la qual cosa ha obligat a involucrar la població a l’hora de garantir-ne la conservació i el manteniment.

En alguns països, el paper que han tingut iniciatives de caràcter privat o voluntari en matèria artística i cultural ha estat tant o més important que l’exercit pel govern, segons que ho confirmen nombroses organitzacions no governamentals que intervenen activament en la conservació d’edificis històrics, com ara el National Trust del Regne Unit. En altres, el fenomen no és tan notori, tot i que podem afirmar que, en termes generals, el voluntariat cultural és present a tot Europa i que molts museus —per exemple, als Països Baixos— estan gestionats totalment per personal voluntari.

A Itàlia, des de l’aplicació el 2001 del principi de subsidiarietat, s’ha passat d’un model jeràrquic de dalt a baix a un altre en què la mateixa comunitat és qui s’encarrega del seu entorn, de manera que els òrgans públics només intervenen si la comunitat no duu a terme adequadament la seva tasca. Segons aquest principi, el patrimoni cultural i els afers relatius al paisatge s’han de tractar en l’àmbit més pròxim a la població afectada. La ciutat de Bolonya, per exemple, va proposar que fos la mateixa comunitat la que tingués cura del seu entorn (tot i que amb el suport de les autoritats municipals) i va promoure un marc per al foment d’iniciatives independents formulades per la ciutadania orientades a regenerar, mantenir i qualificar zones de la ciutat, de manera que aquesta col·laboració ha esdevingut una pràctica permanent de la política pública.

Hi ha un altre factor més rellevant que explica per què participar en la protecció i la conservació del patrimoni cultural és adequat i s’hauria d’interpretar com una evolució natural de la gestió de dalt a baix: el patrimoni cultural és un bé comú. Quan parlem de patrimoni cultural, ens referim en realitat a una cosa que és de tots, de la qual hem de sentir-nos responsables i davant la qual hem de mostrar-nos actius.

En termes generals, per «bé comú» entenem un bé específic que és compartit per la totalitat —o la pràctica totalitat— dels membres d’una comunitat donada i que redunda en benefici seu. Els béns comuns no pertanyen a un individu en concret: són béns compartits que beneficien tothom. El mateix podem dir respecte al patrimoni cultural, que en última instància pertany a la humanitat i és confiat a museus i institucions culturals perquè les generacions futures en puguin gaudir. L’aigua, l’aire i el medi ambient, per exemple, són béns comuns en un sentit global; en canvi, el centre històric d’una ciutat, un monument, un museu local, un jardí públic o un paisatge són béns que beneficien una comunitat en particular i que poden tenir un paper decisiu en el desenvolupament local, tot contribuint a millorar la qualitat de vida d’aquesta comunitat i, en definitiva, a afavorir la integració, la cohesió social i un sentit de pertinença.

L’expressió «patrimoni cultural» es refereix a un concepte relativament nou que es va encunyar els anys seixanta i setanta i que té una estreta relació amb la cultura, la identitat i la memòria. El Consell d’Europa el defineix així: «El patrimoni cultural és un conjunt de recursos heretats del passat que les persones consideren, més enllà de la propietat, com un reflex i una expressió dels seus valors, creences, coneixements i tradicions, en evolució contínua. Inclou tots els aspectes de l’entorn que resulten de la interacció en el temps entre les persones i els llocs» (Consell d’Europa, 2005).

Per la seva pròpia naturalesa, el patrimoni cultural és un concepte que s’ha anat ampliant amb el temps, per la qual cosa ara no tan sols incorpora allò que de manera immediata podríem definir com dotat d’un valor històric o documental —obres d’art, col·leccions, objectes, monuments, ciutats, paisatges culturals—, sinó també objectes de la vida quotidiana, la cultura material i, darrerament, els recursos immaterials —anomenats també «patrimoni viscut»— com ara les tradicions (orals), les pràctiques socials, els ritus i els coneixements i les competències tradicionals.

Les col·leccions museístiques d’importància nacional es poden definir com rellevants per a la humanitat, però hi ha altres formes de patrimoni que mantenen un estret vincle amb una comunitat o un grup de persones en concret. El patrimoni cultural immaterial, per exemple, adquireix la condició de patrimoni només en la mesura en què és reconegut com a tal per les comunitats, grups o individus que el creen, mantenen i transmeten.

La qüestió del valor és decisiva, ja que la importància que diversos individus o parts interessades concedeixen als recursos del patrimoni és la força motriu fonamental que determina la seva participació en tasques de protecció, valoració o gestió. Un objecte, el districte d’una ciutat o un paisatge adquireixen la condició de patrimoni només si són considerats béns culturals per una comunitat.

El conveni marc del Consell d’Europa sobre el valor del patrimoni cultural per a la societat (Conveni de Faro, 2005) defineix una «comunitat patrimonial» com aquella que es compon de «persones que atorguen valor als aspectes específics del patrimoni cultural i que, en el marc de l’acció pública, el volen mantenir i transmetre a les generacions futures».

D’altra banda, també hi ha altres tipus de comunitats: comunitats font o comunitats d’origen, que són aquelles de les quals procedeixen les col·leccions; comunitats d’usuaris, com ara els visitants; comunitats interpretatives, que al·ludeixen a la contribució activa que les persones aporten a l’hora d’interpretar un patrimoni; comunitats de pràctica o comunitats d’interès, i comunitats virtuals o en línia, resultants de l’ús generalitzat d’internet i les xarxes socials, que ha generat noves formes de compromís i participació.

És important remarcar que en la definició que fa de «comunitat patrimonial», el Conveni de Faro no es refereix a l’espai o territori, a l’estatus social ni a altres paràmetres socials. Si pensem en les comunitats virtuals, les unitats conceptuals de comunitat i lloc desapareixen. Fins no fa gaire, el concepte de participació solia estar vinculat a una comunitat donada definida en termes espacials; això, però, ja no té per què ser necessàriament així.

La idea d’unes «comunitats» que perden connotacions espacials i geogràfiques està relacionada, en part, amb l’ús creixent dels mitjans digitals, que brinden a les organitzacions patrimonials noves oportunitats per implicar un públic més ampli i a distància. Hi ha molts exemples d’iniciatives innovadores en aquesta àrea, en particular respecte al proveïment participatiu (crowdsourcing): l’obtenció de dades i d’informació a partir d’un públic integrat per usuaris no especialitzats, aficionats o entusiastes del tema en qüestió.

A Dinamarca, el Museu d’Història Natural va posar en marxa un atles nacional en línia amb el propòsit de cartografiar la distribució de les papallones, triades com un indicador general de l’estat de la naturalesa del país. Mitjançant una aplicació per a dispositius mòbils, els membres del públic podien carregar observacions georeferenciades d’aquests insectes, que posteriorment es mostraven en un mapa interactiu i s’incorporaven a una col·lecció en línia d’espècies de papallones.

D’una manera semblant, quan el 2008 el Museu d’Història de la Ciutat de Leipzig (Alemanya) va elaborar un nou catàleg en línia, va mostrar les col·leccions a la seva web i va incloure un formulari de resposta que permetia que els visitants virtuals enviessin per correu electrònic qualsevol informació addicional que tinguessin sobre les peces presentades, la qual cosa va ampliar significativament els coneixements que en tenia el museu.

L’Agència del Patrimoni Cultural dels Països Baixos també ha fet ús del proveïment participatiu per crear una exhaustiva base de dades de les restes i els monuments arqueològics del país. Així mateix, el parc nacional Drentsche Aa, també als Països Baixos, integra els coneixements del personal científic i els aportats per voluntaris entusiastes en un atles digital de paisatges que constitueix la base per a la planificació i la gestió del territori.

En tots els casos apuntats, les organitzacions patrimonials obtenen informació de fonts diverses i mantenen el dret de validar les dades i posar-les a disposició de diferents actors i del públic en general per mitjà de bases de dades o de models compartits de dades. Això ofereix a les institucions patrimonials l’oportunitat d’exercir una altra funció: a més a més de ser fonts acreditades sobre un tema específic, també són arquitectes i organitzadors de noves xarxes de coneixements participatives i compartides que poden tenir un paper actiu en la formulació de polítiques a escala territorial.

Els exemples anteriors posen en relleu un accés i una participació més grans per part del públic, però la governança participativa és una cosa molt diferent. Es tracta d’un procés mitjançant el qual es cedeix una part del poder i s’adopten nous models de gestió, de manera que la responsabilitat passa a ser compartida i les decisions les prenen no tant els individus com les comunitats. Altrament dit, podem definir la governança participativa com una responsabilitat compartida en el procés de presa de decisions.

En l’àmbit del patrimoni cultural no és fàcil trobar exemples d’una veritable governança participativa. Llevat que la participació sigui considerada un valor organitzatiu fonamental (Lynch, 2010), els projectes participatius —fins i tot els més destacats— solen limitar-se a activitats esporàdiques i rarament s’integren en el teixit institucional de l’organització cultural.

Així i tot, podem citar diversos exemples de bones pràctiques, com ara el pla de remodelació del St Fagan’s Open Air Museum de Gal·les, on l’òrgan rector va consultar més d’un centenar d’organitzacions nacionals i regionals de base comunitària per obtenir idees per representar la identitat gal·lesa al nou museu i coproduir programes orientats a satisfer les necessitats comunitàries identificades per la mateixa comunitat.

A Finlàndia, la nova Biblioteca Central d’Hèlsinki, que s’inaugurarà l’any 2018, va sol·licitar la col·laboració dels ciutadans mitjançant una plataforma en línia i un pressupost participatiu a fi de recollir, debatre i seleccionar les seves idees, per tal de transformar-les posteriorment en productes.

En l’àmbit de les arts escèniques, el Regne Unit ens ofereix un magnífic exemple amb el York Theatre Royal, que cada any acull el festival TakeOver, totalment gestionat per joves de menys de 26 anys que planifiquen, programen i realitzen totes les activitats.

Sovint, però, les experiències de governança participativa més reeixides provenen de projectes sorgits com una iniciativa de caràcter local i que només posteriorment es vinculen a una institució. És el cas del Teatro Sociale di Gualtieri, en una petita ciutat d’Itàlia, on un grup de joves es van proposar recuperar i restaurar, al començament d’una manera totalment autofinançada, un antic teatre abandonat. El van reobrir i li van donar nova vida, per la qual cosa l’administració pública propietària de l’edifici es va veure pràcticament «obligada» a formar part de la iniciativa: només uns anys després de la posada en marxa del projecte, va arribar a un acord formal amb l’associació dels joves per contribuir-hi financerament. 

D’una manera semblant, el 2006 un grup de joves napolitans va crear una cooperativa i van assumir la gestió i les tasques interpretatives d’una sèrie de catacumbes amb vista a compartir el patrimoni local, però també per impulsar l’orgull comunitari i crear llocs de treball per als joves.

També és el cas d’Escòcia, on les associacions arqueològiques i les comunitats locals que es volien encarregar del manteniment dels llocs que havien estat declarats patrimoni cultural de la seva zona van aconseguir que la State Authority for Archaelogy posés en marxa la iniciativa «Adopta un monument», que establia una col·laboració triangular entre els organismes públics, els propietaris particulars dels terrenys i les comunitats, de manera que aquestes darreres s’implicaven en el patrimoni local en el marc d’una sèrie d’acords estructurats, prèviament acceptats i aprovats per totes les parts.

En definitiva, doncs, no hem de considerar la governança participativa com un procés «de baix a dalt» o «de dalt a baix», ja que probablement és totes dues coses. Independentment de si ha sorgit com una iniciativa de base o si està controlada institucionalment, són necessàries totes dues parts per garantir que un projecte tingui èxit i sigui sostenible.

Els beneficis que implica el fet d’integrar enfocaments participatius en la gestió de les organitzacions de patrimoni cultural són evidents: si el públic i els professionals s’impliquen en la gestió dels recursos culturals, històrics i naturals, es pot generar un sentit de propietat col·lectiva més gran en la comunitat, promoure’n el benestar, millorar-ne la qualitat de vida i facilitar la sostenibilitat de les organitzacions culturals que hi intervenen a llarg termini.

Ara bé, un enfocament participatiu requereix ajustos en l’estructura de governança i un canvi en la cultura organitzativa de les institucions implicades, que han d’estar disposades a renunciar a una part del seu poder i autoritat. També exigeix un esperit i una actitud que valorin en la mateixa mesura els drets d’informació i comunicació dels qui prenen les decisions i dels qui en resulten afectats, i que estableixin que tots els que intervenen en un procés participatiu tenen dret a determinar de quina manera hi participen.

Calen marcs jurídics i mecanismes polítics per aconseguir una governança compartida, transparència i informació, a més d’educació i formació per a totes les persones implicades: polítics, gestors i comunitats. Els professionals del patrimoni cultural, en particular, han d’adquirir noves competències que els permetin d’actuar com a facilitadors i intermediaris en els processos participatius. El repte principal, però, consisteix a reflectir veritablement les necessitats i les idees de les persones involucrades, apoderant-les i ajudant-los a construir comunitats més fortes.

I, lògicament, la transferència de la competència de la presa de decisions a les comunitats mai no s’hauria de fer servir per encobrir una manca de finançament per part del sector públic. No són gaires els projectes que troben el seu camí i que aconsegueixen autofinançar-se. Sovint les organitzacions públiques han de finançar o cofinançar activitats participatives i crear les condicions necessàries per atreure fons addicionals, ja que els recursos financers són essencials, tant si provenen del govern com de fundacions, patronats, donants corporatius o particulars.

Darrerament han proliferat les publicacions i els debats sobre participació, però no sempre han anat acompanyats d’un esforç real per avaluar les realitats que hi ha al darrere d’aquest fenomen. Tot i que el nombre d’iniciatives i de polítiques que s’autodefineixen com a participatives no deixa d’augmentar, hauríem d’esbrinar què passa entre bastidors i escoltar les veus dels que hi participen —tant els que donen com els que reben— per avaluar fins a quin punt un enfocament participatiu ha canviat l’estructura organitzativa i els procediments de gestió de les institucions involucrades i, fonamentalment, com ha incidit tot plegat en la vida de les persones.

Margherita Sani

Istituto per i Beni Artistici, Culturali e Naturali de la regió Emília-Romanya (Itàlia)

Arnstein, S.R. (1969): «A ladder of citizen participation», JAIP, 35(4).

Comissió Europea (2014): Towards an integrated approach to cultural heritage in Europe. Communication from the Commission to the European Parliament, the Council, the European Economic and Social Committee and the Committee of the Regions.

Consell d’Europa (2009): Heritage and beyond.

Consell d’Europa (2005): The Framework Convention on the Value of Cultural Heritage for Society - Faro Convention.

Consell de la Unió Europea (2014): Council conclusions on participatory governance of cultural heritage (2014/C 463/01).

Cornwall, A., i J. Gaventa (2001): From users and choosers to makers and shapers: repositioning participation in social policy, Brighton: IDS Working Paper 127, Institute of Development Studies.

Expert Group on Cultural Heritage (2015): Getting cultural heritage to work for Europe, Report of the Horizon 2020 Expert Group on Cultural Heritage.

Golding, V., i W. Modest (eds.) (2013): Museums and communities: curators, collections, and collaboration, Londres: Bloomsbury.

Lynch, B. (2011): Whose cake is it anyway? A collaborative investigation into engagement and participation in twelve museums and galleries in the UK, Paul Hamlyn Foundation.

Simon, N. (2010): The participatory museum.

Wilcox, D. (1994): Guide to effective participation.

World Heritage (2014): Engaging local communities in Stewardship of World Heritage.