Les ciberagressions són aquelles conductes de persones que fan servir les tecnologies de la comunicació, com ara les xarxes socials, el correu electrònic o els missatges de text, per agredir altres persones. Quan les ciberagressions compleixen certs criteris, considerem que hi ha ciberassetjament. L’assetjament cibernètic o ciberassetjament es defineix com un comportament agressiu intencional que té lloc repetidament (una o dues vegades el mes, pel cap baix) contra una persona que no es pot defensar fàcilment, en un context electrònic.

La recerca sobre aquest fenomen suggereix que, de manera semblant a l’assetjament tradicional, la victimització per ciberassetjament s’associa amb múltiples conseqüències negatives, incloent-hi el baix rendiment acadèmic, les dificultats d’aprenentatge, l’ansietat, la depressió, l’abús de substàncies o l’autolesió i la ideació suïcida. D’altra banda, les recerques fetes fins avui mostren que les conseqüències negatives de l’assetjament persisteixen en el temps, fins i tot molt de temps després que aquest assetjament hagi acabat.
Tanmateix, encara que els darrers anys l’estudi del ciberassetjament en entorns educatius rep més atenció, són pocs els estudis que se centren en les víctimes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE).

Aquestes necessitats específiques inclouen discapacitats físiques, cognitives o sensorials; dificultats de la parla, el llenguatge i la comunicació (com ara el trastorn del llenguatge o el trastorn de l’espectre autista); trastorns de l’aprenentatge i l’atenció (com la dislèxia o el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, TDAH), o les altes capacitats. Segons fonts oficials, gairebé 750.000 estudiants no universitaris presenten NESE a Espanya, la qual cosa representa aproximadament un de cada deu, amb taxes que augmenten notablement cada any.

Tenint en compte aquestes dades, l’objectiu d’aquest treball és examinar les prevalences, certs indicadors de salut mental i els factors protectors del ciberassetjament en joves espanyols amb necessitats específiques de suport educatiu i sense aquestes necessitats.

Per examinar les qüestions plantejades a l’estudi es van enquestar 2.400 adolescents espanyols entre 12 i 17 anys que cursaven, majoritàriament, l’Educació Secundària Obligatòria.

De les respostes a l’enquesta observem que el 46,8% dels joves manifesten haver experimentat alguna mena de violència per mitjans cibernètics en els dos darrers mesos. Algunes d’aquestes ciberagressions eren haver rebut paraules ofensives o insults per internet (aquesta és la mena de ciberagressió més freqüent, informada per quasi 3 de cada 10 joves), haver estat exclosos o ignorats d’una xarxa social o xat, o haver estat amenaçats per mitjà de missatges a l’ordinador o al mòbil. En considerar la freqüència d’aquestes ciberagressions, es fa evident que el 9,5% dels enquestats, a més, ha sofert ciberassetjament.

Després d’haver registrat les diverses ciberagressions patides i la freqüència amb què han tingut lloc, es va proporcionar als joves una definició de ciberassetjament i se’ls va demanar si consideraven que havien patit ciberassetjament en els darrers dos mesos. Només el 21% de les víctimes van respondre afirmativament. Per tant, podem observar que la percepció d’assetjament és baixa, ja que 4 de cada 5 víctimes no serien conscients que pateixen ciberassetjament.

Pel que fa al sexe, els homes manifesten prevalences més altes de ciberassetjament (10,9%), i les dones més baixes (8%).

Els joves que presentaven senyals d’haver patit alguna mena de ciberagressió segons les seves respostes van mostrar pitjors indicadors psicosocials que no pas els seus companys.

Així, les víctimes de ciberassetjament van mostrar més simptomatologia depressiva (dificultat per prendre la iniciativa per fer coses, sentir-se trist i deprimit...), ansiosa (dificultats per respirar, neguit...) i d’estrès (reaccionar exageradament, tenir dificultats per relaxar-se...). Igualment, proporcionaven un judici global més baix sobre la satisfacció amb les seves vides. És important remarcar que la salut mental era pitjor com més alt era el ciberassetjament patit. És a dir, els joves que havien patit més ciberagressions i de manera més freqüent mostraven índexs pitjors de depressió, ansietat i estrès i de satisfacció amb la vida.

Entorn del 28,4% de la mostra enquestada va manifestar presentar alguna NESE (una xifra més alta que el 12,2% informat per fonts oficials a Educació Secundària Obligatòria el curs 2020-2021), com ara el trastorn d’atenció amb hiperactivitat o sense (TDAH), el trastorn de desenvolupament del llenguatge, el trastorn d’aprenentatge o bé altes capacitats. En examinar específicament la implicació d’aquests joves com a víctimes de ciberassetjament, es va trobar que la probabilitat que fossin víctimes de ciberassetjament era el doble que la dels seus companys sense NESE.

D’altra banda, en aprofundir sobre els indicadors de salut mental, vam poder observar que els joves que són víctimes de ciberassetjament i, a més, tenen alguna mena de NESE, mostren pitjors resultats que les víctimes sense NESE. Per tant, les persones amb NESE mostren més vulnerabilitat tant al fet de ser víctimes de ciberassetjament com als seus efectes adversos.

L’estudi també va examinar estratègies que poguessin fer minvar les conseqüències negatives associades al ciberassetjament. És a dir, l’interès es va centrar a esbrinar quines estratègies estaven relacionades amb una reducció en la depressió, l’ansietat, l’estrès i la insatisfacció amb la vida, ja que podrien formar part de programes de prevenció en el context educatiu. En aquest sentit, se’n van identificar sobretot dues: la recerca de suport social i la capacitat de resoldre els problemes. 

La primera estratègia, la recerca de suport social, fa referència a accions com ara rebre ajuda d’un amic, demanar consell a un familiar o parlar-ne amb un professor. La segona, la capacitat de resoldre els problemes, es refereix a pensar en solucions diferents, saber que hi ha coses que es poden fer per millorar el problema o bé esforçar-se més per evitar que alguna cosa torni a passar.

Tot al contrari, no van resultar efectives davant el ciberassetjament les estratègies d’evitació i el fet de distanciar-se de la situació: fer veure que no ha passat res, negar-se a reflexionar-hi o mirar d’oblidar-ho.

Pel que fa a les taxes de ciberassetjament a Espanya, les dades mostren que pràcticament la meitat dels joves ha patit alguna mena de ciberagressió els darrers dos mesos. Si ens atenim al criteri de freqüència, gairebé un de cada 10 joves espanyols pateix ciberassetjament ara per ara. Això vol dir que en una aula de 30 alumnes podria haver-n’hi 3 que patissin ciberassetjament. No obstant això, els resultats també mostren que 4 de cada 5 víctimes no semblen ser conscients de patir-ne.

Quant als indicadors de benestar psicològic, els resultats mostren que entre les víctimes hi ha una presència més alta de símptomes de depressió, ansietat i estrès, i estan menys satisfetes amb la vida. Aquests resultats són congruents amb l’evidència empírica anterior i posen de manifest les conseqüències greus que el ciberassetjament té per a la salut mental de qui n’és víctima.

Les persones amb necessitats específiques de suport educatiu presenten més vulnerabilitat al ciberassetjament i, a més a més, manifesten més problemes socials i emocionals per comparació als altres companys també victimitzats.  Els estudis fets anteriorment suggereixen que les característiques específiques que presenta aquest grup social (en termes d’habilitats, coneixements i recursos per afrontar el ciberassetjament) podrien estar relacionades amb aquesta vulnerabilitat més gran i amb conseqüències més greus per a la seva salut psicològica.
Finalment, l’estudi també va mirar d’identificar factors protectors que puguin reduir els efectes negatius del ciberassetjament. En aquest sentit, hi ha dues estratègies que es van mostrar rellevants per afrontar-lo: la recerca de suport social i la capacitat de resoldre els problemes.
Una limitació fonamental d’aquest estudi és que el seu disseny transversal (totes les variables van ser avaluades en un sol moment) no permet d’establir relacions de causa-efecte (no podem afirmar, per exemple, que l’augment de símptomes depressius sigui causat pel ciberassetjament). Així i tot, els resultats obtinguts suggereixen que el ciberassetjament està associat a una minva del benestar psicològic.

ARSENEAULT, L. (2018): Annual Research Review: The persistent and pervasive impact of being bullied in childhood and adolescence: implications for policy and practice. Journal of Child Psychology and Psychiatry and Allied Disciplines, 59(4). 

GARAIGORDOBIL, M., i MACHIMBARRENA, J. M. (2019): Victimization and Perpetration of Bullying/Cyberbullying: Connections with Emotional and Behavioral Problems and Childhood Stress. Psychosocial Intervention, 28(2). 

KOWALSKI, R. M., GIUMETTI, G. W., SCHROEDER, A. N., i LATTANNER, M. R. (2014): Bullying in the digital age: A critical review and meta-analysis of cyberbullying research among youth. Psychological Bulletin, 140(4). 

MARTÍNEZ-MONTEAGUDO, M. C., DELGADO, B., DÍAZ-HERRERO, Á., i GARCÍA-FERNÁNDEZ, J. M. (2020): Relationship between suicidal thinking, anxiety, depression and stress in university students who are victims of cyberbullying. Psychiatry Research, 286. 

MINISTERIO DE EDUCACIÓN Y FORMACIÓN PROFESIONAL. (2022): Estadística de las enseñanzas no universitarias. Alumnado con necesidad específica de apoyo educativo, curso 2020-2021.

STOOP, I., i HARRISSON, E. (2012): Classification of Surveys en L. Gideon (Ed.), Handbook of Survey Methodology for the Social Sciences, Nueva York: Springer. 

VALERA-POZO, M., FLEXAS, A., SERVERA, M., AGUILAR-MEDIAVILLA, E., i ADROVER-ROIG, D. (2021): Long-Term Profiles of Bullying Victims and Aggressors: A Retrospective Study. Frontiers in Psychology, 12.