Espanya canvia amb rapidesa, i també ho fan les seves famílies. Encara no fa gaire temps, la immensa majoria dels infants espanyols vivien a la mateixa casa que el seu pare i la seva mare biològics fins que l’abandonaven per crear la seva pròpia llar. A molts altres països d’Europa les famílies ja havien sofert una dràstica transformació, però Espanya encara semblava força tradicional pel que fa a l’estructura familiar. Des del començament dels anys noranta, però, el país ha viscut una sèrie de canvis tan ràpids i sorprenents que ara les famílies espanyoles s’assemblen molt més a les dels països del nord d’Europa que no pas a les dels seus veïns mediterranis.

Per exemple, el nombre de divorcis a Espanya és tan alt com el de Dinamarca, Alemanya i els Països Baixos, i bastant més alt que el de països com Itàlia i Grècia, abans semblant al d’Espanya. Espanya es va acostar als països de més al nord després de l’aprovació, l’any 2005, de l’anomenat «divorci exprés», que va agilitzar i facilitar aquest tràmit. La disponibilitat d’estadístiques recents sobre l’estabilitat de les parelles no casades és molt menor, però com que l’increment de la cohabitació ha estat un fenomen recent a Espanya (Domínguez-Folgueras i Castro-Martín, 2013), és probable que les tendències de la inestabilitat al llarg del temps fossin encara més pronunciades si tinguéssim en compte aquest tipus de parelles.

L’increment dels divorcis i les separacions dels progenitors fa que cada vegada hi hagi més infants que no viuen de manera quotidiana amb el pare o la mare biològics. Alguns viuen amb un dels progenitors i altres viuen també amb una nova parella de la mare o el pare. També hi ha molts menors que alternen regularment el lloc de residència per passar temps ara amb la mare, adés amb el pare.

Encara que la separació i el divorci eviten sovint que els fills estiguin en contacte directe amb progenitors enfrontats, no viure a la mateixa casa que la mare o el pare té inconvenients. Les famílies monoparentals tenen una probabilitat més alta de ser pobres i els fills solen mantenir menys contacte amb el progenitor que no viu amb ells (Amato, 2010). Un progenitor sol també pot ser menys eficaç en les tasques de supervisió i tutela dels fills, simplement perquè disposa de menys temps per dedicar-los durant l’etapa escolar i en la seva vida. Aquests problemes susciten la preocupació que el canvi familiar pot afectar el benestar dels infants i les seves perspectives vitals.

Aquest article analitza fins a quin punt això és així a Espanya. En primer lloc, descriurem la situació de les famílies espanyoles actualment, amb dades sobre quants nens creixen en cada tipus d’estructura familiar. En segon lloc, observarem l’evolució escolar dels que viuen en diverses estructures familiars, a partir de les dades del cens de població del 2011, el més recent dels que s’han fet a Espanya. L’objectiu és saber fins a quin punt l’estructura familiar influeix en l’evolució escolar infantil i quina importància té aquest factor per comparació a altres com ara el nivell d’estudis de la mare i els recursos econòmics.

El cens de població del 1991 indicava que gairebé el 90% dels nois i noies de 16 anys vivien amb tots dos progenitors a la mateixa casa. Actualment aquesta estructura familiar ja no és tan habitual.

El 2011 la majoria d’infants (el 73%) continua vivint amb el pare i la mare biològics, i uns quants comparteixen també la llar amb un avi o més (el 4% del total). El 23% dels menors no viu amb la mare o amb el pare biològics. Alguns viuen amb una parella d’adults, però un dels dos és la madrastra o el padrastre del menor. El 2011 el 6% dels nens vivia amb la mare i la seva parella, mentre que el 2% compartia la casa amb el pare i la seva parella. Entre els infants que vivien amb un dels progenitors o bé amb cap, el grup més nombrós era el dels que vivien amb la mare sola (el 12% del total), seguit del dels que viuen només amb els avis o altres parents (4%) i dels menors que viuen només amb el pare (el 3%).

Tot seguit, observarem quin rendiment tenen a escola els infants que viuen en diferents estructures familiars i quina importància té aquest factor per comparació a altres factors com són els recursos econòmics i la formació dels progenitors. Per què podem esperar que el nombre de progenitors que viu amb el menor influeix en el seu desenvolupament escolar?

L’entorn familiar dels nens que cohabiten amb un sol progenitor no és el mateix que el dels menors que viuen amb el pare i la mare biològics. Algunes de les diferències pròpies d’aquesta situació influeixen en l’evolució escolar dels infants (Härkönen et al., 2017). En primer lloc, si els pares supervisen els deures dels fills i els fills participen en activitats relacionades amb el seu desenvolupament, els resultats escolars són millors. Aquesta educació «intensiva» pot ser més difícil per als progenitors que no viuen a la mateixa casa. Per a les mares o els pares sols que sí que hi viuen, però, també els pot resultar difícil, ja que tirar endavant la casa sols potser els deixa poc temps lliure per supervisar els fills i participar en la seva educació.

Un segon factor que incideix en l’evolució escolar infantil són els recursos econòmics. És més probable que les famílies monoparentals siguin pobres, ja que solen dependre dels ingressos d’un adult en lloc de dos. La pobresa pot generar molta tensió dins la família, i això pot repercutir en el comportament dels infants i l’evolució escolar (Conger et al., 2010). Els diners fan que les famílies visquin en barris rics, permet que els pares contractin professors de suport i també que apuntin els fills a activitats extraescolars. Tots aquests factors incrementen les possibilitats que als nens els vagi bé a escola.

Finalment, la majoria de menors que no viuen amb la mare o el pare biològics ha patit la separació dels progenitors. Als fills els sol fer falta un cert temps per adaptar-se a aquesta nova situació, i això també pot afectar temporalment els seus resultats acadèmics.

Molts dels problemes que tenen les famílies monoparentals es poden superar, i molts nens que viuen amb un sol progenitor tenen resultats semblants als dels seus companys, però la majoria d’estudis empírics demostra que la mitjana dels nens que es troben en aquesta situació obtenen resultats escolars lleugerament pitjors que els dels altres infants (Amato, 2010). Altres estudis han demostrat que tant l’elevada implicació (emocional i econòmica) dels progenitors no residents com la custòdia compartida minimitzen l’impacte que la separació dels progenitors té en els fills (Härkönen et al., 2017). Els obstacles que presenta tirar endavant els fills en solitari també es poden superar gràcies a pensions alimentàries, llars d’infants públiques i altres ajudes per a les famílies monoparentals. Les noves parelles dels progenitors poden alleujar fins a un cert punt el pes que pateixen les mares o els pares sols i aportar recursos econòmics addicionals a la llar, tot i que la presència a casa de madrastres o padrastres també pot exigir als menors més ajustos emocionals.

En resum, hi ha motius que indueixen a pensar que el fet de viure amb un o tots dos progenitors influeix en l’evolució escolar del menor. A l’apartat següent analitzem fins a quin punt és així a Espanya.

Una de les preguntes que fa el cens de població del 2011 als enquestats és si van acabar el cicle d’Educació Secundària Obligatòria (ESO). Aquest cicle se sol acabar als 16 anys. Això vol dir que quan es va fer el cens (novembre del 2011), els nascuts el 1995 haurien d’haver acabat l’ESO. Els qui no l’havien acabada és perquè havien repetit algun curs o bé perquè havien abandonat l’escola. La repetició d’un curs o l’abandonament del sistema escolar tenen una gran influència en la vida posterior, en qüestions com ara l’èxit acadèmic, la renda, la salut i la vida familiar. El gràfic 3 indica quin percentatge dels nens nascuts el 1995 no va acabar l’ESO en cadascun dels grups en què s’han dividit.

Primer es comparen els nens que viuen amb els seus progenitors i els que viuen en llars monoparentals (és a dir, amb un progenitor que no viu amb una altra parella). El 23% del primer grup no va acabar l’ESO, enfront del 28% del segon grup. D’aquestes dades sembla que podem deduir que el nombre de progenitors que viu amb els fills sí que influeix en la seva evolució escolar. En quina mesura són importants aquestes diferències i com les hem d’interpretar?

Per avaluar adequadament el pes d’aquestes diferències les podem comparar amb les causades per altres factors àmpliament estudiats, i que ja sabem que influeixen en el rendiment escolar dels infants. Al gràfic 3 observem que la probabilitat d’acabar l’ESO no és la mateixa entre els nens que viuen en una casa de lloguer i els que viuen en una casa en propietat. Hi apreciem que el 20% dels infants que viuen en una casa en propietat de la família no van acabar el cicle escolar a temps, enfront del 37% dels que viuen en habitatges de lloguer. Aquesta diferència de 17 punts és prou més gran que la que observàvem entre els nens que vivien amb tots dos progenitors i els que vivien només amb un (5%).

En aquest gràfic també apreciem diferències relacionades amb el nivell d’estudis de la mare. Es van triar les dues possibilitats més extremes respecte a aquest indicador, ja que en moltes famílies monoparentals no es disposava de dades sobre la formació del pare. En aquest cas les diferències són encara més acusades, ja que hi observem 29 punts de diferència segons si la mare té formació universitària o manca de títols acadèmics. Des d’aquesta perspectiva, és clar que factors com el nivell d’estudis de la mare són molt més rellevants per al resultat escolar dels fills que no pas si conviuen amb tots dos progenitors o bé només amb un.

Com hem vist, entre els nens que viuen amb un progenitor i els que viuen amb el pare i la mare biològics observem cinc punts de diferència pel que fa a l’índex de finalització del cicle escolar. És una diferència relativament petita, però com hem d’interpretar-la? Podem afirmar que sí que importa amb qui viuen els fills?

En interpretar aquestes diferències en l’evolució escolar, cal tenir en compte com s’estableix la causalitat. El fet que dos factors estiguin relacionats –en aquest cas, l’estructura familiar i el rendiment educatiu– no implica automàticament que l’un sigui la causa de l’altre. Per il·lustrar aquest aspecte, n’hi ha prou a dir que els nens que viuen en cases de lloguer no tenen un pitjor rendiment escolar perquè llogar l’habitatge sigui una experiència determinant, sinó per les altres característiques típiques de les persones que lloguen la casa. Per exemple, els llogaters solen tenir menys diners que si són propietaris de la casa on viuen. A més a més, entre ells hi ha un percentatge més alt de residents en barris desafavorits. Per tant, podríem dir que les diferències en matèria de finalització del cicle escolar entre aquests dos grups tenen a veure amb els diners, no amb el fet de si la casa en què viuen és de lloguer o de propietat.

Podem dir el mateix respecte a aquelles famílies en què els fills no conviuen amb el pare o amb la mare biològics. Un dels aspectes que criden l’atenció dels canvis observats les últimes dècades és que les famílies amb un nivell d’estudis baix han canviat molt més que no pas les que tenen un nivell més alt. El 2011, gairebé el 40% dels infants la mare dels quals mancava de títols acadèmics no vivia amb el pare biològic, enfront del 17% dels que tenien una mare amb títol universitari. És prou sabut que els fills de progenitors amb formació tenen més probabilitats d’anar bé a escola (una pauta que ja vèiem al gràfic 3). Els progenitors amb educació superior transmeten capacitats i actituds als fills i poden ajudarlos a tirar endavant en el sistema educatiu. Si molts dels nens de llars monoparentals tenen progenitors amb poca formació, això podria explicar que tinguin menys probabilitats d’acabar el cicle escolar a l’edat que toca. Per tant, no és tan clar si el nombre de progenitors que conviuen amb el menor inueix realment en els seus resultats escolars o si el fet que aquests resultats siguin pitjors s’explica per altres factors.

Per abordar aquesta qüestió, la primera estratègia és presentar estadísticament els trets contextuals que podrien explicar les diferències en l’evolució escolar. Altrament dit, podem ajustar els índexs de finalització del cicle escolar segons el nivell d’estudis de les mares. Aquest és l’exercici que mostra el gràfic 5.

El primer conjunt de columnes del gràfic 5 presenta les diferències, no ajustades, en la probabilitat de no haver acabat l’ESO, que ja havíem vist al gràfic 3. El segon conjunt de columnes representa les mateixes diferències, però ara té en compte un conjunt de factors contextuals com ara el nivell d’estudis de la mare, la comunitat autònoma i si els fills han nascut a l’estranger. Aquí les diferències entre els grups són lleugerament inferiors, la qual cosa indica que els trets contextuals contribueixen a explicar per què els nens que conviuen amb un sol progenitor tenen pitjors resultats escolars que els que viuen amb el pare i la mare biològics.

No obstant això, després de tenir en compte aquests factors, hi ha encara un 4% de diferència entre tots dos grups de nens. És clar que hi ha molts altres elements contextuals que en teoria podríem tenir en compte i que no figuren a les dades del cens. Per tant, és possible encara que aquesta diferència del 4% entre els grups s’expliqui per altres factors. Amb tot, també és probable que una part d’aquesta diferència reflecteixi en realitat peculiaritats dels infants que viuen amb un sol progenitor biològic.

Abans hem apuntat que als nens que viuen amb un sol progenitor se’ls sol criar d’una altra manera, tenen més probabilitats de viure en una llar amb dicultats econòmiques i potser en el passat han hagut d’adaptarse psicològicament a la separació dels pares. El tercer conjunt de columnes ens permet d’avaluar en part el pes d’una d’aquestes tres explicacions: les diferències en la situació econòmica. Aquestes últimes columnes representen estadísticament les diferències respecte a la situació laboral de la mare i un conjunt de característiques de la llar del menor (a més dels elements contextuals considerats en el segon conjunt de columnes): si la casa disposa de calefacció i internet i quantes habitacions té. Les diferències entre els grups minven fins al 3% quan hi incorporem aquest petit conjunt de factors econòmics. És probable, doncs, que tinguin prou influència perquè els infants que conviuen amb un sol progenitor tinguin un rendiment escolar lleugerament inferior al dels que conviuen amb tots dos progenitors.

Les altres diferències es podrien explicar amb dades més precises sobre recursos econòmics com ara la renda familiar, o bé mitjançant indicadors de criança i benestar psicològic. El cens, però, no ofereix informacions d’aquesta mena.

A Espanya les famílies han canviat dràsticament durant les últimes dècades. Cada vegada hi ha més nens que passen una part de la infantesa sense conviure amb la seva mare o pare biològics sota el mateix sostre. Tenint en compte els problemes que implica criar els fills sense la parella o després d’una separació, no és sorprenent que les possibles conseqüències dels canvis familiars en el rendiment dels infants hagin suscitat preocupació. En aquest article hem observat la probabilitat que els nens no acabin l’Educació Secundària Obligatòria a l’edat que toca, amb les dades del cens de població espanyol del 2011. Els menors que vivien amb un sol progenitor tenien menys probabilitats d’acabar a temps l’ESO que els que vivien amb tots dos progenitors. Tanmateix, un cop contrastades les diferències respecte al percentatge de nens que acaba aquest cicle educatiu amb altres factors com ara el nivell d’estudis de la mare o si viuen en un pis de lloguer o de propietat, és clar que el nombre de progenitors que cohabiten amb els fills té molta menys importància per a l’evolució escolar que no pas els factors socioeconòmics.

Per tant, atesa la importància que tenen aquests darrers factors per al desenvolupament escolar infantil, el creixement de la desigualtat econòmica observat a Espanya els últims anys és més preocupant que els canvis familiars que s’hi han registrat. Les polítiques adreçades a prevenir que els infants s’endarrereixin a escola, doncs, tindran més probabilitats d’èxit si s’orienten a escurçar les diferències socioeconòmiques que hi ha entre les famílies. Les poques diferències constatades en matèria d’evolució escolar entre els nens que viuen amb un sol progenitor i els que viuen amb tots dos es podrien atribuir parcialment a diferències socioeconòmiques. D’aquesta manera, les polítiques que es proposin reduir la desigualtat socioeconòmica també podrien fer minvar el desfasament existent respecte a l’índex de finalització de l’ESO entre aquests dos grups de nens. 

AMATO, P.R. (2010): «Research on divorce: Continuing trends and new developments», Journal of Marriage and Family, 72(3).

CONGER, R.D., K.J. CONGER i M.J. MARTIN (2010): «Socioeconomic status, family processes, and individual development», Journal of Marriage and Family, 72(3).

DOMÍNGUEZ FOLGUERAS, M., i CASTRO MARTÍN, T. (2013): «Cohabitation in Spain: No longer a marginal path to family formation», Journal of Marriage and Family, 75(2).

HÄRKÖNEN, J., F. BERNARDI i D. BOERTIEN (2017): «Family dynamics and child outcomes: An overview of research and open questions», European Journal of Population, 33(2).