A l’entrevista Víctor Fernández Blasco destaca que, a diferència del que pot pensar la majoria, la digitalització d’alguns productes culturals no resta capacitat de socialització, sinó que els canals d’aquesta participació muten cap a diferents vies. Això comporta, segons Fernández Blanco, adaptar-se als canvis de la ja no existent cultura tal com s’entenia fa uns anys i afrontar que dia a dia canvia la manera de consumir-la.

L’investigador exposa que no es poden apreciar diferències clares pel que fa a la participació cultural dels espanyols i la dels ciutadans d’altres països europeus. Tampoc en el cinema, sector en què Fernández Blanco és especialista. A parer seu, l’accés al cinema s’ha democratitzat, entre altres coses, per l’arribada de les noves tecnologies. La indústria cinematogràfica, afirma, ja no fia tot el percentatge de negoci en l’explotació de les pel·lícules a les sales de cinema, sinó que busca noves vies d’emissió dels productes, adaptant-se als canvis creixents que es produeixen en les plataformes de visualització.

Quins creus que són els beneficis individuals i socials que comporten el consum i la participació cultural?

Els beneficis individuals i socials del consum i la participació cultural són diversos. Són tradicionals, atès que representen la satisfacció d’una de les necessitats bàsiques de l’ésser humà, que és comunicar-se, contactar amb els altres, establir canals de relació, oferir les teves experiències, descobrir noves experiències en els altres… Per tant, des d’aquest punt de vista, que va més enllà fins i tot del punt de vista econòmic, la cultura ofereix beneficis personals i de relació que avui són clarament imprescindibles, com ho han estat sempre al llarg de la història de la humanitat.

Però hi hem d’afegir també alguns beneficis clarament de caràcter econòmic. Satisfà una necessitat bàsica dels éssers humans; genera activitat econòmica per a les ciutats, per a les regions; permet la defensa i el manteniment de determinats valors que estarien en risc de desaparèixer; estimula l’educació, la formació, la creació de capital humà tant individual com social en cada una de les persones; facilita les relacions socials; crea canals de socialització i, per tant, enriqueix les societats. I, a més, la cultura és sempre un camp obert i, per tant, no tan sols enriqueix de manera endògena la societat mateixa en la qual estem vivint, sinó que pel fet de ser un àmbit sempre obert cap a noves sensacions i noves experiències també serveix per enriquir la relació d’una societat amb les seves societats veïnes, tant les més properes com també les més distants.

Creus que la inversió pública en cultura és justificable en temps de crisi?

Per descomptat. Crec que la inversió pública en cultura és justificable en tots els moments, i també en els moments de crisi. Com és sabut, la cultura genera un seguit de valors externs que la provisió privada i el funcionament autònom dels mercats no serien capaços de captar i de valorar. Per tant, cal la intervenció de l’Estat per protegir i estimular aquests valors externs, aquests efectes externs dels quals parlàvem en termes econòmics, que són altament valuosos per a la societat en conjunt i per als individus en particular, tant des del punt de vista de la creació com de la conservació de patrimoni, com de la creació de xarxes de connexió entre els ciutadans, com de la participació social, cultural i no tan sols cultural, dels ciutadans… Aquests efectes mereixen atenció per part dels poders públics. I aquesta atenció va aparellada amb valors de caràcter estrictament econòmic com la inversió, però també amb una política decidida d’acció en favor de la cultura. No és solament un problema pressupostari, també és un problema de política cultural decidida en favor de la cultura i de la participació dels ciutadans en la cultura.

Quins factors són els que incideixen més en el consum cultural a Espanya?

Els factors que incideixen més en el consum cultural a Espanya són fonamentalment factors que tenen a veure, en primer lloc, amb l’educació. Com més nivell educatiu, més consum cultural en tot tipus de productes. Des dels productes diguem-ne de cultura més elevada o clàssica, estaríem parlant per exemple de la música clàssica, l’òpera o la participació en els mercats de l’art, fins a també la cultura de caràcter més actual, dinàmica o, si volem fer servir els vells perfils, la cultura popular. També als concerts de música clàssica, igual que als concerts de música pop, una educació més elevada alimenta el consum de cultura. Alhora, l’edat: els consumidors de cultura són joves. En general, en la major part dels béns de consum cultural predominen els joves. A més, les responsabilitats familiars actuen com una rèmora, com un llast, per poder participar en esdeveniments culturals i poder facilitar el consum cultural, sobretot quan ets fora del domicili. Les persones amb responsabilitats familiars es veuen cada vegada més abocades a un consum domèstic en el món de la cultura. I també hi ha una certa influència de caràcter regional i local. Hi ha dues regions a Espanya que són les grans agregadores d’esdeveniments culturals, Madrid i Barcelona, que faciliten el consum dels ciutadans. Però també les ciutats de mida mitjana, com ara Valladolid o Bilbao, tenen una oferta prou rica i unes facilitats en termes de cost del temps que faciliten molt el consum cultural. Potser és a les localitats amb menys volum de població on hi ha més dificultats d’accés, no tant en termes de cost del temps sinó en termes d’oferta. L’oferta és més petita i, de nou, tornem al que comentàvem abans: l’acció pública és absolutament necessària en aquestes localitats de mida més petita. La inversió pública que no es fixa tant a disposar d’una mida de mercat que faci rendible la inversió en cultura, sinó que es fixa a proveir d’uns serveis bàsics els ciutadans.

Hi ha diferències rellevants respecte a altres països de l’entorn europeu?

No es poden apreciar clares diferències pel que fa a la participació dels ciutadans espanyols en comparació dels ciutadans d’altres països europeus. Pràcticament el perfil dels consumidors de cultura en general i de cadascun dels productes en particular és molt semblant. Hi pot haver petites diferències quant a determinats tipus de productes culturals, que són genuïns o més estesos en una zona que en una altra. Per exemple, tot i que és una de les llacunes, és molt més freqüent el consum de sarsuela o d’opereta a Espanya i a Àustria que, per exemple, al Regne Unit. Però, en general, pensant en grans constructes de consum cultural, el perfil del consumidor espanyol és semblant al de qualsevol consumidor europeu.

Hi ha diferents perfils de consumidors culturals a Espanya? Aquests perfils han canviat els últims anys?

En alguns tipus de productes culturals hem observat canvis en els perfils dels ciutadans. Sobretot hem observat un procés d’envelliment gradual a les arts escèniques i, molt particularment, a l’òpera i a la sarsuela. Són camps que difícilment estan calant en les noves generacions i, per tant, es produeix un fenomen d’envelliment. Així i tot, en altres productes culturals es consolida la importància dels joves. Estem pensant, per exemple, en el cas del món del cinema. El cinema és una de les activitats més consumides per ciutadans de totes les edats, però especialment pels més joves. Els individus d’entre 15 i 30 anys són realment els grans consumidors de cinema. Els últims quatre o cinc anys, s’ha incrementat encara més aquesta diferència a favor dels més joves.

Com ha impactat la digitalització en el consum de cinema a Espanya?

La digitalització en el món del cinema ha provocat canvis importants els últims anys tant en l’esfera del consum com en l’esfera de la producció. Però crec que, més que parlar de cinema sense més, hauríem de parlar del món de l’audiovisual. Perquè ja no tan sols es veuen pel·lícules a la gran pantalla, sinó que de manera creixent estem veient productes audiovisuals a través d’altres canals, a través d’altres finestres, dels mitjans que ens ofereixen les noves tecnologies. I ja no sols veiem pel·lícules de cinema tradicionals, sinó que estem veient cada vegada més sèries, cada vegada més productes fets directament per ser explotats per tots els canals audiovisuals. I des del punt de vista de la producció passa el mateix. El que abans eren dos mons separats, el món de la televisió i el món de la gran pantalla, avui són dos mons convergents. Avui es fa una pel·lícula pensant en totes les possibles finestres d’exhibició. Es comença amb la gran pantalla, però la gran pantalla és el gran aparador. A partir d’aquí es passa a la televisió de pagament, a televisions sindicades, locals, a la venda de DVD, al consum cada vegada més important en streaming o a la descàrrega de pel·lícules… Per tant, és un món completament diferent que, com dèiem, va més enllà de ser només cinema per ser tot el món audiovisual.

Creus que ha afavorit el consum de cinema i, per tant, la seva democratització a capes més àmplies de la societat?

Sens dubte, podem dir que l’arribada de les noves tecnologies i, en concret, la digitalització, ha facilitat l’accés de tots els ciutadans al món audiovisual i al món del cinema. El cinema va néixer amb una ambició de ser interclassista, intergeneracional, d’arribar a tots els individus. Però quan nosaltres posem mitjans fàcils, a l’abast, barats, que consumeixen poc temps i que són d’accés fàcil, senzillament estem permetent que més gent gaudeixi de més productes i en diferents condicions, molt més ben adaptades a les seves necessitats personals o familiars.

Han variat els hàbits en el consum de cinema?

Els hàbits en el consum de cinema estan variant gairebé de manera quotidiana. Hi ha un denominador comú que es manté pràcticament des que el cinema és cinema, a començament del segle xx, que és l’atractiu de la sala fosca i la capacitat de socialització. Però les noves tecnologies, la digitalització, han obert noves vies per fer això, per a un consum que es podria pensar, teòricament, que és menys socialitzant, perquè tu consumeixes les pel·lícules de cinema al teu ordinador, a casa teva i ja no amb la mística de la gran pantalla. Això és cert, però avui el consum de cinema a través de plataformes digitals, de tauletes, d’ordinadors, també es converteix en un mecanisme de socialització, perquè cada vegada més el consum de cinema va associat a comunicar-te a través de les xarxes socials. El que estem canviant és la via de socialització; ja no és la sala fosca, ara és la xarxa la que permet socialitzar els individus, i fins i tot comentar en temps real com es va desenvolupant una pel·lícula o generar fòrums de debat per a productes com les sèries, que generen els seus propis fòrums de debat en què els individus participen.

El consum de cinema a la xarxa (via descàrrega i/o streaming) ha substituït o complementat el tradicional consum en sala?

Evidentment, el consum de cinema a la xarxa té un cert efecte substitutiu sobre el consum de cinema tradicional. Sobretot, les persones que tenen més costos de transacció, que tenen més cost d’oportunitat (problemes familiars, problemes de desplaçament, llunyania de les sales cinematogràfiques…), tenen més facilitats per consumir-lo. Però, altra vegada, no estem parlant d’una substituïbilitat del cinema per un altre producte, sinó d’un mitjà de veure audiovisuals per un altre mitjà de veure audiovisuals. De fet, els últims anys es pot apreciar fins i tot un cert repunt de l’assistència a les sales. Les sales van patir una crisi molt important a partir de mitjan dècada de l’any 2000, associada a la sobredotació de sales en centres comercials. Això va retrotraure una mica els ciutadans, però estan tornant a les sales cinematogràfiques. Per tant, són diferents vies per veure el mateix producte audiovisual.

Creus que el consum de cinema a la xarxa comporta un canvi en els hàbits i les pràctiques de consum, passant de l’esfera més social a l’esfera més individual?

El consum de cinema a través de la xarxa té, evidentment, un component individual. Prescindeix en certa manera de la via tradicional de socialització, que era acudir a la sala de cinema, on contemplaves una història al costat d’altres persones. Per tant tenia un procés de socialització clar, evident, tradicional i que ha estat narrat des de múltiples camps: científics, periodístics, fins i tot des de la lògica comuna dels ciutadans. El que fa el consum a través de les noves finestres digitals és modificar els canals de socialització. La socialització es fa a través de les xarxes socials. Els fòrums sobre pel·lícules, les pàgines web on pots votar, on et pots convertir en un crític de cinema, on els teus semblants, coetanis, altres aficionats al cinema, poden compartir experiències, debatre amb tu… Estan oferint altres vies diferents de socialització, és una socialització diferent. Ofereix la possibilitat d’estar mirant una sèrie, un producte audiovisual, al mateix temps que et mantens en contacte a través de les xarxes amb els amics o els coneguts. Per tant crec que és una via de socialització diferent, perquè el món està canviant i ens enfrontem amb un món diferent del tradicional.

Quins temes consideres que són rellevants per entendre la dimensió econòmica de la cultura?

Per entendre la dimensió econòmica de la cultura és molt important comprendre que la cultura és un mecanisme per satisfer una necessitat bàsica dels éssers humans, que és la necessitat de comunicació. Per tant, el que hem d’entendre primer és el valor econòmic i no tan sols econòmic que té la cultura, per als ciutadans en particular i per a les societats en conjunt. Quan apreciem aquest valor, l’argument fonamental és com es pot proveir els ciutadans de productes culturals. Quina part dels productes culturals es pot proveir a través del mercat i quina part necessita la participació del sector públic, la provisió de béns culturals a través de mecanismes estatals, locals, municipals…, en definitiva, mecanismes públics? Quan hem entès aquestes dues vies, que no són oposades sinó complementàries, és molt important conèixer quina és l’eficiència en la prestació d’aquests dos mecanismes de provisió de béns públics. El mercat genera per si mateix la necessitat de ser eficient, però la provisió a través d’institucions i organismes públics no està subjecta a la lògica del mercat. Per tant, cal generar mecanismes de control d’eficiència, no sacrificant principis com el de la igualtat d’accés dels ciutadans a la cultura, sinó oferint igualtat de la millor manera possible, de la manera més eficient possible.

Quins temes d’investigació consideres que poden ser d’interès per a futurs investigadors?

Els nous temes d’investigació en el món de la cultura que poden ser rellevants per a nous investigadors o investigadores tenen molt a veure amb el canvi que s’està observant a la nostra societat amb l’aparició de les xarxes socials. Cal investigar en xarxes. Cal investigar en la connexió entre la producció i el consum, entre els mateixos creadors de valor cultural (des dels autors fins als productors i els distribuïdors) d’una banda, i, de l’altra, les xarxes que s’estableixen entre els mateixos ciutadans que consumeixen producte cultural i com es poden connectar amb els proveïdors d’aquest tipus de productes. En aquest camp, tot el que té a veure amb l’economia digital, amb el big data, són camins extremament prometedors per al món de la cultura. Exactament de la mateixa manera, en una situació no tan sols actual però exacerbada per la crisi econòmica que hem estat patint, l’eficiència en l’ús dels recursos públics: no podem gastar ni un euro sense saber on va destinat i que li estem donant el millor destí possible. Quan hàgim decidit en què invertir, cal procurar fer-ho de la manera més eficient possible. Per tant, l’anàlisi d’eficiència és un altre camp extremament valuós i amb molt de futur en el món de la cultura.