María A. Blasco (Alacant, 1965) dirigeix el Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO). És doctora en bioquímica i biologia molecular, i especialista en envelliment i telòmers (els extrems dels cromosomes que contribueixen a la longevitat de les cèl·lules i a l’estabilitat del material genètic). El 2016 va publicar, amb la periodista Mónica G. Salomone, el llibre de divulgació Morir joven, a los 140 (Barcelona: Paidós). Vam tenir l’oportunitat de parlar amb ella durant una visita a Palau Macaya, on va participar al cicle El Transhumanisme sota la lupa, organitzat pel Club de Roma de Barcelona i l’Obra Social “la Caixa”.

L’envelliment és un triomf de la societat?

És clar que sí. Al començament del segle XX l’esperança de vida al naixement a Espanya era de 30 anys i escaig tant per als homes com per a les dones, i ara passa de 80 anys. El fet de poder viure cada vegada més anys, en bones condicions de salut, és un triomf de la recerca que ha redundat en nous tractaments. Això s’ha aconseguit, bàsicament, amb la reducció de la mortalitat infantil, molt relacionada amb les malalties infeccioses.

Érem conscients que l’esperança de vida augmentaria a aquesta velocitat?

No sé si n’érem conscients, però cal aclarir que continuem envellint biològicament igual com ho fèiem al començament del segle XX. Això no s’ha alterat pas: una persona avui envelleix de la mateixa manera que s’envellia ara fa un segle. El que hem estat capaços de fer és reduir la mortalitat associada a les malalties.

Quines diferències hi ha entre l’envelliment biològic i el demogràfic?

L’envelliment biològic es refereix al dany que acumulen les nostres cèl·lules; aquest dany és el causant que al final els teixits i els òrgans no funcionin bé i aparegui la malaltia. L’envelliment demogràfic fa referència a l’envelliment de la població: cada vegada vivim més temps i hi ha menys naixements.

Viure més anys implica canvis en la societat. Com organitzarem la vida?

Aquests canvis ja els estem veient. Per exemple, s’ha decidit endarrerir l’edat de jubilació, ja que una persona de 65 anys encara és capaç d’aportar coses a la societat.

La gent gran serà el nou mercat?

L’any 2050, el 30% de la població espanyola tindrà més de 65 anys. Això obre possibilitats de nous negocis i mercats adreçats a la gent gran, que cada vegada estaran en millors condicions de salut i disposats a consumir més productes.

Com canviarien les perspectives vitals d’una persona si sabés que viurà 140 anys?

La vida ja és diferent. Ara la gent jove no es planteja que la seva vida acaba a 30 anys, quan troba feina i parella. Crec que les expectatives de la gent han canviat i estic segura que canviaran encara més.

Com a investigadora en biomedicina, quina és la seva visió de l’envelliment?

Per a mi, l’envelliment és la causa de les malalties que avui dia ens maten. De la mateixa manera que un virus o un bacteri són la causa de les malalties infeccioses, el procés molecular de l’envelliment és la causa de moltes malalties, com ara un infart, el càncer o les malalties neurodegeneratives. Em fascina mirar de descobrir quins són els mecanismes moleculars que fan que envellim, perquè crec que aquí tenim la clau per aconseguir tractaments efectius contra aquestes malalties, prevenir-les i endarrerir-les tant com sigui possible.

Existeix la possibilitat real d’evitar malalties associades a l’envelliment?

Crec que sí. Per això hem d’entendre en profunditat per què es produeixen. En la mesura que siguem capaços d’endarrerir o prevenir l’envelliment, penso que també es reduirà la incidència de totes aquestes patologies. Si no trobem maneres de prevenir-les, tractar-les o guarir-les més eficientment que ara, no hi ha dubte que generaran problemes.

Com a directora del CNIO, quin paper té el càncer en l’envelliment?

El càncer és una malaltia associada a l’envelliment, tot i que també afecta infants i joves, però amb menys freqüència. El risc de càncer augmenta a partir de 40 i 50 anys, quan comencen a acumular-se defectes a les nostres cèl·lules. En no funcionar bé a causa d’aquests errors, es poden produir patologies, com ara el càncer o la fibrosi, malalties que són una conseqüència de l’envelliment.

La lluita contra la malaltia és la manera d’enderrocar la barrera biològica de l’esperança de vida?

Ho veig d’una altra manera. Crec que entendre el procés d’envelliment ens donarà les claus per saber com prevenir i com tractar les malalties de manera més eficient. Si hi penses, no hi ha un sol tractament efectiu per a cap de les malalties degeneratives associades a l’envelliment. No hi ha una teràpia contra una fibrosi renal, hepàtica, pulmonar... O es fa un trasplantament o no hi ha res que reverteixi o guareixi una fibrosi. Crec que l’única manera d’aconseguir tractaments efectius serà entendre per què es produeixen aquestes malalties. Per a mi, la clau ha d’estar en aquest procés d’envelliment biològic.

L’altra cara de la supervivència és la dependència. Viure tants anys serà sostenible?

Si no fem res per evitar o fer minvar la malaltia, arribarà un moment que serem més dependents, sempre ha estat així. Però també és important considerar que el fet que ara visquem més de mitjana també està associat al fet que, en general, vivim millor, ja que controlem millor les patologies. Quan en models animals com el ratolí aconseguim allargar-los la vida, el que fem és que es mantinguin joves durant més temps. No pots allargar la vida a un organisme si no li allargues el temps de salut. Viure més anys no vol dir més dependència, sempre que siguem capaços de viure sans.

Aleshores, morirem sans?

En la naturalesa, els animals no es moren a causa de malalties; moren sans. Es moren de fam, de fred o del que sigui. Òbviament, nosaltres ara hem superat el que era la nostra barrera de la supervivència en la naturalesa. Si ara controléssim l’envelliment, si fóssim capaços de viure més temps joves, potser les causes de la mort serien unes altres, com ara els accidents.

En termes biològics, la vida humana té una durada límit?

Sí, té un límit que es determina a partir de l’individu més longeu de l’espècie que ha existit. En l’espècie humana, la persona que ha viscut més temps va ser una senyora francesa que va arribar a 122 anys, Jeanne Calment. Investigadors com jo mateixa i altres ja hem aconseguit superar aquest límit biològic en altres espècies. Per exemple, amb ratolins hem aconseguit que visquin un 40% més. Si manipuléssim els mecanismes d’envelliment en humans, podríem superar el límit biològic de la nostra espècie.

Estaríem creant una nova subespècie d’humans, més longeus gràcies a la biotecnologia?

No ho crec, perquè això no es farà mai per manipulació genètica. Èticament no és possible i cap científic ho pensaria. Però sí que pots pensar en alguna mena de fàrmac que potenciï el temps de joventut i allargui també la vida màxima. Cada vegada viurem més anys en bones condicions de salut.

La despesa sanitària augmentarà?

La despesa sanitària augmentarà si no trobem maneres de prevenir la malaltia. Hi ha molts hàbits de vida que estan augmentant el risc de malaltia. Crec que aquí caldria fer molta feina preventiva pel que fa als hàbits de vida, d’exercici i d’alimentació saludable per viure més anys en bones condicions de salut. Al nostre país, per exemple, tenim hàbits de vida nefastos i no fem res per estar sans durant més temps.

Per què unes persones envelleixen millor que unes altres?

Hi ha una part genètica i una altra d’hàbits de vida. Totes dues influeixen en el fet que unes persones envelleixin més ràpidament que unes altres. El nivell socioeconòmic també determina la teva esperança de vida. Hi ha estudis que mostren una esperança de vida diferent entre habitants d’una mateixa ciutat, segons el barri on visquin.

Entrevista per Núria Jar