L’estil d’aquests dos llibres, escrits per acadèmics reconeguts (que es reconeixen mútuament els mèrits a les contraportades), és divulgador i accessible. En tots dos casos, són els subtítols els que esclareixen de què tracten. Els autors són catedràtics –Cass Sunstein de Dret i Tyler Cowen d’Economia–, comparteixen un neguit pel declivi dels Estats Units i assenyalen els problemes que té davant el país.

Totes dues obres reflexionen sobre l’estat de l’economia i la societat nord-americanes en les dues darreres dècades i remeten, en les notes, tant a un ampli ventall de recerques acadèmiques d’índole jurídica, sociològica i econòmica, com a articles de la premsa. Amb al·lusions molt esporàdiques al món exterior, se centren quasi exclusivament en aspectes diversos dels Estats Units i la suposada degeneració de la vida pública del país:  Sunstein denuncia la decadència dels fòrums públics, mentre que Cowen descriu detalladament el deteriorament econòmic i el fre consegüent al creixement i la redistribució de la renda. Al capdavall, tant l’un com l’altre arriben, per vies diferents, a un mateix diagnòstic: la societat nord-americana està profundament dividida i la democràcia hi corre perill.

#Republic: divided democracy s’estructura en onze capítols que s’ocupen dels diversos aspectes que, per a Sunstein, conformen el perill que amenaça la democràcia i la forma de vida dels Estats Units: l’efecte perniciós de les anomenades «caixes de ressonància» que emanen de la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que permeten que la gent s’aïlli d’informacions i interaccions inoportunes i indesitjades. El hashtag del títol ja ens indica que estem parlant de mitjans socials. D’altra banda, la «República» al·ludeix als ideals dels artífexs de la Constitució dels Estats Units, defensors del pluralisme, i a la Primera Esmena, que garanteix el dret a la llibertat d’expressió, un dret que es considera essencial per a la democràcia a tot el món. Segons Sunstein –que, citant els Principis d’economia política de John Stuart Mill, al·ludeix al valor que té «no deixar de comparar les pròpies concepcions i costums amb l’experiència i l’exemple d’altres persones en circumstàncies diferents»–, el drama és que les mateixes tecnologies que ens permeten saber-ho quasi tot, també ens permeten protegir-nos del que anomena «casualitat»: trobades fortuïtes amb altres perspectives i cultures.

Sunstein comença analitzant el «jo quotidià»: la dosi diària d’informació, blogs, mitjans socials, notícies esportives o culturals que, tant si la triem nosaltres mateixos com si es genera mitjançant algoritmes, ens saluda cada matí en connectar els nostres dispositius electrònics. El capítol 2 demostra que, ara per ara, la majoria de la gent rep notícies filtrades per Facebook o (menys sovint) altres plataformes semblants. El resultat és que tot plegat s’acaba retroalimentant: sentim el que volem sentir, però no les opinions que ens contradiguin. En línies generals, aquesta cultura es caracteritza per una homogeneïtat blindada i inqüestionada, una cosa que, segons Sunstein, és molt preocupant per a la societat i el govern democràtics. L’autor lamenta la pèrdua tant d’experiències i trobades fortuïtes positives, d’una banda, com de fòrums públics en què unes i altres podrien i haurien de tenir lloc.

Els capítols següents, «Polarització» i «Cibercascades», aprofundeixen en la tesi que internet ofereix oportunitats enormes per a l’aïllament enfront d’opinions contràries a la pròpia, i el debat únicament amb persones d’idees afins. Amb les cibercascades, la informació i les opinions seleccionades, independentment de si són certes o falses, o fins i tot propaganda terrorista, s’estenen sense control entre altres que s’han blindat enfront d’idees contràries a les seves. Els capítols posteriors desenvolupen les idees de Sunstein sobre els riscos que implica la fragmentació social. A «¿Què és la regulació? Un prec», l’autor presenta una altra de les seves grans preocupacions: «Hi ha profundes diferències entre els que insisteixen en la sobirania del consumidor i els que posen l’accent en les arrels democràtiques del principi de llibertat d’expressió». Ell creu que la regulació d’internet persegueix l’eliminació de totes dues coses; la llibertat d’elecció que promou l’esfera econòmica és ben diferent de la necessitat democràtica que implica la llibertat d’expressió.

El capítol 8, dedicat precisament a la llibertat d’expressió, analitza la regulació constitucional d’aquest dret i remarca que no hi ha absoluts, que sempre ha estat limitat per les lleis, per evitar, per exemple, que hom advoqui per la sedició o la violència. Tot seguit Sunstein proposa una sèrie de mesures per enfortir la legislació sobre la llibertat d’expressió que contempla la Constitució, reconeixent alhora que l’únic que es pot fer és fomentar el debat democràtic. El capítol 10, «Terrorisme.com», analitza la tendència a legislar sobre la llibertat d’expressió i considera que les amenaces terroristes i els virus informàtics són un perill clar i imminent: per a l’autor, cal actuar sense dilació. L’últim capítol, «#República», insisteix en la necessitat d’enfortir el discurs públic a fi de rescatar els ideals democràtics nord-americans dels efectes de l’aïllament i les «caixes de ressonància».

Per la seva banda, Tyler Cowen se centra en la complaença que impera en la vida econòmica, una preocupació que, segons que demostra la resta del llibre, comparteix amb Sunstein. La «classe complaent» del títol la componen els que se situen als trams superiors de renda; no és necessàriament l’elit governant, tot i que aquesta tampoc arriba a comprendre les profundes divisions que hi ha en la societat dels Estats Units. Comença descrivint els elements que componen aquesta complaença a «La classe complaent i els seus perills»: la pèrdua del caràcter emprenedor, la recerca excessiva de calma (mitjançant la medicació) i de seguretat (sobretot per als fills), la manca de mobilitat geogràfica i el desig que «tot quadri», buscant, per exemple, una parella de la mateixa classe social i establint-se a les mateixes zones de la ciutat. Els capítols següents es demanen: «¿Per què els nord-americans han deixat de traslladar-se? o ¿què fa tan especial la teva ciutat?», alhora que analitzen un problema que hi té relació, el «ressorgiment de la segregació»: tots dos fenòmens fomenten lamentablement la divisió social.

Al capítol 4, «¿Per què els nord-americans han deixat de ser creatius?», Cowen indaga en les repercussions de l’estancament econòmic dels Estats Units els últims anys, que han generat més diferències econòmiques, socials i racials que no pas durant la generació anterior. La caiguda de la productivitat ha acabat amb el somni americà de passar de la pobresa a la riquesa, o almenys amb la mobilitat social i econòmica ascendent. L’autor opina que Silicon Valley i la revolució de les TIC presenten un dinamisme i un impuls excepcionals, que les «supercompanyies» innoven i paguen bé als seus treballadors, però que es troben «endormiscades». Per tant, els pobres amb prou feines confien a millorar la seva situació, la qual cosa crea una amenaça potencial per al conjunt de la societat, que la classe complaent ha ignorat. «¡Que bé que quadra tot! Gaudeix de la música i fins i tot del teu gos» explica amb detall tant l'origen de la complaença com el de les creixents divisions de la societat dels EUA. El capítol 6, «¿Per què ja no hi ha disturbis als Estats Units i com és que hem legalitzat la marihuana?», planteja que fins i tot els pobres i els afroamericans semblen relativament satisfets, encara que la seva situació econòmica hagi empitjorat. Després, el llibre se centra per un moment en el cas de la Xina, el seu dinamisme econòmic i l’elevada mobilitat, que un dia van ser prerrogativa dels Estats Units, i l’autor hi veu un contrapunt a la paràlisi nord-americana.

Al capítol 8, «L’estancament polític, la minva de l’autèntica democràcia i Alexis de Tocqueville, profeta del nostre temps», Cowen hi remarca la lucidesa que va demostrar aquest pensador francès del segle XIX en observar els Estats Units i pronosticar que ho tindria molt difícil per mantenir el capitalisme a llarg termini. L’autor, després de criticar el govern «estàtic» del seu «estàtic» país, apunta el seu pronòstic principal: com que la meitat del pressupost federal es troba bloquejat per la despesa obligatòria en programes socials i per lleis nacionals, amb prou feines té flexibilitat per afrontar qualsevol crisi imminent sense apujar els impostos o fer retallades que la classe complaent no està disposada a tolerar. La paràlisi esmentada, però, i els problemes que se’n deriven podrien generar crisis explosives, com veiem al capítol «El retorn al caos i per què la classe complaent no resistirà»: el declivi de la confiança dels nord-americans en el seu propi govern, l’amenaça que el món exterior generi un caos encara més gran i el retorn al cicle econòmic.

¿Per què, segons Cowen, la recerca del somni americà és contraproduent? Perquè, en haver obtingut allò que cobejaven, els nord-americans més acomodats han abandonat l’objectiu d’augmentar la seva riquesa i es limiten a gaudir-ne còmodament a casa seva i perquè, malgrat l’augment de les divisions econòmiques i socials, els desafavorits no protesten. Com assenyala Sunstein, l’hàbit compulsiu d’utilitzar mitjans socials personalitzats i filtrats també condueix a la segregació cultural i política i a la complaença, i aquí trobem precisament el vincle entre aquests dos llibres i els seus autors.  Encara que tracten dels Estats Units, tots dos mostren inquietuds que segurament també tenen a veure amb l’estabilitat econòmica i la democràcia a Europa.