El text analitza les característiques principals de l’ocupació a Espanya i l’evolució fins al final del 2017. Les dades mostren les greus dificultats de l’economia espanyola per generar prou ocupació, a banda que els llocs de treball que es generen són majoritàriament de baixa qualitat, de poc valor afegit i amb un ús baix o mitjà de la tecnologia. Tot plegat no fa sinó accentuar la divergència entre l’economia espanyola i la dels països que avancen més decididament cap a la societat del coneixement. Calen, doncs, intervencions que mobilitzin nous actors i donin suport als esforços que impulsin un altre model de creixement i, d’altra banda, polítiques socials que afrontin els desajustos en matèria d’ocupació.

Després de quatre anys de recuperació de l’ocupació, des del final del 2013, podem dir que l’economia espanyola té greus dificultats per generar: 1) prou llocs de treball; 2) ocupació professional qualificada, i 3) ocupació de qualitat quant a les condicions laborals. Les xifres d’atur són la prova del primer hàndicap: dels 3,8 milions de desocupats del final del 2017, la meitat són de llarga durada (més d’un any) i més d’una tercera part de molt llarga durada (més de dos anys). A aquestes persones aturades caldria afegir-hi encara les que desisteixen de cercar feina perquè consideren que no en trobaran, les que han emigrat i les que es troben subocupades o amb feines ocasionals i d’horaris reduïts.

Així, amb una taxa d’ocupació del 66% per a la població de 20 a 64 anys al final del 2017, Espanya es troba lluny d’assolir l’objectiu del 74% establert per l’Estratègia Europa 2020 (EC, 2017). Els més joves tenen greus dificultats en el procés d’inserció laboral, com ho demostra una taxa d’ocupació especialment baixa (el 52% per als que tenen de 20 a 29 anys).

Els darrers deu anys, des del començament de la recessió, l’economia espanyola ha experimentat un canvi remarcable en la seva especialització productiva: s’han destruït llocs de treball manuals en la construcció i una mica menys en la indústria –llevat de l’alimentària i la fabricació de vehicles de motor– i s’han vist substituïts per ocupació en el sector de serveis. L’hoteleria destaca perquè és el sector que més llocs de treball genera, tot i que també se’n creen en els serveis públics (sanitat, educació) i en certs serveis professionals. Entre aquests darrers n’hi ha tres que destaquen, reduïts quant al volum d’ocupació, però que podrien establir pautes per al futur: programació, consultoria i altres activitats relacionades amb la informàtica; consultoria de gestió empresarial, i activitats esportives, recreatives i d’entreteniment.

En hoteleria, prop de la meitat de l’augment correspon a cambrers i cuiners assalariats i ajudants de cuina; en comerç, augmenten els venedors en botigues i magatzems. El fet que en tots dos sectors els llocs de treball creats es concentrin en tasques principalment poc qualificades pot ser un indicatiu d’una aposta per les activitats basades en ocupacions no gaire professionalitzades. Un cas diferent és el de l’educació, un sector en el qual, després de les fortes retallades dels anys precedents, augmenta l’ocupació de professors i professionals de l’ensenyament. Així mateix, recuperen llocs de treball la sanitat i l’assistència en establiments residencials, una recuperació que en tots dos casos es concentra en el sector privat.

A partir del final del 2013, són pocs els sectors d’activitat que continuen perdent llocs de treball; no obstant això, cal destacar-ne tres per la seva significació: els serveis financers, l’enginyeria civil (obra pública) i la recerca i el desenvolupament. En definitiva, podem afirmar que bona part del teixit econòmic del país continua depenent de llocs de treball de valor afegit escàs, baixa inversió en innovació, pocs requisits professionals i baixa qualitat en termes d’ocupació (Banyuls et al., 2009).

Si comparem la distribució sectorial de l’ocupació a Espanya amb la dels països de l’entorn (Alemanya, França, Itàlia i el conjunt de l’Eurozona), destaquen algunes diferències significatives (taula 1). D’entrada, constatem que l’ocupació en el sector de l’hoteleria està molt sobredimensionada a Espanya, on ocupa un pes que supera en més del doble el d’Alemanya, França o Itàlia (aquests dos darrers països es caracteritzen també per un fort sector turístic).

El fet que l’ocupació en l’hoteleria hagi augmentat a Espanya un 26% els darrers 4 anys obliga a interrogar-nos sobre un possible excés d’especialització en un sector que, d’altra banda, es defineix per una elevada estacionalitat. Al contrari, Espanya és lluny d’assolir els nivells d’Alemanya o de l’Eurozona en indústria, de França o Itàlia en administracions públiques, i d’Alemanya, França o Itàlia en activitats sanitàries i serveis socials; tot plegat reflecteix l’escàs desenvolupament de les polítiques de benestar al nostre país.

La caracterització precedent es confirma si atenem a la composició de l’ocupació per feines (taula 2). En aquest aspecte, Espanya destaca, en relació amb els països de l’Eurozona, per una presència més reduïda de tècnics i professionals de suport, compensada amb una presència més gran de treballadors de serveis i venedors, com també d’ocupacions elementals o no qualificades.

Al mercat laboral espanyol s’ha consolidat un ampli espai d’ocupació precària o de poca qualitat, en els termes que el defineix l’Organització Internacional del Treball (OIT, 2012). En són proves l’elevada temporalitat, que afecta el 26,7% dels assalariats; l’extensió de les feines a temps parcial no desitjades (afecten prop del 60% dels qui fan un horari reduït), i les elevades xifres de contractes laborals registrats als serveis públics d’ocupació.

L’any 2017 es va registrar un total de 21,5 milions de contractes, mentre que la població assalariada és de 15,9 milions. La taula 3 n’és una mostra: molts d’aquests contractes són de durada molt breu (el 26% de fins a 7 dies) o de durada desconeguda (el 35%). Les dades de l’Enquesta de població activa indiquen que una mica menys del 30% dels que tenen un contracte temporal fa més de dos anys que treballen a la mateixa empresa, la qual cosa indueix a pensar en l’existència d’un estès ús injustificat d’aquesta modalitat de contractació.

Així mateix, la Seguretat Social, també per al 2017, registra fins a 23,7 milions d’altes en el règim general i 23,1 milions de baixes, xifres molt superiors al nombre de treballadors assalariats, que, com hem vist, era de 15,9 milions al final d’aquest mateix any. Aquestes xifres només s’expliquen en la mesura que hi ha una rotació molt elevada en l’ocupació. La intensitat d’altes i de baixes és especialment habitual en determinats sectors d’activitat, entre els quals alguns dels que més llocs de treball han generat aquests darrers anys, com ara l’hoteleria i el comerç, però també les activitats sanitàries i el transport i l’emmagatzematge.

La importància que adquireix l’ocupació de curta durada remet a un nucli considerable de persones en el mercat laboral que encadenen episodis d’ocupació que alternen amb altres de desocupació. La vulnerabilitat és el tret que defineix aquesta població, per a la qual es desdibuixen els límits entre ocupació i desocupació. I quan aquesta situació s’arrossega des de fa temps i s’expandeix per tot el territori, no podem sinó concloure que es tracta d’un greu problema estructural, els trets més visibles del qual són la persistència de l’atur i de la precarietat. Més enllà de l’estricte mercat laboral, les repercussions en les desigualtats socials, el risc de pobresa i l’exclusió social són evidents.

Això explica que la taxa de risc de pobresa entre les persones ocupades a Espanya hagi passat de l’11,7% el 2013 al 14,1% el 2016 (en nombres absoluts, de 2 a 2,6 milions d’ocupats en risc de pobresa). L’Agència Tributària eleva fins als 5,7 milions les persones ocupades que el 2015 no van arribar a percebre el salari mínim. En aquest col·lectiu hi trobem sobretot els més joves, encara que també s’estén a trams d’edats més avançades.

Aquest apartat se centra en l’ocupació dels joves de 25 a 34 anys, que és indicativa de les oportunitats que el mercat de treball els ofereix en els seus processos d’inserció laboral. Descartem els joves de menys de 25 anys, ja que en bona part poden estar vivint encara les seves primeres experiències laborals.

D’entrada, cal destacar que la formació incideix positivament en les possibilitats d’incorporació al mercat laboral en un doble aspecte: en les possibilitats de tenir feina (gràfic 2) i, com veurem, en millors ocupacions.

Si observem els sectors d’activitat en què estan ocupats els joves de 25 a 34 anys, el primer que crida l’atenció és que fins al 30% treballen en comerç i hoteleria, el 19% en administració pública, educació i activitats sanitàries, i el 13% en intermediació financera, assegurances, activitats immobiliàries, serveis professionals, científics i administratius.

En general, la formació obre les portes als joves per accedir a llocs de treball més qualificats. No obstant això, amb prou feines el 60% dels joves ocupats que tenen estudis superiors treballen com a tècnics i professionals o bé com a directors o gerents. Per tant, el 40% d’aquests joves qualificats estan subocupats en feines que no requereixen estudis superiors (cambrers, venedors, administratius, etc.); una subocupació professional que no sempre, com mostren alguns estudis, és una situació transitòria per als joves. L’economia del país, doncs, sembla incapaç d’absorbir aquest potencial de coneixements.

La precarietat laboral afecta d’una manera especial els joves. Al final del 2017 el contracte de treball del 40% dels joves era temporal. Aquesta és una modalitat de contracte que a Espanya amb prou feines serveix per transitar cap a una feina estable (EC, 2017). La temporalitat no varia gaire segons el nivell d’estudis, de manera que els nivells d’estudis més alts tampoc garanteixen més estabilitat contractual. Les estadístiques de contractació laboral confirmen la situació descrita, ja que només al llarg del 2017 es van registrar un total de 6,6 milions de contractes de treball a joves de 24 a 35 anys, mentre que els assalariats d’aquesta franja d’edat, al final d’aquest mateix any, eren poc més de 3,4 milions. Les feines a temps parcial també són més freqüents entre els joves que no pas en el conjunt de la població ocupada, i més encara en les dones. Es tracta d’una modalitat que es concentra en determinades activitats de serveis, sobretot en activitats artístiques, recreatives i d’entreteniment, com també activitats administratives, serveis auxiliars i hoteleria.

El fet que prop de 900.000 joves de 25 a 34 anys estiguessin a l’atur al final del 2017, amb una taxa de desocupació del 19% (17,8% els homes i 20,2% les dones), mostra les greus dificultats que han d’afrontar en la seva voluntat d’incorporar-se al mercat laboral. I quan aconsegueixen trobar feina, com hem vist, sovint no s’ajusta a les expectatives quant a qualitat, estabilitat i possibilitats de desenvolupament professional d’acord amb els estudis fets. És clar que els estudis importen, però a Espanya no garanteixen l’accés a una bona feina o a una ocupació que s’hi ajusti.

El teixit econòmic a Espanya ha experimentat canvis després de la crisi econòmica i financera iniciada el 2008, i el més significatiu és l’enorme caiguda de l’ocupació en el sector de la construcció. Després de quatre anys de recuperació, però, una part important del teixit empresarial es continua basant en activitats i ocupacions de poc valor afegit i baixa inversió en innovació (com ara les dels sectors d’hoteleria, comerç i serveis assistencials), algunes de les quals subjectes a una elevada estacionalitat. La paradoxa del model productiu espanyol és que, malgrat aquestes característiques, els llocs de treball generats resulten insuficients, com ho mostren les elevades xifres d’atur i altres indicadors (per exemple, l’emigració, la subocupació o les persones que desisteixen de buscar feina).

Aquesta evolució, que en els aspectes esmentats distingeix Espanya d’altres països del seu entorn, només es veu parcialment compensada per una ocupació més alta els darrers anys en serveis públics (activitats sanitàries i educació) i en determinades activitats professionals (sobretot serveis d’assessorament i assistència a les empreses).

El nivell d’estudis de la població a Espanya ha canviat radicalment des de fa uns quants anys; en el món laboral, però, els canvis són molt més modestos. Això posa en evidència el desajust entre oferta i demanda davant les poques exigències professionals de molts dels llocs de treball, tant els existents com els de nou. L’economia espanyola es basa, doncs, en una estructura empresarial que es mostra incapaç d’absorbir el potencial de coneixements (estudis), sobretot dels joves, i que, per tant, pot tenir dificultats d’adaptació davant el repte de la revolució digital.

Però si amb els llocs de treball que es generen no n’hi ha prou, d’altra banda cal afegir-hi que en bona part són de poca qualitat. Les elevades taxes de temporalitat, les feines a temps parcial no desitjades, la inseguretat ocupacional i professional i els sous baixos són aspectes que ens permeten parlar de precarietat en l’ocupació. Per tot plegat podem afirmar que el model de creixement dominant a Espanya redunda en un augment de les desigualtats, i els trets més preocupants en són la persistència de la desocupació, la vulnerabilitat o inseguretat laboral i l’augment de la taxa de pobresa també entre la població ocupada.

Podem concloure que es tracta d’una estructura productiva difícilment sostenible, que requereix un canvi cap a una economia que es basi més en el coneixement. Hi ha força consens, a més a més, a l’hora de considerar que la revolució digital representarà un repte important per al futur del país, per a les empreses, per a l’ocupació i per al benestar (Eurofound, 2017).

De tot plegat es desprèn que calen polítiques adreçades a revertir la situació actual de l’economia espanyola i del seu mercat laboral, amb estímuls que permetin avançar cap a una societat del coneixement i amb cohesió social, que generin llocs de treball suficients i de qualitat. Per això cal adoptar, d’entrada, polítiques laborals que millorin l’ocupació; tot seguit, polítiques socials que afrontin els problemes derivats de les desigualtats socials i de la pobresa, i, finalment, polítiques que anticipin els canvis a fi de propiciar una transformació tecnològica que sigui inclusiva, com apunta el Consell Econòmic i Social d’Espanya, també en el terreny de l’ocupació i de les relacions laborals (CES, 2017). És indispensable, en aquest sentit, una ferma aposta per la innovació i el coneixement en el conjunt del teixit econòmic i empresarial, en sintonia amb la declaració dels agents socials que apel·len a un compromís d’estat que contribueixi que Espanya assoleixi l’objectiu marcat per la Unió Europea d’incrementar almenys fins al 20% el pes de la indústria en el conjunt del PIB l’any 2020.

En definitiva, el país ha d’optar entre una economia basada en activitats d’escàs valor afegit, ús baix o mitjà de la tecnologia i sous baixos, o bé impulsar una transformació progressiva que potenciï activitats i ocupacions més qualificades, de més valor afegit, en principi menys exposades als impactes de la revolució digital i en sintonia amb la societat del coneixement. Només aquesta segona opció permetrà competir en el nou context internacional, no pels baixos costos de serveis i productes, sinó per la seva qualitat. Si la primera opció produeix un augment de les desigualtats socials, la segona ha de redundar en la millora del benestar i en més cohesió social.

Banyuls, J., F. Miguélez, A. Recio i E. Cano (2009): «The transformation of the employment system in Spain: towards a Mediterranean neoliberalism?», en G. Bosch, S. Lehndorff y J. Rubery (eds.), European employment in flux. A comparison of institutional change in nine European countries, Basingstoke, Hampshire: Palgrave Macmillan.

CES (2017): La digitalización de la economía, Madrid: Consejo Económico y Social de España.

Eurofound (2017): Income inequalities and employment patterns in Europe before and after the Great Recession, Luxemburgo: Publications Office of the European Union.

Eurofound & International Labour Office (2017): Working anytime, anywhere: The effects on the world of work, Luxemburgo/Ginebra: Publications Office of the European Union/International Labour Office.

European Commission (2017): Employment and social developments in Europe. Annual Review 2017, Luxemburgo: Publications Office of the European Union.

Organización Internacional del Trabajo (2012): Del trabajo precario al trabajo decente: documento final del simposio de los trabajadores sobre políticas y reglamentación para luchar contra el empleo precario, Ginebra: OIT.