Què és la felicitat i com es mesura? No hi ha consens sobre com definir un concepte que, d’altra banda, ha anat canviant i evolucionant amb el pas del temps. Sembla indubtable, però, que la felicitat depèn de molts factors, entre els quals destaca la participació en activitats culturals i de lleure, tant de manera individual com compartida. Aquest treball presenta alguns resultats rellevants, tant en l’àmbit internacional com a Espanya, que mostren una evidència empírica sobre aquesta relació.

El desig d’assolir la felicitat és un denominador comú atemporal dels éssers humans. Encara que un repàs exhaustiu de totes les línies de recerca i de la interdisciplinarietat que en resulta va més enllà de l’objectiu d’aquest estudi, és interessant esmentar dues qüestions.

La primera, referent a la naturalesa de la felicitat, distingeix entre la recerca merament individualista (egoista) de la felicitat, un fenomen típic de la societat occidental, i una aproximació que contempla per les dues dimensions de la felicitat (Cieslik, 2015): la individual i la social (coproduïda o col·lectiva).

La segona qüestió, relativa als determinants principals de la felicitat, remarca l’interès creixent per la cultura i les arts com a «font de felicitat » (Frey, 2008).

Aquest treball es proposa presentar alguns resultats recents entorn de la dimensió coparticipativa (social) de la cultura i el seu impacte sobre la felicitat.

Durant molt de temps, la felicitat ha estat sinònim de la recerca del benestar material, tal com es desprèn de la visió utilitarista de l’economia. Segons aquesta visió una renda o un PIB per càpita més elevats es tradueixen en més satisfacció o més felicitat. Aquesta tesi s’ha vist qüestionada en les últimes quatre dècades per la «paradoxa d’Easterlin», que demostra el contrari: treballant amb dades macroeconòmiques per a diversos països, Richard Easterlin (1974) va comprovar que, en termes mitjans, a llarg termini no hi havia una diferència significativa entre la percepció de felicitat de la gent dels països més rics, amb les necessitats bàsiques cobertes, i la dels de països menys rics.

L’interès per aquesta qüestió s’ha traduït en una nova via de recerca, l’anomenada economia de la felicitat (Frey, 2008), que té el propòsit d’introduir indicadors alternatius del desenvolupament material d’un país per valorar les polítiques i la distribució dels recursos. Bhutan, per exemple, és un país pioner en haver introduït la ‘felicitat nacional bruta’ com a indicador del progrés de la seva societat.

Treballs més recents (Clark et al., 2012) demostren que la «paradoxa d’Easterlin» continua vigent, i destaquen que a llarg termini s’ha anat reduint la desigualtat observada en els nivells de felicitat percebuda dins un mateix país; baixen els percentatges dels dos extrems de l’escala de felicitat (poc feliços i molt feliços, respectivament) i, en canvi, augmenta la concentració a la zona central de l’escala. Això equivaldria a menys dispersió i, per tant, a una distribució més igualitària de la percepció de felicitat dels enquestats.

Espanya, França, Itàlia, Noruega i els Països Baixos són alguns dels països que, en complir els requisits de selecció imposats per l’estudi (com ara el fet d’haver experimentat períodes de creixement continuat de la renda), són analitzats més detalladament i mostren aquesta tendència.

Així, doncs, l’interès dels investigadors s’ha desplaçat d’aquest comportament observat en els extrems de l’escala de la felicitat, en particular el de màxima felicitat, cap al component no material de la felicitat i del benestar. En aquest sentit, la pregunta i la resposta que plantejava Bill Ivey, antic director del Fons Nacional per a les Arts dels Estats Units, són ben actuals: «Si el somni de tenir un cotxe més gran, una casa més gran o unes vacances més exòtiques desapareix, què poden fer els líders polítics per continuar millorant la qualitat de vida de tots plegats?» (Ivey, 2009).

Ivey considera que la resposta consisteix a tenir una «vida expressiva» ben plena, entesa com el binomi herència (el que som) i veu (el que podem arribar a ser). La cultura i les arts poden ser l’espai d’unió dels dos components del binomi, perquè són una expressió de les nostres idees i la nostra identitat (l’herència), i també l’espai (veu) que ens permet d’experimentar emocions, crear i transmetre nous valors per al futur. Segons aquest mateix autor, una persona capaç d’assolir l’equilibri entre herència i veu pot assolir també la felicitat. Els governs, per tant, haurien de promoure una «vida expressiva» que garantís, per exemple, que tothom tingués accés a la cultura.

Una característica comuna de la majoria d’estudis actuals sobre la felicitat i els seus determinants és el seu creixent caràcter interdisciplinari (Frey, 2008), tot i que no hi ha un consens sobre una definició o comprensió unànime del concepte, que depèn de factors molt diversos com ara el context sociocultural o el cicle vital, per la qual cosa ha anat canviant de significat al llarg del temps.

La utilització d’una gran varietat de definicions per mesurar la felicitat –sentir-se bé, sentir-se satisfet amb la vida, absència d’emocions negatives, etc.– en dificulta la interpretació i les comparacions entre països, i és per això que sovint se sol emprar el concepte de «benestar subjectiu» o «autopercebut» com a sinònim. Tots dos conceptes –felicitat i benestar– es consideren subjectius, ja que en mesurar-los tenim en compte valoracions individuals.

Alguns estudis distingeixen entre dues grans categories: el benestar avaluatiu, d’una banda, i l’afectiu o emocional, de l’altra (Fujiwara i MacKerron, 2015).

En el primer cas, els individus valoren el seu nivell de felicitat o benestar. El Baròmetre d’Opinió del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS, 2014), per exemple, fa aquesta pregunta als enquestats: «En termes generals, en quina mesura es considera vostè una persona feliç o infeliç?», i en la resposta han de valorar on se situen en una escala que va del 0 al 10 (0 és «completament infeliç» i 10, «completament feliç»).

D’altra banda, el benestar afectiu mesura els sentiments positius (felicitat) o negatius (ansietat, estrès, cansament, etc.) experimentats per una persona en temps real, per exemple en moments diferents al llarg del dia. La dificultat que representa la recollida de la informació (temps i cost) fa que les mesures basades en el benestar afectiu siguin més escasses, encara que internet i les aplicacions mòbils en faciliten l’extensió (Fujiwara i MacKerron, 2015).

El gràfic 1 presenta la distribució de la percepció de felicitat mesurada segons l’enquesta del CIS (2014), que té una mitjana de 7,3 (escala 0-10), i 8 com el valor que es repeteix més. L’enquesta inclou un total de 2.465 individus majors de 18 anys, i les dades indiquen també que gairebé el 50% dels enquestats s’autovaloren per damunt de 7 i més del 20%, per damunt de 8. Si recodifiquem l’escala en tres nivells (0-2, no gaire feliç; 3-8, força feliç; 9-10, molt feliç, seguint Clark et al., 2012), trobem que el 76,4% dels entrevistats es consideren força feliços, el 22,1% molt feliços, i només l’1,5% poc feliços. Estudis recents han posat de manifest que la distribució de la percepció de la felicitat a Espanya és semblant a la d’altres països desenvolupats (ibídem).

L’evidència empírica ha posat de manifest l’impacte positiu de les activitats culturals i de lleure sobre la felicitat i el benestar: així, per exemple, mirar la televisió, anar al cinema, escoltar música o llegir llibres tenen un efecte positiu sobre la felicitat de les persones que duen a terme aquestes activitats (Ateca-Amestoy et al., 2016); anar al cinema és de les que té més impacte, mentre que mirar la televisió és la que en té menys. L’estudi, amb dades corresponents al 2007, és rellevant perquè inclou informacions corresponents a trenta països, tot i que no d’Espanya. Wheatley i Bickerton (2017) analitzen dades del 2010-2011 per al Regne Unit i confirmen que la participació en activitats artístiques, culturals i esportives augmenta la satisfacció amb la vida i la sensació general de felicitat dels enquestats. Altres estudis disponibles a la World Database of Happiness (Veenhoven, 2017) indiquen també que el consum cultural fa que siguem més feliços.

En un sentit semblant, un estudi de Fujiwara i MacKerron (2015) estima l’impacte de la participació en diferents activitats culturals (i no culturals) sobre la felicitat i la sensació de relaxació, en temps real. Les dades de l’estudi es van recollir a través del projecte Mappiness (una aplicació especialment dissenyada per a l’iPhone d’Apple) en el període 2010-2011, per a més d’un milió de persones del Regne Unit. Malgrat algunes consideracions sobre la representativitat de les dades, els resultats demostren que les activitats culturals destaquen entre les que tenen un impacte més gran sobre la felicitat i la sensació de relaxació (taula 1).

En la classificació global de les quaranta activitats mesurades, anar a espectacles de teatre, dansa i concerts ocupa el segon lloc quant a l’impacte que té sobre la felicitat, seguit de cantar i actuar (tercer lloc), anar a exposicions, museus i biblioteques (quart), practicar aficions, arts i treballs manuals (sisè), escoltar música (tretzè) i llegir (dinovè).

En el cas d’Espanya, una anàlisi exploratòria de les dades del CIS (2014) permet d’observar les puntuacions de les activitats culturals i de lleure a l’escala de felicitat (de 0 a 10), com també el percentatge dels que participen en cada activitat. Totes les activitats tenen unes puntuacions mitjanes elevades a l’escala de felicitat, ja que oscil·len entre 7,29 i 7,50. En general, les dades confirmen els resultats d’altres estudis (Ateca- Amestoy et al., 2016), tot i que calen més anàlisis per determinar si les diferències observades en les mitjanes de felicitat són significatives o no. Activitats com ara anar al cinema o al teatre se situen entre les més valorades en el rànquing de la felicitat encara que no presenten la freqüència més elevada, mentre que d’altres, tot i que són practicades per més gent (freqüència més alta), com és el cas de mirar la televisió, són menys valorades en el rànquing de la felicitat (gràfic 2).

Del conjunt de dades podríem inferir que les activitats assimilades com a assolibles i incorporades a la nostra vida diària, amb el temps, acaben contribuint menys a la millora de la nostra percepció de felicitat.

Estudis que han analitzat els determinants de la felicitat coincideixen a remarcar la importància de les connexions amb els altres, en particular la família, els amics i les xarxes socials, per ser més feliços (Barker i Martin, 2011). Les dades del CIS (2014) reflecteixen que els aspectes relacionals també a Espanya estan vinculats a la felicitat; en la llista dels 15 elements inclosos a l’enquesta, després de la salut (50,2% dels enquestats), tenir una bona relació amb la família ocupa el segon lloc (10,2%), seguit per tenir bons amics (5,9%).

Barker i Martin (2011) se centren en la premissa que, com més participació, més felicitat en tres àmbits: familiar, laboral i polític. El repàs que fan de la bibliografia els permet de confirmar l’existència d’un efecte positiu, sobretot mitjançant el cultiu de relacions personals i de l’ajuda als altres (com ara a la feina). Bryson i MacKerron (2013) també van comprovar que som més feliços si podem treballar des de casa i, si hem de treballar fora, som més feliços treballant amb els companys que no pas sols.

Tanmateix, els estudis sobre la felicitat o el benestar quan les activitats culturals i de lleure són compartides amb altra gent són més aviat escassos. Harmon (2016) ha comprovat que les parelles que comparteixen activitats de lleure augmenten el seu «capital conjugal», i això influeix en el benestar personal, el de la parella i també el col·lectiu. Les emocions positives experimentades com a resultat de compartir l’activitat de lleure estimulen el desig de compartir-ne d’altres en el futur, tant amb la parella com amb els amics.

Fujiwara i MacKerron (2015) estimen l’impacte que té sobre la felicitat i la sensació de relaxació el fet de compartir amb altres persones (parella, fills, familiars, col·legues, clients, amics o altres) les diverses activitats culturals. Els resultats indiquen que la simple presència dels altres (per exemple, estar envoltats de gent quan anem a un concert o a una exposició) té un efecte positiu i, per tant, ens fa més feliços. Quan les activitats que fem les compartim amb els altres i hi interactuem, els efectes estimats són significatius i positius només per a algunes activitats culturals com ara cantar amb els fills (per a la sensació de relaxació). No hi ha dubte que l’estudi obre una via interessant de recerca sobre els possibles factors explicatius d’aquests efectes d’interacció.

En el cas d’Espanya, les dades del CIS (2014) permeten distingir entre les activitats culturals i de lleure més propenses a ser realitzades en solitari (llegir, escoltar música, escoltar la ràdio) i les compartides amb la parella, amics o familiars (com ara anar a passejar, anar a bars i discoteques, anar a comprar o mirar la televisió) (gràfic 3).

Al gràfic 4 podem observar un desglossament de les activitats compartides per tipus de companyia (amb la parella, amics o familiars). Les dades mostren que amb els amics preferim anar a bars i discoteques (38%), jugar a alguna cosa (29,5%) o anar a concerts o espectacles musicals (23,7%) o esportius (23,2%); amb la parella ens estimem més sortir a passejar o fer un volt (46%), anar a comprar (38,6%), mirar la televisió (37,3%), anar al cinema i al teatre (36,3%) o anar d’excursió al camp (34,2%).

Pel que fa a la interacció amb els altres a l’hora de fer diferents activitats culturals i de lleure, i l’efecte que tenen sobre la felicitat, els resultats que presenta el gràfic 5 mostren que, en la majoria d’activitats culturals i de lleure, hi ha un percentatge més alt de persones que perceben que són felices o bastant felices quan es troben en companyia. Només per a algunes activitats que solem fer en solitari –com ara llegir, escoltar música, fer treballs manuals o escoltar la ràdio– la proporció dels que diuen sentir-se bastant feliços o molt feliços és més alta sense companyia.

Les dades de la mateixa enquesta sobre el temps compartit amb altres persones indiquen que els caps de setmana els preferim compartir amb la família (parella, fills), mentre que durant la setmana, la majoria del temps el passem amb els companys de feina o d’estudis. Si en algunes activitats –com ara els esdeveniments esportius– és important participar- hi regularment perquè l’efecte sobre el benestar sigui positiu, en el cas de les activitats culturals hi ha estudis que demostren que la freqüència no és pas determinant (Wheatley i Bickerton, 2017).

L’evidència empírica existent sobre consum cultural i felicitat mostra la importància del suport públic a les arts com una «font de felicitat» (Frey, 2008) i del foment de les polítiques orientades a facilitar l’accés a la cultura (O’Hagan, 2016). Els resultats presentats aquí –en particular treballs com ara el de Fujiwara i MacKerron (2015)– posen de manifest la necessitat de continuar investigant sobre l’efecte de la coparticipació en les activitats culturals i de lleure en la felicitat i en el benestar de les persones.

En el cas d’Espanya, els resultats tenen un caràcter exploratori, ja que calen més anàlisis per quantificar efectes com els estimats en altres països com ara el Regne Unit i poder fer-hi comparacions. Així i tot, el que sí que indiquen les dades és que ens estimem més compartir moltes activitats culturals i de lleure perquè així ens sentim més feliços. Actuacions orientades, per exemple, a conciliar millor els horaris laborals per poder fer més activitats culturals compartides poden tenir efectes positius sobre la felicitat. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació ajuden, mitjançant aplicacions especialment dissenyades, a recopilar informació en temps real sobre l’impacte d’algunes activitats culturals concretes.

El desenvolupament del pensament social de les últimes dècades ens acosta a la noció que la felicitat exigeix tant el progrés material com el progrés moral, la qual cosa ens planteja la necessitat de pensar en nous valors ètics i socials que substitueixin el principi individualista alimentat per la dinàmica de l’economia de mercat. En aquest sentit, moltes ciutats –sobretot les europees– tenen una llarga tradició de suport a l’art públic i, per extensió, a l’art urbà (l’exemple històric per excel·lència n’és Roma), com també a les arts i tradicions locals (festes i celebracions). Tot plegat reconeix l’aspecte lúdic inherent a totes les cultures, una cosa que no hem d’oblidar en les polítiques públiques noves en relació amb la felicitat.

Finalment, cal reivindicar la importància de la dimensió col·laborativa de la felicitat. En aquest cas concret, en relació amb les arts i la cultura, això en realitat vol dir reivindicar el lloc de l’altre com a part intrínseca i inseparable del jo individual. Com diu l’Ètica de Spinoza, «la meva ment, com també el meu cos, s’explica a través de les relacions amb altres ments (altres idees i imatges, altres records...)». La nostra felicitat individual s’alimenta, doncs, també de la felicitat dels altres.  

Ateca-Amestoy, V., M. Gerstenblüth, I. Mussio y M. Rossi (2016): «How do cultural activities influence happiness? Investigating the relationship between self-reported well-being and leisure», Estudios Económicos, 31(2).

Barker, C.J., y B. Martin (2011): «Participation: the happiness connection», Journal of Public Deliberation, 7 (1).

Bryson, A., y G. MacKerron (2013): Are you happy while you work? Discussion Paper no. 1187, Centre for Economic Performance, Londres. Centro de Investigaciones Sociológicas (2014): Barómetro de noviembre 2014, Madrid: CIS.

Cieslik, M. (2015): «‘Nor Smiling, but Frowning’: Sociology and the Problem of Happiness», Sociology, 49(3).

Clark, A.E., S. Flèche y C. Senik (2012): The great happiness moderation, Discussion Paper Series, Forschungsinstitut zur Zukunft der Arbeit, No. 6761.

Easterlin, R.A. (1974): «Does economic growth improve the human lot? Some empirical evidence», en P.A. David y M.W. Reder (eds.): Nations and households in economic growth: essays in honor of Moses Abramovitz, Nueva York y Londres: Academic Press.

Frey, B.S. (2008): Happiness: a revolution in economics, Cambridge, MA y Londres: MIT.

Fujiwara, D., y G. MacKerron (2015): Cultural activities, artforms and wellbeing, Manchester: Arts Council England.

Harmon, J. (2016): «Couples and shared leisure experiences», World Leisure Journal, 58(4).

Ivey, B. (2009): «Expressive life and the public interest», en S. Jones (ed.): Expressive lives, Londres: Demos.

O’Hagan, J.W. (2016): «L’assistència a activitats artístiques i culturals finançades amb fons públics», Observatori Social de ”la Caixa”.

Veenhoven, R. (dir.) (2017): World Database of Happiness, Erasmus University Rotterdam, Happiness Economics Research Organization.

Wheatley, D. y Bickerton, C. (2017): «Subjective well-being and engagement in arts, culture and sport», Journal of Cultural Economics, 41.