
-
1A les zones rurals, el desig de les persones grans de romandre a casa seva i ser ateses pels familiars en molts casos resulta inviable.
-
2La relació entre envelliment i entorn és evident: com més petit és el municipi, més alta és la proporció de població gran que té. Així, per exemple, els més grans de 80 anys són més del 10% als pobles de menys de 1.000 habitants, mentre que els valors totals per a Espanya no arriben al 6%.
-
3Sense familiars, amb un dèficit de població femenina i amb bona part de la població envellida, les necessitats d’atenció a l’entorn rural s’han de resoldre mitjançant la incorporació de nous actors.
-
4La incorporació dels homes a les tasques d’atenció a la gent gran s’explica per la situació demogràfica, però també representa una bona oportunitat per contrarestar les diferències històriques de gènere que els excloïa d’aquestes activitats tan necessàries per al sosteniment de la vida.
-
5A les zones rurals, els homes que tenen cura d’algun familiar gran poden tenir dificultats en aquesta tasca, per la qual cosa són convenients programes de formació i suport.

La Ratio de Cuidadors Potencials (RCP) permet de mesurar la relació existent entre la població que potencialment pot ser cuidadora (nombre de persones entre 45 i 69 anys) i les persones que a priori es troben en una etapa en què poden necessitar atenció (persones més grans de 70 anys). Als municipis que no arriben als 5.000 habitants, amb prou feines hi ha dues persones que podrien tenir cura de cada persona potencialment dependent. Als pobles més petits, la presència de dones és tan baixa que no es pot assegurar que l’atenció a la gent gran continuï en mans femenines i informals, segons l’esquema tradicional.
1. Introducció
Les persones grans s’estimen més estar-se a casa quan envelleixen i valoren molt positivament l’autonomia que aquesta decisió representa per a les seves vides, encara que això impliqui viure sols. En canvi, veuen amb un cert recel altres opcions com són les residències o l’alternativa tradicional de conviure amb algun dels fills. A les zones rurals, el desig de continuar vivint a la casa familiar té un significat especialment important, ja que contribueix a mantenir el valor simbòlic que té per als seus estadants mantenir una identitat comuna i compartida; un sentiment d’arrelament que és important tant des del punt de vista individual, per al benestar de cada persona gran, com des del punt de vista social i col·lectiu, ja que el fet de quedar-se als entorns rurals contribueix a la supervivència d’aquestes zones.
D’altra banda, quan les necessitats d’atenció comencen a aparèixer i sobrevé la dependència en un grau més o menys intens, la gent gran diu que els cuidadors que consideren ideals són els familiars directes. Efectivament, a Espanya la família continua mantenint l’estatus de cuidador ideal inqüestionat, un rol que s’exerceix en virtut del sentit de la reciprocitat i afecte que hom espera rebre dels fills i que no té cap relació amb les capacitats ni la formació que els fills tinguin per tenir cura dels altres (Moreno-Colom et al., 2016). Aquestes preferències en la manera de ser cuidats es compleixen, ja que les famílies continuen assumint que fer-se càrrec de la gent gran és una responsabilitat familiar.
A les zones rurals, però, aquest desig combinat de les persones grans per continuar vivint a casa i ser ateses pels familiars molt sovint és inviable, ja que és pràcticament impossible confiar que els familiars directes puguin tenir-ne cura.
D’una banda, es tracta de zones més envellides, i que per tant tenen més població susceptible de necessitar ajuda a l’hora de fer les activitats quotidianes. De l’altra, són zones que han experimentat l’emigració constant de les generacions més joves, sobretot de les dones, que des de la segona meitat del segle passat van emigrar en una proporció més alta que els homes, de manera que aquestes zones no només s’han despoblat, sinó que presenten un dèficit de dones. Sovint, doncs, les persones grans no tenen cap familiar que visqui al seu municipi. El model d’atenció familiar, femení i informal, per tant, esdevé insostenible.
2. L’envelliment a les zones rurals, peculiar i més dependent
A Espanya les zones rurals presenten un índex elevat d’envelliment –un alt percentatge de població més gran de 65 anys– i de sobreenvelliment –un alt percentatge de més grans de 80 anys– a conseqüència de l’emigració continuada de les seves poblacions des de la segona meitat del segle XX. L’èxode del camp a la ciutat ha anat reduint la grandària dels pobles petits, especialment de la població més jove, que, atreta per les possibilitats de desenvolupament econòmic i personal que ofereixen les ciutats, ha optat per abandonar els seus municipis d’origen.
En termes demogràfics, la primera conseqüència d’aquest procés continuat d’emigració de la població jove és l’envelliment poblacional, que a les zones rurals és molt superior al del conjunt d’Espanya. Així, als municipis que tenen menys de 5.000 habitants, quasi el 25% de la població té més de 65 anys, un percentatge que puja fins a gairebé el 40% als municipis més petits, molt per damunt del 19% que els majors de 65 anys representen al conjunt del país.
Si ens centrem en el sobreenvelliment, la realitat de les zones rurals ens alerta sobre unes necessitats previsibles d’atenció que afecten percentatges de població remarcables. Els més grans de 80 anys són més del 10% als pobles de menys de 1.000 habitants, mentre que els valors totals per a Espanya no arriben al 6%. La relació entre envelliment i entorn, per tant, és evident: com més petit és el municipi, més alta és la proporció de població gran que té, com podem veure al gràfic 2.
No podem menystenir les conseqüències d’aquest envelliment, sobretot si tenim en compte que es produeix en zones amb una dotació de serveis socials més aviat escassa. Tot i que és cert que l’envelliment de la població és el resultat d’importants èxits socials com ara l’augment de l’esperança de vida o la millora de la qualitat de vida a edats avançades, també és important reconèixer l’evident necessitat d’atenció que requereixen les persones grans i garantir uns recursos suficients per donar resposta a aquestes necessitats.
El segon efecte demogràfic que ha tingut l’emigració del camp a la ciutat és la masculinització dels entorns rurals. Aquestes zones presenten una proporció més alta d’homes que no pas de dones a causa que l’èxode rural és un fenomen protagonitzat en una mesura més gran per les dones. Les dones abandonen els pobles i van a les ciutats perquè fa dècades que hi troben més oportunitats educatives, com també una oferta laboral alternativa a la invisibilitat tradicional de les feines de casa que sol caracteritzar les zones rurals. Aquesta tendència, que continua avui dia, desequilibra fortament l’estructura poblacional de les zones rurals, amb el resultat que la presència d’homes és superior a la de dones, com podem veure al gràfic 3.
Recordem que fins a la segona meitat del segle XX l’economia espanyola era encara majoritàriament agrícola, un sistema productiu que relegava les dones a les feines de casa i de tenir cura dels altres, sense oferir-los gaires alternatives laborals. El creixement de les ciutats va implicar el desenvolupament del sector de serveis, en el qual les dones van trobar nombroses oportunitats laborals; això explica l’emigració massiva que van protagonitzar cap a la ciutat. Aquesta emigració diferencial per sexes és comuna a molts altres països, però és especialment acusada a Espanya, a causa de l’endarreriment amb què van tenir lloc els processos d’urbanització i industrialització (Camarero i Sampedro, 2016).
La combinació d’aquests dos processos demogràfics (l’envelliment poblacional i la masculinització) explica per què la qüestió de la cura i l’atenció a les persones grans és tan complexa a les zones rurals. Si tenim en compte que tradicionalment Espanya ha tingut un model d’atenció basat en la família i, en particular, en les dones, la insostenibilitat d’aquest model queda reflectida molt clarament en la demografia dels entorns rurals. Sense familiars a la vora, sense dones i amb una gran part de la població rural envellida, les necessitats de cura i atenció han de ser resoltes mitjançant la incorporació de nous actors.
3. Com ser cuidats, com tenir cura dels altres: preferències i realitats
La demografia ens ofereix una fotografia ben clara de l’anomenada crisi de l’atenció, i ens alerta sobre la paradoxa que, alhora que augmenta la població gran –i, per tant, es multipliquen les necessitats d’atenció que aquest col·lectiu requereix–, minva el nombre de persones potencialment disponibles per atendre-la. Per tant, la pregunta que ens fem és: qui té cura de les persones grans? A Espanya, la resposta ha estat tradicionalment inequívoca: la família i, concretament, les dones, en un model d’atenció als altres que s’ha definit com a informal i familista. En aquest model, qui té cura d’aquest col·lectiu són persones pròximes a la persona cuidada, i això no comporta cap remuneració. Aquest és encara el model predominant, ja que el perfil del cuidador a Espanya és clar: majoritàriament femení i d’edat avançada, tant les dones de les persones cuidades com les filles (Durán, 2006). Més del 80% dels cuidadors al nostre país són familiars directes, segons l’Enquesta sobre discapacitat, autonomia i situacions de dependència feta per l’Institut Nacional d’Estadística. Són parents de la persona cuidada i en bona part són dones (Martínez Buján, 2014).
Són elles les que continuen atenent els altres i tenint-ne cura, encara que s’han incorporat de manera massiva al món laboral i, per tant, tenen menys disponibilitat per dedicar-se a aquestes tasques. Predomina, doncs, l’atenció informal, femenina i familiaritzada, per oposició a l’atenció professionalitzada, exercida per persones que han rebut una formació específica en aquest àmbit laboral.
Aquest model té un grau molt elevat d’acceptació entre la població espanyola i, malgrat les dificultats, es continua aplicant de manera generalitzada. Tot i que és cert que hi ha una valoració creixent de l’autonomia domèstica i que cada vegada són més les persones que s’estimen més continuar vivint a casa en fer-se grans, quan sobrevé la dependència es continua confiant en la família com el proveïdor principal d’atenció.
Aquesta preferència està especialment estesa a les zones rurals: gairebé el 86% de les persones més grans de 65 anys que viuen en municipis amb menys de 5.000 habitants (els més envellits) manifesten que s’estimen més ser cuidats només per membres de la família, i són ben pocs, menys del 10%, els que diuen que els agradaria ser atesos per cuidadors externs. A les ciutats més grans, amb més de 100.000 habitants, sembla que hi ha una acceptació més estesa de l’atenció professional, ja que més del 30% de la gent gran indica que els agradaria tenir el suport de cuidadors no familiars (com a cuidadors únics o bé com a complement del suport familiar) (Enquesta sobre la gent gran, IMSERSO, 2010).
El problema que presenta aquesta preferència per l’atenció familiar i femenina és evident: la incorporació de la dona al mercat de treball limita la seva disponibilitat per tenir cura dels altres. Així, continuar cuidant les persones grans esdevé impossible, o es fa a costa d’una sobrecàrrega important per a les cuidadores.
La Ràtio de Cuidadors i Cuidadores Potencials (RCP) ens permet mesurar la relació existent entre la generació potencialment cuidadora (nombre de persones entre 45 i 69 anys) i les persones que a priori es troben en una etapa en què poden necessitar atenció (persones més grans de 70 anys). Les dades són prou reveladores: als municipis que no arriben als 5.000 habitants amb prou feines hi ha dues persones que potencialment podrien tenir cura de cada persona dependent. És una ràtio molt baixa que, en primer lloc, indica una ruptura de l’equilibri demogràfic entre generacions i fa impossible assegurar l’atenció mitjançant mecanismes informals. D’una altra banda, i des del punt de vista de gènere, la presència de dones potencialment cuidadores és tan baixa a les zones rurals que es fa necessària la incorporació de nous actors. A penes hi ha una dona potencialment cuidadora per cada persona més gran de 70 anys, una disponibilitat clarament insuficient. L’any 1950 a Espanya hi havia 2,5 dones per cada persona gran.
La situació poblacional de les zones rurals, doncs, reflecteix la ruptura de l’equilibri entre generacions i per sexes, una situació que inevitablement reclama canvis en la manera en què s’organitza l’atenció a les persones grans que viuen en aquestes zones.
4. Apunts per al futur
Les zones rurals han de superar entrebancs importants a l’hora d’atendre les persones grans, i això fa que nous actors s’incorporin a aquestes tasques: el paper de les xarxes de veïnatge és clau en l’àmbit informal i l’arribada de població migrant permet la contractació de cuidadors professionals. Si ens centrem en l’àmbit familiar, que constitueix l’objectiu d’aquest article, és remarcable la necessària incorporació dels homes a les tasques de cura a les zones rurals, ja que molt sovint són els únics familiars disponibles davant l’absència de filles que hi visquin.
La figura de l’home cuidador a les zones rurals encara no s’ha explorat gaire al nostre país, ja que el tradicional protagonisme femení a l’hora de tenir cura de la gent gran explica que s’hagi donat prioritat a conèixer les necessitats de les dones. No obstant això, tenint en compte l’actual desequilibri demogràfic que hi ha a les zones rurals, tant entre generacions com entre sexes, sembla evident que la incorporació dels homes a les tasques de cura és una necessitat sobrevinguda, imposada per la demografia, i que requereix que es facin recerques específicament centrades en aquests entorns.
Els darrers anys la figura dels homes cuidadors ha esdevingut més visible gràcies a dues situacions. La primera, que és majoritària, són els casos en què tenen cura de les seves dones quan, a edats avançades, entren en processos de dependència. Es tracta d’homes que s’incorporen a una activitat, la de cuidar, per a la qual no van ser educats, i ho fan a edats ja molt avançades (Abellán et al., 2017). La dificultat que tot plegat implica és òbvia, tant des d’un punt de vista físic com psicològic. L’altra situació està relacionada amb els «nous hereus», en referència als fills solters que es van quedar a viure amb els pares i que, anys després, quan aquests darrers envelleixen, n’esdevenen els cuidadors. En tots dos casos la incorporació de l’home a l’atenció als altres és una realitat sobrevinguda per la situació demogràfica, però desitjable per l’oportunitat que suposa per transformar una fractura de gènere històrica que excloïa els homes d’aquestes activitats, tan necessàries per al sosteniment de la vida de tothom, homes i dones.
La incorporació dels homes –tant els fills com els marits– a les tasques de cura a les zones rurals constitueix una tendència de canvi interessant que les institucions públiques han d’explorar i encoratjar. D’una banda, pot convertir-se en una estratègia de resiliència que contribueixi a fer viable l’envelliment en aquestes zones, una necessitat urgent davant el fenomen del despoblament. Al mateix temps, pot contribuir a normalitzar l’atenció als altres com un acte de solidaritat intrafamiliar que afecta tant les dones com els homes en determinats moments de la vida. Vivim, doncs, un moment de transició en què l’envelliment de les zones rurals pot constituir una oportunitat per respondre al repte de l’atenció i la dependència des d’un prisma igualitari, tenint en compte que tant els homes com les dones han de participar en aquesta activitat.
El fet que els homes familiars directes a les zones rurals assumeixin l’atenció a la gent gran hauria d’anar acompanyat de programes de formació i suport, ja que es tracta d’un grup de població (els homes d’edat avançada) que no ha estat educat per a cuidar i que presenta, per tant, dificultats específiques a l’hora de dur a terme aquesta activitat. Al mateix temps, però, no es pot considerar una alternativa al desenvolupament dels serveis socials professionalitzats per part de les institucions públiques. Tots aquests canvis estan tenint lloc sobretot en l’esfera informal, però això no hauria de ser una excusa per posposar la inversió pública en serveis formals d’atenció a la gent gran.
Les zones rurals pateixen un dèficit persistent de serveis públics, i això contribueix a expulsar-ne una part important de la població. Per trencar aquest cercle viciós, cal adoptar mesures que garanteixin l’atenció a les persones grans.
Per facilitar el fet que les persones que ho vulguin continuïn vivint a casa, és essencial desenvolupar serveis socials i sanitaris d’atenció a domicili. Es tracta d’una eina cabdal per atendre la gent gran a les zones rurals.
L’anomenat servei d’ajuda a domicili permet combinar l’interès de la gent gran per continuar vivint a casa seva amb la garantia de ser atesos quan necessiten suport i atenció. Tot i que es va dissenyar com un servei prioritari en el marc de la Llei de dependència, el seu desplegament s’ha vist afectat per les retallades i reformes successives que ha patit la implementació d’aquesta llei. És urgent, doncs, una reavaluació d’aquests serveis perquè esdevinguin la garantia principal que les persones seran ateses quan siguin dependents, independentment del lloc on hagin decidit viure.
5. Referències
Abellán García, A., A. Ayala García i R. Puyol Rodríguez (2017): «Un perfil de las personas mayores en España, 2017. Indicadores estadísticos básicos», Informes de Envejecimiento en Red, 15.
Camarero, L. (coord.) (2009): La población rural de España. De los desequilibrios a la sostenibilidad social, Barcelona: Obra Social ”la Caixa”.
Camarero, L., i R. Sampedro (2016): «Exploring female over-migration in rural Spain – Employment, care giving and mobility», en K. Wiest (ed.): Women and migration in rural Europe: labour markets, representations and policies, Basingstoke (Hampshire) y Nueva York: Palgrave-Macmillan.
Durán, M.A. (2006): «Dependientes y cuidadores: el desafío de los próximos años», Revista del Ministerio de Trabajo e Inmigración, 60.
Martínez Buján, R. (2014): «Los modelos territoriales de organización social del cuidado a personas mayores en hogares», Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 145.
Moreno-Colom, S., C. Recio Cáceres, V. Borràs Català i T. Torns Martín (2016): «Significados e imaginarios de los cuidados de larga duración en España. Una aproximación cualitativa desde los discursos de las cuidadoras», Papeles del CEIC, 145.
Classificació
Etiquetes
Temàtiques
Continguts relacionats
Usos, habilitats i actitud en matèria de tecnologia digital. Hi ha una bretxa de gènere?
Els nois consideren que són més hàbils que les noies en matèria de tecnologia i de comunicació digital, mentre que les noies pensen que estan més preparades en els aspectes ètics i de seguretat.
El rol dels centres educatius en la detecció de la violència masclista
El 68 % dels menors que pateixen violència de gènere a casa no diu res en l'àmbit acadèmic i els docents només ho perceben si hi ha signes evidents de la violència. Com podem elaborar un model de prevenció de violències masclistes eficaç en escoles i instituts?
Revisió sistemàtica de la recerca sobre vulnerabilitat rural
Aquest article presenta una revisió sistemàtica de la literatura sobre recerca en matèria de vulnerabilitat rural per identificar les diferents tendències relatives a les fonts de vulnerabilitat socioambiental a l'Espanya rural.
L’Espanya desertificada
Un 17,5 % del territori rural està exposat simultàniament a altes taxes de despoblació i d'aridesa. Aquest estudi analitza com alguns factors de mitigació de la despoblació poden implicar efectes no desitjats, tant de tipus social com ambiental.
L’impacte de la violència masclista en els fills i les filles: el paper de l’escola segons l’alumnat
El 93% dels infants han sentit parlar de la violència masclista. El context escolar és la font d’informació preferent, però en cas de situació de violència masclista dubten si seria l’espai on podrien trobar ajuda.