La demografia ens ofereix una fotografia ben clara de l’anomenada crisi de l’atenció, i ens alerta sobre la paradoxa que, alhora que augmenta la població gran –i, per tant, es multipliquen les necessitats d’atenció que aquest col·lectiu requereix–, minva el nombre de persones potencialment disponibles per atendre-la. Per tant, la pregunta que ens fem és: qui té cura de les persones grans? A Espanya, la resposta ha estat tradicionalment inequívoca: la família i, concretament, les dones, en un model d’atenció als altres que s’ha definit com a informal i familista. En aquest model, qui té cura d’aquest col·lectiu són persones pròximes a la persona cuidada, i això no comporta cap remuneració. Aquest és encara el model predominant, ja que el perfil del cuidador a Espanya és clar: majoritàriament femení i d’edat avançada, tant les dones de les persones cuidades com les filles (Durán, 2006). Més del 80% dels cuidadors al nostre país són familiars directes, segons l’Enquesta sobre discapacitat, autonomia i situacions de dependència feta per l’Institut Nacional d’Estadística. Són parents de la persona cuidada i en bona part són dones (Martínez Buján, 2014).
Són elles les que continuen atenent els altres i tenint-ne cura, encara que s’han incorporat de manera massiva al món laboral i, per tant, tenen menys disponibilitat per dedicar-se a aquestes tasques. Predomina, doncs, l’atenció informal, femenina i familiaritzada, per oposició a l’atenció professionalitzada, exercida per persones que han rebut una formació específica en aquest àmbit laboral.
Aquest model té un grau molt elevat d’acceptació entre la població espanyola i, malgrat les dificultats, es continua aplicant de manera generalitzada. Tot i que és cert que hi ha una valoració creixent de l’autonomia domèstica i que cada vegada són més les persones que s’estimen més continuar vivint a casa en fer-se grans, quan sobrevé la dependència es continua confiant en la família com el proveïdor principal d’atenció.
Aquesta preferència està especialment estesa a les zones rurals: gairebé el 86% de les persones més grans de 65 anys que viuen en municipis amb menys de 5.000 habitants (els més envellits) manifesten que s’estimen més ser cuidats només per membres de la família, i són ben pocs, menys del 10%, els que diuen que els agradaria ser atesos per cuidadors externs. A les ciutats més grans, amb més de 100.000 habitants, sembla que hi ha una acceptació més estesa de l’atenció professional, ja que més del 30% de la gent gran indica que els agradaria tenir el suport de cuidadors no familiars (com a cuidadors únics o bé com a complement del suport familiar) (Enquesta sobre la gent gran, IMSERSO, 2010).
El problema que presenta aquesta preferència per l’atenció familiar i femenina és evident: la incorporació de la dona al mercat de treball limita la seva disponibilitat per tenir cura dels altres. Així, continuar cuidant les persones grans esdevé impossible, o es fa a costa d’una sobrecàrrega important per a les cuidadores.
La Ràtio de Cuidadors i Cuidadores Potencials (RCP) ens permet mesurar la relació existent entre la generació potencialment cuidadora (nombre de persones entre 45 i 69 anys) i les persones que a priori es troben en una etapa en què poden necessitar atenció (persones més grans de 70 anys). Les dades són prou reveladores: als municipis que no arriben als 5.000 habitants amb prou feines hi ha dues persones que potencialment podrien tenir cura de cada persona dependent. És una ràtio molt baixa que, en primer lloc, indica una ruptura de l’equilibri demogràfic entre generacions i fa impossible assegurar l’atenció mitjançant mecanismes informals. D’una altra banda, i des del punt de vista de gènere, la presència de dones potencialment cuidadores és tan baixa a les zones rurals que es fa necessària la incorporació de nous actors. A penes hi ha una dona potencialment cuidadora per cada persona més gran de 70 anys, una disponibilitat clarament insuficient. L’any 1950 a Espanya hi havia 2,5 dones per cada persona gran.

La situació poblacional de les zones rurals, doncs, reflecteix la ruptura de l’equilibri entre generacions i per sexes, una situació que inevitablement reclama canvis en la manera en què s’organitza l’atenció a les persones grans que viuen en aquestes zones.