Cada vegada hi ha més veus que proposen canvis per millorar els sistemes d’avaluació de l’activitat científica. Es reivindica el desenvolupament i l’aplicació de criteris que valorin diverses qualitats i contribucions a la recerca, i no tan sols la visibilitat dels estudis o els indicadors bibliomètrics de les publicacions científiques.

Dades bàsiques
 

• Àmbit geogràfic: internacional.

• Fonts: 
  
  CURRY, S., et al. (2020): The changing role of funders in responsible research assessment: progress, obstacles and the way ahead, Research on Research Institute.
  
  DELGADO-LÓPEZ-CÓZAR, E., et al. (2021): «Letter: A call for a radical change in research evaluation in Spain», Profesional de la Información, 30(3).

En la darrera dècada s’han intensificat els debats, al si de la comunitat científica internacional, sobre les maneres en què es finança i es practica la ciència. De quina manera l’activitat científica pot assolir més obertura i inclusió i tenir més impacte, per exemple? En aquests debats hi ha una sèrie de reflexions crítiques sobre els processos i els criteris d’avaluació de la recerca.

L’ús d’indicadors bibliomètrics basats en els índexs d’impacte de les revistes s’ha escampat a totes les branques del coneixement i a pràcticament tots els àmbits de l’activitat científica. Els sistemes d’avaluació ja no es basen tant en les valoracions dels experts i han passat a dependre quasi exclusivament d’aquestes mètriques.

Aquest ús abusiu dels indicadors bibliomètrics té conseqüències pernicioses a escala individual i col·lectiva. L’activitat científica es transforma en una espiral adreçada a acumular més i més publicacions i a incrementar el nombre de citacions. Els investigadors es concentren en la publicació com a meta principal i desatenen altres activitats que no rendeixen en la seva carrera. La pressió per publicar incrementa el nombre de treballs irrellevants i encoratja la proliferació de males pràctiques i de comportaments no gaire ètics. La governança i les línies estratègiques de les universitats i dels centres de recerca es veuen alterades per aquesta dinàmica. La diversitat de les agendes de recerca minva, i s’abandonen línies en la producció de resultats que són lentes, incertes, complexes o costoses per afavorir temes en voga, amb rèdits segurs i immediats.

Davant d’aquesta situació, han sorgit múltiples iniciatives i declaracions a escala mundial –com ara la Declaració de San Francisco sobre l’avaluació de la recerca (DORA), del 2013, o el Manifest de Leiden, del 2015– que reclamen canvis en els sistemes d’avaluació i que han rebut l’adhesió de nombroses institucions de tot el món. Els darrers anys, diverses organitzacions de diferents camps acadèmics i regions del món han començat a reformar els seus processos d’avaluació i assagen noves pràctiques, com ara l’ús de formats narratius als currículums, la valoració d’accions vinculades a l’avanç de la ciència oberta, les referències a la pluridisciplinarietat, l’avaluació d’experts i l’atenció a la rellevància i a l’impacte local i social de les aportacions.

La infinitat d’iniciatives que es desenvolupen els darrers anys suggereix que l’avaluació de la recerca ha entrat en una nova era. S’abandonen les pràctiques només basades en valoracions quantitatives i en l’ús exclusiu del factor d’impacte a les revistes, i s’avança cap a nous models d’avaluació que miren de ser més plurals i de considerar també altres factors, com ara el valor, la qualitat i l’impacte –científic, però també social i local– de les contribucions i l’accessibilitat dels resultats.