Andrew W. Wyckoff (Nova York, 1958) és una persona amb un gran coneixement sobre innovació, dinàmiques empresarials i regulació en àmbits com la recerca científica, l’economia digital i les tecnologies de la informació i la comunicació. Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Vermont i màster en Polítiques Públiques per la de Harvard, ha ocupat diferents càrrecs dins l’OCDE. Actualment n’és el director de Ciència, Tecnologia i Innovació.

Vivim un moment decisiu, amb diverses amenaces climàtiques, pandèmiques i demogràfiques, però també amb més capacitat tecnològica que mai per mirar de frenar-les. Podem ser optimistes?

Hem de ser-ho, perquè cal i perquè tenim raons per ser-ne. Si mirem què ha passat durant la pandèmia de la covid-19, veurem que el sistema científic i tecnològic s’ha mobilitzat, s’ha vigoritzat i ha donat respostes a les dificultats plantejades, tot i treballar sota circumstàncies molt dures. Els governs també han treballat braç a braç amb les empreses, hi han dedicat molts diners i han redoblat l’esforç en R+D. S’ha demostrat que la inversió continuada i a llarg termini en recerca tenia sentit. Això és el que ha de fer el sector públic. La recerca no es pot encendre i apagar com si res.

L’obtenció tan accelerada d’una vacuna anticovid és la millor prova de la importància de l’R+D?

Efectivament, l’obtenció en tan poc temps de la vacuna ha estat impressionant. La covid-19 ha demostrat que aquests problemes globals poden esdevenir una realitat tangible, i les vacunes han ajudat a adaptar-nos a la situació i a mantenir l’economia i la societat en funcionament. Sense vacunes tot hauria estat molt més difícil. I ha estat un exercici interessant davant del repte que tenim en relació amb el medi ambient. La innovació en la pandèmia ens marca el camí que hem de seguir, també, per afrontar el canvi climàtic: invertir-hi molts diners i utilitzar tota la capacitat innovadora que tinguem a l’abast per redreçar aquesta situació. I no parlo només de la ciència mediambiental o de ciència i tecnologia; també és una qüestió de polítiques industrials, fiscals, educatives, etc. Necessitem alinear totes les nostres polítiques en aquesta direcció, i aquesta no és una tasca fàcil per als governs. Però crec que es pot fer i per això soc optimista.

Quins són els principals reptes de les polítiques públiques per als pròxims anys?

Al capdamunt de la llista hi ha la doble transformació —verda i digital—, i la covid-19 les ha afectat totes dues de manera clara. Hem vist un declivi momentani de les emissions de carboni i s’ha renovat el sentit d’emergència respecte del canvi climàtic. En l’àmbit digital també hem vist una allau en l’accés a les xarxes digitals i a les aplicacions. La pandèmia ha accelerat la transformació digital: l’ús d’internet ha crescut un 60% amb la irrupció de la crisi sanitària.

Com s’ho han de fer els governs amb l’elevada velocitat dels canvis tecnològics que experimentem? 

És una pregunta realment important, sobretot en l’àmbit de la direcció de l’OCDE. Això sempre ha estat un problema: es diu que tenim una tecnologia 4.0 i una política 1.0. Una certa distància entre totes dues sempre és inevitable, perquè els processos democràtics requereixen el seu temps. Siguem realistes: aquesta distància entre la tecnologia 4.0 i la política 1.0 mai no desapareixerà, però es tracta de reduir-la tant com puguem. En aquest sentit, volem anar a l’origen del procés d’innovació en comptes d’esperar al final, quan la tecnologia arriba al mercat i ja és tard per reaccionar, i és també difícil redreçar el rumb. Convé ser més proactiu i treballar amb els innovadors, dir-los què se n’espera i què no, establint certs límits en el camí que ens ha de dur a assolir uns objectius socials i econòmics.

Les dades són la pedra angular de la nova revolució industrial? 

Les dades dominaran les polítiques econòmiques les pròximes dues dècades. A mesura que les xarxes esdevenien més disponibles i apareixien primer els mòbils i després la internet de les coses, s’ha vist un canvi radical en la naturalesa de les dades i en l’increment enorme del seu volum.
Hi hem de pensar com un nou recurs econòmic, com un actiu. I no sé fins a quin punt hem descobert com gestionar-ho, perquè és molt diferent dels altres béns econòmics tangibles, sobre els quals es basa la política econòmica actual. 

Atesa aquesta rellevància de les dades, què és més important: generar-les, controlar-les o interpretar-les? 

Per a mi, el que resulta clau, i no rep l’atenció que mereix, és l’anàlisi de les dades. Aquestes, per se, no serveixen de gaire. Es tracta de com les fas servir, com les integres o les vincules amb d’altres i de la teva habilitat per interpretar-les gairebé en temps real per obtenir-ne informació i prendre millors decisions. Però alerta: sovint tractem les dades com una entitat homogènia i monolítica, quan en realitat són increïblement heterogènies i flexibles. Les dades de la nostra salut no són equiparables a les dades d’enginyeria que recull un avió en travessar l’Atlàntic.

La puixança de la Xina és un fet a molts nivells. També pel que fa a l’ús de les dades? 

La Xina no és un país membre de l’OCDE, però sí un soci clau, i ens hem quedat impressionats veient el gran esforç que ha fet la darrera dècada. Ha emergit com un actor global que cal tenir molt en compte en l’àmbit científic, i la pandèmia ho ha refermat. Per exemple, quan ha compartit el material genòmic per poder fer les vacunes i desenvolupar les seves pròpies. Quan parlem dels gegants tecnològics sempre ens referim a Google, Apple, Facebook [avui Meta], Amazon, Netflix o Microsoft i no es parla prou de Baidu, Alibaba i Tencent, altres gegants que encara són més sofisticats, perquè integren en una plataforma un espectre d’aplicacions més ampli. A París pots comprar un bitllet de metro amb el sistema de pagament de WeChat (l’equivalent xinès de WhatsApp), i això suposa una font de dades que les altres plataformes no tenen. També ho estan fent clarament molt bé en intel·ligència artificial. La Xina, tot i les dificultats per obtenir algunes dades, creiem que està al capdamunt en aquest àmbit, al nivell dels Estats Units. 

En quina direcció s’hauria d’anar amb el control de les dades personals, pel que fa a les empreses, els governs i la ciutadania?

Crec que veurem un model híbrid entre els governs imposant certs límits i restriccions al que les empreses poden fer amb les dades personals. De fet, el Reglament General de Protecció de Dades europeu ja ho fa, però sense arribar a restringir-les, perquè gràcies a aquestes dades hi ha grans innovacions i comoditats de les quals ens beneficiem. 

Els darrers anys, a Espanya i Portugal, la inversió en R+D s’ha mantingut estable en l’àmbit empresarial, però ha caigut a escala governamental. Quina opinió li mereix això?

Hem vist el procés de consolidació que es va produir després de la crisi econòmica dels anys 2007 i 2008 i que ha suposat l’assignació de més recursos per a l’R+D, però de diferents maneres. Espanya partia d’un nivell de suport més alt que Portugal i no ha estat fins recentment que ha recuperat els nivells previs a la crisi, amb partides significatives per al 2020. En el cas de Portugal, veiem un creixement sostingut del suport públic a la recerca de les empreses gràcies al crèdit fiscal, un mecanisme habitual a diversos països de l’OCDE, encara que de vegades es compensa amb un descens del suport directe. De fet, Espanya també té aquest crèdit fiscal en R+D i és molt generós, però creiem que està relativament infrautilitzat.

L’economia digital està canviant els llocs de treball i, per tant, les habilitats requerides. Com s’ha de preparar el sistema educatiu per a això?

Hem vist que algunes ocupacions amb una tasca repetitiva són molt fàcils d’automatitzar i caldrà anar-hi amb compte. No són qüestions necessàriament mecàniques; també es pot automatitzar la interpretació de les radiografies si disposem de prou dades. En canvi, n’hi ha d’altres amb un component més emocional, creatiu o cognitiu que són difícils d’automatitzar. I això inclou la innovació. En tot cas, tots els joves haurien de tenir, si més no a un nivell bàsic, una certa educació computacional. A banda, saber codificar o analitzar, saber com aproximar-se a un problema per tal que una màquina el resolgui o interpretar uns resultats i entendre si es poden acceptar o si cal seguir treballant-hi, són també unes habilitats clau en aquest moment.

Un altre repte per al futur és com fer el trasllat de treballadors de sectors madurs a les noves professions del segle XXI. 

És un repte gestionar comportaments, actituds i experteses. Hem d’assumir que la gent no mantindrà el mateix lloc de treball tota la vida amb les habilitats apreses als 25 anys. S’haurà de canviar i ser flexible a mesura que se succeeixin els canvis estructurals. I sabem que n’hi haurà de significatius. També és cert que és diferent confrontar aquests reptes amb més de 55 anys que amb 25 anys, sense tenir, sovint, la responsabilitat d’una família o d’una hipoteca. La transició cap a noves professions requerirà polítiques socials ajustables als diferents escenaris poblacionals. Cal ajudar a fer que la gent es mogui, pensi en noves feines i permetre que s’hi prepari. El sistema educatiu tindrà un rol ben important en aquest sentit i cal preparar-lo.

La convergència del 5G, la intel·ligència artificial i l’aprenentatge automàtic ens acosten cap a un present amb màquines més i més intel·ligents. No hauríem de parlar més de l’ètica que hi ha d’haver rere les seves decisions? 

Sí, i em preocupen la presa de decisions automàtiques i els principis de la intel·ligència artificial. Nosaltres no fem servir la paraula ètica perquè és difícil de traslladar a termes jurídics i varia en funció de l’individu. Usem el concepte human-centric, perquè és molt important situar l’ésser humà al centre del procés, prenent decisions i autoritzant processos, no només automatitzant-los. Molt sovint, però, es regula sense saber ben bé què està passant. Per tant, el que hem de fer és desmitificar conceptes com la intel·ligència artificial, el 5G o la internet de les coses i entendre’ls millor. És fonamental per desenvolupar bones polítiques. Em preocupa una mica que es dispari abans de saber què està passant, perquè no volem desaprofitar la innovació. Crec en el tecnooptimisme, però també entenc que hi hagi una certa preocupació al respecte. 

Xavier Aguilar 
Periodista