Hi ha un ampli debat sobre les oportunitats i riscos d’aplicar la intel·ligència artificial (IA) en àmbits cada vegada més diversos. La utilització de la IA en camps com ara les finances, la biotecnologia i la mobilitat urbana compta amb dècades de desenvolupament i experimentació. Tanmateix, l’evidència empírica sobre el desenvolupament de la IA en l’àmbit del Govern i l’Administració pública és escassa, encara que emergent. Saber què opina la ciutadania de l’ús de la IA en els processos de presa de decisions públiques és cabdal per determinar fins a quin punt hi ha un debat real, o si només es tracta, potser, d’un debat lleugerament sobredimensionat o, si més no, prematur (Innerarity, 2023). Per establir el lloc que, segons la població espanyola, ha d’ocupar la IA en l’àmbit politicoadministratiu, primer cal saber què opinen els membres de la ciutadania sobre la IA, tant d’una manera general com en àmbits més específics en què poden tenir una mica més d’experiència o poden haver acumulat coneixements.

Els resultats de l’enquesta assenyalen que dos terços dels espanyols diuen saber, a grans trets, què és la IA, tot i que només un de cada cinc afirma poder explicar bé en què consisteix. Els enquestats es mostren més ambivalents sobre l’impacte de la IA en l’economia. D’una banda, són moderadament optimistes pel que fa a l’impacte de la IA en la generació de noves oportunitats econòmiques. De l’altra, però, s’observa que tenen certa preocupació per la possible desaparició o substitució de llocs de treball, encara que, curiosament, aquesta preocupació s’expressa més amb relació a les feines d’altres persones que no pas a la seva pròpia feina.
 

Pel que fa a la visió general de la IA, el 60% en té una opinió positiva. Ara bé, si es comparen diversos àmbits ‒com ara els diagnòstics mèdics, els préstecs hipotecaris i els trens d’alta velocitat‒ la imatge és menys favorable: els espanyols preferirien que, en aquests àmbits, fos una persona experta qui prengués les decisions d’acord amb el seu propi criteri i no pas basant-se en les recomanacions d’un sistema d’IA. Concretament, la censura de missatges abusius a les xarxes socials és l’únic àmbit en què la majoria dels enquestats preferirien que la persona experta confiés en les recomanacions d’un sistema d’IA. 

Segons els enquestats, no totes les accions seran substituïdes per la IA al mateix ritme. La censura de missatges abusius a les xarxes socials serà l’activitat que la IA reemplaçarà més ràpidament. Pel que fa a la concessió de préstecs hipotecaris, el 40% opina que en un termini màxim de quatre anys les màquines seran les que prendran totes les decisions. Un altre 40% pensa que caldrà esperar una mica més, fins a deu anys, perquè les màquines facin tots els diagnòstics mèdics i condueixin trens d’alta velocitat d’una manera totalment autònoma. Els que opinen que les màquines mai no faran totalment aquestes activitats, o que almenys trigaran més de cinquanta anys a fer-ho, en cap cas no superen el 25%. 

S’observa un suport escàs a l’ús de la IA en l’àmbit de l’esfera pública i, sobretot, en la presa de decisions polítiques. Si es compara aquest suport amb l’expressat cap a models de presa de decisions polítiques més consolidats, com ara el representatiu, el participatiu i el tecnocràtic (Font et al.,2015), la IA és el mecanisme o actor pitjor valorat. 

La població espanyola mostra un suport molt limitat a la IA, ja que només expressa una opinió favorable quan es tracta de tasques rutinàries i senzilles en l’àmbit de l’Administració pública. Com més complex i democràtic és el caràcter dels processos de decisió, més significatiu és el rebuig a utilitzar la IA (Gràfic 4). ¿Això vol dir que els espanyols som especialment reticents a incorporar la IA a les esferes del Govern i l’Administració pública? La resposta és que no, atès que estudis similars duts a terme en altres països del nostre entorn mostren un patró idèntic (König, 2022). 

A la pregunta de si els polítics haurien de seguir les recomanacions d'un sistema de IA en lloc de seguir el seu propi criteri, el 65% dels espanyols no es mostrarien partidaris. El 15% es mostraria a favor i el 20% no estarien ni a favor ni en contra. De la mateixa manera, si comparem el suport que rep la IA amb l’obtingut per un ampli ventall de mecanismes i actors fonamentals en la presa de decisions polítiques, s’observa que el primer és molt baix. Els referèndums i les persones expertes obtindrien un suport de 7 sobre 10, aprox., i serien els més ben valorats. La idea que les decisions polítiques s’haurien de prendre únicament d’acord amb l’evidència científica rebria un suport de 5,5, mentre que l’obtingut per les assemblees de ciutadans elegits per sorteig, els representants polítics i els empresaris se situaria entre 3,5 i 4. El suport a la IA com a decisor polític seria d’1,6 sobre 10.

Mitjançant un disseny experimental, s’ha analitzat el grau de satisfacció amb el funcionament d’un pressupost participatiu en què els participants poden seleccionar un conjunt de propostes sobre polítiques públiques fent servir diversos mecanismes de decisió, incloent-hi l’ús d’algorismes. Els resultats assenyalen que el grau de satisfacció depèn, principalment, de si el resultat final de la decisió és favorable a les preferències dels participants i no tant (encara que amb matisos) de la manera com s’han pres les decisions.

Segons l’experiment, basat en la simulació d’un pressupost participatiu en què els participants es divideixen en grups i després se’ls assignen diferents escenaris de presa de decisions, el principal factor que influeix en la seva satisfacció amb el procés és si el resultat de la decisió coincideix o no amb les seves preferències. Aquesta conclusió concorda amb estudis previs que han comparat l’efecte que tenen diferents processos de presa de decisions en el grau de legitimitat democràtica que percep la ciutadania (Esaiasson et al., 2016). Malgrat això, la novetat d’aquest estudi de recerca rau en el fet que és la primera vegada que en l’equació s’hi inclouen els algorismes com a actor polític potencial. 

L’estudi dut a terme introdueix interrogants nous. En contra del que s’esperava, els resultats assenyalen que més dosis de transparència sobre la manera com es prenen les decisions no sempre es tradueixen en més satisfacció per part dels participants. El resultat esperat seria que dosis més grans de transparència ‒una explicació de quins han estat els criteris emprats per prendre la decisió‒ mitiguessin l’efecte negatiu entre aquells participants les propostes dels quals no han estat elegides. En canvi, el resultat observat és que una transparència més gran no només no mitiga aquest efecte, sinó que, a vegades, fins i tot pot incrementar la insatisfacció amb el procés. 

ESAIASSON, P., M. PERSSON, M. GILLJAM y T. LINDHOLM (2016): «Reconsidering the Role of Procedures for Decision Acceptance», British Journal of Political Science, 49(1), 291-314. 

FONT, J., M. WOJCIESZAK y C. J. NAVARRO (2015): «Participation, Representation and Expertise: Citizen Preferences for Political Decision-Making Processes», Political Studies, 63, 153-172. 
 

INNERARITY, D. (2023): «The epistemic impossibility of an artificial intelligence take-over of democracy», AI & Society, 1-5. 

KÖNIG, P. D. (2023): «Citizen conceptions of democracy and support for artificial intelligence in government and politics», European Journal of Political Research, 62(4), 1280-1300.