Una de les qüestions centrals en els estudis sociològics sobre mobilitat social consisteix a esbrinar si les oportunitats vitals s’expliquen per l’origen social o bé pel mèrit individual. És a dir, si la posició social que ocupa una persona té més a veure amb el seu origen familiar o bé amb les seves pròpies capacitats, habilitats o amb l’esforç personal. Alguns sociòlegs com ara Bell (1976), Dahrendorf (1962) o Lipset (1987) han teoritzat sobre l’auge de la meritocràcia a la segona meitat del segle XX. Al contrari, d’altres com Erik O. Wright (1992), més pròxims a la tradició marxista, argumenten que les diferències i divisions de classe persisteixen al llarg de les dècades.

Malgrat que aquesta qüestió és tan cabdal per als teòrics i per al conjunt de la societat, la veritat és que fins ara mai no havia estat provada empíricament, en bona part per la manca de dades comparades sobre habilitats i mobilitat social intergeneracional. Per això aquesta recerca té un interès renovat i aporta llum sobre una pregunta clàssica que fins ara no havia estat prou ben resolta.

En una societat plenament meritocràtica, la posició social d’un individu s’explicaria només pels seus propis esforços, capacitats o perseverança, i no per l’origen socioeconòmic de la família en què va néixer. Això serviria òbviament per a explicar tant la mobilitat social ascendent com la descendent. És a dir, la meritocràcia suposaria que les persones amb talent nascudes en famílies desafavorides econòmicament tindrien les mateixes possibilitats d’arribar a posicions socials altes que les que tindrien de baixar a les posicions inferiors de l’escala social els fills d’origen acomodat però amb menys talent o capacitats.

Una primera anàlisi per al conjunt de països analitzats presenta un panorama força pessimista des del punt de vista de la meritocràcia. Com reflecteix la part esquerra del gràfic 1, els fills de pares amb estudis superiors tenen més possibilitats d’accedir a ocupacions directives que no pas els fills de pares sense estudis, tant si comparem persones amb habilitats baixes (barres magenta) o habilitats altes (barres blaves). De la mateixa manera, però a la inversa, els fills de pares amb estudis superiors tenen menys possibilitats que els altres d’accedir a feines de la classe treballadora, fins i tot en el cas que tinguin un nivell baix d’habilitats (part dreta del gràfic 1).

En definitiva, aquestes dades mostren que els individus amb orígens socials privilegiats tenen més possibilitats d’assolir posicions directives que els altres, i estan més protegits contra una davallada a la classe treballadora, fins i tot encara que tinguin baixes habilitats cognitives. Al contrari, els fills de pares sense estudis superiors tenen moltes més possibilitats d’acabar en la classe treballadora i els resulta més difícil accedir a ocupacions directives i professionals altament qualificades.

És cert que la mobilitat ascendent no és impossible: els que tenen altes capacitats, fills de pares sense estudis, sí que arriben a llocs directius i professionals, encara que les possibilitats siguin relativament modestes i, no cal dir-ho, molt més baixes que les dels fills de pares amb un nivell alt d'estudis alts. És a dir, que encara que les oportunitats no siguin ni de bon tros iguals per a tothom, el fet de tenir altes habilitats cognitives sí que ajuda a millorar la posició social dels que parteixen d’orígens menys avantatjosos i escurça una mica les diferències respecte als que parteixen d’una posició social més privilegiada.
 

En tots els casos, hem mesurat l’origen social a partir dels nivells d’educació dels progenitors; pel que fa a la destinació social, hem aplicat una versió reduïda de l’esquema de classes d’Erikson i Goldthorpe (1992), en què la classe de servei es refereix a les posicions directives i de professionals altament qualificats. Les habilitats cognitives s’han mesurat a través dels resultats en proves d’habilitats numèriques de l’estudi PIAAC, equivalent a l’estudi PISA de l’OCDE, però per a la població adulta. Aquestes habilitats s’analitzen en termes relatius, és a dir, identificant com persones amb «altes habilitats» les que se situen al terç superior de la distribució total.

Fins ara hem mostrat només una visió general sobre les oportunitats de mobilitat social en un conjunt de països. Tot seguit, per determinar la influència relativa de l’origen i les habilitats en la mobilitat ascendent i descendent en diferents contextos, hem replicat el model anterior per a cadascuna de les 21 democràcies avançades considerades. El gràfic 2 presenta les diferències, en punts percentuals, en les possibilitats d’accés a cada posició social dels fills d’universitaris respecte als fills de pares sense estudis. És a dir, tant l’avantatge que representa un origen familiar privilegiat en l’accés a posicions socials altes (gràfic 2A) com la protecció de l’origen familiar en l’accés a posicions socials baixes (gràfic 2B).

En tots els països els fills de pares amb estudis superiors tenen més possibilitats d’assolir posicions socials elevades que no pas els fills de pares sense aquest nivell educatiu (és a dir, tenen més avantatge) i, de la mateixa manera, estan més protegits d’acabar en posicions socials baixes. No obstant això, hi ha una gran diversitat en la influència de l’origen social sobre la mobilitat entre uns llocs i els altres: així, als països nòrdics com ara Suècia, Noruega o Finlàndia, la mobilitat entre posicions està menys condicionada per la classe social, com també ho podem observar al Canadà o els Països Baixos. En tots aquests països, situats a la part dreta dels gràfics 2A i 2B, tant els avantatges relatius de mobilitat ascendent per a les persones d’origen social avantatjat com les dificultats d’ascens per a les d’orígens menys afavorits són més baixos que els que trobem en altres països. Al contrari, Espanya i Itàlia són els països on l’efecte de l’origen social és més marcat. Per exemple, a Espanya els fills d’universitaris tenen 23,5 punts percentuals més probabilitats d’accedir a posicions socials altes que els qui tenen característiques similars però són fills de pares sense estudis.

Tanmateix, la prova definitiva que una societat és meritocràtica la trobem en el fet que els fills de famílies avantatjades puguin baixar socialment i acabar fent feines elementals o amb nivells baixos de qualificació, que és justament el que explora el gràfic 2B. També aquí hi observem marcades diferències socials, ja que a tots els països els individus amb orígens més avantatjosos es troben molt més protegits contra el descens a posicions socials inferiors. És com si hi hagués una mena de «terra de vidre» que protegís els fills d’orígens més avantatjosos de baixar en l’escala social, una cosa de la qual ni tan sols es lliuren els països nòrdics, caracteritzats per l’igualitarisme i les oportunitats de mobilitat social. A l’extrem oposat, amb grans efectes de l’origen social, hi trobem els països de l’est i el sud d’Europa, sobretot Itàlia i Espanya, que apareixen un cop més com societats excepcionalment immòbils. En tots dos casos l’origen familiar protegeix els individus d’acabar en posicions socials baixes. Novament, a Espanya els fills d’universitaris tenen moltes menys probabilitats (24,3 punts de diferència) que els fills de persones sense estudis d’acabar en posicions socials baixes.

En general, a la major part de països l’efecte de l’origen familiar en la mobilitat es redueix per a les persones amb habilitats altes. Al Japó, els Estats Units i el Regne Unit, però, l’efecte de classe és més marcat per als que tenen habilitats cognitives altes. El patró és molt semblant si fem servir altres mesures de mobilitat més restrictives, com ara si comparem les oportunitats de mobilitat d’individus amb baixes habilitats cognitives fills de pares amb estudis superiors amb les dels individus amb altes habilitats cognitives fills de pares sense estudis superiors. De la mateixa manera, tampoc hi ha indicis clars d’una fluïdesa social més gran entre els grups d’edat més joves, nascuts després de l’establiment de l’estat del benestar a Europa, i les anteriors. En definitiva, tot plegat indica que, malgrat les diferències entre països, l’origen familiar té molt de pes en les oportunitats d’ascens i descens social a tot arreu.

Fins ara s'han considerat de manera conjunta les habilitats individuals sense diferenciar entre les estrictament cognitives (aquí mesurades a través de puntuacions en qüestions de tipus numèric) i altres no cognitives (aquí mesurades a través de tres variables que capturen motivació, iniciativa i ambició individual). Sobre aquestes últimes, també anomenades “soft skills” o “habilitats toves”, el premi Nobel d'economia Jame Heckman ha treballat en profunditat en els últims anys, com a importants determinants de l'assoliment al llarg de la vida (Carneiro & Heckman, 2003; Cunha & Heckman, 2007). L'interessant per a l'estudi de les habilitats i la mobilitat social és observar si hi ha complementarietat entre elles, és a dir, si les habilitats no cognitives poden compensar la falta o limitació d'habilitats cognitives (o viceversa). 



 

Una manera d'identificar quin tipus d'habilitats importa més és comparar l'efecte de diferents combinacions sobre les possibilitats de mobilitat social. Això és precisament el que s’analitza al gràfic 3 sobre les possibilitats d'ascens social. S’hi comprova que sigui quin sigui l'origen social familiar, els qui combinen alts nivells d'habilitats cognitives i no cognitives tenen moltes més oportunitats de mobilitat social ascendent. En els casos intermedis són els individus amb altes habilitats no cognitives els qui experimenten possibilitats més grans d'ascens social (encara que tinguin nivells relativament baixos d'habilitats cognitives) que no pas els qui tenen la combinació oposada, és a dir, baixes habilitats no cognitives i altes cognitives. De fet, l'avantatge de tenir altes habilitats no cognitives es localitza en persones d'orígens menys privilegiats i no tant entre els d'orígens més privilegiats. Això suggereix, en definitiva, que quan un individu no té alts nivells en els dos tipus d'habilitats, els aspectes no cognitius com l'ambició o la iniciativa cobren més importància que les habilitats estrictament cognitives fins i tot sobre les possibilitats de mobilitat social.

BELL, D (1973): El advenimiento de la sociedad post-industrial: un intento de prognosis social, Madrid: Alianza.

CARNEIRO, P. i HECKMAN, J. (2003): Human capital policy. In: HECKMAN, J., KRUEGER, A. (Eds.), Inequality in America. MIT Press, Cambridge, Mass.

CUNHA, F. i HECKMAN, J. (2007): The technology of skill formation. American Economic Review, 97, 31–47.

DAHRENDORF, R. (1959): Las clases sociales y su conflicto en la sociedad industrial, Madrid: Rialp.

ERIKSON, R. i GOLDTHORPE, J. (1992): The Constant Flux. Clarendon, Oxford. 

ESPING-ANDERSEN, G. i CIMENTADA, J. (2018): Ability and mobility: The relative influence of skills and social origin on social mobility. Social Science Research, 75, 13- 31. 

LIPSET, S. M. (1960): El hombre político: las bases sociales de la política, Madrid: Tecnos.

WRIGHT, E. O. (1989): El debate sobre las clases sociales, Madrid: Facultad de Ciencias Políticas y Sociología, Universidad Complutense.