Article
Prenem els medicaments que ens recepten els metges?
-
1L’estudi demostra que la no-iniciació és més freqüent en homes joves, en persones originàries d’Amèrica i en les que afronten un tractament simptomàtic o agut.
-
2Una de cada cinc prescripcions d’analgèsics no es recull. En fàrmacs per a la hipertensió o la insuficiència cardíaca, que els pacients consideren que són patologies severes, el percentatge es redueix considerablement.
-
3Les dades més alarmants les trobem en els medicaments per al tractament de malalties cròniques, com la diabetis o la depressió. Una de cada deu prescripcions d’insulina o antidepressius no s’arriba a retirar mai de la farmàcia.
-
4La decisió del pacient també depèn, en gran mesura, de la relació amb el seu metge de família i de la confiança que hi té. El fet d’haver estat visitat per un doctor que no és el seu metge habitual o en un centre de salut que forma metges residents fa augmentar les possibilitats que el pacient no iniciï el tractament.

Segons els resultats, els pacients que no inicien el tractament estalvien en medicaments, van menys al centre de salut i es fan menys proves mèdiques, i en aquest sentit generen una despesa sanitària inferior. Però l’impacte econòmic total acaba sent més elevat a causa, per exemple, de l’augment de la durada de les baixes laborals (una diferència mitjana de 2,5 dies) i de les visites domiciliàries. Aquestes dades també indiquen un empitjorament de l’estat de salut del pacient, cosa que, en última instància, pot donar lloc a tractaments més llargs que, probablement, acabaran consumint més recursos mèdics i requerint més dies de baixa laboral.
No s’ha pogut avaluar l’impacte en el cas de les malalties cròniques com la hipertensió, ja que les complicacions en aquest tipus de malalties no es manifesten fins que ha transcorregut un període més llarg, d’entre cinc i deu anys. És per això que, a l’hora de fer una estimació de l’impacte en els costos de la no-iniciació dels tractaments crònics, no s’observen diferències.
A les pèrdues econòmiques del sistema sanitari per l’ús de serveis més cars s’hi han de sumar les despeses relacionades amb la incapacitat laboral, a càrrec de les empreses, les mútues i la Seguretat Social, entre altres. Aquest estudi no ha pogut valorar l’ús dels serveis hospitalaris, com ara ingressos, tractaments i visites a urgències. Si es tinguessin en compte aquestes dades, el cost econòmic de la decisió dels pacients de no iniciar el tractament podria ser fins i tot més elevat. L’impacte calculat també podria ser més elevat si es disposés de dades sobre l’efecte de la no-iniciació del tractament en la població sense contracte laboral, com molts autònoms, i en la població amb una activitat sense ànim de lucre, com els estudiants o els jubilats.