La ciència i la tecnologia a Espanya i Portugal s’han desenvolupat seguint trajectòries paral·leles després de la instauració de la democràcia en tots dos països i del seu ingrés a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que més endavant va esdevenir la Unió Europea (UE). Aquestes trajectòries tenen altres punts en comú, com ara una relació no gaire estreta entre el món acadèmic i l’empresarial. Hi ha també algunes diferències significatives entre els dos sistemes, entre les quals destaca la governança regional. Aquest article explora algunes de les característiques principals –tant les comunes com les divergents– de l’evolució de tots dos sistemes fins a la manera com estan configurats actualment.

En el segle XX, tant Espanya com Portugal van patir règims autoritaris. El 1970, abans de la instauració de la democràcia, tots dos països estaven molt més endarrerits econòmicament que els seus veïns europeus, amb una renda per càpita molt inferior a la dels països més avançats del G7. Aquell any, la renda per càpita d’Espanya equivalia al 72% de la mitjana dels països del G7, mentre que la de Portugal era del 55%. Durant aquest període hi va haver també una manca d’inversió en recerca, juntament amb un control polític de les universitats i la recerca. Tot plegat va ocasionar la migració d’investigadors de talent, malgrat que es van començar a implementar polítiques per a la formació de joves investigadors, concretament mitjançant la realització de doctorats a l’estranger.

Després dels respectius períodes de dictadures, en què les relacions bilaterals entre Espanya i Portugal van ser limitades, tots dos països van sol·licitar ingressar a la CEE i s’hi van adherir el mateix dia: l’1 de gener del 1986. Des d’aleshores, els nivells de benestar tant a Espanya com a Portugal han millorat significativament, tot i que amb fluctuacions al llarg dels cicles econòmics. Fins a la primera dècada del segle XXI, es van acostar gradualment a la mitjana de la UE, però amb l’inici de la Gran Recessió del 2008, aquest procés de convergència va patir un revés considerable.

Amb els anys, tant Espanya com Portugal han reconegut que les activitats d’R+D són un pilar important del benestar i una condició necessària per al creixement econòmic sostenible. En aquest context d’«europeïtzació», els sistemes de recerca i innovació (R+I) d’Espanya i Portugal s’han anat consolidant de manera lenta, però també ferma. Partint de contextos similars, tots dos països han desenvolupat trajectòries paral·leles en un procés de convergència en ciència, tecnologia i innovació, si bé han seguit cicles diferenciats. Quan Espanya i Portugal es van adherir a la CEE, la inversió que feien en R+D era del 0,51% i el 0,34% del PIB, respectivament. Per comparació, la inversió d’Alemanya en R+D era més de cinc vegades més alta i representava el 2,63% del seu PIB.

La diferència entre Espanya i Portugal i la mitjana de la UE va anar minvant progressivament, i l’any 2000, quan Portugal va assumir la presidència rotatòria de la UE, els estats membres van aprovar l’Estratègia de Lisboa, la qual aspirava a un creixement basat en l’economia del coneixement. Més endavant, a la cimera de Barcelona del 2001, els països de la UE van fixar l’objectiu d’assolir, el 2010, una inversió en R+D del 3% del PIB. No obstant això, alguns dels estats membres, entre els quals Espanya i Portugal, no han assolit aquest objectiu ni de bon tros. El progrés ha estat irregular, amb revessos importants en la darrera dècada que reflecteixen la inestabilitat econòmica. Tanmateix, després de 35 anys d’integració europea, la inversió en R+D d’Espanya i Portugal avui es troba al 60% i el 66%, respectivament, de la mitjana de la UE, i tots dos països han reduït significativament la diferència amb Alemanya i altres economies avançades de la Unió.

L’ingrés d’Espanya i Portugal a la CEE també va contribuir decisivament a donar més pes a la ciència i la innovació en les polítiques de cohesió, que al començament se centraven en inversions més tangibles. A mitjan anys noranta, les polítiques regionals i de cohesió europees van incorporar la recerca, el desenvolupament i la innovació (R+D+I) als seus objectius. Des d’aleshores, els fons estructurals de la UE, que donen suport a la cohesió i la convergència entre els estats membres i les seves regions, representen un percentatge molt significatiu del finançament directe en infraestructures i recursos humans per a l’R+D a Espanya i Portugal. Aquesta contribució ha estat encara més gran que el finançament directe a les institucions de recerca per mitjà dels programes marc de la UE, l’instrument europeu que dona un suport directe a la recerca i la innovació.

Així, per exemple, segons un informe de la Royal Society de Londres, elaborat amb dades de les perspectives financeres de la UE (2007-2013), el 90% de les transferències de la UE per donar suport a l’R+D a Portugal es van canalitzar a través dels fons estructurals, mentre que solament el 63% del suport total de la UE a l’R+D a Espanya es va fer a través d’aquests fons. En tots dos casos, la resta es va aconseguir mitjançant el finançament del Programa marc de recerca i desenvolupament tecnològic de la UE. La UE continua finançant l’R+D mitjançant el Marc financer plurianual per al període 2021 2027, i està previst que els pròxims anys es proporcioni un impuls addicional a través dels Fons de Recuperació i Resiliència del 2021. 

Espanya i Portugal han fet avanços en la inversió en R+D, però arran de l’estancament provocat per la crisi econòmica del 2008, els sistemes de recerca encara es troben lluny d’atènyer l’objectiu del 3% del PIB. El desafiament que han d’afrontar és el mateix: superar la baixa inversió en R+D del sector empresarial, atès que té efectes negatius en el creixement a llarg termini, en els canvis econòmics estructurals i en el benestar social, com també en les oportunitats per a la generació més jove i més qualificada. En aquest àmbit, malauradament, la convergència amb els països veïns i els progressos per assolir l’objectiu de la UE -destinar el 2% del PIB a la despesa empresarial en R+D- han estat escassos. No obstant això, Portugal mostra alguns senyals positius, ja que la inversió privada en R+D és superior a la del sector públic.

La diferència important en la inversió empresarial en R+D s’explica per la composició sectorial de les indústries espanyola i portuguesa. Els sectors de nivell tecnològic baix i mitjà-baix –caracteritzats per nivells baixos d’inversió en R+D– encara representen un percentatge significatiu de l’ocupació i l’activitat econòmica. Aquesta situació podria afectar la inversió empresarial local en R+D. De fet, Espanya i Portugal milloren considerablement quan l’indicador d’intensitat d’R+D s’ajusta a la composició sectorial de les seves economies, la qual cosa reflecteix la feblesa dels sectors d’alta tecnologia. Tots dos països han de superar la diferència amb les principals economies i contribuir a millorar la dinàmica de la innovació en les seves economies. Cal que les empreses amb més potencial tecnològic inverteixin més en R+D. També caldria donar suport al creixement i la multiplicació d’empreses innovadores, per tal de garantir una base més àmplia d’R+D privada que impulsi el sistema.

Espanya i Portugal han invertit molt en la formació de joves investigadors mitjançant el suport als programes de doctorat, la qual cosa ha permès millorar la base de recursos humans per a la recerca i la innovació (R+I). No obstant això, aquestes millores en la qualificació dels recursos humans en tots dos països no han tingut un impacte semblant en l’economia ni en l’ocupació dels investigadors en el sector privat. Tant a Espanya com a Portugal, el percentatge d’investigadors en aquest sector encara és molt inferior a la mitjana de la UE. Això reflecteix els baixos nivells que, per comparació, hi ha en la inversió privada en R+D i també indica que cal generar més confiança entre les universitats i les empreses per tal de facilitar la mobilitat de les persones i del coneixement. Un augment de la inversió de les empreses en R+D podria comportar més oportunitats per a la generació més jove i més qualificada, que difícilment s’imagina una carrera investigadora en el sector privat al seu país d’origen. Els seus coneixements, la seva experiència i el seu talent seran essencials en el sector empresarial per generar noves idees, desenvolupar innovacions i contribuir al progrés social i econòmic, a la transformació de l’estructura econòmica i a una major convergència amb la resta de la UE.

La inversió en R+I ha augmentat substancialment tant a Espanya com a Portugal. Cal que tots dos països continuïn donant suport a aquesta tendència per assolir els objectius d’inversió previstos, però també és important que millorin la qualitat i l’impacte d’aquestes inversions. Tot i que les publicacions científiques han augmentat significativament en les últimes dècades, encara hi ha una diferència en l’impacte científic, com ho demostren els percentatges nacionals d’Espanya i Portugal entre les publicacions més citades del món.

També hi ha una diferència pel que fa a les sol·licituds de patents, sobretot en el sector empresarial. Es poden aconseguir millores en l’impacte socioeconòmic de la recerca si, a més d’abordar aquestes mancances estructurals, també s’equilibra l’augment dels resultats prestant més atenció a l’impacte social i econòmic. En concret, els països haurien de fer front als reptes mundials, com ara els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, ja que així contribuirien a eixamplar el suport de la societat a la recerca acadèmica, a millorar la col·laboració entre els agents socials i econòmics, i a augmentar el flux de doctorats i l’impacte que tenen en la societat.

Des d’un punt de vista institucional, els dos sistemes públics de recerca i innovació han evolucionat de maneres diferents. A Portugal van sorgir múltiples institucions noves, les quals, seguint etapes i models diferents, van crear un conjunt independent d’instituts de recerca amb autonomia respecte a les universitats. Aquest creixement institucional ha continuat darrerament amb la creació de laboratoris col·laboratius en què participen el sector acadèmic, les empreses, l’administració pública i organitzacions d’economia social.

A Espanya, el sistema el va desenvolupar el govern del país sobre la base de dos sectors principals (les universitats i els laboratoris d’R+D que depenen del govern), mentre que els governs autonòmics van promoure el sorgiment d’un sector nou d’institucions de recerca autònomes. Aquestes institucions funcionaven al marge de les institucions convencionals i s’organitzaven com a xarxes «regionals» de centres d’R+D (per exemple, CERCA a Catalunya, IMDEA a Madrid i CIC al País Basc); a més a més, els governs autonòmics també donaven suport a centres de tecnologia i recerca i a organitzacions tecnològiques. 

Encara que aquestes tendències presenten una convergència de trajectòries diferents, segons demostra la diversitat institucional, també hi ha diferències importants entre tots dos països. A Portugal, si bé els organismes regionals s’han implicat més en les polítiques d’R+I, la dimensió nacional continua sent cabdal. A Espanya, el procés de descentralització política també ha incidit en el sistema de recerca i innovació, de manera que una proporció remarcable de fons públics es gestionen a escala autonòmica. 

Després de la crisi del 2008, Espanya i Portugal van patir un revés en el procés de convergència de la renda per càpita, sobretot per comparació als països capdavanters de la UE. Aquest revés va afectar substancialment el sector de l’R+D i va comportar la migració d’investigadors i de joves amb talent. Encara no sabem del cert quin serà l’impacte de la crisi provocada per la pandèmia, però hi ha indicis d’una recuperació més ràpida en la inversió en R+D. De fet, en alguns països, entre els quals hi ha Espanya i Portugal, la pandèmia ha impulsat noves formes de cocreació entre els investigadors del món acadèmic, el sector industrial i els usuaris com a resposta a l’emergència sanitària. Les institucions públiques van oferir ràpidament finançament d’emergència per a la recerca relacionada amb la pandèmia, però el personal de recerca i innovació també va prendre la iniciativa de desenvolupar solucions locals, com tests i vacunes contra la covid-19, respiradors, equips de protecció i l’intercanvi obert de dades i resultats.

En general, els ciutadans valoren positivament la bona disposició demostrada pels sistemes de recerca i innovació a l’hora d’abordar aquesta emergència social, com mostra el darrer Eurobaròmetre sobre les actituds de la ciutadania envers la ciència.

Tant a Espanya i Portugal com al conjunt d’Europa, la confiança de la ciutadania en la ciència com a font de solucions als problemes socials ha augmentat al llarg de la pandèmia, i a tots dos països, sobretot a Portugal, els científics continuen rebent una valoració molt positiva per part dels ciutadans. No obstant això, aquesta confiança no és il·limitada, i tant a Espanya com a Portugal la ciutadania reconeix la importància de la participació dels no científics en la recerca i la innovació per garantir que els valors i les expectatives de la societat es tenen en compte al llarg del procés. Més de la meitat dels enquestats a Espanya i Portugal que van respondre al qüestionari de l’Eurobaròmetre consideren que la ciència és molt complexa i afirmen que ells no hi entenen gaire, la qual cosa demostra una confiança i uns coneixements inferiors als de la mitjana de la UE. Al mateix temps, més de la meitat afirmen que voldrien aprendre més coses sobre els avenços en recerca. 

Gràcies al suport ferm de la Unió Europea mitjançant els Fons de Recuperació i Resiliència, Espanya i Portugal es podran recuperar més ràpidament de la crisi actual que no pas de l’anterior. Tanmateix, encara han de fer front al repte de com millorar la inversió, augmentar l’impacte, crear condicions per atreure talent avançat i impulsar canvis estructurals que es tradueixin en una economia del coneixement, a més de respondre a les transicions digital i climàtica.