Publicador de continguts

Entrevista

"El present i el futur passen per la ciència i la innovació"

Carmen Vela, Secretària d’Estat de Recerca, Desenvolupament i Innovació;

Bioquímica amb més de 30 anys d’experiència en immunologia, virologia i àrees relacionades, Carmen Vela va ser directora general i presidenta a Ingenasa, companyia biotecnològica i dedicada a la salut animal, abans del seu nomenament el gener del 2012 Autora de diverses publicacions i patents a Europa i els Estats Units, també ha estat presidenta de la Societat Espanyola de Biotecnologia i de l’Associació de Dones Científiques i Tecnòlogues.

 

Per què són importants la recerca i la innovació en la societat actual? Quina importància tenen per a l’economia?

La ciència mira de resoldre els problemes de la societat a curt, a mitjà i a llarg termini, i amb això n’hi hauria prou per donar-li suport sense reserves. Així i tot, hi ha qui critica la ciència perquè necessita una gran quantitat de recursos i no garanteix resultats científics aplicables, ni tampoc econòmics. No és fàcil de demostrar, encara que hi ha estudis que afirmen que l’impacte econòmic del finançament en ciència té resultats positius a curt termini. El que és clar és que els països que més inverteixen en ciència són els més desenvolupats, tant socialment com econòmicament. I això no és casual.

En el cas de la innovació, sembla acceptada la relació directa que té amb la productivitat i la competitivitat de les empreses, tot i que no és fàcil d’implementar. La despesa per si mateixa no garanteix la innovació, que és un procés de negoci vinculat a l’estratègia de les empreses. No es tracta de renovar la maquinària, els programes informàtics o la flota de vehicles, sinó de gestionar i utilitzar de manera eficient els mitjans que tenim al nostre abast per convertir les noves idees en productes, processos o serveis millorats segons la demanda de la societat.

 

Quina importància tenen per al conjunt de la societat?

El present i el futur passen per la ciència i la innovació, d’això no hi ha cap dubte. Sense R+D+i, les societats no haurien evolucionat com ho han fet. I en els pròxims anys tenim molts reptes per resoldre que, sense recerca i innovació, no podríem abordar: malalties, el canvi demogràfic, la seguretat alimentària, la sostenibilitat, aconseguir un transport intel·ligent, ecològic i integrat, una energia segura, neta i eficient, aturar el canvi climàtic... L’objectiu últim de la ciència és millorar la vida de les persones.

 

En un context de crisi econòmica, ¿com es pot defensar la necessitat de dedicar recursos públics a l’R+D+i?

El que exposava a la pregunta anterior hauria de ser una defensa suficient. Però en una crisi tan profunda com la que hem viscut, és molt difícil romandre al marge. L’educació i la sanitat són igual d’importants, i tots hem hagut de fer esforços pressupostaris.

 

Com s’ha de vertebrar l’important augment de pressupost dedicat a l’R+D+i anunciat pel Govern per al 2020?

A l’Estratègia espanyola de ciència i tecnologia i d’innovació vam fixar-nos l’objectiu d’invertir el 2% del PIB per al 2020. A Espanya el màxim havia estat l’1,39% i ara, després de la crisi, ens trobem en un 1,22%. Per arribar a aquest 2% hauríem d’augmentar la despesa en R+D en uns 10.000 milions d’euros. Som conscients que és un objectiu molt difícil d’assolir. El que sí que podem aconseguir és que l’Administració central arribi al que li correspon d’aquest 2%, la qual cosa representaria augmentar la partida d’R+D en els pressupostos generals de l’Estat en uns 250 milions d’euros fins al 2020. I esperem que aquest increment animi les comunitats autònomes i les empreses, que són fonamentals en l’equació.

 

Què en pensa del fet que els centres de recerca no puguin recuperar l’IVA suportat de la seva activitat econòmica?

La fiscalitat és un tema especialment sensible i cal abordar-la en tota la seva complexitat. Som conscients d’aquest problema, en particular pel que afecta els centres de recerca i les universitats, i per això estem treballant amb el Ministeri d’Hisenda i Funció Pública, responsable de la normativa tributària, per trobar-hi una solució satisfactòria. I hem constatat que hi ha una gran sensibilitat entorn d’aquesta qüestió.

 

R+D+i pública o privada? Quina és la combinació adequada i què podem fer per millorar el repartiment actual?

Pública i privada, totes dues són imprescindibles. La Unió Europea estableix que per a aconseguir un sistema d’R+D+i saludable, dues terceres parts de la inversió total han de ser privades. Al Japó, els Estats Units, Corea del Sud i Alemanya, l’aportació privada és de més del 65%, i fins i tot en algun cas s’acosta al 80%. En el cas espanyol, és de poc més del 50%. És un dèficit important que mirem de corregir. Des del 2012 apostem clarament per la col·laboració entre el sector públic i el privat, i hem estat treballant amb insistència perquè cooperin els actors del sistema –universitats, empreses, organismes públics i centres de recerca, parcs tecnològics... El primer que vam fer, el 2013, va ser dissenyar una única estratègia de ciència i tecnologia i d’innovació que contemplés el recorregut complet, de la idea al mercat, en lloc de dues, com es feia fins aleshores, una de recerca i una altra d’innovació.

 

Què hem de fer per atreure R+D+i en un context internacional tan competitiu? Com podem competir amb les economies emergents?

La recerca que es fa a Espanya és molt bona. És clar que hi ha coses que hem de millorar, i moltes, però l’avanç científic ha estat molt considerable al nostre país. Tenim infraestructures i molts centres de primer nivell, investigadors amb impacte mundial en moltes àrees, participació important a les instal·lacions europees i internacionals més destacades... El nostre sistema tot just té 30 anys, des de l’aprovació de la primera Llei de ciència el 1986. D’aleshores ençà, el sistema espanyol de ciència, tecnologia i innovació ha demostrat ser capaç i eficaç.

Espanya té el 0,7% de la població mundial i l’1,7% dels investigadors. No obstant això, la ciència espanyola és responsable del 3,1% de la producció científica mundial, el 6,7% de les publicacions a les revistes més importants i el 4,5% de les més excel·lents. No hem de menystenir el que hem aconseguit.

La competitivitat de la ciència espanyola es reflecteix també en el programa europeu de recerca i innovació, Horitzó 2020. Les empreses, universitats, organismes i centres de recerca espanyols han aconseguit gairebé 2.000 milions d’euros en els tres primers anys (2014-2016), la qual cosa representa prop del 10% dels fons concedits. Som el quart país que rep més ajudes, i això que competim amb les millors empreses, universitats i centres de recerca d’Europa. A més a més, liderem quasi el 15% dels projectes, molt per damunt de l’objectiu que ens havíem proposat. Són resultats molt bons que demostren que en aquest país hi ha talent i que el sistema és eficient.

Com deia, però, hi ha moltes coses que hem de corregir si volem continuar sent competitius en un context com l’actual. Hem de guanyar en flexibilitat administrativa, millorar la gestió, potenciar la col·laboració publicoprivada, incrementar l’agenda ciutadana i aconseguir un finançament estable i creixent, tant públic com privat.

 

Quina relació s’estableix entre educació i recerca? Com podem assegurar que hi hagi persones dedicades a la ciència a mitjà i a llarg termini?

Hem d’incrementar les vocacions científiques, a Espanya i a la resta del món; és un problema que ens preocupa a la majoria de països. Estic convençuda que el futur passa per una educació més interdisciplinària en què tingui molt més pes la creativitat, el mètode científic i el treball interactiu entre professors i alumnes. L’educació no s’ha de basar tan sols en l’aprenentatge i l’adquisició de coneixements. L’educació ha de fer pensar i debatre sobre els problemes del món real i ha d’intentar resoldre’ls.

També crec que la ciència i l’educació superior haurien de tenir una relació molt més estreta. No hem de perdre de vista que la universitat és responsable del 60% de la recerca que es fa a Espanya.

 

Quins sectors caldria desenvolupar els pròxims anys? Quins camps de la ciència són més prometedors?

En els darrers anys el coneixement ha evolucionat de tal manera que és interdisciplinari. No podem parlar de sectors ni d’àrees de coneixement. Hi ha àmbits de recerca, hi ha problemes que cal resoldre, hi ha qüestions científiques. 

Sí que podem parlar de camps emergents o prometedors. Al nostre país podem incloure-hi la bioeconomia, la medicina personalitzada, la bionanotecnologia, els nous materials, les energies renovables de concentració solar, la biomassa, l’energia eòlica i l’eòlica marina o la biodiversitat. Espanya també està molt involucrada en supercomputació, en col·laboració amb altres països europeus. És un àmbit essencial per fer bona ciència i per tenir una indústria competitiva. Les tecnologies quàntiques en són un altre exemple: la Unió Europea té un projecte Flagship de tecnologies quàntiques per la importància que tenen per al futur de la indústria europea, i hi hem estat implicats des del començament. Totes aquestes àrees són importants per al futur, i Espanya hi té grups de recerca destacats i amb una gran experiència.

 

Quin és el paper de les ciències socials i les humanitats en el conjunt de la recerca?

Són clau per al desenvolupament i el foment d’una recerca orientada als reptes de la societat, que té una estreta relació amb les ciències socials i les humanitats. No obstant això, aconseguir incorporar aquesta visió en el marc dels projectes de recerca de tall clàssic, i que encara són força «disciplinaris», és un repte per als nostres investigadors. Hi ha recerca en humanitats i en ciències socials, però mai desconnectada o aïllada, com tampoc la recerca en altres àmbits ha d’estar desconnectada o aïllada de la resta d’avanços. Com deia abans, el coneixement és cada vegada més interdisciplinari.

 

Quines mesures podem adoptar per retenir i atreure talent investigador?

Hem de continuar tirant endavant els programes d’enfortiment institucional com ara el Severo Ochoa i el María de Maeztu. En aquests centres i unitats de recerca són capaços d’atreure i retenir el millor talent nacional i internacional. També amb els nostres programes de recursos humans com ara el Ramón y Cajal o el Juan de la Cierva. Hem de reforçar la figura de l’investigador distingit: aquests contractes són la llavor d’una nova carrera científica no funcionarial, la continuïtat de la qual queda condicionada a l’assoliment de resultats, com passa en països amb sistemes científics més avançats. I volem flexibilitzar i millorar els models de contractació a les universitats i als organismes públics de recerca.

 

Com es poden encoratjar les aportacions filantròpiques a la ciència, tenint en compte que som molt lluny dels països amb els quals competim en recerca?

L’augment de les aportacions filantròpiques a favor de la ciència és el resultat d’un canvi en el model de participació de la societat. En això tenim un desavantatge respecte a altres països, sobretot si ens comparem amb els anglosaxons, on la filantropia està molt arrelada. Aquesta presència creixent dels ciutadans ha passat a tenir una gran importància després de la Declaració de Roma del 2014 sobre recerca i innovació responsable, que propugna l’avanç de sis elements relacionats amb l’estímul de les aportacions filantròpiques a la ciència: l’educació científica, l’accés obert, la participació ciutadana, la igualtat de gènere, el canvi de governança i la visió ètica.

 

¿Hem d’esperar una implicació més gran dels ciutadans a títol privat, per exemple en la promoció o el finançament de la ciència?

Sí, la implicació ciutadana ha d’augmentar, ja que això voldria dir constatar, també des d’un punt de vista econòmic, la tendència positiva d’altres indicadors com ara l’augment de l’interès espontani per la ciència entre la població espanyola, la reducció de la bretxa de gènere en aquest interès i l’augment de la cultura científica.

Classificació

Etiquetes

Temàtiques

Continguts relacionats

Article

Educació efectes oportunitats jovent

Quin impacte té l’educació en l’accés del jovent al mercat laboral?, i en les oportunitats de participació social, cultural i esportiva?

Article

Invertim o apostem? Relació entre l’addicció al joc i les inversions

Quina relació hi ha entre l’addicció al joc, les apostes en videojocs i les inversions en actius financers?

Article

Formació Professional Dual i inserció laboral a Catalunya

És l'FP Dual el model més avantatjós per a la incorporació laboral dels joves? Els graduats de la FP Dual treballen més dies a l'any i guanyen més.

Article

Actituds tecnocràtiques a Espanya durant la pandèmia

En temps de crisi, els ciutadans s’estimen més adoptar un tipus de govern més tècnic? Segons aquest estudi, les actituds tecnocràtiques entre els espanyols van augmentar durant la pandèmia, especialment entre els votants de dretes.

Article

Classes particulars i desigualtat econòmica a Espanya

Un 33% de l’alumnat amb menys capacitat econòmica assisteix a classes particulars, en contrast amb el 57% de l’alumnat del perfil més alt. Els diferencials en la participació en activitats extraescolars pel que fa a la capacitat econòmica es fan més amplis a l’ESO.

També et pot interessar

Ús xarxes socials benestar adolescents

Article

Ús xarxes socials benestar adolescents


Ciència

Vuit de cada deu adolescents consumeixen continguts a les xarxes socials cada dia.

Actituds canvi climàtic i edat

Article

Actituds canvi climàtic i edat


Ciència

Els joves acostumen a donar més importància al canvi climàtic que a la situació econòmica.

Trucades per suïcidi al 112?

Article

Trucades per suïcidi al 112?


Ciència

Segons un estudi fet a València, les trucades per suïcidi al 112 van incrementar durant el període 2017-2022.