A Barcelona, alguns ciutadans associen la irrupció d’aquestes plataformes a un augment excessiu dels preus del lloguer, cosa que ha fet que els veïns hagin començat a organitzar-se per defensar-se davant els canvis que afecten els seus barris i que l’Ajuntament hagi paralitzat la concessió de llicències per a pisos turístics. Veurem el mateix en altres països?
Crec que aquests moviments tenen sentit dins d’una societat, perquè les ciutats estan perdent la capacitat de regular on resideix la gent. Aquest poder comença a traspassar-se a grans companyies que tenen la seu a Silicon Valley, amb prou feines estan regulades i no pertanyen a cap país o ciutat, encara que hi operin. Per tant, no comparteixen les mateixes lleis ni els mateixos interessos que pugui tenir vostè que viu a Barcelona. Crec que hauríem de ser molt més conscients de l’espai públic que estem cedint a aquestes plataformes.
Hem de recuperar els valors públics. I és una cosa que aquests últims anys ja s’està començant a fer. L’Ajuntament d’Amsterdam ja ha pres algunes mesures: per exemple, ha reduït de 60 a 30 els dies que un propietari pot llogar el seu apartament a través de plataformes en línia. I vol reduir aquest temps a 10 dies a les zones del centre de la ciutat, on gairebé tots els allotjaments disponibles pertanyen a Airbnb. I, com a contrapartida, ampliar-lo fins a 60 dies o més als afores, on no hi ha tanta densitat.
Per tant, ens cal negociar amb aquestes plataformes per defensar l’espai públic i tota la gent que el fa servir. Però primer hem d’estipular quins són els nostres valors públics i quins drets volem defensar com a ciutadans.
Però aquest intent de regular el sector no queda lliure de crítiques, sobretot en països com Espanya, on el turisme és un sector molt important.
És clar, el turisme és una gran font d’ingressos. Hi ha ciutadans que es guanyen la vida llogant casa seva a través d’Airbnb. Però això és una font de problemes per a altres persones, que han de suportar les conseqüències del turisme de masses, o veure com al seu barri els lloguers augmenten de manera exponencial. Hem d’afrontar totes aquestes conseqüències com a comunitat.
Amb tots els respectes, Airbnb és una plataforma excel·lent en el que fa, però no està regulada. No té interès en els ciutadans. Només li interessen els beneficis, com a la resta de plataformes. I justament és aquesta negociació dels valors públics el que més m’interessa. Com hem arribat a permetre que aquestes plataformes s’instal·lin a la nostra societat sense plantejar-nos què és el que necessitem protegir com a ciutadans pel fet que es tracta de valors públics d’una societat democràtica?
Les taules de negociació hauran d’incloure representants de tots els grups d’interès, sense els quals aquestes empreses no poden operar...
Cada situació és diferent. Hi ha diversos nivells de negociació i tots són importants. Començant per institucions com les escoles, per exemple. Les escoles han de negociar de quina manera permeten que les plataformes entrin al sistema educatiu. En l’àmbit institucional, hem de decidir si permetem o no que Google entri a les aules: volem que els alumnes utilitzin serveis com Google Docs? És una decisió important perquè hi ha en joc qüestions com la privadesa.
També hi ha l’àmbit local: ciutats com Barcelona o Amsterdam han de negociar directament amb plataformes com Uber o Airbnb.
Després ve l’àmbit nacional. Els països estan obligats a negociar constantment amb aquestes plataformes perquè actuen com a proveïdors d’una part de la infraestructura nacional. Pensem en els sistemes nacionals de radiodifusió, per exemple. Abans els canals de televisió públics estaven limitats a l’àmbit nacional o regional; ara Google, Facebook, YouTube i altres plataformes també s’han anat apropiant d’aquest espai públic.
I, a escala internacional o supranacional, Europa ha de tenir un paper molt important. Europa hauria de crear un contrapoder per plantar cara a aquest poder global que sorgeix des de Silicon Valley.
Ja s’ha actuat en aquest sentit amb el Reglament europeu de protecció de dades. Primer es va intentar regular la protecció de dades des d’un punt de vista únicament nacional, però ens vam trobar davant una amalgama de polítiques de privadesa nacionals, per la qual cosa era més lògic tenir una normativa europea comuna com la que acaba d’entrar en vigor aquest any.
Així doncs, des de cadascun d’aquests nivells hem de veure com podem negociar amb aquestes plataformes.
Creu que els responsables polítics i legislatius tenen en compte les recomanacions que arriben des d’institucions acadèmiques o universitats com la seva?
Cada vegada més. Fins al 2016 no s’havia reflexionat realment sobre el tema. Però el 2017 va ser l’any del canvi, sobretot arran de l’escàndol que va suposar la responsabilitat de Facebook en la filtració de dades que presumptament va afectar el resultat de les eleccions dels Estats Units. Em temo que a partir d’aquell moment els nostres responsables polítics van començar a sentir una mica de pànic. S’han adonat que aquestes plataformes estan fent canviar el teixit mateix de la nostra democràcia.
Al llarg dels últims mesos, responsables de diverses àrees de l’Administració han començat a demanar-me ajuda i consell: com podem negociar amb les plataformes?, com podem fer que els valors públics siguin prioritaris?, com podem oferir diverses solucions? Aquestes preguntes són cada vegada més freqüents. Així que soc optimista i crec que els governs i els reguladors s’estan adonant de la necessitat de negociar amb aquestes plataformes.
Per acabar, creu que aquesta evolució cap a la “societat de les plataformes” ha contribuït a ampliar o a reduir la bretxa digital, especialment si pensem en persones en risc d’exclusió social, que sovint no tenen accés a les noves tecnologies o no entenen com funcionen?
La bretxa digital s’està ampliant a causa del poder que estan acumulant les cinc grans companyies. I, a més, és una bretxa que s’accentua en diferents àmbits. D’una banda, les desigualtats cada vegada són més grans entre la gent que utilitza les noves tecnologies i la gent que no hi té accés.
Però també està sorgint una bretxa tecnològica. Aquestes plataformes són cada vegada més sofisticades. Cada vegada és més difícil entendre com funcionen, perquè s’hi introdueixen tecnologies com la intel·ligència artificial, algoritmes complexos, etc. Són sistemes extremament complicats. Conèixer com funcionen només és a l’abast d’una petita quantitat de persones molt ben informades i amb unes habilitats tecnològiques especials.
Entendre els algoritmes de Facebook o de Google, que bàsicament defineixen les notícies que ens arriben, s’ha convertit en una mena de privilegi a la nostra societat. Aquesta gran bretxa de coneixement entre la gent que té el poder de distribuir els continguts –i de definir què veurem en primer lloc o què no arribarem a veure– i la resta de la gent, que simplement es troben en la posició d’acceptar el que veuen, em sembla molt preocupant.
Per això ens arriben tantes notícies falses...
El debat sobre el hate speech (el discurs de l’odi) i les fake news és extremadament important. Les notícies falses no es creen simplement en un lloc i nosaltres les veiem per casualitat. És tot un entramat de distribució dirigit que decideix què ens arriba i què no. I aquesta classe de poder el controlen un grapat de grans plataformes el funcionament de les quals cada vegada és més difícil de comprendre.
En definitiva, hi ha una bretxa de coneixement que comporta una bretxa de poder. I aquesta és una qüestió que, sens dubte, cal abordar.

The Platform Society. Public Values in a Connective World
José van Dijck, Thomas Poell, and Martijn de Waal
Oxford University Press (2018)
Entrevista per Juan Manuel García Campos