L’economista David Throsby respon a qüestions com el rol de les institucions, tant públiques com privades, i la seva participació activa en l’impuls de la cultura o l’impacte de fenòmens com la globalització, l’era digital i les noves tecnologies en el comportament econòmic de la cultura i l’art.

En el seu discurs, Throsby destaca el concepte desenvolupament cultural sostenible, que es tradueix en la utilització dels recursos culturals per satisfer les nostres necessitats, de manera que l’art i la cultura es puguin perpetuar en futures generacions, un concepte especialment rellevant quan pensem en el patrimoni cultural, tangible o immaterial. Alguns principis clau que fonamenten el desenvolupament cultural sostenible, i que Throsby considera vitals i ineludibles per conservar manifestacions culturals i artístiques de qualitat, són els següents: la no-discriminació en l’accés respectant l’equitat, l’accés lliure i la protecció de la diversitat.

Com definiries el valor cultural creat pel sector de l’art i la cultura?

Si faig una distinció entre valor cultural i valor econòmic, el valor cultural és una cosa que no es pot mesurar en termes monetaris, tot i que pot estar relacionat amb el factor econòmic. Jo plantejo que l’única manera per pensar realment en el valor cultural és mirar de descompondre’l en diferents elements. Què el compon? Això inclou coses com el valor estètic. Si parlem d’obres d’art, per exemple, una pintura: el valor estètic, el valor social, el valor simbòlic, potser el valor històric, el seu valor com una autèntica obra. Tots són components d’una cosa a la qual hem denominat valor cultural, que és una forma d’expressar la importància cultural d’un objecte artístic. O no tan sols d’un objecte, sinó de l’art en general.

Quines són les diferències entre el valor intrínsec i extrínsec de les expressions culturals?

En la filosofia hi ha un llarg debat sobre si els objectes culturals tenen un valor intrínsec o no. Si comporten una cosa que existeix de debò, independentment que algú l’apreciï o no. Si pensem en algunes de les grans obres d’art de la música o les arts visuals o la literatura, que tenen un valor intern propi, qualitats estètiques, qualitats culturals, no cal que ningú les reconegui o les experimenti perquè existeixin, existeixen com a tals. Si no, es podria dir “això només entra en joc si alguna mena de força externa, extrínseca, fa que els valors intrínsecs floreixin”.

Aleshores, tots dos tenen la mateixa importància?

És difícil d’afirmar, perquè l’equilibri depèn del punt de vista de cadascú. Sí, suposo que hauria de dir que tots dos tenen la mateixa importància en el sentit que tots dos són importants.

Les institucions públiques haurien de liderar la inversió en art i cultura?

Les institucions públiques? Sí, per descomptat, les institucions públiques, com ara museus i galeries, ho fan. Pel que fa a altres tipus d’institucions públiques, et refereixes a edificis públics que podrien haver encarregat obres d’art per exposar-les als vestíbuls o una cosa per l’estil? Aleshores, sens dubte, sí. Sabem que les autoritats públiques poden reservar el que anomenem un percentatge per a l’art, és a dir, en una nova institució, en un edifici nou, destinar un percentatge dels costos de construcció a obres d’art. Això pot ser una font d’ingressos important no tan sols per als artistes i els nous encàrrecs, sinó també per posar l’art a disposició del públic.

Quin paper ha de tenir el sector privat en aquesta inversió?

El paper que ha d’exercir el sector privat és summament important, atès que vivim en una economia que, en certa manera, està dominada pel sector privat des del punt de vista econòmic. Si les arts estan florint, és important que el sector privat s’hi involucri d’alguna manera. Hi ha raons comercials per les quals el sector privat podria estar interessat en l’art, per exemple l’adquisició d’obres d’art per a sales de juntes, que podrien ser valuoses i formar part dels actius d’una empresa. Però també hi ha la qüestió més general sobre la participació del sector privat en el finançament de l’art per mitjà de la filantropia, etc. I aquesta és una altra qüestió molt important, i fins i tot podríem dir que complementària al suport públic a l’art i a la cultura, que continua sent fonamental. Tot i que això varia molt entre diferents països, la noció que hi ha una responsabilitat pública per finançar l’art i la cultura és present. La contribució privada en aquest sentit pot ser molt significativa, i de fet ho és.

Què significa el concepte “desenvolupament culturalment sostenible”?

És un concepte relativament nou i per entendre’l hem de pensar com ha evolucionat el debat sobre el desenvolupament sostenible des d’una perspectiva global. Això es remunta a la dècada de 1980, quan la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament, creada per les Nacions Unides i presidida per la senyora Brundtland i per això coneguda com la Comissió Brundtland, va proposar la idea d’un desenvolupament sostenible. El desenvolupament sostenible es va definir com el desenvolupament que satisfà les necessitats de la generació actual sense posar en perill la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats. La proposta es va fer amb relació a com la humanitat utilitza el medi ambient i els recursos naturals. Estava molt inscrita durant la dècada de 1980. Avui dia encara estem explotant els recursos naturals i ens quedarem sense petroli, contaminarem el medi ambient, viurem un canvi climàtic mundial... Aquestes són totes les qüestions que cal abordar amb processos sostenibles per al medi ambient. Arran d’això va sorgir una preocupació pel concepte de sostenibilitat, l’abast del qual és molt ampli, i en aquest context la cultura té un paper important. S’ha parlat que el desenvolupament sostenible té tres pilars: econòmic, social i mediambiental. Però també hi ha la idea que existeix un quart pilar, la cultura. La cultura és important per al desenvolupament, ja que proporciona el context en el qual aquest es produeix. Fins i tot pot ser un motor de desenvolupament, les indústries culturals poden contribuir al creixement econòmic, etc. Tot això és una mena de preàmbul per respondre la teva pregunta sobre el desenvolupament culturalment sostenible. De la mateixa manera que hi ha el concepte de desenvolupament mediambientalment sostenible, també podem parlar de desenvolupament culturalment sostenible, que significa fer servir els recursos culturals d’una manera que satisfaci les nostres necessitats, però que no posi en perill la continuïtat de la cultura per a les generacions futures. Està molt relacionat amb la creació de l’art, la preservació i la protecció del patrimoni cultural.

Quins són els principis més importants que hi ha sota el desenvolupament culturalment sostenible?

Una de les coses amb què ens trobem amb relació al concepte de desenvolupament sostenible és que no és fàcil especificar els principis que el defineixen. Sent això així, jo diria que els principis del desenvolupament culturalment sostenible són, en primer lloc, el que anomenem l’equitat intergeneracional, que és al que m’he estat referint: la cura dels recursos perquè segueixin estant disponibles per a les generacions futures. D’aquesta manera, la preocupació pel futur és essencialment el primer principi. El segon principi està relacionat amb les formes en les quals la nostra pròpia generació i la nostra pròpia gent rep la cultura i hi accedeix. No hi ha d’haver discriminació, hem de tenir lliure accés a la participació cultural i hi ha d’haver llibertat d’expressió artística. El concepte d’equitat per a la generació actual abasta totes aquestes idees. Després, a més de tot això, hi ha altres principis que podríem esmentar, però el més important és la protecció de la diversitat. La diversitat cultural s’entén com una cosa que s’ha de celebrar i no com una cosa que s’ha de témer. Hem d’acceptar, i ho fem, el fet que el mosaic humà, que com el terme indica és una varietat de diferents cultures, persones, colors de pell, ètnies, religions, etc., forma part del que ens fa humans. Podem celebrar els diferents aspectes d’aquesta diversitat, però crec que abans que res hi ha la idea i el principi subjacent que s’ha de fer amb tolerància, acceptar-la en lloc de témer-la o reaccionar davant seu amb agressivitat o violència.

Com poden contribuir les indústries culturals al desenvolupament sostenible?

Això està estretament relacionat amb la pregunta “com es perpetua realment la cultura?” o “què fem perquè succeeixi la cultura?”. Tenim música, espectacles, béns culturals, escrivim literatura, creem obres… Algunes d’aquestes coses són purament artístiques, però realment són molt útils i contribueixen en gran mesura al benestar de les persones. Actualment, les indústries culturals es defineixen en termes força amplis com a indústries que produeixen béns i serveis culturals, és a dir, béns culturals que tenen algun tipus de significat, algun tipus de qualitats simbòliques. Això no tan sols inclou obres d’art, sinó també el cinema, la televisió, la música, els videojocs i fins i tot els mitjans de comunicació. Les indústries culturals són un conglomerat d’indústries força extens. La idea és que poden contribuir al desenvolupament econòmic, ja que generen ocupació, producció, ingressos, etc. Alhora, també contribueixen al desenvolupament cultural, perquè cada vegada que fem una pel·lícula o una altra obra similar, fem alguna cosa per la nostra cultura. Potser alguna cosa innovadora, fresca, interessant, nova... Les cultures no s’estanquen mai, evolucionen de manera constant. I tot, gràcies a aquest procés de participació i producció cultural. És així com les indústries culturals contribueixen al desenvolupament sostenible, ja que poden fer exactament això. Poden enllaçar el desenvolupament econòmic amb el desenvolupament cultural.

Quin tipus d’estratègies i mesures poden posar en pràctica els governs i altres parts interessades per facilitar la generació de beneficis socials produïts pel sector cultural?

Avui dia, el que entenem per política cultural s’estén sobre un llenç molt ampli. Com deia, hi ha coses que els governs poden fer, però, per descomptat, no són els únics actors en el joc, tot i que sí que hi tenen un paper important. La qüestió és que la política cultural ha crescut, per dir-ho així, els últims 10, 20, 30 anys, i ara està molt més definida pel que fa a què constitueix una política en referència a la cultura. I, en gran mesura, això és multidimensional, ja que no es tracta únicament d’una cosa semblant a donar suport a l’art o les indústries culturals, sinó que s’estén a tots els àmbits, com l’educació. Com utilitzem la cultura i l’educació? Com eduquem els infants perquè siguin creatius? Com els donem oportunitats per a aquest tipus de coses? Implica comerç cultural. Com comerciem amb productes culturals en l’àmbit internacional? La clau es troba en el diàleg intercultural, el desenvolupament regional, el desenvolupament industrial, les polítiques innovadores... Gairebé tots els ministeris del govern tenen alguna relació amb la política cultural i tot que, per descomptat, la situació és diferent a cada país; a la majoria hi ha un ministeri de cultura, o un organisme similar, que té la funció d’aglutinar la política cultural. Però també s’estén de manera generalitzada a tots els altres àmbits. En cada un d’aquests àmbits, s’estableixen estratègies específiques que es podrien utilitzar. En l’educació, per exemple, una estratègia per incloure més creativitat i comprensió cultural en els plans d’estudis escolars. Em refereixo a aquest tipus de coses. En un altre àmbit, podria ser l’intercanvi cultural amb altres països, enviar artistes o companyies artístiques a l’estranger. Són diferents estratègies que es podrien posar en pràctica en els diferents àmbits de la política cultural.

Quins són els desafiaments pendents per a la integració d’una dimensió cultural en els marcs de desenvolupament sostenible?

És una pregunta interessant. És molt fàcil dir que hem d’integrar la cultura en el desenvolupament sostenible, però és molt difícil saber què hem de fer. Sobre això, em podria referir a la Convenció sobre la Protecció i Promoció de la Diversitat de la UNESCO de l’any 2005, probablement l’instrument internacional més important que proporciona un marc per a la política cultural. Un dels punts clau d’aquesta convenció és que estableix que els països han de fer tots els esforços possibles per integrar la cultura en les seves polítiques de desenvolupament sostenible. He fet nombrosos estudis per a la UNESCO sobre diferents països amb relació a aquestes polítiques i el que trobem és que alguns països tenen un pla de desenvolupament nacional de 5 o 10 anys. Alguns tenen plans de desenvolupament sostenible que intenten abordar els problemes mediambientals i altres qüestions. El que podem fer és pensar en les formes en què la cultura, en general, i les indústries culturals, en concret, es poden incloure en un pla de desenvolupament nacional. Crec que això és possible a través del procés de planificació. És la resposta a la pregunta. A través dels processos de planificació podem aturar-nos a pensar i preguntar-nos què és el que realment hem de fer per entendre com la cultura pot intervenir en el procés de desenvolupament i proporcionar el context per a aquest desenvolupament i realment com pot impulsar aquest procés. Això s’aconsegueix a través dels mecanismes de planificació.

Com creus que contribueix l’economia a una millor comprensió de l’art i la cultura?

Crec que es podria dir que l’art i la cultura tenen els seus propis fonaments i són força independents de l’economia. Tenim art a les nostres vides perquè l’art és important per a l’ànima humana, però de l’economia no es pot dir el mateix. L’art és totalment essencial per a l’existència de l’ésser humà. Les nostres cultures defineixen qui som i el nostre art és la manera en la qual expressem aquestes cultures. És un fet que no necessita cap justificació, es genera sol, de manera espontània i continuarà ocorrent passi el que passi. Dit això, també es pot dir que hi ha formes en què tots aquests processos adquireixen certes dimensions econòmiques. Per exemple, pot ser que a un artista només el preocupi crear art, però ha de viure, necessita guanyar diners, vendre obres... Quan un artista comença a vendre les seves obres està participant en un procés econòmic. Hi ha processos econòmics en tot això i l’economia estudia com funcionen aquests processos en el context de l’economia general. En l’art i la cultura funcionen com en qualsevol altre àmbit. El que veiem sovint és que, a causa de la naturalesa peculiar de l’art i la cultura, algunes de les formes en les quals s’aplica l’economia als fenòmens del sector cultural són força diferents de les formes en què l’aplica en altres sectors. Prenem com a exemple els artistes. Avui dia, en general, pensem en els treballadors com a persones que només treballen per guanyar diners, que com menys feina facin millor, i que s’estimarien treballar encara menys. Els artistes són exactament el contrari. Els agrada treballar més perquè és la seva vocació. Ens trobem que tots els aspectes econòmics del mercat laboral, si s’apliquen als artistes, s’inverteixen perquè els artistes són diferents. Això passa molt sovint en aquest àmbit. L’economia és molt important per ajudar-nos a entendre-ho i una de les coses fascinants de treballar en l’economia aplicada a la cultura i l’art és que ens trobem constantment amb aquest tipus de peculiaritats de l’art i la cultura. Això fa que sigui interessant de debò. L’economia és una ciència social, una filosofia. Té molt a dir sobre com es fa l’art i com podem facilitar la producció d’art, però no vol dir que això sigui tot el que hi ha sobre això. Partim de la base que òbviament l’art i la cultura són essencials per a la vida humana i així ho continuaran sent. Faci el que faci l’economia, l’art i la cultura seguiran sent-hi.

Quins temes creus que podrien ser d’interès per als joves investigadors que comencin les carreres els anys vinents?

Suposo que podria dir que qualsevol cosa. Una de les coses bones de la conferència biennal sobre cultura i economia és que sempre resulta increïble la quantitat de feina que s’està fent, que acapara l’interès de la gent, i com n’és, d’interessant i útil. No obstant això, si he de precisar, crec que una de les coses que està influint en l’art, igual que en tota l’economia, són els fenòmens com la globalització, l’èmfasi en les noves tecnologies i el creixement de l’economia digital, la forma en la qual l’economia digital està repercutint en l’art i la cultura. Això implica el plantejament de nous temes, molts dels quals ja s’han abordat, però encara queden molts més dels quals no sabem res. Crec que això està succeint molt ràpidament, els canvis tecnològics dels últims 5, 10, 15 anys han estat moltíssims. Durant aquests anys s’han produït tants esdeveniments com en tota la Revolució Industrial, o en tot el segle xix. És un moment molt interessant per viure, s’estan plantejant tot tipus de preguntes sobre l’art, la cultura, la forma en què produïm l’art, la forma en la qual consumim art, en particular, i gairebé cada dia sorgeixen noves preguntes. Quan es parla dels joves investigadors, aquests tendeixen a ser usuaris de Twitter o Facebook. Utilitzen molt les xarxes socials o juguen a videojocs, per exemple. Ells són els que fan servir aquest tipus de noves tecnologies. Ells són els més ben posicionats per estudiar les qüestions que deriven d’això. Dit això, crec que hi ha certes qüestions que es plantegen indefinidament. En quina mesura s’involucrarà l’Estat en la producció d’art i cultura? Com valorem l’art? Jo mateix estic molt interessat en els temes relacionats amb la valoració, com valorem les coses? Aquestes preguntes es continuen plantejant i el que les fa interessants és que en realitat no les resolem mai. Continuen allà, i si les resolguéssim ens deixarien d’interessar. Suposo que això ens ajudarà a seguir sempre endavant.

Quins temes creus que encara no s’han desenvolupat en la literatura acadèmica?

Crec que just el que estava dient, perquè és un tema que encara està evolucionant. Per la resta, no estic segur de poder afirmar que hi hagi algun tema específic que no s’hagi desenvolupat en la literatura acadèmica. Avui dia les publicacions són molt àmplies i mantenir-se al dia és verdaderament difícil. En tots els àmbits passen moltes coses. Per descomptat ara és més fàcil, ja que Google i altres formes de cerca a internet ens ajuden a fer un seguiment dels continguts molt més ràpid que abans. Quan jo era estudiant, si volia saber què estava passant havia d’anar a la biblioteca, agafar revistes i fer-hi un cop d’ull. Avui dia podem fer-ho tot a Google i altres motors de cerca, bases de dades, etc. Per tant, aquest seria un dels temes. Crec que la qüestió de les dades, com utilitzem les dades, com utilitzem les grans quantitats de dades, per exemple, són temes que encara no s’han explorat adequadament, però tot està relacionat amb el tema de les noves tecnologies i els nous avenços.

Els legisladors i altres parts interessades tenen en compte la investigació feta per les universitats i els centres d’investigació?

Sí, però probablement no prou. Bé, per descomptat penso que tenen en compte el que fem a les universitats i els centres d’investigació. Però crec que, com fa la ciència, cal fer una distinció entre la investigació pura i la investigació aplicada. En la ciència es diu que la investigació pura es desenvolupa sense saber necessàriament per a què serà útil, però se’n deriva alguna cosa que farà la transició a la investigació aplicada i es convertirà en una cosa important de debò en l’àmbit científic. Crec que es pot dir el mateix en el cas de l’economia i l’economia aplicada a l’art. És a dir, hi ha una espècie d’investigació teòrica pura que s’està duent a terme i que no té una aplicació o una importància immediata, però que pot proporcionar eines metodològiques o analítiques segures que en un futur seran útils. Després tenim la matèria aplicada, que està més orientada als problemes específics i està concebuda per donar respostes. Una gran part de la matèria aplicada s’acaba adaptant. No crec que hi hagi gaires dubtes sobre això. Sempre hi ha la possibilitat que n’hi hagi més. Sempre es pot afirmar que les decisions polítiques estan motivades tant per la política com per l’economia o altres consideracions. De vegades podem donar molt bones raons per les quals una decisió es podria fer d’una manera determinada, però després es durà a terme de manera diferent a causa de raons purament polítiques, sobre les quals no tenim cap control. Sovint es tracta simplement de l’estat de la vida. Continuem fent-ho, però crec que la investigació en aquest àmbit ha estat eficaç i ho seguirà sent.