Antonio Cabrales (Madrid, 1964) és doctor en Economia per la Universitat de Califòrnia i una de les veus més autoritzades en camps com ara la relació entre l’economia i el sistema educatiu. Abans de ser catedràtic a la Universitat Carlos III de Madrid, també ho va ser al University College de Londres i a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Fa recerca en economia de xarxes socials, experimental i conductual, com també en teoria de jocs i organització industrial. És vicepresident executiu de l’European Economic Association i ha publicat en les principals revistes científiques especialitzades en economia, d’algunes de les quals ha estat també editor. A més a més, és un dels impulsors de Nada es gratis, un dels blogs econòmics en castellà que ha tingut més èxit, des d’on promou l’anàlisi sobre els problemes principals que ha d’afrontar la societat espanyola actual.
 

Com veu la sostenibilitat de l’estat del benestar a Espanya i del sistema de pensions en particular?

La demografia espanyola no és gaire bona per sostenir un sistema de pensions de repartiment com el que tenim. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, ara mateix tenim una taxa de dependència de prop del 35%, és a dir, que cada pensionista és sostingut per tres persones, aproximadament, però en el futur aquest percentatge augmentarà molt. D’aquí a vint o trenta anys la taxa de dependència arribarà al 55% o potser fins i tot al 60%. A mitjan segle XXI tindrem menys de dos treballadors per pensionista, i això farà molt difícil que mantinguem les pensions als nivells actuals. Si volguéssim mantenir la taxa de reposició, és a dir, el percentatge de salari final que paguem com a pensions, els càlculs aproximatius indiquen que hauríem de gastar un 15% o un 20% més del PIB en pensions, i això vol dir augmentar els impostos d’una manera molt notable.
 
Fa l’efecte que això serà complicat...

Sí. Tenint en compte que ens costa tancar els números públics fins i tot en anys relativament bons com va ser el 2019, no sembla que vulguem anar per aquest camí. I això vol dir, amb una gran probabilitat, que les pensions hauran de baixar. Perquè l’alternativa d’apujar molt els impostos no crec que siguem capaços de fer-la. Aquest és el dilema en què entrem i que s’agreujarà cap al 2040 o el 2050. Més endavant la situació s’estabilitzarà i baixarà una mica, però no millorarà gaire.
 

Per tant, convé posar-hi remei. Quines solucions són les més plausibles?

A banda de preparar-nos per a apujar molt els impostos, tenim alternatives com ara allargar la jubilació i permetre que la gent continuï treballant més anys o bé augmentar la taxa de participació en el mercat laboral, i això passaria probablement per una millora molt important de les lleis laborals, que no són gaire bones. Després hi ha altres solucions relacionades amb la millora de la demografia, però l’inconvenient és que es tracta d’un procés molt lent. Si, per un miracle, en els pròxims cinc anys hi ha un boom de natalitat i neixen dos milions de nens i nenes més, cap al 2050 encara estaran acabant d’entrar en el mercat laboral.
 

Si la situació del sistema de pensions fos insostenible, pot passar que les famílies hagin d’acabar assumint el cost de l’atenció dels seus avis, com ja passa amb el de l’atenció als fills?

Una fórmula que té a veure amb el que planteges, i que pot ser una part de la solució, passa per la millora del mercat financer i la possibilitat de fer hipoteques inverses. A Espanya, més que no pas en altres països, la majoria del capital familiar s’ha invertit en l’habitatge propi. Es pot donar el cas d’una dona de 70 anys amb un pis a l’Eixample de Barcelona o al barri de Salamanca de Madrid valorat en un milió d’euros, però amb problemes d’efectiu perquè cobra una pensió de 500 euros. Una solució òbvia és convertir aquesta quantitat de patrimoni en líquid amb una hipoteca inversa i que d’aquest capital en gaudeixi la interessada en vida i no la seva família quan es mori.
 

Amb aquest panorama que dibuixa, fins a quin punt podem dir que l’estat del benestar a Espanya es troba en perill?

Perill, en el sentit que desaparegui, probablement no n’hi ha. El que és segur, però, és que serà diferent, d’una manera en què ja s’ha anat reformant en les darreres dècades. És el que s’anomena la reforma silenciosa: les pensions màximes han anat baixant (en termes reals) sense parar, i aquest procés es podria accelerar. Si l’interval de pensions es comprimeix, podem anar convergint cap a un model com el britànic, amb un sistema de pensions que aquí anomenaríem assistencial. És una xifra bàsica i igual per a tothom. I les pensions complementàries van per la banda dels plans de pensions, que sovint són obligatoris i establerts mitjançant els convenis col·lectius. Sense moure gaire fressa, anem en aquesta direcció cap a un model de sosteniment completament diferent del nostre, perquè no sembla que hi hagi gaire interès a prendre mesures més contundents en altres direccions. El problema és que, si ho fem de manera silenciosa, arribarem a la pensió assistencial sense tenir a punt els complements de capitalització privats.

El fet de descuidar l’educació pot ser un llast amb vista a la competitivitat de les generacions futures, en un entorn cada vegada més tecnològic i globalitzat?

Un cop més, aquesta pot ser una nova reforma silenciosa que estem experimentant en les últimes dècades. Espanya i Itàlia són els dos països europeus que menys han crescut darrerament en progrés tecnològic. I això té a veure, almenys en part, amb el fet que l’educació no ha millorat al ritme que ho hauria d’haver fet respecte a altres països. També té a veure amb el fet que estem especialitzats en algunes activitats que tenen poc marge de millora tecnològica i poca necessitat d’educació. Aquest és un problema greu addicional.

Invertir en R+D seria una estratègia útil per a compensar aquest dèficit? 

Sens dubte. Una estratègia a 20 o 30 anys amb més inversió en R+D sempre serà benvinguda. A Espanya estem a l’1,2% del PIB, mentre que la resta d’Europa voreja el 2% o més. Apujar un 1% l’any en R+D i fer-ho de manera sostinguda seria molt important. Perquè un problema tradicional és que en els temps de bonança els governs inverteixen molt en ciència i tecnologia, però quan van mal dades és el primer que retallen. També fa falta invertir més en educació i fer un esforç seriós per transformar-la. Al mateix temps, cal modificar el nostre mercat laboral, que té moltíssim marge de millora. I seria important fer tot això en conjunt, perquè totes aquestes accions es coordinen entre elles i la suma de tot plegat és més important que cadascuna d’elles per separat.

La revolució tecnològica augmentarà o farà minvar l’equitat intergeneracional?

Les barreres intergeneracionals tenen a veure amb la manera com funciona el nostre sistema de pensions. El sistema de pensions de repartiment funciona gràcies a una mena de pacte intergeneracional en el qual la generació que avui està en el mercat de treball sosté els jubilats i la generació següent els sostindrà a ells.

Si soc jove i penso que els que venen al darrere no em sostindran, el que em convé com a generació és no sostenir els jubilats d’avui, i això esfondra el sistema. Per això és molt important que hi hagi confiança que el pacte es mantindrà. Si no, en el moment que algú comença a dubtar, es pot tallar el cicle per sempre. Aquesta confiança entre generacions és extremadament important, perquè si manca s’esvaeix totalment un sistema de pensions de repartiment. Si hi afegim problemes com ara la revolució tecnològica, o el fet que la gent cregui que els joves seran tan precaris que, encara que vulguin, no podran sostenir els jubilats del futur, això accentua la precarietat d’origen del pacte.

Però ja ens trobem en aquest estat de precarietat i dubtes.

Exacte, l’important és no accentuar-los i llançar senyals que no hi ha cap motiu per preocupar-nos-en perquè tot anirà bé. En lloc de fer declaracions buides, cal implementar mesures que indiquin una voluntat de millorar les condicions futures, de millorar la natalitat, potenciar la immigració, millorar el mercat de treball, l’educació, la recerca...

Tornant a les polítiques que incentivin la natalitat, quines són les més efectives? 

Els sistemes de subsidis a les famílies amb fills són efectius per frenar la reducció de la natalitat, però no l’eliminarà totalment. És una eina més en aquest ventall d’iniciatives que cal tirar endavant, i les millors són les polítiques més compromeses, que es mantenen en el temps. Són les més convincents i efectives i convé que estiguin relacionades amb millores en l’educació infantil, en les condicions de retorn al mercat de treball quan arribi el moment, etc.

En un món cada vegada més globalitzat, veiem que fins i tot la salut és també un problema planetari. Caldria establir pautes globals per afavorir un equilibri econòmic i social més gran?

Per avançar de manera col·lectiva, per exemple a Europa, una de les primeres mesures que caldria coordinar són les polítiques migratòries. Una certa coordinació en un continent que envelleix seria molt important. A part d’això, un dels motius pels quals podem tenir dubtes, és que aquestes polítiques de què parlem costaran diners, i l’única manera perquè els governs tinguin diners és apujar els impostos. Per tant, seria important coordinar més les polítiques impositives dins d’Europa per evitar que les empreses s’estableixin als països amb règims fiscals més favorables. Caldria consensuar que, si necessitem gastar més diners per a fomentar la natalitat, convé no caure en una guerra fiscal entre els uns i els altres.

Quins factors propicien que els joves espanyols triguin molt més que la majoria d’europeus a l’hora d’emancipar-se?

El motiu principal és que els joves espanyols tarden molt més a trobar una feina estable que en altres països d’Europa. I no tan sols tarden més, sinó que els sous inicials que reben també són molt més baixos. La combinació de precarietat i salaris baixos, però sobretot la primera, fa més difícil que els espanyols s’independitzin.

Es tracta d’una situació endèmica, o es pot revertir?

Els problemes del mercat laboral espanyol estan exhaustivament diagnosticats i gairebé tots tenen a veure amb una legislació laboral que no és l’adequada. A més a més, les empreses s’han habituat a aquesta legislació, i fins i tot s’han especialitzat en aquells sectors en què aquesta legislació els va bé. Per tant, el canvi no és senzill, perquè els agents socials depenen d’aquesta legislació i no tenen interès a canviar-la. Es tracta d’un problema vell que, si no ha canviat a hores d’ara, no crec que ho faci pròximament.

Aleshores, quins són els problemes emergents amb què es trobaran les generacions que venen?

Sembla clar que l’automatització creixent d’alguns sectors productius de l’economia farà que l’estructura d’ocupació canviï. Aquest és el canvi més important a la vista. Totes les prediccions que veig suggereixen que no és que hagi de baixar el nombre de llocs de treball, sinó que es polaritzaran més encara. Hi haurà més feines «bones» i més feines «dolentes». En part, estem especialitzats en aquestes feines «dolentes», mentre que en les «bones» no ho estem tant. Pot ser que les feines «bones» augmentin i potser necessitarem més treballadors molt qualificats, que no tindrem. Aquest canvi estructural de l’economia, amb més tecnificació, tindrà implicacions importants.

Fins a quin punt poden afectar a escala social?

Espanya ja és un país desigual, però no ho és molt més que altres països europeus. I el nivell de desigualtat té més a veure amb el fet de tenir o no tenir feina que no pas pròpiament amb els salaris. Amb aquest canvi en vista, la desigualtat a Espanya, com en altres països, probablement no millorarà, sinó que empitjorarà perquè també ho farà la distribució salarial.

Xavier Aguilar
Periodista