
-
1Tot i que les 33 universitats privades suposen el 40% de les universitats espanyoles (83 en total), en el curs 2016/17 només van atendre el 14% dels estudiants universitaris.
-
2La millora general de l’eficiència que la crisi ha provocat en les universitats ha estat més acusada a la universitat pública que a la privada, fins al punt que el nivell d’eficiència de la pública ha sobrepassat el de la privada.
-
3Tot i la reducció dels recursos de les universitats públiques entre 2009/10 i 2013/14, els seus nivells de producció s’han mantingut, ja que els estudiants matriculats quan es van incrementar els preus de matrícula (2012/13) encara no s’havien graduat , i la majoria de la investigació en curs l’any 2010 encara produïa resultats el 2013/14.
-
4El creixement del sector privat universitari no ha derivat en una major competència i transparència en l’educació superior espanyola.

En el cas europeu, les universitats privades acostumen a ser molt més petites que les públiques, de manera que el seu pes en els sistemes d’educació superior és reduït. Segons les últimes dades del Registre de l’Educació Terciària Europea (ETER), en el curs 2014/15 gairebé un terç (el 32,6%) de les universitats europees eren privades, però aquestes universitats suposaven només el 24,1% dels estudiants matriculats en estudis superiors a Europa. El cas espanyol no és gaire diferent. Tot i que les 33 universitats privades suposen el 40% de les universitats espanyoles (83 en total), en el curs 2016/17 només van atendre el 14% dels estudiants.

Les universitats públiques i privades actuen dins d’un únic marc legal i tenen assignades les mateixes tasques fonamentals (docència, recerca i transferència de coneixement), però les universitats públiques estan limitades per una major regulació i per uns mecanismes de control més exigents.
Entre les diferències que poden influir en els resultats obtinguts destaquen les relacionades amb el professorat (les universitats privades tenen més flexibilitat perquè no tenen funcionaris públics), l’oferta de titulacions (les universitats privades solen centrar-se en unes poques àrees de coneixement i en postgrau, mentre que les públiques acostumen a ser generalistes) i l’origen del finançament (públic o privat).
Resum
Els resultats de l’anàlisi duta a terme mostren que, el 2009-2010, les universitats privades van demostrar una flexibilitat més gran i això els va permetre ajustar millor els recursos (professorat i estudiants matriculats) i els nivells de producció (en docència i recerca). La crisi econòmica, però, ha fet que els ajustos i la millora general de l’eficiència siguin més acusats a la universitat pública que no pas a la privada. Tant és així que el 2013-2014 el nivell d’eficiència de la universitat pública ha superat el de la privada. Tanmateix, és possible que aquesta millora de l’eficiència s’hagi fet a costa de no poder garantir la producció que emergeix més a llarg termini, o bé en detriment de la qualitat.
1. L’entrada del sector privat en l’educació superior europea i espanyola
La importància del sector universitari en la societat és àmpliament reconeguda a quasi totes les regions del món, ja que forma els professionals del futur, amplia les fronteres del coneixement gràcies a la recerca transferint-lo a la societat.
Tenint en compte això i a causa de la internacionalització creixent de l’economia, com també de l’aparició de rànquings globals d’universitats, la competència entre universitats (tant públiques com privades) ha augmentat de manera notable, i ha forçat els seus gestors a millorar-ne els resultats per atreure els millors professors, els millors alumnes i la quantitat de fons més gran possible. Això ha propiciat que es revisin els mètodes que en mesuren el rendiment en totes les activitats. En el cas de la universitat pública, aquesta revisió s’ha fet paral·lelament a la introducció de pràctiques desenvolupades al sector privat, amb l’anomenada nova gestió pública (Barzelay, 2000).
Des dels anys vuitanta aquest nou paradigma qüestiona la intervenció pública en l’economia de mercat i la burocràcia que comporta, fomenta la introducció de criteris de gestió empresarial i orientació al consumidor a les institucions públiques, i defensa que les entitats privades ofereixen serveis tradicionalment públics per incrementar la competència. En aplicar-se en alguns països a l’última dècada del segle XX, va tenir com a resultat un increment sense precedents del nombre d’universitats privades, moltes de les quals són organitzacions amb ànim de lucre. Els sistemes universitaris europeus, fins aleshores constituïts principalment per universitats públiques i en un context de creixement generalitzat dels seus sistemes d’educació superior, no van ser una excepció en aquest sentit.
Aquest nou escenari ha derivat en un ràpid creixement del sector privat universitari a Europa, en un context en què els índexs d’eficiència guanyen rellevància a causa de la necessitat creixent de «fer més amb menys». Per això, es fa necessari analitzar els diversos processos de gestió a les universitats públiques i privades, com també els seus nivells d’eficiència i productivitat, un àmbit encara no estudiat a Espanya i no gaire investigat tampoc a l’estranger.
Als gràfics 1 i 2 hi podem observar l’evolució del nombre d’universitats públiques i privades a Europa i a Espanya, respectivament. Tots dos gràfics mostren el fort increment en el nombre d’universitats privades a partir dels anys noranta a què ja hem fet referència. Les dades procedeixen del Registre de l’Educació Terciària Europea (ETER), una base de dades que recull informació de la UE-28, l’Àrea Econòmica Europea, Sèrbia i Turquia, i, per al cas d’Espanya, el Registre d’Universitats, Centres i Títols del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport (MECD).
En el cas europeu, la importància de les universitats privades varia molt segons els països; només a Polònia, Portugal, la República Txeca, Sèrbia i Xipre n’hi ha més que de públiques. D’altra banda, les universitats privades solen ser molt més petites que no pas les públiques, per la qual cosa el seu pes en els sistemes universitaris és més reduït del que podria semblar a la llum d’aquests gràfics. Encara que, segons les últimes dades del Registre europeu, el curs 2014-2015 gairebé una tercera part (el 32,6%) de les universitats europees eren privades, només representaven el 24,1% dels estudiants matriculats en estudis superiors a Europa. El cas espanyol no és gaire diferent. Les 33 universitats privades representen el 40% de les universitats espanyoles (83 en total), però durant el curs 2016-2017 només hi estudiaven el 14% dels estudiants universitaris, ja que es tracta d’institucions de dimensions reduïdes (MECD, 2017).
2. Universitats públiques i privades: característiques que en poden afectar el rendiment
El caràcter públic o privat d’una institució determina, en gran manera, els seus objectius i l’orientació de les seves visions, missions, estratègies i àrees d’activitat. Les institucions privades es guien sobretot per criteris de mercat, mentre que els de les públiques estan més relacionats amb la provisió d’un servei públic a la societat. Aquestes diferències en l’orientació impliquen necessàriament sistemes de gestió diferents (i, per tant, resultats també diferents), que a més es veuran condicionats per les diferències de regulació en matèria de control i supervisió de les activitats i els comptes de les institucions públiques i privades.
Concretament, les universitats privades tenen més flexibilitat i això els permet de respondre de manera més ràpida i eficient als canvis en el mercat. A més a més, se solen centrar en aquelles activitats més rendibles, normalment la docència en àrees de coneixement amb costos baixos, i eviten les titulacions amb necessitats de materials i instal·lacions molt costoses, com ara les enginyeries o la medicina. Igualment, les universitats privades solen presentar baixos nivells d’activitat en recerca i en la transferència dels resultats d’aquesta recerca a la societat perquè en faci ús (Casani et al., 2014).
Per tant, el debat sobre fins a quin punt el sector universitari privat respon millor a les necessitats de l’economia i la societat continua viu. Fins i tot quedarien en entredit arguments clàssics relacionats amb les seves taxes de graduació més altes (Moreno-Herrero, 2010) i amb uns nivells de desocupació més baixos i uns sous més alts dels seus antics alumnes (MECD i Conferència de Consells Socials d’Universitats, 2014) a conseqüència d’una millor resposta a les necessitats dels estudiants. Per a algunes titulacions no queda clar fins a quin punt aquests resultats obeeixen a les oportunitats ofertes per universitats privades o bé depenen de l’alt nivell socioeconòmic dels seus estudiants (Angoitia i Rahona, 2017).
Les universitats públiques, per la seva banda, inclouen en els seus processos de decisió criteris relacionats amb els beneficis socials de la seva activitat (entre altres). Així mateix, solen estar sotmeses a més rigidesa, a conseqüència de la regulació, la supervisió i el control més alts a què estan sotmeses les activitats i les finances públiques. En definitiva, les universitats privades tenen teòricament més flexibilitat per adaptar-se a un entorn canviant.
En el cas contret del sistema universitari espanyol, les universitats públiques i privades actuen dins d’un únic marc legal i tenen assignades les mateixes tasques fonamentals: docència, recerca i transferència del coneixement. No obstant això, les universitats públiques estan sotmeses a més regulació i a uns mecanismes de control més exigents que les universitats privades. Entre les diferències que poden influir en els resultats obtinguts per tots dos tipus d’universitats destaquen les relacionades amb el professorat, l’oferta de titulacions i el finançament.
En primer lloc, les universitats privades espanyoles gaudeixen de més flexibilitat en les polítiques de personal i contractació de professorat, ja que els seus recursos humans no inclouen funcionaris públics i la dimensió de les seves plantilles no és supeditada a cap control públic. Al contrari, en el cas de les universitats públiques, aproximadament el 45% del seu professorat és funcionari, no poden atreure investigadors de gran prestigi amb salaris alts i amb prou feines poden reconèixer la productivitat dels professors, ja que els sous els fixen els governs nacional i autonòmics. La productivitat docent es reconeix a través de quinquennis de docència (i varia segons les estratègies i reptes docents perseguits per cada universitat); la investigadora, a través dels sexennis de recerca (i els criteris per al seu reconeixement s’estableixen a escala nacional, i són els mateixos a totes les universitats).
En segon lloc, en relació amb l’oferta docent, tots dos tipus d’universitats han d’acreditar les seves titulacions a través de l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació perquè tinguin caràcter oficial. Les universitats privades espanyoles, però, solen centrar les titulacions que ofereixen en unes poques àrees de coneixement (ciències socials, empresarials, dret i estudis de màster i altres postgraus), fixen els preus de matrícula lliurement i poden decidir el temps que els seus acadèmics dediquen setmanalment a activitats docents.
Pel que fa a les àrees de coneixement, el curs acadèmic 2015-2016 gairebé el 25% dels estudiants matriculats en universitats privades eren estudiants de màster, i d’aquests aproximadament el 75% estaven matriculats en titulacions relacionades amb les ciències socials i jurídiques (gràfic 3). En el cas de les universitats públiques, només el 9% dels estudiants cursaven estudis de màster i la meitat d’aquests estudiants (el 50%) s’havien matriculat a les àrees de ciències socials i jurídiques.
Al contrari, les universitats públiques són normalment generalistes (en el sentit que ofereixen titulacions que pertanyen a una àmplia gamma d’àrees de coneixement), els preus de matrícula els determinen els governs autonòmics i el marc legal vigent estableix les hores de docència anuals que ha d’impartir el professorat universitari públic i, indirectament, el temps relatiu que han de dedicar a recerca.
Finalment, el finançament entre universitats públiques i privades descansa en fonts diferents. La part més important dels ingressos de les universitats públiques, al voltant del 80%, prové dels pressupostos públics, els quals es complementen amb les matrícules sufragades pels estudiants sobre la base dels preus públics fixats per la comunitat autònoma corresponent. Al contrari, la font principal de finançament de les universitats privades són precisament les matrícules pagades pels estudiants (al voltant del 80%, però amb variacions importants entre les universitats), seguida de determinats fons de recerca (càtedres, projectes, etc.) i altres fons relacionats amb el patrocini i el mecenatge.
Així i tot, l’origen dels fons per a la recerca no és pas tan diferent, ja que el 57% si fa no fa dels fons de les universitats privades prové d’entitats públiques (sobretot dels governs autonòmics i central) i el 43% d’entitats privades, mentre que per a les universitats públiques al voltant del 75% dels fons prové d’entitats públiques i el 25% d’entitats privades. A més a més, cal tenir en compte que, en relació amb la seva activitat global, l’activitat investigadora de les universitats privades és generalment residual, la qual cosa implica que el total de fons de recerca és molt baix (i depèn majoritàriament del finançament públic).
3. Com podem avaluar l’eficiència i la productivitat de les universitats públiques i privades?
Les dimensions reduïdes del sector privat universitari (especialment en termes d’estudiants matriculats) i les dificultats de comparació que impliquen els diferents criteris de gestió de les universitats públiques i les privades, fan que els estudis que comparen el rendiment de totes dues siguin més aviat escassos, sobretot a causa de l’escassetat de dades disponibles sobre els sistemes universitaris en general i sobre les universitats privades en particular. Per això, els estudis que comparen tots dos subsectors se solen centrar en l’anàlisi descriptiva de les seves pràctiques i en la comparació del seu volum de producció.
En aquest article fem un pas més i comparem els seus nivells d’eficiència i de productivitat al llarg del temps. Els termes eficiència i productivitat tenen una estreta relació, però mesuren fenòmens diferents. La productivitat mesura la relació entre la quantitat de recursos emprats i la quantitat de producció obtinguda. Per exemple, una universitat amb 10 professors contractats en la qual l'any es graduen 20 estudiants, tindria una productivitat de 2 graduats per professor. Així, la productivitat no valora si la relació entre recursos emprats i resultats obtinguts és adequada o no, ni indica si hi ha possibilitats de millora, però sí que permet establir comparacions entre universitats. L'eficiència avalua la relació entre recursos utilitzats i resultats assolits, però en aquest cas sí s'avalua si les universitats produeixen els màxims resultats possibles o no donats els recursos de què disposen. Per exemple, si l'eficiència ens indiqués que per a 10 professors a la producció òptima són 30 graduats a l'any, una universitat que comptés en la seva plantilla amb 10 professors però en la qual només es graduaran a l'any 20 estudiants seria ineficient, indicant que podria augmentar els seus resultats amb el mateix consum de recursos, o bé reduir els recursos utilitzats mantenint els seus resultats. A més, en el càlcul de l'eficiència es poden tenir en compte diversos tipus de recursos i de resultats alhora a l'hora d'avaluar a les universitats.
Així, a través de l’eficiència i la productivitat, es pot comparar la capacitat de les universitats públiques i privades per transformar els seus recursos (professorat i estudiants matriculats) en resultats de docència (graduats) i recerca (articles científics). En aquest cas, la comparació la fem en dos punts temporals: els cursos acadèmics 2009-2010 (un cop ja assentat el procés de Bolonya) i 2013-2014 (l’últim any acadèmic per al qual estan disponibles les dades en el moment de l’estudi). La taula 1 mostra les dades dels recursos i els resultats considerats per calcular l’eficiència i la productivitat de les universitats públiques i privades en aquests dos moments, com també els resultats en termes d’eficiència productivitat.
No hi ha gaires treballs previs que comparin els nivells d’eficiència i productivitat de les institucions d’educació superior públiques i privades, i tots són estrangers. Després de les publicacions inicials dels anys vuitanta per als Estats Units (com ara Rhodes i Southwick, 1986), els treballs més recents s’han dut a terme per a estudiar el cas de països en desenvolupament, ja que en aquests països el sector privat universitari està agafant una importància creixent, per complementar així els seus sistemes d’educació superior, generalment exigus, atesa la incapacitat dels governs de respondre a la demanda d’aquests serveis (Jamshidi et al., 2012). Els resultats d’aquests estudis són variats, i no hi ha indicacions clares sobre l’eficiència i la productivitat més o menys grans de les universitats públiques o privades. Aquí calculem primer l’eficiència de cada universitat, després la mitjana de l’eficiència de les universitats públiques i privades, respectivament, i finalment comparem aquests resultats mitjans.
4. Nivells d’eficiència cada vegada més pròxims entre les universitats públiques i les privades
El curs acadèmic 2009-2010 les universitats privades van ser més eficients que les públiques, ja que eren més productives. No obstant això, convé aclarir que els nivells d’eficiència i productivitat entre les universitats privades eren molt heterogenis, ja que en uns casos eren molt elevats i en altres, molt baixos. En canvi, les diferències entre les universitats públiques eren menors.
En altres paraules, el 2009-2010 la flexibilitat de les universitats privades els permetia ajustar millor els seus recursos humans i la seva producció en docència i recerca, de manera que eren més productives i eficients. El 2010, però, la crisi financera i econòmica es va traduir en una reducció de la despesa pública destinada a les universitats públiques. D’altra banda, el 2012 els preus de matrícula de les universitats públiques van augmentar considerablement. Així, doncs, com que la diferència en els costos d’estudiar en una institució pública o privada s’havia escurçat, des d’aquest any el nombre d’estudiants matriculats en universitats privades ha augmentat (el 22,2% entre el 2010 i el 2014; vegeu la taula 1). Així mateix, les retallades públiques van representar baixes taxes de reposició de jubilacions a les universitats públiques, la qual cosa, entre altres factors, va comportar una reducció del personal docent i investigador del 16,55%, mentre que l’increment de matrícules a les universitats privades va ser un dels motius que van provocar l’augment del seu personal docent i investigador en un 12,41% (taula 1).
Malgrat la reducció dels recursos de les universitats públiques entre el 2009-2010 i el 2013-2014, els nivells de producció s’han mantingut, ja que els estudiants matriculats el curs en què van augmentar els preus de les matrícules (2012-2013) encara no s’havien graduat el 2013-2014, i la majoria de la recerca en curs el 2010 encara produïa resultats el 2013-2014. És d’esperar que aquests resultats no es mantinguin a llarg termini.
El curs acadèmic 2009-2010 les universitats més eficients a Espanya (totes amb el mateix nivell d’eficiència) eren la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Autònoma de Madrid, la Universitat Pablo de Olavide, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de Vigo, entre les públiques; i, entre les privades, la IE Universitat, la Universitat de Navarra i la Universitat Pontifícia de Salamanca (taula 2).
De fet, en el curs acadèmic 2013-2014 (darrer període del nostre estudi), entre les universitats més eficients només es mantenen aquelles universitats grans amb capacitat de compensar la reducció de recursos destinats a recerca amb fons internacionals, sobretot dels programes marc europeus de recerca i desenvolupament tecnològic: entre les universitats públiques, l’Autònoma de Barcelona, l’Autònoma de Madrid i la Universitat Pompeu Fabra; i entre les privades, la IE Universitat i la Universitat de Navarra (taula 2).
En el transcurs d’aquests quatre anys, la situació de les universitats privades enfront de les públiques ha empitjorat, perquè les públiques han incrementat la seva productivitat (taula 1) tot superant l’eficiència de les privades.
Aquests resultats, però, són parcials. Durant aquesta última dècada a Espanya hi ha hagut un gran avanç a l’hora de disposar de dades sobre el sistema universitari, però d’una manera desequilibrada entre universitats públiques i privades, ja que les dades disponibles per a aquestes darreres són especialment escasses. Així, l’anàlisi dels nivells de rendiment de les universitats privades encara és complicat a causa de la manca de dades per a aquest sector. De fet, la despesa total anual de les universitats hauria suposat una millor aproximació als recursos amb què compten, i tampoc s’ha pogut mesurar la quantitat de transferència de coneixement feta per les universitats privades.
5. Conclusions
Les receptes de la nova gestió pública i el fenomen dels rànquings globals estan impulsant un estil de gestió més emprenedor en l’educació superior. Aquest nou escenari ha derivat en un ràpid creixement del sector privat universitari a Europa (i a Espanya), en un context en el qual els índexs d’eficiència guanyen rellevància, atesa la necessitat creixent de treure el màxim partit dels recursos públics.
L’increment d’universitats privades no ha donat lloc a un augment de la transparència del sector, ja que les dades disponibles sobre aquestes institucions continuen sent molt limitades. Fins i tot l’augment de la competència que havien d’introduir (tant a Espanya com a la resta d’Europa) i la seva capacitat per donar resposta a les necessitats socioeconòmiques espanyoles es podria posar en dubte, tenint en compte les dimensions encara reduïdes del sector privat (pel que fa als estudiants matriculats) i la seva activitat generalment restringida a aquells àmbits docents que impliquen poca inversió i resulten especialment rendibles.
Els resultats mostren que les universitats privades tenen més flexibilitat i capacitat per ajustar els seus nivells de producció i d’eficiència de manera autònoma, i que els darrers anys les universitats públiques han incrementat la seva eficiència, en part perquè la reducció del finançament públic ha dut aquestes universitats a obtenir resultats semblants (nivells de producció en docència i recerca) amb menys recursos gràcies a la inèrcia que mantenen tant l’activitat docent com la investigadora fins i tot en un període de desacceleració de la inversió en el sector universitari.
Aquests resultats preliminars han de ser valorats tenint en compte diversos factors. El primer és que les mesures d’eficiència i productivitat constitueixen tan sols una de les dimensions que cal avaluar de les universitats, i és necessari complementar l’estudi amb més recerques, si més no sobre la qualitat dels resultats (per exemple, en termes d’ocupabilitat, internacionalització, desenvolupament de competències, etc.), abans de poder donar suport a decisions de polítiques públiques. El segon motiu es basa en el fet que els resultats només reflectirien els efectes de la crisi econòmica a curt termini. Quan es publiquin dades més recents, hem d’esperar que aquestes restriccions de finançament de les universitats públiques tinguin com a resultat una reducció dels seus nivells de producció a mitjà i llarg termini, ja que es podran veure els efectes en el nombre de graduats i de publicacions científiques d’alt impacte.
Altrament dit, malgrat els resultats descrits en aquest article, només podem afirmar amb seguretat que les retallades en el sector universitari públic han tingut conseqüències positives a curt termini i en termes d’eficiència i de productivitat, ja que hi ha dimensions importants del rendiment universitari que queden fora de l’àmbit d’aquest estudi a causa de la dimensió temporal necessària per poder observar-ne l’evolució. I, finalment, cal recordar la manca d’informació financera i de dades de transferència de coneixement per a les universitats privades.
En definitiva, aquest estudi constitueix una primera aproximació per a mesurar de manera comparada la productivitat i l’eficiència de les universitats públiques i privades. En el futur aquesta mena d’estudis poden ser d’una gran utilitat per a líders i gestors universitaris, com també per als responsables polítics. La flexibilitat de les universitats privades els pot permetre aprofitar aquesta mena d’anàlisi i traduir-la en iniciatives per a incrementar l’eficiència i moure’s en la direcció d’aquelles universitats que prenguin com a referència (benchmarking). D’altra banda, les universitats públiques són més dependents del finançament i les polítiques públiques, i a mitjà i llarg termini es podrien beneficiar de polítiques formulades sobre la base de l’evidència empírica proporcionada per aquest i altres estudis científics sobre els sistemes universitaris en general, i sobre l’espanyol en particular.
6. Referències
Angoitia, M., i M. Rahona (2007): «Evolución de la educación universitaria en España: diferentes perspectivas y principales tendencias (1991-2005)», Revista de Educación, 344.
Barzelay, M. (2000): «The new public management: a bibliographical essay for Latin American (and other) scholars», International Public Management Journal, 3(2).
Casani, F., D. De Filippo, C. García-Zorita i E. Sanz-Casado (2014): «Public versus private universities: assessment of research performance; case study of the Spanish university system», Research Evaluation, 23(1).
European Tertiary Education Register (varios años): ETER data [www.eter-project.com].
Jamshidi, L., H. Arasteh, A. Navehebrahim, H. Zeinabadi i P. D. Rasmussen (2012): «Developmental patterns of privatization in higher education: a comparative study», Higher Education, 64.
Malmquist, S. (1953): «Index numbers and indifference surfaces», Trabajos de Estadística, 4(1).
Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (MECD) (varios años): Estadísticas e Informes Universitarios.
Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (MECD) (2017): Registro de Universidades, Centros y Títulos (RUCT).
Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (MECD) y Conferencia de Consejos Sociales de Universidades (2014): Inserción laboral de los egresados universitarios. La perspectiva de la afiliación a la Seguridad Social. Primer Informe, Madrid: Conferencia de Consejos Sociales de Universidades.
Moreno-Herrero, D., i L. Navarro-Gómez (2010): «Costes comparados de las universidades españolas privadas y públicas», Estudios de Economía Aplicada, 28(2).
Rhodes, E., i L. Southwick (1986): Determinants of efficiency in public and private universities, no publicado, School of Environmental and Public Affairs, Bloomington: Indiana University.
Classificació
Etiquetes
Temàtiques
Continguts relacionats
Formació Professional Dual i inserció laboral a Catalunya
És l'FP Dual el model més avantatjós per a la incorporació laboral dels joves? Els graduats de la FP Dual treballen més dies a l'any i guanyen més.
Classes particulars i desigualtat econòmica a Espanya
Un 33% de l’alumnat amb menys capacitat econòmica assisteix a classes particulars, en contrast amb el 57% de l’alumnat del perfil més alt. Els diferencials en la participació en activitats extraescolars pel que fa a la capacitat econòmica es fan més amplis a l’ESO.
El rol dels centres educatius en la detecció de la violència masclista
El 68 % dels menors que pateixen violència de gènere a casa no diu res en l'àmbit acadèmic i els docents només ho perceben si hi ha signes evidents de la violència. Com podem elaborar un model de prevenció de violències masclistes eficaç en escoles i instituts?
L’impacte de la violència masclista en els fills i les filles: el paper de l’escola segons l’alumnat
El 93% dels infants han sentit parlar de la violència masclista. El context escolar és la font d’informació preferent, però en cas de situació de violència masclista dubten si seria l’espai on podrien trobar ajuda.
Convocatòria per donar suport a projectes de recerca sobre educació i societat (FS22-2B)
Aquesta convocatòria de l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa” ha tingut com a objectiu donar suport a projectes de recerca en ciències socials en què es facin servir dades d’enquestes quantitatives sobre l’educació i la societat a Espanya.