El 21 de març comença la primavera, la rosada s’escampa de matinada per l’herbei i el pit-roig anuncia l’esclat de les primeres prímules. Aquest dia s’obre també el Diari d’un jove naturalista de Dara McAnulty. Des de la verdor frondosa d’Irlanda del Nord i des del punt de vista d’un jove amb autisme, el lector s’endinsa en el transcurs d’un any a través de cròniques que narren la realitat de viure amb una intensa afinitat amb la naturalesa en un món que la descuida cada vegada més.

Dara McAnulty és un de cinc en una família en què quatre membres no són neurotípics: el pare és l’únic sense autisme. Aquest fet és important per al lector, ja que es disposa a llegir un llibre escrit des d’una perspectiva única.
«El que aboco en aquestes pàgines reflecteix la meva connexió amb la vida silvestre, mira d’explicar  com veig el món i descriu com afrontem les tempestes com a família». Amb el cor a la mà i a plena veu, al Diari d’un jove naturalista McAnulty ens convida a veure el món a través dels ulls d’un adolescent fermament compromès amb la conservació i la naturalesa.

En el moment d’escriure el llibre, el jove es troba enmig d’una mudança familiar: deixen County Fermanagh per encetar una nova vida a County Down, a l’altra banda d’Irlanda del Nord. Aquest canvi, juntament amb el que va inherent a l’adolescència i el que està lligat al curs natural de les quatre estacions, teixeix les històries que narra diàriament el jove autor. El seu nom vol dir «roure» en irlandès, i quasi de manera premonitòria, la seva fortalesa acompanya el lector en un viatge que inclou un cúmul d’emocions diverses, des de la tendresa, l’admiració i l’empatia, fins al coratge, la melangia i la impotència. Amb cada paraula, ens demostra que la naturalesa és un far en una mar cada vegada més desafiant per a les generacions que han de venir.

El llibre recull el transcurs d’un any a manera de fragments diaris –de llargàries diferents– en els quals l’autor mena el lector a la part més íntima i sincera del seu pensament. El contingut recolza en tres pilars. El principal, com hem vist, és la naturalesa i la biodiversitat, i com el jove es troba amb moments d’esbalaïment, confusió i, sovint, indignació i neguit. Mitjançant descripcions detallades, l’autor converteix la naturalesa en un personatge central i dinàmic en la seva història.

Per a ell, el medi ambient no és només el seu entorn, sinó que és una part integral de la seva identitat i del seu benestar emocional. En diversos moments, fins i tot es converteix en el mitjà pel qual aconsegueix connectar amb els altres i sentir pertinença. McAnulty hi troba inspiració i propòsit, i fa que les seves reflexions esdevinguin una forma d’activisme per la protecció mediambiental.

Un altre tema principal és la joventut i la identitat pròpia enfront del món que l’envolta, i com una cosa és inseparable de l’altra. McAnulty comença a veure el seu vincle amb la naturalesa com a autoconcepte i sent la responsabilitat de fer servir la seva edat no com una limitació sinó com una força motriu per fer que el jovent s’impliqui més a l’hora d’alentir el canvi climàtic. A través dels seus escrits, com també de la seva participació puntual en conferències sobre ecologisme i activisme climàtic, McAnulty aconsegueix interactuar directament amb una audiència jove que es pot sentir identificada amb ell i amb la seva lluita, i que pot arribar a fer-ne un model que cal seguir.

El llibre se centra en un període crucial de la vida de l’autor: el nexe entre la infantesa i la maduresa. Per això, a més dels canvis físics i emocionals propis de l’edat, Diari d’un jove naturalista és un testimoni del creixement personal que, de la mà de reflexions íntimes i descripcions poètiques, mostra un retrat franc de les experiències de l’autor. En el transcurs de l’any, el lector pot observar com madura la seva manera de narrar esdeveniments per mitjà de dispositius literaris com ara analogies i metàfores que són inusuals per a l’edat que té.

Per tots aquests motius, encara que formalment sigui un dietari, aquest llibre s’emmarca en la literatura mediambiental i s’acosta al naturalisme i el transcendentalisme, sobretot en la temàtica i la manera d’enfocar la narrativa. Aquests dos moviments amaren el llibre, de manera que el lector viu l’evolució del jove autor mitjançant la seva relació amb la naturalesa. Les observacions agudes de McAnulty sobre el món natural i les descripcions detallades que fa de la vida salvatge s’alineen amb l’esperit del naturalisme, i reflecteixen fins i tot la curiositat científica i l’atenció al detall característiques d’autors com ara John Muir i Henry David Thoreau.

D’altra banda, en l’escriptura de McAnulty apareix també la creença transcendentalista de la interconnexió de tots els éssers vius i la importància de les experiències individuals de cadascú amb la naturalesa. I és que aquesta canvia a un ritme semblant al de l’home, encara que ho fa al ritme de les estacions i sota els seus propis termes de circularitat. Hi ha un munt de semblances entre la flora i el pas del temps en la pell d’una dona, i entre la fauna i els instints de l’home, i viceversa. No obstant això, allò que realment ens en separa és que nosaltres naixem i morim una vegada, i la naturalesa ho fa cada 365 dies. Nosaltres tenim una vida i la manera en què la vivim pot afectar el desenvolupament vital de la biodiversitat que, de manera quasi automàtica, al seu torn afecta com es desenvolupa la nostra. En paraules de McAnulty: «Jo no soc com aquests ocells, però tampoc hi soc estrany». La nostra relació amb el medi que ens envolta és indestructible i inseparable, i per això hem de millorar la  manera en què hi interactuem com a humanitat.
«Visualitzo el temps com una corda, amb una flama que crema en un cap que representa el present, on podem actuar i estar més vius. Les cendres són el passat, la corda intacta és el futur. La corda es divideix cada vegada que passa alguna cosa.» Mitjançant  metàfores des- tacades com aquesta, McAnulty encarna una crida al canvi  i s’adreça sobretot al jovent i a aquelles persones que tindran més influència a l’hora d’evitar el declivi a un món inhabita- ble a conseqüència del canvi climàtic. En altres paraules, són els joves els qui tenen el poder d’aconseguir que aquesta corda no es trenqui.

L’autenticitat de la veu de McAnulty és la fortalesa més remarcable del llibre. Un to encara juvenil carrega  sobre ell mateix el pes de la preocupació pel futur del nostre món i, de manera admirable, converteix la descripció del que és banal en una cosa transcenden-tal. Tal com diu, «Tinc el cor d’un naturalista, la ment d’un aspirant a científic i els ossos d’algú que ja està cansat per l’apatia i la destrucció infligides al món natural». McAnulty posiciona el lector en un món quasi palpable mitjançant descripcions que activen tots cinc sentits, i atreu l’atenció no tan sols al present sinó al passat de cadascú. Dit altrament, no podem evitar rememorar la innocència que teníem quan érem joves, com quan ens embadalíem per coses tan simples com el vol d’una papallona o els colors del fullam a la tardor.

Tot i la maduresa de l’autor per ser tan jove, és veritat que a les cròniques preval una ten- dència a tocar de manera superficial els temes ambientals complexos. Quan descriu la desforestació ho fa amb una passió indiscutible, però la seva veu se centra en la malenconia i en la pèrdua emocional més que no pas en les causes sistèmiques i les solucions pràctiques.

Així doncs, és un activisme que apel·la a l’emoció més que a l’acció. En la mateixa línia, en esmentar la pèrdua de biodiversitat, el seu argument queda desdibuixat en l’impacte estètic del paisatge i el que representa aquesta pèrdua des d’un punt de vista visual, i encara que el lector empatitza amb l’argument, McAnulty perd l’oportunitat de protestar contra les polítiques governamentals i les pràctiques corporatives no sostenibles, o per la manca de consciència pública global.

El caràcter del mateix llibre com a dietari estableix el to narratiu com una reflexió personal per part de l’autor. D’altra banda, són descripcions pròpies d’algú que, per les seves circumstàncies, té una sensibilitat extrema davant els estímuls sensorials. Narra un dels moments d’aclaparament d’aquesta manera:
«Els colors brillants causen una mena de dolor, una escomesa física als sentits. El soroll pot ser insuportable. Els sons naturals són més fàcils de processar». És per això que el seu relat es complau a fer-nos sentir el que passa al seu voltant, i la manera en què el seu estat anímic i vital es veu alterat per tot plegat.

En la seva crida emocional, McAnulty fa que qui llegeix els seus apunts senti la necessi- tat d’observar i de respectar la naturalesa una mica més de com ho feia fins ara. Per a ell, la natura és un mirall i alhora una mestra: «M’envolten cinc o sis bolets d’Amanita muscaria. Com ells, he esclatat. Em sento més resilient, més poderós. [...] És el meu deure, el deure de tots nosaltres, donar suport a la naturalesa i protegir-la. El nostre sistema de vida, la nostra interconnexió, la nostra interdependència».

Així doncs, el Diari d’un jove naturalista és el testimoni de la capacitat que té el jovent de forjar una profunda complicitat amb la natura. A través de relats quotidians, personals i sincers, McAnulty evidencia que la nostra veu és necessària per aconseguir el canvi, i que per evitar que el món se’n vagi en orris cal una lluita col·lectiva, empoderada i  universal. Seguint també les estacions de la vida de l’autor, ens sentim inclinats a la introspecció, a observar com el medi ambient reflecteix –i de vegades contradiu– les nostres pròpies emocions i experiències. Després d’acabar el llibre, no podem evitar sentir aquest afany d’intentar viure d’una manera més intencional  i conscient, venerant cada moment de canvi com un instant únic en la vida de cadascú.