La riquesa està distribuïda de manera molt desigual i tendeix a concentrar-se en unes poques mans. Encara que Espanya no és un dels països més desiguals en ma­tèria de riquesa, la crisi econòmica ha causat un increment considerable de la des­igualtat: entre el 2005 i el 2014, la riquesa que concentra l’1% de les llars més riques ha augmentat en 6,7 punts percentuals, i la del 10%, en 11,3 punts percentuals. En aquest context, resulta interessant estudiar l’impost sobre el patrimoni espanyol, a fi d’analitzar-ne l’efecte redistributiu i com hi incideixen els diferents elements que el configuren. La recaptació obtinguda a tot Espanya el 2016 s’acosta als 1.250 mi­lions d’euros.

Les dades de l’Enquesta financera de les famílies ens han permès desenvolupar un si­mulador de l’impost sobre el patrimoni, a fi d’analitzar-ne l’efecte redistributiu i veure com hi incideixen els diferents elements que el componen. Les nostres estimacions indiquen que la recaptació real de l’impost representa únicament el 44,60% de la re­captació potencial, és a dir, de la recaptació que s’obtindria si tots els béns es valores­sin a preu de mercat –una cosa que no passa amb actius tan importants com ara els béns immobles i les accions no cotitzades– i no hi hagués incompliment. En altres paraules, la recaptació potencial de l’impost és, aproximadament, 2,5 vegades més gran que no pas la real, i això permetria que el seu efecte redistributiu a llarg termini fos considerable, ja que minvaria la riquesa en mans de l’1% de les llars més riques en 1,3 punts percentuals en 25 anys i en 4,3 punts percentuals al cap de 85 anys.

L’actual impost espanyol hauria de recaure únicament en les llars amb més riquesa, concretament el 7% de les llars més riques, a conseqüència del mínim exempt i de les exempcions. No obstant això, observem que no totes les llars més riques paguen l’impost, sobretot a causa de l’efecte de les exempcions de l’habitatge habitual i de l’empresa familiar; fins i tot l’11,69% de les llars del percentil més ric no arriben a pagar l’impost. Aquestes exempcions i el límit conjunt de renda i patrimoni són regressives i alteren sensiblement l’efecte final de l’impost.

El límit conjunt de renda i patrimoni s’ha previst per evitar que l’impost sigui con­fiscatori, és a dir, que la suma del que es paga per l’IRPF i el patrimoni no superi un percentatge de la renda que es consideraria excessiu. Ara bé, el límit només se l’apliquen contribuents que se situen en el 2% de les llars més riques, i l’estalvi que n’obtenen sol ser més gran com més rics són. El 26% de les llars més riques es be­neficien del límit i aconsegueixen un estalvi mitjà d’una mica més de 3,8 milions d’euros, una xifra que, a escala individual, pot arribar a vorejar els 6 milions. La recaptació total que es deixa d’obtenir per l’aplicació del límit és de 2.682 milions d’euros, gairebé el 73% de la recaptació potencial actual.

L’estalvi obtingut en la quota de l’impost també pot ser elevat, a conseqüència de les exempcions per habitatge habitual i empresa familiar, en aquest cas expressat com una baixada del tipus mitjà. En l’habitatge (punts blaus del gràfic), l’estalvi augmen­ta fins a arribar al valor màxim per a llars entre 1,5 i 3 milions d’euros de riquesa. A partir d’aquest nivell, tendeix a minvar, segurament pel límit màxim exempt de 300.000 euros. Per a l’empresa familiar (punts magenta), la reducció augmenta més clarament amb la riquesa neta; en aquest cas, a més a més, la normativa no preveu un import màxim. L’eliminació de les exempcions augmentaria també la recaptació en 1.352 milions d’euros, gairebé el 37% de la recaptació potencial actual. És a dir, la importància recaptatòria de totes dues exempcions, tot i ser considerable, és la meitat de la que es deriva de l’aplicació del límit.

A l’hora d’analitzar l’impost, és fonamental valorar de manera conjunta tots els ele­ments que l’integren, perquè la modificació d’un element pot tenir implicacions en els altres. Així, hi observem que les exempcions, sobretot la de l’empresa familiar, són parcialment substitutives del límit conjunt. Si s’eliminessin les exempcions, l’es­talvi mitjà que aconseguiria l’1% de les llars més riques gràcies al límit passaria dels 3,8 milions d’euros a gairebé 7 milions, i el percentatge de llars beneficiades, del 26% al 32%. Per tant, una reforma que eliminés les exempcions per millorar la pro­gressivitat de l’impost difícilment aconseguiria l’objectiu si no es modifica també el límit conjunt. És important tenir present que aquest límit ve motivat per l’exigència constitucional que el sistema fiscal no sigui confiscatori, però possiblement hi ha altres maneres més neutrals d’instrumentar-lo.

L’efecte redistributiu de l’impost és molt reduït a curt termini. L’impacte és molt més gran a llarg termini, cosa que és coherent amb el procés d’acumulació de ri­quesa que té lloc amb el temps. Calculem la variació mitjana que experimentarien els percentils de les llars més riques si l’impost, d’acord amb la normativa actual, s’apliqués durant 85 anys. Després d’aquest llarg període de temps, determinem el percentatge de riquesa total que té cada percentil i comprovem com només cau en el 2% de les llars més riques (percentils 99 i 100), però sobretot en l’1% més ric.

L’estudi simula els efectes de tres reformes possibles, en el supòsit que la recaptació obtinguda sigui igual que l’actual, però amb l’objecte de tenir un impost més senzill i menys susceptible a les pràctiques d’elusió fiscal: sense exempcions ni límit conjunt (simulació 1); sense exemp­cions, però amb límit (simulació 2); amb l’exempció de l’habitatge ha­bitual i el límit (simulació 3). El tipus impositiu es fixa en l’1% i el mí­nim exempt és, respectivament, 2.280.641, 1.198.809 i 1.096.170 euros. A les alternatives, la base és més àmplia (es grava tota la riquesa), per la qual cosa es pot aconseguir la mateixa recaptació que amb l’impost actual, encara que els mínims exempts siguin més elevats. En general, l’efecte de les tres simulacions per comparació a l’impost actual seria força semblant si parem atenció a l’índex de Gini (recordem que aquest índex, en el moment inicial, és de 0,6609). L’eliminació del límit con­junt de renda i patrimoni provocaria que, en la simulació 1, el percen­tatge de riquesa en mans de l’1% més ric minvés lleugerament.

En tots els casos queda demostrada la capacitat redistributiva potencial de l’impost. Ara bé, els efectes no serien immediats. Per exemple, hem d’esperar un mínim de 20 anys perquè la concentració de la riquesa neta en mans de l’1% més ric baixi 1 punt percentual.

L’actual impost sobre el patrimoni a Espanya presenta alguns proble­mes importants, entre els quals destaquen unes normes de valoració deficients i uns tractaments especials que entren en contradicció amb l’objectiu redistributiu de l’impost. Per intentar resoldre aquests pro­blemes, caldria reformar la normativa que el regula. Les noves tecno­logies —com ara les de tractament de big data— haurien de permetre millorar les estimacions dels béns immobles a valors de mercat, tot res­pectant el principi de seguretat jurídica. Igualment, la supressió dels tractaments especials, com el de l’empresa familiar, milloraria la pro­gressivitat de l’impost, alhora que contribuiria a reduir les pràctiques d’elusió fiscal comunes avui. Ara bé, per a això també caldria modifi­car el límit conjunt de renda i patrimoni, una qüestió que és més com­plexa, ja que s’estableix per l’exigència constitucional que el sistema fis­cal no sigui confiscatori.

En definitiva, un impost sobre el patrimoni més ben configurat podria dotar el nostre país d’un instrument amb una capacitat redistributiva remarcable a llarg termini. No obstant això, caldrà debatre també si no hi ha altres instruments tributaris més apropiats per assolir aquesta re­distribució, com ara l’impost sobre successions i donacions o bé una millor tributació del capital en l’impost sobre la renda.