Segons l’estadística oficial, la taxa d’abandonament educatiu prematur, definida com el percentatge de joves entre 18 i 24 anys que no han assolit una titulació d’ensenyament secundari superior i no estudien, era, l’any 2019, del 17,3% a Espanya i al voltant del 19% a Catalunya. Malgrat que en els darrers deu anys s’hagi experimentat una reducció significativa del fenomen de 14,4 punts percentuals, aquest percentatge continua lluny de la mitjana de la Unió Europea (10%).

A Espanya, no hi ha un sistema regular de recollida d’informació que permeti identificar les trajectòries educatives que precedeixen l’abandonament en la transició als estudis postobligatoris. A Catalunya, l’Administració educativa ha impulsat recentment un registre oficial de l’alumnat matriculat (RALC) en els ensenyaments no universitaris que permet seguir els seus itineraris. L’estudi sobre el qual es basa aquest article aborda l’abandonament educatiu a partir del seguiment de gairebé 74.000 estudiants nascuts l’any 2001, la major part dels quals cursava quart d’ESO el curs 2015-2016, i analitza els seus itineraris a partir del que estan fent en el període comprès entre els cursos 2016-2017 i 2019-2020. 

La reconstrucció dels itineraris formatius dels alumnes ens permet d’acostar-nos a la continuïtat i l’abandonament educatius. El gràfic 1 mostra les trajectòries educatives dels joves nascuts l’any 2001, quan la major part es trobava cursant 4t d’ESO el curs 2016-2017. El seguiment al llarg dels tres cursos posteriors mostra com gairebé la meitat de l’alumnat (46%) ha realitzat un itinerari de batxillerat; un 13,9%, de cicle formatiu de grau mitjà (CFGM); i un 13,2%, un cicle formatiu de grau superior (CFGS), entre els principals itineraris educatius.

Al mateix temps, dos de cada deu joves (21%) van acabar abandonant els estudis sense haver obtingut un títol d’educació postobligatòria. En finalitzar l’ensenyament secundari obligatori l’abandonament és del 14%, però aquest percentatge s’incrementa al llarg de l’educació postobligatòria, en els cicles formatius de grau mitjà (4%) i en el batxillerat (2,7%).

Un de cada dos joves del grup d’edat (45,7%) presenta discontinuïtats en els seus itineraris, ja sigui per repetició de curs, per canvi d’estudis o bé per l’abandonament temporal o permanent. Aquesta disconti-nuïtat és més present en els itineraris que culminen en abandonament després de l’ESO (73%) i en els iti-neraris de formació professional de grau mitjà (67%) i superior (64%). 

Hi ha alguns indicadors que permeten d’aprofundir en l’estudi de l’abandonament escolar prematur, com ara la repetició de curs, les notes acadèmiques baixes o el retard educatiu, que afecta els alumnes que no es troben en el curs que els correspondria per edat.

Un de cada cinc joves (el 21%) no està matriculat al curs que li correspondria teòricament en l’ensenyament obligatori i, de manera similar, un de cada quatre (el 25%) repeteix algun curs en l’educació postobligatòria. Això posa de manifest la magnitud i la importància de les experiències de repetició de curs en el context català tant a l’educació obligatòria com a la postobligatòria.

La repetició de curs i el retard educatiu poden ser considerats indicadors de vulnerabilitat a l’abandonament. Els alumnes que es troben en un curs que no els correspondria per edat, o bé que han repetit curs durant l’educació obligatòria, estan sobrerepresentats en els itineraris dels que encara cursen ESO i dels que han abandonat els estudis després de l’ESO. De manera semblant, observem que gairebé la meitat dels joves que segueixen cicles formatius de grau mitjà han repetit algun curs de l’ensenyament obligatori. Pel que fa als alumnes que han abandonat els cicles formatius de grau mitjà, més del 39% han repetit curs durant l’etapa obligatòria.

La taxa de repetició de curs està per sobre de la mitjana entre els joves que han cursat cicles formatius de grau mitjà (55%) i els que abandonen el batxillerat o els cicles formatius de grau mitjà (34,2% i 33,6%, respectivament). Com s’apuntava anteriorment, gairebé un de cada dos joves que han seguit un itinerari de formació professional de grau mitjà ha repetit curs abans o s’ha incorporat amb retard al sistema educatiu. Una part d’aquests alumnes tornen a repetir curs mentre fan els estudis postobligatoris.

Un altre indicador que permet explicar les trajectòries dels alumnes en els estudis postobligatoris són les notes obtingudes a l’ESO. Es tracta d’un indicador del qual hi ha registre en el 85% dels centres públics, però no és el cas dels centres privats. Per aquest motiu, el gràfic 3 descriu la incidència de les notes en els itineraris de l’alumnat escolaritzat en centres públics a Catalunya.

Les persones que abandonen els estudis al final de l’ESO i que presenten retard educatiu en aquesta etapa obtenen unes puntuacions mitjanes inferiors a 5. Els alumnes que cursen batxillerat són els que han obtingut la puntuació mitjana més alta (7,4) a l’educació secundària. D’altra banda, els alumnes de cicles formatius de grau superior presenten una mitjana de 6,6, que s’explica, en part, pel pes que té en aquest itinerari la presència de joves que hi accedeixen des dels cicles formatius de grau mitjà.

No obstant això, no tot l’abandonament escolar prematur s’entén com una conseqüència dels baixos resultats acadèmics (gràfic 4). Al voltant de sis de cada deu joves que deixen els estudis tenen notes superiors a 5, la qual cosa indica que les notes no expliquen del tot l’abandonament educatiu prematur. 

Malauradament, l’infraregistre d’informacions sobre motius d’abandonament declarats no permet aprofundir en les raons de l’abandonament prematur.
 

Un dels elements centrals en l’anàlisi de les desigualtats educatives és l’efecte que tenen les desigualtats socials sobre les expectatives i les eleccions dels joves. A partir d’indicadors referents a l’alumnat amb reconeixement de necessitats educatives −derivades de situacions socioeconòmiques especialment desfavorides o de la seva incorporació tardana al sistema educatiu− s’analitzen les diferències en la continuïtat educativa i l’abandonament dels estudis. 

El gràfic 5 mostra com el percentatge de joves amb necessitats socioeconòmiques especials, sigui per raons socials o per incorporació tardana al sistema educatiu, duplica la taxa mitjana del conjunt de la població analitzada.

La nacionalitat dels alumnes influeix en les desiguals oportunitats a l’hora de seguir els estudis o en la decisió d’abandonar-los. Sobre el conjunt de la població analitzada, nascuda l’any 2001, els alumnes nascuts fora d’Espanya representen el 15,8%. En canvi, es troben sobrerepresentats en els itineraris d’abandonament i infrarepresentats en els de finalització d’estudis postobligatoris. Mentre que prop d’un 21% d’alumnes del total abandonen els estudis de manera prematura, aquest percentatge augmenta fins al 36,1% en el cas de l’alumnat nascut a l’estranger. D’altra banda, el 42,6% dels alumnes nascuts a Espanya finalitzen l’ensenyament secundari superior, enfront del 18,5% dels alumnes nascuts fora d’Espanya. 
 

Les condicions d’escolaritat tenen una forta incidència sobre els itineraris educatius dels joves. Estar escolaritzat en un centre de màxima complexitat duplica les probabilitats d’abandonar l’educació en la transició a l’ensenyament postobligatori: el 40% enfront del 20% d’abandonament en centres de mitjana i baixa complexitat. 

Els joves nascuts a Espanya tenen moltes menys probabilitats de deixar els estudis per comparació als joves nascuts fora d’Espanya, però aquestes diferències disminueixen quan els alumnes estan escolaritzats en centres de màxima complexitat. Com veiem al gràfic 7, les diferències segons orígens es minimitzen quan tots dos col·lectius estan escolaritzats en centres de màxima complexitat. Per a l’alumnat d’origen autòcton escolaritzat en centres d’alta complexitat, les probabilitats d’abandonar els estudis són del 37%, gairebé el mateix percentatge que s’observa entre l’alumnat nascut a l’estranger escolaritzat en altres tipus de centres.

L’estudi en què es basa aquest article permet disposar d’informació molt precisa sobre promoció i finalització d’estudis, així com sobre repetició, canvis d’estudis, interrupcions, reingrés i abandonament educatiu. Pot resultar, doncs, de gran utilitat per als administradors i els responsables polítics, per tal d’identificar els col·lectius, els moments i les condicions de més vulnerabilitat en l’àmbit educatiu.

Els resultats de l’estudi aporten reflexions rellevants al debat sobre les polítiques de reducció de l’abandonament educatiu prematur. La millora de l’èxit a l’ensenyament obligatori és una condició sine qua non per a la reducció de l’abandonament educatiu prematur, tot i que aquesta millora passa, al seu torn, per la reducció de les desigualtats socials. En aquest sentit, la lluita contra la segregació escolar esdevé un repte fonamental del nostre sistema educatiu. D’altra banda, la concentració d’alumnat vulnerable en centres de màxima complexitat augmenta les probabilitats d’abandonar els estudis prematurament. 

La repetició i els canvis d’estudi mostren la necessitat de repensar l’orientació i l’acompanyament educatius. És cabdal introduir estratègies d’orientació i acompanyament, amb els agents i recursos socioeducatius del territori, de l’alumnat socialment més vulnerable abans que aquests alumnes surtin del sistema educatiu.

L’escolarització en els cicles formatius de grau mitjà mereix una atenció especial, ja que hi conflueixen perfils socials i escolars diferenciats: l’abandonament del batxillerat, la repetició d’algun curs de l’ESO, els programes de formació professional bàsica, les proves i els cursos d’accés, etc. Aquesta heterogeneïtat d’itineraris mostra la diversitat de funcions socials de la formació professional i la situa en la cruïlla del sistema educatiu i en un dels seus reptes fonamentals.

L’estudi presenta quatre limitacions fonamentals. La primera, ja assenyalada, és l’infraregistre d’informacions sobre els motius d’abandonament.

La segona és l’omissió, en el registre, de la formació no formal, com ara la formació professional bàsica, la formació en escoles d’adults, escoles de segones oportunitats, etc.

Una tercera limitació és de caràcter sociològic, ja que no es disposa de dades sociodemogràfiques, com ara els nivells formatius familiars o les ocupacions dels progenitors, que ens permetin una anàlisi en clau de desigualtats segons l’origen familiar.

Finalment, hi ha també limitacions d’informació acadèmica en relació amb les notes, per centres privats i titulació màxima assolida.

Tanmateix, l’estudi mostra la rellevància de disposar d’un registre regular de les trajectòries educatives de l’alumnat per a la detecció i la intervenció socioeducativa precoç. 

Cal esmentar finalment, un apunt metodològic sobre la classificació dels centres segons la seva complexitat. La relació de centres públics de complexitat màxima és confeccionada pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya en funció dels indicadors de context següents: nivell baix d’instrucció dels pares o tutors; ocupació de llocs de treball de baixa qualificació professional per part dels progenitors o tutors; nombre significatiu de pares o tutors perceptors de la renda mínima d’inserció; percentatge elevat de pares o tutors en situació d’atur; percentatge alt d’alumnes amb necessitats educatives específiques i percentatge alt d’alumnes nouvinguts.

GARCÍA GRACIA, M. (2013): Absentismo y abandono escolar. La persistencia de una problemática escolar y social, Madrid: Síntesis.

GARCÍA GRACIA, M., A. SÁNCHEZ-GELABERT (2020): «La heterogeneidad del abandono educativo en las transiciones postobligatorias. Itinerarios y subjetividad de la experiencia escolar», Papers. Revista de Sociología, 105(2).

GARCÍA GRACIA, M., A. RAZETO PAVEZ (2019): «¿Por qué faltan los jóvenes a la escuela? Una exploración de la experiencia escolar del alumnado absentista en Cataluña», Perfiles Educativos, 41(165).

SÁNCHEZ-GELABERT, A., M. ELIAS (2017): «Los estudiantes universitarios no tradicionales y el abandono de los estudios», Estudios sobre Educación, 32.