La pandèmia de la covid-19 podria haver representat un retrocés en matèria d’igualtat de gènere. D’una banda, les dones estan sobrerepresentades als sectors amb més interacció social, que són els que han resultat més afectats pel confinament i les restriccions. Entre aquests sectors, convé destacar els de la restauració, el petit comerç no essencial i el turisme. D’altra banda, les mesures adoptades per evitar els contagis han fet que el nombre d’hores dedicades a les feines de casa i a tenir cura dels menors augmentés de manera considerable. Les famílies, per exemple, s’han vist obligades a assumir les feines de cura derivades del tancament de grups escolars o, fins i tot, de centres educatius. També han hagut de fer front a les restriccions que s’han mantingut durant i després del confinament amb relació a les activitats extraescolars. En aquest sentit, convé fer esment de la recomanació de no deixar menors a càrrec dels avis per qüestions de salut. Finalment, cal remarcar, entre altres aspectes, la impossibilitat d’externalitzar feines de casa durant l’estat d’alarma o les restriccions que hi ha hagut en el sector de la restauració i altres serveis, que també han afectat les famílies.

A fi d’estudiar els impactes en la igualtat de gènere a les famílies, en l’estudi dut a terme s’ha recollit informació per obtenir una mostra representativa d’homes i dones amb menors de 13 anys a càrrec en dos moments diferents: el període immediatament anterior a la declaració del primer estat d’alarma (que es va allargar des del 14 de març fins al 20 de juny del 2020) i el període posterior al confinament estricte i la primera onada de la pandèmia (novembre i desembre del 2020).

Abans de la declaració del primer estat d’alarma hi havia diferències considerables entre homes i dones amb relació al nombre d’hores setmanals dedicades a la feina remunerada i no remunerada. Els homes destinaven una mitjana de 37 hores setmanals a la feina remunerada, mentre que les dones hi dedicaven 24 hores setmanals. Quant a la feina no remunerada, els homes hi invertien 26 hores setmanals (8 hores destinades a les feines de casa i 18 a les tasques de cura dels menors) i les dones, 48 hores (12 hores dedicades a les feines de casa i 36 a la cura dels menors). D’aquesta manera, la jornada setmanal dels homes, tenint en compte tant la feina remunerada com la no remunerada, era de 63 hores, mentre que la de les dones era de 73 hores. La feina no remunerada representava el 41% de la jornada de treball dels homes i el 66% de la de les dones. Després de la primera onada de la pandèmia i el confinament, aquesta situació ha canviat, de manera que la bretxa entre totes dues poblacions s’ha accentuat.

Cal remarcar que, a l’estudi dut a terme, les hores setmanals dedicades a les feines domèstiques comprenen fer la neteja de casa, rentar la roba, anar a comprar al mercat o al supermercat, preparar els àpats, efectuar gestions i ocupar-se de les reparacions de la llar. Les hores dedicades a tenir cura dels menors comprenen les cures físiques, les cures emocionals (que inclouen la tasca d’ajudar a fer els deures) i el temps dedicat al lleure amb menors a càrrec. 

Després del primer estat d’alarma (novembre i desembre del 2020), el total d’hores de feina setmanals dels homes, tenint en compte tant la feina remunerada com la no remunerada, va disminuir 1 hora. No obstant això, la dedicació setmanal de les dones a la feina va augmentar 5 hores. D’aquesta manera, la bretxa de gènere pel que fa a la durada de la jornada de treball setmanal va passar de 10 a 16 hores. Això és degut al fet que, en comparació de la situació prèvia a la pandèmia, el temps dedicat per les dones a la feina remunerada va disminuir 1 hora per setmana, mentre que el dedicat a fer les feines de casa i tenir cura dels menors va augmentar 3 hores per setmana en tots dos casos. D’altra banda, els homes van reduir en 3 hores setmanals el temps que dedicaven a la feina remunerada, mentre que van incrementar en 1 hora setmanal el temps destinat a les feines de casa i en 1 hora més el temps destinat a tenir cura dels menors.

La pandèmia ha deixat jornades de treball més llargues en les dones. Durant els mesos de novembre i desembre del 2020, la dedicació dels homes i les dones a la feina remunerada va ser semblant a la d’abans de la pandèmia. Amb tot, després de la irrupció de la pandèmia, les dones dediquen més temps a la feina no remunerada (48 hores abans de l’estat d’alarma i durant el confinament, per comparació a les 54 hores que hi dediquen després). La pandèmia, en conseqüència, ha fet augmentar la desigualtat de gènere quant a la feina no remunerada i ha accentuat el fenomen d’allò que s’anomena doble jornada o doble torn, que implica que les dones, un cop acabada la jornada laboral remunerada, assumeixen la major part de les feines no remunerades de casa.

L’estudi en el qual es basa aquest article corrobora aquests resultats i confirma que l’augment de la bretxa de gènere pel que fa a la durada de la jornada de treball setmanal respon a l’increment de la dedicació de les dones a les feines no remunerades.

Abans de la pandèmia, el 56% dels homes i el 57% de les dones consideraven que l’horari laboral que tenien era flexible i facilitava la conciliació de la vida personal i laboral. Després del primer estat d’alarma i el confinament, aquest percentatge ha crescut molt més entre les dones que entre els homes (el 59% en els homes per contrast amb el 68% en les dones). A l’extrem oposat, abans de la pandèmia, el 23% dels homes i el 24% de les dones consideraven que tenien una feina que no era flexible. Aquest percentatge ha minvat de manera significativa entre les dones, fins al 16%, i, en canvi, ho ha fet menys entre els homes, fins al 21%.

D’altra banda, s’observen diferències importants pel que fa a l’horari laboral d’homes i dones amb menors a càrrec. Si abans de la pandèmia hi havia un 70% dels homes i un 61% de les dones que treballaven fins més tard de les cinc de la tarda, la qual cosa representa una diferència de 9 punts percentuals, aquesta diferència ha augmentat fins a 15 punts percentuals (61% en el cas dels homes per comparació al 46% en el cas de les dones). Des de l’inici de la pandèmia també ha minvat de manera significativa la presencialitat al lloc de treball. No obstant això, hi ha més dones que homes que han optat per teletreballar cada dia de la setmana (el 20% de les dones per comparació al 15% dels homes) i hi ha més homes que no pas dones que no treballen mai des de casa (el 69% dels homes i el 64% de les dones).

La flexibilitat laboral més gran de les dones, tant temporal com espacial, podria explicar que elles hagin contribuït més a fer les feines no remunerades durant la pandèmia. Diversos estudis han alertat que la participació desproporcionada de les dones en les feines no remunerades podria limitar-ne les oportunitats laborals. L’increment de la flexibilitat laboral de les dones i la seva major participació en la feina no remunerada durant la pandèmia, per consegüent, podria alentir els avanços cap a la igualtat de gènere. 

La pandèmia ha generat una responsabilitat familiar addicional: tenir cura dels menors quan no poden anar als centres educatius. Això pot ser degut al fet que hagin contret la covid-19, que mostrin símptomes compatibles amb la malaltia, que hagin de fer quarantena perquè han estat en contacte amb algú que hagi donat positiu, o bé perquè el centre educatiu ha tancat de manera parcial o total en haver-se detectat algun cas positiu entre el personal docent o l’alumnat. El 28% de les persones enquestades per a l’estudi que s’ha dut a terme van manifestar que els menors que tenien a càrrec havien fet alguna absència del centre educatiu des de l’inici del curs escolar, el setembre del 2020, per algun motiu relacionat amb el virus SARS-CoV-2. En el 49% d’aquests casos qui es va quedar a casa per tenir cura d’aquests menors van ser les mares. En la resta dels casos, aquesta tasca es va repartir entre els pares (27%) o els avis (13%), o bé es van buscar altres alternatives (11%). 

En general, els treballadors tenen dues opcions per afrontar aquesta nova responsabilitat familiar: flexibilitzar l’horari o el lloc físic de treball, o bé absentar-se temporalment del lloc de treball agafant-se dies de vacances o un permís no retribuït. Les dades recollides indiquen que la primera opció és més comuna entre les dones, i la segona, entre els homes.

Hi ha estudis recents que destaquen la importància dels models socials a l’hora de determinar la distribució de les feines no remunerades a la llar. A partir de les dades recollides per a l’estudi en el qual es basa aquest article, és possible analitzar l’efecte que té la pandèmia en les diferents bretxes de gènere entre dues menes de famílies diferents. En primer lloc, les anomenades famílies tradicionals, en què la tasca de tenir cura dels menors, abans de la pandèmia, requeia principalment sobre les dones. En segon lloc, les famílies que es poden anomenar no tradicionals, que repartien les tasques de cura dels menors de manera més igualitària. Aquesta divisió entre famílies s’ha dut a terme a partir de les respostes a la pregunta de l’enquesta: «Abans de la declaració de l’estat d’alarma, com es repartien les tasques de cura dels fills vostè i la seva parella o cònjuge?». Les opcions de resposta eren les següents: «Sempre me n’ocupo jo»; «Jo me n’ocupo molt més»; «Jo me n’ocupo una mica més»; «Ens n’ocupem a parts iguals»; «La meva parella se n’ocupa una mica més»; «La meva parella se n’ocupa molt més»; «Sempre se n’ocupa la meva parella». Les famílies tradicionals són aquelles famílies en què, quan la persona entrevistada era una dona, responia: «Sempre me n’ocupo jo», «Jo me n’ocupo molt més» o «Jo me n’ocupo una mica més»; si l’entrevistat era un home, en canvi, responia: «La meva parella se n’ocupa una mica més», «La meva parella se n’ocupa molt més» o «Sempre se n’ocupa la meva parella». 

A partir de les dades obtingudes es pot observar que, arran de la pandèmia, la bretxa de gènere pel que fa a la feina no remunerada ha augmentat més entre les parelles tradicionals que entre les no tradicionals (6 hores per contrast amb 3 hores, respectivament). A més, la bretxa de gènere en la feina remunerada també ha augmentat entre les famílies tradicionals (6 hores), mentre que ha minvat entre les famílies no tradicionals (1 hora). Aquest resultat suggereix que l’impacte negatiu de la pandèmia en les oportunitats laborals de les dones que assumeixen la majoria de tasques de la llar pot haver estat més elevat. 

Els resultats de l’estudi en el qual es basa aquest article suggereixen que la pandèmia ha accentuat el fenomen de la denominada doble jornada. Les mesures adoptades per contenir l’expansió del virus SARS-CoV-2 han suposat un augment sense precedents del temps dedicat a les tasques de casa i de cura dels menors. La flexibilitat laboral més gran que tenen les dones podria estar relacionada amb la seva major dedicació a aquesta mena de tasques.

En un context en què les normes socials continuen atribuint a les dones el paper de cuidadores principals de la llar, la flexibilitat laboral pot suposar una arma de doble tall per a la igualtat de gènere. D’una banda, les feines més flexibles poden promoure la participació de la dona en el mercat de treball, atès que faciliten la conciliació amb la vida familiar. D’altra banda, però, la flexibilitat laboral més elevada també s’associa a salaris més baixos i pot representar una limitació important per al desenvolupament professional de les dones.

Per fomentar una distribució més equitativa de la flexibilitat laboral i promoure la igualtat de gènere tant dins com fora de la llar, cal aplicar polítiques que facilitin la conciliació de la vida laboral, personal i familiar entre tots els treballadors. Aquestes polítiques s’haurien d’implementar a fi d’evitar que siguin sobretot les dones les que assumeixin el gruix de les responsabilitats familiars i vegin limitades les seves aspiracions i oportunitats laborals.

L’estudi en el qual es basa aquest article avalua l’impacte que ha tingut la pandèmia en la desigualtat de gènere pel que fa a la feina remunerada i no remunerada a Espanya. Amb aquest objectiu, s’ha recollit informació per obtenir una mostra representativa d’homes i dones amb menors de 13 anys a càrrec en dos moments diferents: el període immediatament anterior a la declaració del primer estat d’alarma (14 de març del 2020) i el període posterior al confinament estricte i la primera onada de la pandèmia (novembre i desembre del 2020). Aquest exercici és de caràcter descriptiu i pretén oferir una aproximació a la incidència de la pandèmia sobre la desigualtat de gènere. A aquest efecte, s’ha dut a terme una comparació de les variables d’interès per a homes i dones, abans i després de la declaració del primer estat d’alarma.

ALON, T., M. DOEPKE, J. OLMSTEAD-RUMSEY i M. TERTILT (2020): «This time it’s different: The role of women’s employment in a pandemic recession», National Bureau of Economic Research, 27660.

BERTRAND, M., E. KAMENICA i J. PAN (2015): «Gender identity and relative income within households», The Quarterly Journal of Economics, 130(2): 571-614.

FARRÉ, L., Y. FAWAZ, L. GONZÁLEZ i J. GRAVES (2020): «How the COVID-19 lockdown affected gender inequality in paid and unpaid work in Spain», IZA, 13434.

KLEVEN, H., C. LANDAIS i J. EGHOLT SØGAARD (2019): «Children and gender inequality: Evidence from Denmark», American Economic Journal: Applied Economics, 11(4): 181-209.

PETRONGOLO, B. i M. RONCHI (2020). «Gender gaps and the structure of local labor markets», Labour Economics, 64: 101819.