En les darreres dècades, les taxes de fecunditat a Europa han disminuït per sota del nivell que garanteix el relleu generacional (2,1 fills per dona). A la major part dels països europeus, la taxa de fecunditat actual se situa entre les xifres d’1,4 i 1,9 fills per dona. No obstant això, el nombre de fills que les dones afirmen que voldrien tenir es manté al voltant de dos a la majoria de països, i s’ha mantingut constant en el temps (Adserà, 2006; Beaujouan i Berghammer, 2019).

Les causes d’aquesta diferència entre la fecunditat desitjada i la fecunditat real són diverses, però entre els factors més importants que expliquen per què moltes dones decideixen retardar el moment de convertir-se en mares hi ha les polítiques insuficients de suport a la família, l’augment de la incertesa al mercat laboral i l’increment de la inestabilitat a les parelles. En el cas d’Espanya, en concret, el panorama econòmic i institucional afavoreix que aquesta decisió es posposi encara més, fins més enllà dels 30 anys. Espanya, juntament amb Itàlia, registra la taxa de fecunditat més baixa d’Europa i l’edat mitjana més alta entre les dones al naixement del primer fill. La baixa taxa de natalitat a Espanya és un problema estructural. Avui, l’Enquesta de fecunditat a Espanya elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) el 2018, vint anys després que es publiqués l’anterior enquesta de fecunditat, permet entendre millor aquestes tendències.

Les baixes taxes de fecunditat a Espanya tenen conseqüències tant a escala individual com social. D’una banda, segons les estimacions de les Nacions Unides, l’any 2050 Espanya serà un dels països més vells del món. Es preveu que, aquell any, el 36,8% de les persones tindrà 65 anys o més, un percentatge que només supera el Japó (37,7%) i Corea del Sud (38,1%). D’altra banda, la bretxa entre la fecunditat desitjada i la fecunditat real mostra que les dones no tenen el nombre de fills que voldrien tenir, cosa que suggereix que això pot generar frustració personal i expectatives no satisfetes.

La majoria de les espanyoles manifesten a qualsevol edat que desitjarien tenir uns dos fills, i aquesta xifra no varia segons el nivell de formació (gràfic 3). Prop del 35% de les dones que ja han superat l’edat reproductiva òptima, amb independència de si tenen o no formació universitària, voldrien haver tingut més fills dels que tenen. Durant les darreres dècades, la bretxa entre la fecunditat desitjada i la fecunditat real ha anat augmentant tant a Europa com als Estats Units, però al sud d’Europa és on s’ha fet més gran (Beaujouan i Berghammer, 2019). Les parelles troben entrebancs per tenir-ho tot encarrilat abans de tenir descendència.

L’elevat percentatge de dones sense fills és una circumstància que determina directament la baixa fecunditat que hi ha. A Espanya, prop del 19% de les dones de 45 anys o més no tenen fills. Aquest percentatge supera la mitjana europea, però està per sota del de països com Itàlia, el Regne Unit i els Països Baixos, que s’acosten més al 20%. La resta de factors que influeixen en la bretxa apunten directament al període de temps que triguen les dones a aconseguir l’estabilitat en diferents àmbits de la vida: marxar de casa els pares, trobar una feina estable i formar una parella estable. Aquests entrebancs que han de superar les dones provoquen finalment que hi hagi una davallada de la fecunditat, en part pel fet que, amb el retard de la maternitat, no només disminueix la fecunditat, sinó que també minva el temps que els queda per poder concebre un fill.

El primer escull contra el qual topen les parelles joves és aconseguir la independència econòmica, un requisit previ, en la majoria dels casos, per poder formar una parella estable i tenir fills. Els percentatges d’atur juvenil i d’ocupació temporal a Espanya són alguns dels més alts d’Europa. Aquesta inestabilitat no afecta únicament els adults que tenen menys formació, sinó també les persones amb estudis universitaris, que triguen a trobar una feina que estigui a l’altura de les seves aspiracions. Aquest factor ha determinat de manera important la baixa fecunditat registrada a Espanya ja a les darreres dècades (Adserà, 2011).

D’altra banda, estudis anteriors han mostrat que, si bé l’atur a Espanya ha fluctuat en funció de determinades circumstàncies concretes, la precarietat de les condicions laborals sembla que té un caràcter més estructural i la seva prevalença ha augmentat de generació en generació de manera ininterrompuda, amb independència del context econòmic (Lozano i Rentería, 2019). El retard a l’hora de formar una família, per tant, també reflecteix l’increment de la precarietat que pateixen les generacions més joves.

Quan es pregunta a les dones quina és la raó principal per la qual no han dut a terme els plans de fecunditat que tenien, responen que ha estat, sobretot, a causa de les condicions econòmiques; i això ha estat així durant les dues últimes dècades a Espanya (Adserà, 2006).

A la majoria de països europeus, els processos de formació de parella estable han sofert transformacions importants en els darrers anys. Les raons que han provocat aquests canvis són l’accés massiu de la dona a la formació universitària, l’acceptació de la convivència en parella sense casar-se o de la convivència de llarga durada en parella com a substitut del matrimoni, així com les noves oportunitats de trobar parella en contextos educatius o laborals. Coincidint amb això, l’augment de la incertesa econòmica també ha dificultat la marxa de casa els pares i ha accentuat el retard a l’hora d’establir relacions de llarga durada. Un altre factor que hi ha contribuït ha estat l’augment del cost de l’habitatge (Módenes, 2019).

A Espanya, l’edat a la qual els fills marxen de casa els pares és una de les més altes de tot Europa (29 anys) i hi ha un percentatge elevat d’adults joves que continuen vivint amb els pares. A la UE-28, l’edat mitjana en què se’n van de casa els pares està per sota dels 25 anys a França i Alemanya, i per sota dels 20 a Suècia i Finlàndia (Eurostat, 2019).

Tal com mostra el gràfic 5, el retard a l’hora de trobar una parella estable o bé una parella que considerin adequada per tenir fills és un dels motius que les dones al·leguen més a l’hora de justificar la bretxa entre la fecunditat desitjada i la fecunditat real. La literatura sobre la transició a la vida adulta ha documentat a bastament la importància que tenen per a la fecunditat la marxa de casa els pares i la formació de parella estable (Baizán et al., 2003). D’altra banda, el canvi en les expectatives sobre el significat de les relacions també endarrereix la formació de parelles estables. El ventall de relacions s’ha ampliat a causa de l’increment del nivell de formació, l’augment de l’acceptació social de les unions civils sense mediació de cap contracte matrimonial i en les quals l’establiment de la pare- lla s’entén com un període de prova abans d’adoptar un compromís seriós, el nombre més elevat de divorcis i de segons matrimonis, i l’acceptació social més àmplia que tenen les unions homosexuals.

A Espanya, per comparació a altres països d’Europa, el suport als adults joves amb fills és limitat. L’any 2015, per exemple, tant els països nòrdics com França van gastar el doble que Espanya en prestacions familiars (en percentatge del PIB) a través del sector públic. A més, a Espanya els horaris laborals acostumen a obligar els treballadors a passar moltes hores al lloc de treball quan els infants són a casa.

La proporció d’empreses espanyoles que ofereixen polítiques de conciliació familiar, és a dir, la possibilitat d’acumular hores per tal d’obtenir dies lliures (jornades completes o mitges jornades) i modificar l’inici i el final de la jornada laboral, és de les més baixes de la Unió Europea i està molt per sota de la mitjana del 50%. Mentre que, en països com Dinamarca, Àustria i Suècia, més del 75% de les empreses privades ofereixen conciliació, a Espanya només ho fan prop del 35%. És possible que aquesta circumstància estigui relacionada amb l’estructura de l’economia espanyola, que compta amb una gran quantitat de petites empreses que no tenen prou capacitat econòmica per oferir aquesta mena d’ajuts.

Per acabar, les dones espanyoles continuen assumint el gruix de les feines de casa i la igualtat de gènere a les llars encara és incompleta.

A Espanya, el retard en determinades transicions vitals decisives com ara el fet de marxar de casa els pares, la formació de parella estable o la conquesta de l’estabilitat laboral té com a conseqüència un endarreriment de la fecunditat, que, al seu torn, implica una disminució del nombre de fills que acaben tenint les dones.

La baixa fecunditat té implicacions polítiques importants i afecta la sostenibilitat de l’estat del benestar. Les parelles troben entrebancs per tenir-ho tot encarrilat abans de tenir descendència. Amb tot, les polítiques que han intentat fer créixer la fecunditat a partir de transferències d’efectiu a curt termini no han tingut èxit i només han tingut incidència de manera temporal en el moment del naixement dels infants. Tot indica que els ingredients bàsics que afavoreixen la fecunditat són els canvis en la conciliació de la vida laboral i familiar, l’augment de la dedicació dels homes a les feines de casa per reduir la «segona jornada laboral» que han de fer moltes dones en arribar a casa després de la feina i les millores en el mercat laboral.

ADSERÀ, A. (2006): «An Economic Analysis of the Gap between Desired and Actual Fertility: The Case of Spain», Review of Economics of the Household, 4:1, 75-95.

ADSERÀ, A. (2011): «The interplay of employment uncertainty and education in explaining second births in Europe», Demographic Research, 25(16), 513-544.

ADSERÀ, A. (2017): «Education and Fertility in the Context of Rising Inequality», Vienna Yearbook of Population Research, 15, 63-92.

BAIZÁN, P., A. AASSVE i F. C. BILLARI (2003):
«Cohabitation, Marriage, and First Birth: The Interrelationship of Family Formation Events in Spain», European Journal of Population / Revue européenne de démographie, 19(2), 147-169.

BEAUJOUAN, E. i C. BERGHAMMER, (2019):
«The Gap Between Lifetime Fertility Intentions and Completed Fertility in Europe and the United States: A Cohort Approach», Population Research and Policy Review, 38, 507-535.

EUROSTAT (2019): Eurostat regional yearbook 2019 [en línea].

LOZANO, M. i E. RENTERÍA (2019): «Work in Transition: Labour Market Life Expectancy and Years Spent in Precarious Employment in Spain 1986-2016», Social Indicators Research, 145(1), 185-200.

MÓDENES, J. A. (2019): «El insostenible aumento de la inseguridad residencial en España», Perspectives Demogràfiques, 13, 1-4.

SOBOTKA, T. i É. BEAUJOUAN (2014): «Two Is Best? The Persistence of a Two-Child Family Ideal in Europe», Population and Development Review, 40(3), 391-419.