Cada vegada hi ha més dones que tenen més de 65 anys i viuen soles. L’any 1981 amb prou feines el 19% de les dones grans vivien en llars unipersonals, mentre que avui aquesta xifra voreja el 30%. En aquests canvis, les pautes de fecunditat hi han tingut un paper cabdal. Independentment de l’estat civil, les dones sense fills tenen més probabilitats de viure soles a edats avançades que no pas les que sí que en tenen. Per això mateix, com que vivim cada cop més anys i tenim menys fills, en els pròxims anys la xifra de dones grans que viuran soles augmentarà.

L’any 2011 a Espanya hi havia més d’1,2 milions de dones grans que vivien soles. És a dir, tres de cada deu dones espanyoles més grans de 65 anys no tenen companyia a casa seva. I, de la mateixa manera que en altres països de l’entorn, aquesta xifra no ha deixat d’augmentar en les últimes dècades. Si el 1981 amb prou feines el 19% de les dones grans vivien en llars unipersonals, el 2011 ja representaven el 27,1%. Les dades més recents confirmen aquesta tendència, ja que el 2016 les dones més grans de 65 anys que vivien soles eren el 28,8%, segons l’Enquesta contínua de llars elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística.

Amb aquestes xifres es trasllueixen les transformacions socials i els canvis en els patrons familiars que s’estan esdevenint en totes les societats europees. En aquest sentit, gairebé el 56% dels espanyols consideren que avui els pares grans són més mal atesos que en el passat (estudi 3.109 del CIS, de setembre del 2015). D’altra banda, el mateix estudi recull que molts dels enquestats reconeixen que no tenen gaire contacte amb els familiars de més de 65 anys amb els quals no conviuen: un terç diu que no hi parla mai, o només ocasionalment (el 33% per telèfon i el 30,3% en persona; s’agrupen les respostes dels que diuen «mai», «només els caps de setmana i/o festius» i «ocasionalment»). I són molts més els que tenen poca relació amb els familiars grans en altres activitats, com ara passejar (el 68,6% no ho fa mai, o només ocasionalment), anar al cinema o activitats de lleure (85,5%), ajudar-los en la cura personal (82,6%) o compartir tasques domèstiques i d’atenció a altres persones (87,2%).

A banda del canvi cultural i familiar, aquests percentatges reflecteixen transformacions demogràfiques i econòmiques. Les millores en la salut i els augments en l’esperança de vida i en el benestar material fan que la gent gran opti cada vegada més per l’autonomia personal. Tot i que viure sense companyia a edats avançades no és sempre una elecció. Al darrere d’aquesta tendència també hi ha els canvis en l’estructura familiar i el fet que ara les famílies siguin més petites. Justament la grandària decreixent de la família és crucial per comprendre per què ara moltes més dones grans viuen soles per comparació a només unes dècades enrere, fins i tot en societats com l’espanyola, on la família ha tingut tradicionalment un paper central.

No hi ha dubte que aquesta qüestió té una gran rellevància social. Les dones grans que viuen soles són un col·lectiu social vulnerable: aquesta situació s’associa a més aïllament social i més risc de malalties, però també a nivells més baixos de benestar psicològic, satisfacció personal i qualitat de vida percebuda (Golden et al., 2009; Yeh i Lo, 2004).

És cert que ara també hi ha més homes grans que viuen sols que no pas en el passat, però l’estudi se centra en les dones si més no per dos motius. Un és estrictament numèric: en aquest grup d’edat hi ha més dones que homes perquè elles tenen una longevitat més gran, és a dir, viuen més anys. A més a més, i a diferència del que passa en altres països, a partir dels 65 anys les dones viuen soles en una proporció més alta (27,1%) que no els homes (12,6%). Però hi ha també un segon motiu més aviat pràctic que fa que ens centrem en les dones. Els censos de població en què es basa l’estudi recullen informació sobre el nombre de fills que han tingut les dones. Això ens permet, doncs, estudiar d’una manera més precisa l’impacte de la grandària de la família en la probabilitat de viure sense companyia a edats avançades, i fa possible predir també la magnitud del fenomen en el futur.

Els factors que expliquen que una dona visqui sola a edats avançades són diversos: la situació econòmica, l’estat de salut, el lloc on viu, el nivell educatiu, si és estrangera o no, si té parella, si té fills... Encara que tots poden influir en una certa mesura en la probabilitat de viure soles a edats avançades, el factor més rellevant és si ha tingut fills o no. Concretament, entre les dones grans que no han tingut fills, el 2011 el 38,3% vivien soles, mentre que entre les que sí que havien tingut fills la xifra era prou més baixa, del 26,4%. Aquesta diferència entre les que han tingut fills i les que no n’han tingut és considerable. Però no tan sols importa el fet d’haver-ne tingut o no, sinó quants n’han tingut. Com podíem esperar, la probabilitat de viure sola a edats avançades és més baixa com més alt és el nombre de fills.

La clara relació que observem entre el fet de viure soles a edats avançades i l’historial de fecunditat és una associació forta i significativa en termes estadístics. És a dir, és una relació que es manté fins i tot quan, en anàlisis més sofisticades, s’hi incorpora el possible efecte que puguin tenir altres característiques demogràfiques i socials que també hi influeixen, com ara l’edat (no és pas el mateix tenir 65 anys que 100), el nivell educatiu, el lloc de residència, l’estatus migratori, el règim de propietat de l’habitatge o l’estat civil actual.

Podríem pensar que, a més a més del nombre de fills, l’estat civil de les dones grans és un factor molt rellevant per comprendre aquest fenomen. De fet, com és fàcil d’imaginar, són ben poques les dones grans que estan actualment casades i que viuen soles (no arriben al 2%), mentre que entre les vídues la xifra ultrapassa el 50%. Altrament dit, és molt més probable que una dona gran visqui sola si és soltera o vídua que no pas si és casada i la parella encara viu, perquè en aquest darrer cas la immensa majoria viuen amb el marit i/o amb altres familiars.

Tot i que l’estat civil és determinant, el nombre de fills continua sent un factor rellevant per explicar la probabilitat de viure soles a edats avançades. I és que, independentment de l’estat civil, les dones amb fills tenen una probabilitat més baixa de viure soles a edats avançades per comparació a les que no han tingut fills. Per exemple, sabem que en termes generals el 53% de les dones grans vídues viuen soles, però dins aquest grup són moltes més les que viuen soles si no han tingut fills (el 66% de les vídues) per comparació amb les que sí que n’han tingut (el 52%). I passa el mateix amb els altres estats civils. És a dir, tant entre les solteres com entre les casades, les separades, les divorciades o les vídues, és més probable que visquin soles a edats avançades si no han tingut fills.

Aquesta regularitat que trobem entre el nombre de fills i la forma de convivència a edats avançades és força intuïtiva i fàcil d’entendre. Com més fills s’han tingut, més probable és viure acompanyada en la vellesa perquè en termes generals a les famílies grans s’estableixen més vincles familiars que a les petites. Cal tenir en compte, però, que si bé el nombre de fills és un factor molt important que fa minvar la probabilitat de viure sola, no és del tot determinant perquè sigui així. De fet, les dades també permeten una lectura alternativa: els fills tendeixen a esmorteir la probabilitat de viure sola, però hi ha força dones grans que, tot i haver tingut fills, viuen soles (26,4%), i, a la inversa, n’hi ha moltes més que no han tingut fills i que viuen acompanyades (61,7%).

Ens podem plantejar, doncs, que en el fenomen de viure sense companyia a edats avançades es combinen elements que tenen a veure amb decisions individuals, però també amb impediments o restriccions més estructurals. Amb les dades del cens és impossible distingir si un comportament (en aquest cas, viure sola) és voluntari o involuntari. Tanmateix, tot apunta a una certa simultaneïtat dels factors: d’una banda, l’autonomia personal és cada vegada més un valor a l’alça, també per a les persones grans; de l’altra, es donen les condicions objectives per a fer-ho, perquè ara la gent gran té més recursos socials i econòmics per viure sola que en el passat.

La constatació que hi ha una associació clara entre el nombre de fills i la probabilitat de viure sense companyia a edats avançades és, per ella mateixa, un resultat rellevant ara per ara. Informa la societat i els responsables de la formulació de polítiques perquè actuïn per resoldre les necessitats específiques d’aquest col·lectiu, com ara el risc d’aïllament social i la pèrdua de qualitat de vida. Però no tan sols és rellevant per entendre el present. Identificar aquesta relació és crucial també perquè ens ajuda a predir l’evolució del fenomen en el futur i a anticipar-nos, per tant, a les necessitats que han d’arribar.

Les dones grans que viuen soles són ara un grup vulnerable i nombrós, i en el futur encara ho serà més. Hi ha dos fenòmens demogràfics que apunten en aquesta direcció. El primer és l’augment de la longevitat i, amb ella, de l’esperança de vida. El segon és la caiguda de la fecunditat. Cada vegada es tenen menys fills i, per tant, les famílies són més petites. Si les dones han de viure més anys –molts dels quals amb bona salut– i, com hem mostrat més amunt, un nombre més baix de fills augmenta la probabilitat de viure sola, tot indica que en els pròxims anys la magnitud del fenomen de les dones grans que viuen soles serà encara més gran.

Durant les últimes dècades la xifra de dones més grans de 65 anys no ha deixat d’augmentar i pràcticament s’ha multiplicat per dos. Però l’augment de dones grans que viuen soles ha estat fins i tot més acusat: el 2011 la població de dones grans era 1,88 vegades més alta que el 1981, mentre que la de dones grans que vivien soles s’havia multiplicat per 2,68 en el mateix període. Si els anys vuitanta el nombre de dones grans que vivien soles amb prou feines arribava al mig milió, el 2011 ja eren quasi 1,3 milions, i d’aquí a 15 anys podrien rondar els dos milions. L’estimació per al 2031, concretament, és d’1,87 milions de dones grans que viuran soles. Aquesta projecció s’ha fet a partir de la informació disponible en els censos de població sobre dones de més de 45 anys que ja han completat el cicle reproductiu. A aquesta edat la majoria ja no tindran fills i, per tant, si fem una projecció de les tendències actuals i l’efecte del nombre de fills sobre la probabilitat de viure soles a edats avançades (segons el que hem descrit en la secció anterior), és possible estimar quantes viuran soles en el futur. 

Tot això té importants implicacions per al disseny de polítiques socials i per a l’organització dels serveis de benestar. Les persones grans que viuen soles presenten un risc més alt d’exclusió i aïllament social, i requereixen més atenció, cura i seguiment. Per això és important conèixer i anticipar els canvis socials i demogràfics a les respostes socials i polítiques. Només així serà possible que els serveis de benestar i la societat es puguin adaptar i ser capaços de respondre a unes necessitats que ja són una realitat i que encara ho seran més en les pròximes dècades. 

Golden, J., R. M. Conroy, I. Bruce, A. Denihan, E. Greene, M. Kirby i B. A. Lawlor (2009): «Loneliness, social support networks, mood and wellbeing in community dwelling elderly», International Journal of Geriatric Psychiatry, 24(7).

Reher, D. i M. Requena (2017): «Elderly women living alone in Spain: the importance of having children», European Journal of Ageing, 14(3)

Yeh, S. C. J., i S. K. Lo (2004): «Living alone, social support, and feeling lonely among the elderly», Social Behavior and Personality, 32(2).