La població nascuda fora d’Espanya ha augmentat des del 3% del total al final dels anys noranta fins al 14% el 2018. El 2015, el col·lectiu amb més pes era el marroquí (13% del total d’immigrants), seguit dels col·lectius romanès (11%), equatorià (7%), colombià (6%), britànic (5%), argentí (4%), francès (3%) i peruà (3%). El gràfic 1 mostra, amb dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el pes dels quatre col·lectius d’origen immigrant en què se centra aquest estudi en el conjunt de la població d’origen immigrant a Espanya.

Aquests grups varien tant per les seves trajectòries (una immigració residencial per a molts dels ciutadans d’Europa occidental, davant del caràcter laboral de la resta) com per la seva desigualtat en l’accés a drets polítics a escala local. La població immigrant procedent de la UE i algunes nacionalitats extracomunitàries (la majoria, llatinoamericanes) gaudeixen del dret de vot a les eleccions municipals a Espanya, encara que molt pocs exerceixen aquest dret. A les eleccions del 2011, 479.816 estrangers es van registrar al cens electoral per poder votar: 289.629 immigrants eren de la UE-14 (principalment, britànics, italians i francesos), 105.825, romanesos, i 51.133, llatinoamericans (entre els quals 25.668 equatorians i 12.632 colombians). L’any 2015 aquesta xifra va baixar: els estrangers registrats al cens electoral van ser 464.074, amb una davallada considerable del nombre de llatinoamericans registrats (21.609). D’altra banda, només els estrangers procedents de la UE tenen el dret de presentar-se com a candidats a les eleccions municipals.

Tots els altres col·lectius han d’obtenir, necessàriament, la ciutadania espanyola per poder presentar la seva candidatura. Les nacionalitats que van tenir un vincle colonial amb Espanya gaudeixen d’una via privilegiada a la nacionalitat espanyola (després de dos anys de residència), a diferència dels altres grups (deu anys de residència). De fet, el 87% de les adquisicions de nacionalitat espanyola durant el període 2003-2015 ha estat de població immigrant llatinoamericana i l’11,5%, d’origen marroquí (Pérez-Nievas et al., 2014).

Les dades de representació política que mostra aquest article provenen d’un qüestionari que es va distribuir a les organitzacions locals de partits, que es preguntava per l’origen dels candidats que es van presentar a les eleccions dels anys 2011 i 2015. Al qüestionari es definien dues categories per als candidats d’origen immigrant: a) els nascuts a l’estranger de pares no espanyols (immigrants de primera generació) i b) els nascuts a Espanya amb almenys un progenitor no espanyol (fills d’immigrants). El qüestionari es va enviar a tots els partits amb representació a escala estatal o autonòmica en municipis de més de mil habitants, en els quals els col·lectius marroquí, romanès, llatinoamericà o els comunitaris de la UE-14 constituïen més del 10% de la població. La taxa de resposta va ser del 28%.

Els resultats d’aquesta enquesta confirmen les grans fractures d’infrarepresentació de la població d’origen immigrant ja identificades en treballs previs (Pérez-Nievas et al., 2014; Vintila i Morales, 2018). En la immensa majoria dels municipis analitzats (el 98%), el percentatge de candidats i regidors d’origen immigrant queda molt per sota del seu pes demogràfic. En el 40% dels municipis, les llistes electorals només inclouen candidats espanyols. El percentatge de candidats i regidors d’origen immigrant es troba molt per sota del pes demogràfic de la població d’origen immigrant als municipis analitzats.

Per col·lectius, mentre que els ciutadans de la UE-14 representaven el 2,9% de totes les candidatures analitzades l’any 2015, els llatinoamericans eren el 2%, per damunt dels romanesos i els marroquins. Encara que el percentatge de candidats romanesos es va reduir del 2011 al 2015, aquest grup, juntament amb el col·lectiu marroquí, només va assolir llocs de representació a les eleccions del 2015. En aquest any els candidats immigrants procedien sobretot del Regne Unit, Argentina, França, Romania, Alemanya i Colòmbia (per aquest ordre).

La distribució dels candidats i regidors per gènere resulta especialment interessant, com reflecteix el gràfic 3: les dones representen més de la meitat de la població nascuda a Espanya, com també més de la meitat del col·lectiu llatinoamericà (el 56% són dones), mentre que se situa per sota del 50% en els altres tres grups, sobretot en el marroquí (el 59% són homes).

En relació amb el gènere, podríem esperar que les bretxes d’infrarepresentació siguin encara més grans en les dones d’origen immigrant per la «doble barrera» que han d’afrontar (el gènere i l’origen immigrant). Això no obstant, també és possible que les dones d’origen immigrant tinguin més facilitat per ser nomenades candidates que no pas els homes, si els partits les trien estratègicament per cobrir dos subgrups amb un únic lloc a la llista (Mügge, 2016).

Les dades assenyalen que, efectivament, les candidates de la UE-14 i, a més distància, les romaneses i les llatinoamericanes, estan sobrerepresentades a les llistes respecte al pes del seu col·lectiu (cosa que no passa amb les candidates d’origen espanyol o marroquí). Aquesta selecció estratègica, però, pot implicar llocs «poc segurs», ja que, pel que fa als regidors elegits, només les llatinoamericanes mantenen una lleu sobrerepresentació respecte al seu pes poblacional.
 

Algunes recerques prèvies (Fieldhouse i Cutts, 2008) assenyalen que una elevada concentració demogràfica de minories d’origen immigrant en certes circumscripcions electorals n’afavoreix la visibilitat i incentiva els partits a incloure candidats d’origen immigrant com a reclam electoral.

Les dades del gràfic 4 semblen confirmar aquesta expectativa: als municipis en què la població d’origen immigrant se situa per sota del 20%, el percentatge de candidats d’origen immigrant és, de mitjana, tan sols del 2,1%. Aquesta xifra augmenta fins al 3,9% als municipis en què les persones d’origen immigrant representen entre el 20% i el 30% de la població, i arriba al 7,3% als municipis amb més del 30% de la població d’origen immigrant. Aquest efecte, però, pot ser degut, fonamentalment, a la concentració de persones d’origen immigrant procedents de la UE-14, ja que l’efecte no es manté en els altres col·lectius quan s’examinen per separat.

La distribució de candidats i regidors d’origen immigrant per partits també ofereix resultats interessants. A molts països europeus els partits d’esquerra solen ser més inclusius que els de la dreta. Els resultats que ofereix aquest article confirmen aquesta pauta, encara que aquest efecte sembla atribuïble a les candidatures d’Unitat Popular que es van formar específicament per a les eleccions municipals del 2015 (sovint amb la participació de Podem, Equo i Esquerra Unida). L’11% dels candidats d’aquestes coalicions i el 15% dels regidors electes de les seves llistes eren d’origen immigrant, la qual cosa indica que les persones d’origen immigrant incloses en aquestes candidatures anaven en posicions relativament més segures, amb més probabilitat de sortir escollides que no pas en altres partits.

Deixant aquest cas al marge, hi ha poques diferències per ideologia de partit. El PSOE sembla una mica més inclusiu que el PP, sobretot pel que fa als regidors elegits. Entre els partits nacionalistes destaca Coalició Canària amb un 6,6% i un 4,2%, respectivament, de candidats i regidors d’origen immigrant (en particular, llatinoamericans i marroquins, possiblement un reflex de les connexions geogràfiques i històriques de les Canàries amb aquestes regions).

Per col·lectius específics, el 59% dels candidats d’origen immigrant del PP i el 53% dels del PSOE procedeixen de la UE-14. El PP destaca, a més a més, per una inclusió més gran de romanesos (el 15% dels seus candidats d’origen immigrant), mentre que els llatinoamericans entren més sovint a les llistes d’esquerra (el 50% a les confluències d’Unitat Popular i el 28% al PSOE) i a les de Cs (el 50%). Esquerra Republicana de Catalunya i Coalició Canària presenten els percentatges més elevats de candidats d’origen marroquí, seguits dels partits d’esquerra d’àmbit estatal; en canvi, les candidatures de marroquins a les llistes del PP i de Cs són residuals o inexistents.
 

Els resultats que ofereix aquest article confirmen que els ajuntaments espanyols rarament reflecteixen la diversitat d’origen de la població dels seus municipis, si bé alguns col·lectius d’immigrants tenen més potencial electoral i més fàcil accés a càrrecs representatius que no pas d’altres.

FIELDHOUSE, E., i D. CUTTS (2008): «Mobilisation or marginalisation? Neighbourhood effects on Muslim electoral registration in Britain in 2001», Political Studies, 56 (2).

MÜGGE, L. (2016): «Intersectionality, recruitment and selection: ethnic minority candidates in Dutch parties», Parliamentary Affairs, 69(3). 

PÉREZ-NIEVAS, S., D. VINTILA, L. MORALES i M. PARADÉS (2014): La representación política de los inmigrantes en España: un análisis empírico, Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas.

VINTILA, D., i L. MORALES (2018): «La representación política de las personas de origen inmigrante en España e Italia», Papers. Revista de Sociologia, 103(4).