Ressenya
L’Estat i les iniciatives innovadores:
¿quin paper hi ha de tenir el sector públic?
Edmund PHELPS. Una prosperidad inaudita. Barcelona: RBA Libros, 2017
Mariana MAZZUCATO. El Estado emprendedor: mitos del sector público frente al privado. Barcelona: RBA Libros, 2014
Ja fa dècades que la innovació té fascinats els economistes. Considerada el motor del creixement econòmic des dels treballs de Schumpeter a mitjan segle XX, la contracció econòmica posterior a la crisi financera del 2008 ha centrat encara més l’atenció en les possibilitats que té la innovació d'impulsar el creixement i generar ocupació. Dos llibres, Mass flourishing (traduït al castellà amb el títol Una prosperidad inaudita), d’Edmund Phelps, i The entrepreneurial state (El Estado emprendedor: mitos del sector público frente al privado), de Mariana Mazzucato, són dos bons exemples d’aquest interès en la innovació després de la crisi i han suscitat força atenció. Tots dos es van publicar el 2013 i pretenien dilucidar què es pot fer per estimular la innovació. Curiosament, però, els autors respectius proposen anàlisis i solucions ben diferents per afrontar la qüestió.
A partir de Schumpeter, entre els economistes i els experts en innovació s’ha imposat la teoria que el paper més important que pot tenir l’Estat a aquest respecte és la injecció de diners en la fase arriscada de recerca, i que després ha de desaparèixer per tal que el sector privat hi apliqui la seva vareta màgica. Per tant, i d’acord amb aquesta teoria, bona part dels estudis sobre innovació han mirat de descriure com es generen les idees, com es passa de la fase de recerca a la d’innovació, i quins factors imperen en la pervivència i el desenvolupament de les empreses emergents.
A Mass flourishing, Phelps s’ajusta en gran manera a aquests pressupòsits, encara que pretén trobar resposta a una pregunta molt més àmplia, relativa a la innovació dins la nostra economia: ¿per què alguns països i períodes són bons per a la creació d’innovació i de riquesa i d’altres no ho són? Es demana, concretament, què se n’ha fet, dels grans períodes de «prosperitat massiva» viscuts a Europa i els Estats Units, quan la gent generava idees, riquesa i productes nous, però sense que la seva feina i la seva vida perdessin sentit. I aquí hi ha l’essencial: per a Phelps, l’economia que genera innovació i riquesa també proporciona vides més satisfactòries. A parer seu, el que els manca a les economies contemporànies –a causa de diversos fenòmens institucionals, polítics i socials– és dinamisme, és a dir, la voluntat i la capacitat necessàries per a innovar.
Aquest llibre, ric en dades econòmiques i gràfics, es divideix en tres parts. La primera adopta una perspectiva històrica per descriure el que l’autor entén per economies modernes i com van assolir el dinamisme que les va dur a la prosperitat massiva. Phelps descriu el naixement del capitalisme als Estats Units i Europa al començament del segle XIX i postula que valors moderns com ara pensar i treballar per a un mateix, l’expressió personal, el desig de col·laborar amb els altres, de prendre la iniciativa i d’afrontar reptes i compromisos intel·lectuals, com també la disposició a acceptar el canvi ocasionat o desitjat per tercers, van ser tan importants com disposar de nou coneixement científic o les estructures institucionals que van permetre la creació, el funcionament i la rendibilitat de les empreses.
La segona part del llibre s’ocupa dels factors que, a parer seu, han destruït aquest dinamisme. Apunta en particular a l’intent d’apropiació dels mercats per part del socialisme, d’una banda, i al «corporativisme» (el terme que fa servir per descriure la socialdemocràcia europea del segle XX), de l’altra, que intervé en el mercat per protegir els ciutadans del neguit que els suscita el canvi econòmic. Segons Phelps, els èxits econòmics registrats a l’Europa de la postguerra no van ser deguts a innovacions autòctones o a un dinamisme propi, sinó que en gran manera s’han d’atribuir al dinamisme dels Estats Units, del qual Europa es va «aprofitar».
Finalment, a la tercera part, Phelps torna a centrar-se en els Estats Units per demanar-se quin ha estat el motiu del declivi econòmic posterior a la dècada dels anys seixanta. Creu que el dinamisme ha minvat per tres motius: un Estat sobredimensionat, canvis institucionals que fomenten les inversions a curt termini i un ascens dels valors tradicionals, no moderns. La solució que proposa és una Administració més reduïda, la reforma d’institucions com ara els sindicats, però també de les estructures empresarials, per fomentar l’aparició d’executius «més interessats a construir empreses que no pas a fer-se la casa dels seus somnis», i canvis culturals perquè els joves desitgin obtenir aventura, repte i passió de la seva feina, més que no pas aconseguir coses boniques, tenir seguretat econòmica i crear una família.
En contrast amb l’Estat minvant que propugna Phelps, a El Estado emprendedor Mariana Mazzucato advoca per un Estat més actiu i assenyala que, normalment, les històries de la innovació no han recollit adequadament el paper fonamental que hi té l’Estat. En lloc de considerar que s’ha de limitar a finançar passivament la recerca pública o a intervenir quan els mercats trontollin –o fins i tot a sufocar, en alguns casos, la innovació– Mazzucato recorre a diversos exemples concrets per explicar per què l’Estat també s’ha de considerar un emprenedor que assumeix riscos, i que sovint és qui corre més riscos en el procés innovador. Algunes de les principals innovacions tecnològiques del segle XX han sorgit gràcies a la política industrial, no al mercat lliure.
Com Phelps, Mazzucato és una destacada catedràtica d’economia, i El Estado emprendedor es basa en abundants dades econòmiques i gràfics. Les dades se centren en una sèrie d’estudis concrets que van des del desenvolupament de l’iPhone als Estats Units a les tecnologies productores d’energia renovable a la Xina, la qual cosa fa que la lectura del llibre sigui força suggestiva.
L’obra comença amb una introducció que qüestiona directament i oberta la teoria i la pràctica econòmiques imperants, que indueixen l’Estat a enretirar-se perquè l’economia sigui més dinàmica, innovadora i competitiva. Segons Mazzucato, aquesta visió de l’Estat com un ens burocràtic, immobilista i maldestre és ideològica. Tot i que ha servit per facilitar àmplies iniciatives polítiques amb l’objectiu d’atacar-lo i desmantellar-lo per beneficiar el lliure mercat, la descripció no és acurada.
El capítol 2 descriu el context d’aquest debat i exposa els dos marcs de referència que els economistes solen utilitzar per comprendre el paper de l’Estat en un creixement econòmic promogut per la innovació. En primer lloc, hi ha la fallada del mercat: l’Estat intervé per superar la bretxa entre rendiments privats i socials; en segon lloc, hi ha els sistemes d’innovació: la despesa en R+D es veu dins un sistema que produeix coneixement però que també el difon per tota l’economia. Encara que aquests dos marcs han servit per justificar un increment de la despesa pública en innovació, obliguen l’Estat a limitar-se a facilitar-la i a responsabilitzar-se únicament de crear les condicions que l’afavoreixin.
Tot seguit, el llibre explica les dades que donen suport a l’afirmació segons la qual tot això és un malentès i una representació errònia, i ho fa mitjançant una sèrie d’estudis que demostren l’eficàcia de l’Estat a l’hora d’orientar i d’assumir riscos en àmbits on altres no gosen endinsar-se. Al capítol 3 l’autora descriu com durant els anys setanta la Unitat de Recerca Mèdica del Govern del Regne Unit va liderar el desenvolupament d’anticossos monoclonals, que avui constitueixen una tercera part dels nous tractaments farmacològics. Al contrari, les empreses de capital de risc –que solen ser percebudes per la suposada capacitat d’arriscar-se sense defallir– només es van afegir a la iniciativa quan els «riscos» van deixar de ser tals. Segons Mazzucato, això demostra que, de vegades, el sector públic (no el privat) és el que assumeix el lideratge i el que corre els riscos.
El capítol 5 explica que, encara que Steve Jobs va aconseguir desenvolupar un relat convincent sobre com el geni individual, el joc i l’atenció al disseny van promoure l’aparició i l’èxit d’Apple, res d’això hauria estat possible sense l’enorme inversió pública que es va fer en la revolució informàtica i internet. Els capítols 6 i 7 agafen com a exemple dos sectors energètics, l’eòlic i el solar, que serveixen per il·lustrar la importància que té l’Estat, no tan sols en fer possibles els avanços tecnològics, sinó en estimular-ne l’acceptació. En lloc de limitar-se a oferir desgravacions i a no intervenir-hi, en aquests exemples l’Estat s’ha involucrat de manera continuada en totes les fases del procés.
Al capítol 10, Mazzucato duu els arguments a la conclusió i fa un últim al·legat: sosté que la capacitat de l’Estat per dirigir i estimular la innovació depèn del talent i de les aptituds a què pugui recórrer. No obstant això, l’accés a aquests coneixements és més difícil quan l’Estat ha quedat en un segon pla. La conclusió és que, per a generar el canvi econòmic i tecnològic que necessitem i assolir un creixement sostenible i de llarga durada en el segle XXI, és essencial qüestionar els mites que envolten el paper de l’Estat en el creixement econòmic.
En una època en què els polítics cerquen noves maneres d’estimular la innovació i el creixement econòmic, el llibre de Mazzucato ha causat commoció entre governs de diverses tendències. De fet, molts el consideren una de les obres més estimulants i influents que han aparegut sobre la innovació en més d’una dècada. Però Mass flourishing, d’Edmund Phelps, també és estimulant per als responsables polítics, sobretot per les reformes de l’estructura financera i empresarial que proposa. Encara que puguin semblar petits ajustos en el sistema, el fet d’estimular un canvi cap a un «capital més pacient» –proposat per molts sectors de la teoria econòmica– pot implicar un tomb transformador.
Potser l’evolució del món des de la publicació d’aquests llibres el 2013 queda reflectida en el fet que tots dos manquen d’una anàlisi profunda sobre els tipus d’economia que la innovació està propiciant. Phelps hi al·ludeix en parlar de la «bona vida» i Mazzucato també ho esmenta en plantejar-se si els contribuents nord-americans s’han beneficiat de les inversions i els riscos assumits amb els seus impostos, obtenint-ne més ocupació i beneficis fiscals. Així i tot, en una època en què les conseqüències d’innovacions com internet s'observen en la dràstica caiguda dels impostos que paguen les grans empreses –els anomenats beneficis «apàtrides»– i els baixos salaris, i quan l’arribada imminent de la intel·ligència artificial no farà sinó accentuar aquests fenòmens, és essencial que les polítiques d’innovació s'assegurin que les innovacions que creem, creïn el tipus d’economia que volem, sense incidir únicament en la seva magnitud.