Els incendis es repeteixen periòdicament cada estiu i afecten desenes de milers d’hectàrees anuals (8 milions entre el 1961 i el 2016). Constitueixen un important problema ambiental i tenen greus efectes ecològics, econòmics i socials. Encara que el repte és d’abast mundial, en una zona especialment vulnerable com és la Mediterrània i en un escenari de canvi climàtic com el que vivim, aquest fenomen revesteix una gravetat especial.

La solució no és repoblar per una banda mentre que els boscos cremen per l’altra, sinó dur a terme una planificació preventiva que generi llocs de treball en el medi rural. El sector forestal té una gran importància socioeconòmica pel profit que se’n treu en fusta, llenya, bolets, suro (Espanya n’és el segon productor mundial), pinyons, espart, resines o pastures, que són la base de la ramaderia extensiva i un recurs fonamental per a la sobirania alimentària, a més de ser clau per al cicle hidrològic i la biodiversitat.

Els incendis són un greu problema ambiental, econòmic i social, que a més desperta una alarma social tots els estius al conjunt del país. Encara que el foc sigui inherent als ecosistemes forestals, és evident que cal controlar-ne l’extensió, la freqüència i la intensitat. Els 8 milions d’hectàrees que han estat devastades pel foc al nostre país entre el 1961 i el 2016 (Espanya té 50 milions d’hectàrees, de les quals 27 són forestals) han provocat importants danys socials, com ara la pèrdua de vides o desplaçaments de la població; greus efectes ecològics per pèrdua de biodiversitat, emissió de gasos d’efecte hivernacle, erosió del sòl, efectes sobre el paisatge i alteracions en el cicle hidrològic; i naturalment també han tingut repercussions econòmiques, tant per la valoració dels efectes tot just descrits com per les despeses en extinció o l’impacte en la producció de primeres matèries, béns i serveis del sector forestal.

Aquesta gran superfície afectada, unida a les pèrdues econòmiques i de vides humanes, ja indiquen la gran magnitud del problema i la necessitat de revisar la política forestal desenvolupada, una política que no ha tingut gaire en compte els factors preventius dels incendis, vist que el foc es considera un imprevist, tot i que es repeteix periòdicament un any darrere l’altre. Si no hi ha prevenció, la detecció és tardana i s’ha de fer amb mitjans insuficients, només queda l’extinció i la preparació per a la previsible catàstrofe dels estius següents. En una situació de sequeres periòdiques, de manca de polítiques adequades i en un escenari de canvi climàtic, el futur a mitjà termini és més que preocupant. La gravetat de la catàstrofe la podem constatar aquest any mateix i ben a la vora: el 2017, a Portugal, només un incendi en masses d’eucaliptus i pinastre, molt semblants a les de Galícia, ha causat 64 morts i 40.000 hectàrees cremades.

L’estratègia de prevenir els incendis, mitigar-ne els efectes i mantenir els boscos amb vida té repercussions beneficioses sobre l’economia, contribueix a generar ocupació estable en el sector forestal i promou el que podríem dir-ne «estratègia d’ocupació verda», que inclou la valoració de la biodiversitat com a base per a una societat sana i una economia sostenible, en la línia de les estratègies promogudes per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE).

Els incendis forestals es produeixen amb una forta irregularitat al nostre país, com podem observar al gràfic 1, en el qual es representen les superfícies cremades anuals i les acumulades des del 1961 fins al 2016. Els anys 1978, 1985, 1989 i 1994 van cremar més de 400.000 hectàrees. El 2000 i el 2005 es van superar les 200.000, i el 2012 fins i tot es va arribar a 226.000. Aquesta situació es podria tornar a repetir els pròxims anys si no es fa una gestió sostenible dels ecosistemes forestals (Prieto, 1995).

Sabem que continuarà havent-hi incendis, però no podem saber la magnitud exacta d’un any determinat. ¿Què passarà enguany? A causa de la sequera que afecta bona part del país, el 2017 pot ser un any problemàtic. Fins al 3 de juliol ja havien cremat 56.000 hectàrees, mentre que en el mateix període de l’any anterior n’havien cremat 10.000. La previsió és que hi hagi almenys uns 10.000 incendis, dels quals 20 superaran les 500 hectàrees, uns quants les 2.000 i fins i tot algun podria arribar a cremar 10.000 hectàrees. En conjunt, és previsible que la superfície afectada superi les 100.000 hectàrees.

El 1994 va ser un dels pitjors anys, ja que van cremar més de 430.000 hectàrees, i és també l’any en què va cremar més superfície arbrada: 250.000 hectàrees. Va cremar l’11% de la superfície forestal de la Comunitat Valenciana, el 5% de la de Múrcia i el 3% de la de Catalunya. El cas de la Comunitat Valenciana va ser terrible, ja que en campanyes anteriors també havien cremat superfícies molt importants. Aquell any van morir 36 persones a causa dels incendis, 27 de les quals en activitats relacionades amb l’extinció (pilots, membres de les Brigades de Reforç en Incendis Forestals, etc.).

El foc recorre diferents parts de la geografia segons els capricis meteorològics, però aquests factors no expliquen totalment el procés. Hi ha anys secs de grans incendis i altres anys de les mateixes característiques en què no n’hi ha. Encara que els anys de grans superfícies cremades van estar precedits per períodes secs (1985-1988, 1991-1994, 1998-1999), altres períodes secs (com ara 2004-2008) no van desembocar en grans superfícies cremades. No hi ha una única resposta a aquest fet, però tot indica que la concatenació de períodes secs i la manca de prevenció i detecció en algunes zones fa que els incendis assoleixin magnituds catastròfiques.

Una variable fonamental per entendre el problema és l’evolució dels grans incendis, aquells que superen les 500 hectàrees de superfície cremada. Aquests incendis, que són molt pocs, són els que comporten més perillositat i alarma social, i són els responsables de les pèrdues més significatives. Així doncs, són només entre 5 i 65 incendis els que afecten un percentatge que pot arribar al 60% del total de superfície forestal cremada en un any determinat. 

Una altra variable fonamental són els tipus de boscos i les espècies que els componen. Des de fa 40 anys, observem reiteradament que determinades espècies com ara els pins i els eucaliptus tenen més probabilitat de cremar que altres espècies en relació amb la superfície que ocupen. A Galícia, Astúries i el nord de Portugal, els pins i els eucaliptus són cultius forestals, no autòctons i plantats per a la producció, i són precisament zones particularment proclius als incendis. De manera semblant, al País Basc, on tradicionalment no hi ha incendis a causa de la meteorologia, les masses contínues de pi insigne plantat, si es donen certes circumstàncies (sequeres, vents, etc.), presenten una alta perillositat, que es pot traduir en grans incendis sense control com els que van tenir lloc el 1989. També a la Comunitat Valenciana, que com hem vist ha estat especialment afectada, es van fer repoblacions amb espècies que tenen una elevada propensió a cremar com ara el pi blanc o el pinastre, i que es configuren a més a més en masses contínues de bosc, de manera que els incendis fan de mal controlar.

Quant a les espècies, la superfície arbrada més afectada pels incendis forestals en la dècada 2001-2010 ha estat la de pinastre, amb el 26,97%, seguida per l’eucaliptus comú (13,89%) i el pi blanc (11,02%). En canvi, l’alzina, amb formacions que ocupen una superfície més gran, registra un percentatge de superfície cremada molt inferior, del 7,59%.

La proporció de superfície cremada en grans incendis per espècie forestal (gràfic 3) confirma que els pins i els eucaliptus cremen en una proporció molt més gran que altres espècies. La presència indiscriminada i contínua d’aquestes espècies augmenta la freqüència i l’extensió del foc, com podem observar també en altres latituds, com ara a Xile el 2016 amb el pi insigne, o els grans incendis de Portugal el 2017, que afecten també pinedes i boscos d’eucaliptus.

Podem concloure, doncs, que un dels factors per solucionar el problema dels incendis forestals és la modificació de l’estructura i la composició de la vegetació, encaminant-la cap a espècies i formacions que siguin menys propenses a cremar.

Una altra variable fonamental per entendre el que passa són els incendis en espais protegits només sobre el paper, una tendència observada des de fa més d’una dècada en múltiples zones amb figures de protecció, des de Galícia (Monte Pindo) fins a Mallorca (Andratx), per posar dos exemples. El 2017 ja han tingut lloc alguns grans incendis, però no hi ha dubte que el més assenyalat ha estat el de Doñana, amb 8.500 hectàrees cremades d'un total de 54.250, que ha afectat l’espai protegit més emblemàtic del país i ha tingut greus efectes sobre la biodiversitat, fins i tot sobre la població del felí més amenaçat del planeta. Tot plegat revela una manca de planificació alarmant.

La comparació amb altres països mediterranis indica que tots es troben afectats pel foc d’una manera severa. Destaquen els casos d’Espanya en termes absoluts i Portugal en termes relatius (el 65% de la superfície forestal portuguesa s’ha vist afectada pels incendis, el percentatge més elevat dels països del sud d’Europa).

Entre Portugal, Espanya, França, Itàlia i Grècia, en el període 1980-2015 van cremar 16 milions d’hectàrees, una xifra que representa el 31% de la superfície forestal total d’aquests països. Aquesta és la magnitud de l’enorme repte que tenim al davant. 

La diversitat forestal es relaciona amb característiques climàtiques, d’ús, socials i econòmiques. En aquest sentit, els sistemes forestals europeus i, concretament, els mediterranis, han estat transformats durant milers d’anys per l’ésser humà, la qual cosa contrasta, per exemple, amb els d’Amèrica del Nord, on la pressió important ha tingut lloc només durant els darrers 200 anys i per això la naturalesa està molt menys intervinguda per les persones.

Aquesta forta interacció de les persones amb el bosc mediterrani, però, s’ha vist modificada d’una manera brusca en tan sols tres generacions. En un període aproximat de 75 anys assistim a tendències com ara la davallada de la població rural, que també ha envellit i canviat els hàbits, sobretot a la muntanya i les zones forestals (Prieto, 2014). Al nostre país aquesta població ha passat de 4,9 milions de persones el 1940 a 1,7 milions el 2010.

D’altra banda, la recollida de llenya ha baixat des d’un factor 100 el 1960 (passant per un valor mínim de 14 l’any 2000) a un factor 25 el 2010 (de 9.946 a 2.445 milers de tones). La recollida de resina ha passat també d’un factor 100 el 1966 a un factor 6 el 2000. Altres productes forestals com ara el suro, les castanyes, els pinyons o l’espart també han disminuït, fet que indica la infrautilització de productes del sector forestal (gràfic 5).

Quant a la ramaderia extensiva, que controlava el matoll i les pastures, continua desapareixent en àmplies zones del territori, sobretot a les zones de muntanya, a causa de la manca de rendibilitat i d’ajudes. L’abandonament de zones agràries i de pastures dins de masses forestals, a més a més, implica la desaparició de mosaics, zones agrícoles intercalades que originaven discontinuïtats, que ara són tot zones de matoll.

Finalment, durant la dictadura i els primers anys de la democràcia es va implementar una política forestal errònia basada en repoblacions massives de molt poques espècies, sobretot pins i eucaliptus, dels quals es van plantar tres milions d’hectàrees. Com hem vist, aquestes espècies presenten un risc molt elevat de cremar, amb l’agreujant que, posteriorment, hom no va tenir cura d’aquestes repoblacions. Al mateix temps, es van permetre urbanitzacions i habitatges dins els boscos, amb la qual cosa augmentava la presència de població urbana i la perillositat del sistema.

Es van declarar dotzenes d’espais protegits, que representen a hores d’ara el 40% del total de la superfície forestal, però no es van planificar ni assignar mitjans, plans i vigilància per a mantenir-los. Una bona part d’aquests espais protegits, tant per les comunitats autònomes com els de la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea, manquen de plans d’ordenació i de gestió. En alguns d’aquests espais protegits es va prohibir la gestió tradicional, que implicava la recollida de llenya, el pasturatge, etc., activitats que contribuïen al seu manteniment i que eren un dels motius que justament els feia atractius. L’incendi de Doñana el 2017 és simptomàtic de la manca de detecció, prevenció i planificació en una de les zones ecològiques més interessants d’Espanya.

Algunes d’aquestes tendències continuen avui. Per exemple, el valor afegit brut del sector primari forestal (silvicultura i explotació forestal) i el de la indústria de la fusta, el suro i el paper va ser de 5.486 milions d’euros el 2014, un 7,8% menys respecte a l’any anterior. Aquestes activitats van ocupar el 2016 una mitjana de 134.200 persones, un 2,6% menys que el 2015 (MAPAMA, 2017).

El conjunt d’aquests factors indica una manca de gestió i produeix una gran acumulació de biomassa forestal inestable (llenya, matoll, pastures que no es fan servir...), disposada molt sovint de manera contínua, cosa que fa que els ecosistemes siguin molt inestables i que davant qualsevol guspira, llamp, descuit, negligència o causa intencionada esclatin incendis que, posteriorment, són difícils d’extingir. En tan sols 60 anys, s’ha abandonat dràsticament un model de gestió tradicional i d’aprofitament dels boscos que es mantenia des de fa més de 2.000 anys. L’equilibri home-bestiar-sistemes forestals s’ha trencat, i el foc n’és una manifestació evident.

A això s’ha afegit una política forestal i agrària poc intel·ligent, que no ha tirat endavant els tractaments silvícoles adequats ni ha promogut l’ordenació de les masses forestals. Tampoc s’han afavorit les actuacions necessàries per disminuir la càrrega vegetal inestable, com s’hauria pogut fer, per exemple, amb la ramaderia extensiva o l’extracció de la biomassa amb models basats en criteris científics (Prieto, 1995).

Al mateix temps, s’ha descuidat la detecció dels incendis. Hi ha centenars de torres de vigilància buides o amb horaris reduïts, i només durant alguns mesos de l’any. En algunes zones els períodes de risc són diferents i coincideixen amb mesos d’inactivitat, quan no hi ha ningú. En general, les patrulles de vigilància que haurien d’estar recorrent d’una manera exhaustiva els boscos són molt escasses. D’altra banda, tampoc hi ha una prevenció vinculada a la gestió sostenible dels ecosistemes forestals. La precarietat dels contractes, la manca de formació especialitzada, l’absència de bestiar i de treballs silvícoles, entre altres, origina un escenari amb un risc elevat de foc; a més, quan comença un incendi, l’extinció és molt complicada, per no dir impossible en molts casos.

En conjunt, i malgrat la dificultat d’aconseguir la informació, s’estima que la despesa en extinció representa el 64% del pressupost destinat a la lluita contra incendis, la despesa en restauració el 13% i la de prevenció el 23% restant (WWF, 2014). Així, els recursos públics es continuen dedicant prioritàriament a l’extinció, mentre que es minimitza la detecció i la prevenció. Diversos milers de bombers i agents forestals lluiten cada any, de vegades arriscant la vida, intentant controlar un fenomen que molt sovint és incontrolable. Si no s’inicia l’extinció en els primers minuts, però, l’eficàcia és molt limitada. Els focs de capçades assoleixen alçàries d’una dotzena de metres, amb una extensió de diversos centenars de metres o fins i tot quilòmetres. Si no arriben en els primers segons, els avions, amb les cinc tones d’aigua que traginen, tenen una efectivitat molt limitada. En definitiva, les polítiques de desenvolupament rural i la política forestal no han tingut en compte el factor foc, ni en la seva planificació ni a l’hora d’executar-les.

La societat no ha estat conscient dels rellevants beneficis ambientals, econòmics i socials i de la importància crucial que les infraestructures verdes tenen per al futur, oimés en un context de canvi climàtic. No obstant això, segons els estudis del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) citats en el diagnòstic del sector forestal espanyol (MAPAMA, 2014), els ciutadans consideren els incendis un dels problemes ambientals més importants del nostre país. Concretament, els estudis sobre ecologia i medi ambient fets pel CIS (1996, 2005 i 2007) consideren que els incendis són un problema ambiental molt important, vist que els entrevistats els situen entre les primeres opcions de resposta (1996: 81% i 2005: 77%). Segurament, si enguany es repetissin les enquestes, es ratificarien els resultats. A més a més, la classificació que fan sobre els primers problemes ambientals percebuts en el seu entorn més pròxim, a nivell nacional i mundial, situa la desforestació com una de les preocupacions principals a escala global.

La solució passa per una nova política, que ha d’apostar per accions concretes (Prieto, 2015) com ara fixar població i ocupació en el sector forestal, integrant desenvolupament rural i conservació dels ecosistemes. Cal corregir l’abandonament rural d’aquests últims 50 anys i revertir-lo establint una població que habiti en el medi rural, aprofiti els recursos agrícoles i ramaders i tingui cura dels boscos. Cal tornar a fer mosaics en els boscos, com ja està fent un projecte ben interessant impulsat per la Universitat d’Extremadura. Es tracta d’oferir una vida digna a la població que vulgui viure en aquest medi i, mitjançant una planificació adequada, fer una gestió diferenciada de cada vall i cada serra, la qual cosa implica augmentar els exigus pressupostos assignats. Els recursos públics que solen destinar-se a infraestructures grises (ciment) com ara grans autopistes o vies d’AVE fan que hom no presti l’atenció deguda a aquestes infraestructures verdes, que són un dels eixos centrals per al canvi de paradigma productiu, segons que indica la UE.

D’altra banda, l’actuació a les muntanyes privades –on en molts casos no es fa cap mena de prevenció– s'ha deixat de banda. Cal integrar el valor productiu, cultural i de serveis ambientals a la comptabilitat nacional, i permetre que el sector forestal i ambiental rebi una part de la riquesa que genera. Es tracta d’inversions que fixarien població i crearien ocupació. La gestió i la prevenció activa tot l’any i la vigilància extrema en els períodes perillosos permetrà estalvis en extinció. Les cremes controlades fetes pels serveis forestals, les transformacions de boscos joves i densos en bosc alt i la creació de deveses o de mosaics han demostrat ser elements eficaços en la prevenció. La ramaderia tradicional extensiva, sempre sota supervisió, ha de ser potenciada en la conservació i el desbrossament dels espais forestals.

La societat i els polítics han de valorar els ecosistemes forestals com a recursos comuns, ja que produeixen fusta, llenya, carn de qualitat, mel, etc., però sobretot garanteixen serveis ecosistèmics fonamentals i imprescindibles com ara aigua neta, fixació del sòl, millora del microclima, biodiversitat, etc. Cal canviar la sensibilitat cap als ecosistemes forestals i reaprendre a valorar-los, i hi ha d’haver una vinculació personal de la gent que viu en els espais forestals, assumint que són de tots i que cal conservar-los. La Llei de forests, de 20 de juliol de 2015, va desprotegir les superfícies incendiades i va llevar competències als agents forestals, la qual cosa ha estat un error.

Cal introduir els conceptes de canvi climàtic i biodiversitat en la gestió dels ecosistemes forestals i canviar la política forestal amb vista als pròxims cinquanta anys. Un bosc triga entre dotzenes i centenars d’anys a formar-se, però pot desaparèixer a causa d’incendis o tales en qüestió d’hores. Per això és evident que no podem centrar els esforços només en aquestes poques hores per conservar una cosa tan important per a tots i alhora tan fràgil.

Centro de Investigaciones Sociológicas (1996, 2005, 2007): Ecología y Medio Ambiente I, II y III, estudios 2209, 2590, 2682.

Ecologistas en Acción (2016): Grandes incendios forestales en España 2012-2016. Relación entre los GIF y el tipo de vegetación forestal y propuestas para reducirlos.

Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente (2014): Diagnóstico del sector forestal español, Análisis y Prospectiva - Serie Agrinfo - Desarrollo Rural y Serie Medio Ambiente, 8.

Ministerio de Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente (MAPAMA) (2017): Estadísticas de incendios forestales.

Ortuño Pérez, S.F. (2012): «Estructura económica del sector forestal en España», Quebracho. Santiago del Estero, 20(2).

Prieto, F. (2015): «#IncendiosForestales: soluciones», i-Ambiente. El portal del medioambiente, 02/07/2015.

Prieto, F. (2014): «50 años de incendios forestales», i-Ambiente. El portal del medioambiente, 06/08/2014.

Prieto, F. (1995): Los incendios forestales: aproximación a una propuesta preventiva, generadora de empleo, que actúe sobre sus causas y tendencias, Madrid: Departamento de Ecología y Medio Ambiente de la Confederación Sindical de Comisiones Obreras.

San-Miguel-Ayanz, J., T. Durrant, R. Boca, G. Libertà, F. Boccacci, M. Di Leo, J. López Pérez, E. Schulte (2016): Forest Fires in Europe, Middle East and North Africa 2015, Luxemburgo: Unión Europea.

WWF (2014): Los bosques después del fuego. Análisis de WWF sobre la necesidad de restaurar para reducir la vulnerabilidad de los bosques, Madrid: WWF/Adena.