En un moment com l’actual, en què la crisi climàtica s’agreuja malgrat el consens científic sobre la urgència de transformar els comportaments humans que la provoquen, és essencial comprendre quins factors impulsen o dificulten l’adopció de conductes sostenibles. Encara que les dades sobre el deteriorament ambiental són clares, no sempre generen una resposta compromesa de la ciutadania. La Psicologia del canvi climàtic aporta claus valuoses per entendre aquesta bretxa. Aprofundir en les emocions i percepcions que afecten el comportament humà permet desenvolupar estratègies de canvi més efectives. 
La crisi climàtica afecta el benestar emocional i accentua desigualtats socials. Segons l’ Intergovernmental Panel on Climate Change (2022), milions de persones ja pateixen impactes psicològics associats a la crisi climàtica, com ara ansietat, estrès o dol ecològic, especialment entre els grups més vulnerables, com les comunitats rurals, la infància o els que viuen en zones exposades a desastres ambientals. Factors com l’ecoansietat climàtica, l’esperança o el sentit d’agència climàtica influeixen en la implicació sostenible (Weber i Stern, 2022). 

L’impacte emocional és especialment evident en la gent jove, que expressa sovint emocions intenses com la ira o la frustració davant la inacció política (Hickman et al., 2021). Però les diferències en la resposta emocional i conductual no només s’expliquen per l’edat: les condicions socials i econòmiques també exerceixen un paper clau, i influeixen tant en l’exposició al risc com en la capacitat per actuar (European Environment Agency, 2023). Finalment, encara que la majoria de la població dona suport a les polítiques ambientals, les desigualtats en recursos i benestar subjectiu estan entre els factors que limiten les possibilitats reals de resposta (United Nations Development Programme, 2021). 

En aquest article es presenten els resultats d’una enquesta feta a una mostra representativa de la població espanyola (n = 1.912), estratificada per edat, sexe i lloc de residència amb l’objectiu d’examinar les relacions principals entre les variables psicològiques i sociodemogràfiques i la conducta proambiental.
 

A Espanya, la majoria de la població percep la crisi climàtica com un problema greu (amb una puntuació de 4,05 de mitjana sobre 5). Aquesta consciència, però, no sempre es tradueix en acció. La conducta proambiental i la preocupació pel medi ambient tenen nivells més moderats (amb un 3,5 i 3,4 de mitjana, respectivament). En aquest sentit, la percepció de la gravetat climàtica només explica un 13,3% de la conducta proambiental, cosa que indica que percebre la crisi climàtica és important, però no suficient per actuar. Hi ha altres variables que influeixen de manera més evident en la conducta proambiental. El sentit d’eficàcia personal per mitigar la crisi —o agència climàtica— és el factor que impulsa més la conducta sostenible: per si mateix explica un 35,9 % de la conducta. També destaquen l’ecopreocupació (17,7%), la ira (16,7%), la culpa (10,1%) i l’esperança (1,5%), la qual cosa ordena el paper de les emocions com a motor. Pel que fa a l’afartament climàtic —la percepció d’una sobrecàrrega informativa entre la població, que alimenta una alarma climàtica exagerada—, les persones que puntuen més alt en aquesta emoció tendeixen a mostrar nivells significativament més baixos de conducta proambiental. Aquest patró suggereix que el cansament podria actuar com un fre al compromís ambiental, manifestat en la conducta proambiental.

Pel que fa als factors sociodemogràfics, els que més influeixen són la ideologia política (5,7%) i el nivell educatiu (1,9%). Aquestes dades reforcen la idea que tant els factors psicològics com els sociodemogràfics són importants per intentar explicar per què algunes persones actuen davant la crisi climàtica i d’altres no.


 

Les emocions tenen un paper clau en la resposta ciutadana davant dels problemes mediambientals actuals. Un 44% de la població espanyola sent sovint ira climàtica per la manca de progressos en la mitigació de la crisi climàtica. A l’extrem oposat, un 33% mostra afartament climàtic, en considerar que el problema està sobredimensionat. Entre totes les emocions considerades (des de l’ecoansietat fins a la ira), la ira climàtica és la més associada amb la conducta proambiental. La ira climàtica és una emoció reactiva que sorgeix davant la percepció d’injustícia, inacció o negligència davant la crisi climàtica. Se sol dirigir cap a governs, empreses o institucions que no actuen amb la urgència necessària, i pot mobilitzar les persones a exigir canvis o adoptar conductes proambientals. L’esperança climàtica, per la seva banda, menys intensa, manté un efecte estable i predictiu: els qui creuen que les seves accions poden marcar la diferència tendeixen a actuar de manera més moderada però estable en el temps. En canvi, per a les emocions com la indefensió, la tristesa o la soledat climàtica no s’han observat relacions significatives amb la conducta proambiental. Entendre aquest mapa emocional resulta clau per dissenyar campanyes que connectin amb les persones sense generar bloqueig emocional.


 

El gènere no determina en gran mesura la conducta proambiental. No obstant això, sí que influeix en el perfil emocional que l’acompanya. Les dones mostren nivells més alts d’ira (de mitjana 4 sobre 5), tristesa (3,9), culpa (2,9) i conducta proambiental (3,2) en comparació amb els homes. A més, l’esperança i la culpa són emocions que prediuen de manera més precisa el comportament sostenible. En el cas dels homes, l’emoció més associada a l’acció sostenible és la ira climàtica, encara que aquesta emoció es manifesti menys que en les dones. L’afartament climàtic mostra un efecte negatiu més notable entre els homes, ja que debilita la seva implicació en la sostenibilitat. En els dos gèneres, emocions com la indefensió, la solitud o la tristesa no semblen tenir una relació clara amb la conducta proambiental. En conjunt, les dades suggereixen que les dones tendeixen a mobilitzar-se més a partir d’emocions constructives, mentre que en els homes predominen respostes reactives com la ira, que poden impulsar però també bloquejar l’acció, si no es canalitzen de manera adequada.

L’edat no tan sols marca el pas del temps: també transforma la manera com ens relacionem emocionalment amb el planeta i el que fem respecte a aquest tema. Modula les emocions climàtiques i la conducta sostenible amb patrons diferenciats entre joves (18-35), adults (36-60) i gent gran (61 en endavant). En general, a mesura que augmenta l’edat, s’observen nivells més alts de conducta sostenible, una intensitat emocional més acusada —especialment en la ira i la tristesa— i una sensació d’agència més elevada.
En primer lloc, els joves destaquen per experimentar més culpa climàtica (2,95 en una escala del 0 al 5), més afartament (3,04) i més indefensió (3,54) que la resta. També són els que se senten menys capaços d’actuar (3,58) i els que mostren una esperança lleugerament més baixa (2,97). Malgrat que el nivell d’ira és alt (3,83), és el més baix dels tres grups. En segon lloc, els adults solen ocupar posicions intermèdies en la majoria de variables, sense diferències significatives. Finalment, els adults més grans reporten el nivell més alt d’ira (4,19), el sentit d’agència més gran (3,88) i l’esperança més elevada (3,17). També són els que senten menys afartament (2,88). Si es comparen els tres grups, no s’observen diferències significatives en variables com l’ecoansietat (baixa en els tres grups) o l’ecopreocupació (moderadament alta en tots els grups). En resum, les diferències generacionals revelen matisos emocionals, però també un patró comú: el canvi climàtic desperta preocupació a totes les edats.


 

Les condicions socioeconòmiques no només afecten el que una persona pot fer pel medi ambient, sinó també com viu i sent la crisi ecològica. En aquest estudi, el 47% de la població afirma que té poques dificultats socioeconòmiques per adoptar una conducta generalment proambiental, mentre que un 22% assegura que les seves condicions de vida són molt difícils per fer-ho. Tot i que tots dos grups mostren nivells similars de conducta sostenible (3,24), hi ha diferències clares en els seus perfils emocionals. Les persones amb menys dificultats se senten amb més agència climàtica (3,94), perceben amb més claredat la gravetat climàtica (4,28) i experimenten intensament emocions com ara la ira climàtica (4,21). Per la seva banda, els que afronten més dificultats mostren nivells més alts d’ansietat (2,70), però també d’esperança davant el canvi climàtic (3,26). En aquest grup, tant l’ansietat com l’esperança són les emocions que els empenyen a tenir una conducta proambiental més gran. Aquests resultats indiquen que el compromís amb la sostenibilitat no depèn només de la manera com les persones viuen emocionalment la realitat climàtica, sinó també de la percepció de les seves condicions vitals.


 

L’anàlisi del comportament humà subjacent a la crisi climàtica és fonamental per avançar en la mitigació. Entendre quines pràctiques adopten les persones, què creuen que fan, com perceben l’amenaça climàtica, com l’experimenten emocionalment i com la incorporen cognitivament permet generar un coneixement clau per dissenyar polítiques públiques i estratègies d’intervenció més eficaces.

En aquest estudi es presenten resultats obtinguts a partir de l’ús d’instruments psicològics validats i, per tant, fiables sobre una mostra representativa de la població espanyola quant a gènere, edat i lloc de residència. Les dades assenyalen que hi ha una alta percepció i preocupació sobre la gravetat del canvi climàtic, però que aquests factors psicològics no sempre es tradueixen en l’adopció d’una conducta proambiental. Pel que fa a les emocions i cognicions climàtiques, s’observa que especialment la ira i l’esperança, juntament amb l’agència climàtica, tenen un paper clau a fer efectiva la conducta proambiental. En relació amb les condicions socioeconòmiques, les persones que perceben més dificultats de vida solen mostrar nivells més baixos d’acció sostenible. Aquesta situació s’associa no només amb una disponibilitat de recursos més baixa, sinó també amb una menor connexió emocional i un sentit de capacitat per actuar més reduït. Finalment, s’ha observat que la conducta sostenible també varia segons l’edat, el gènere, el nivell educatiu i la ideologia: en concret, les dones, la gent gran i els qui s’identifiquen amb posicions progressistes tendeixen a implicar-se més. Aquests descobriments suggereixen que les polítiques públiques i les campanyes de sensibilització han de tenir en compte les diferències emocionals, sociodemogràfiques i socioeconòmiques dels diferents grups socials per resultar més eficaces. 
 

Aquest estudi es basa en les percepcions de les persones enquestades, per la qual cosa no reflecteix necessàriament valors objectius. La mostra és representativa per edat, gènere i lloc de residència, però no per nivell educatiu, ideologia política ni nivell socioeconòmic. A més, no inclou menors ni persones sense accés digital, motiu pel qual les seves conclusions no són generalitzables a tota la població.

European Environment Agency (2023): Unequal exposure and unequal impacts: Social vulnerability to climate change in Europe. 

Hickman, C., E. Marks, P. Pihkala, S. Clayton, R. E. Lewandowski, E. E. Mayall, B. Wray, C. Mellor y L. Van Susteren (2021): «Young people’s voices on climate anxiety, government betrayal and moral injury: A global phenomenon». The Lancet Planetary Health, 5(12). 

Intergovernmental Panel on Climate Change (2022): «Chapter 7: Health, wellbeing, and the changing structure of communities». En H.-O. Pörtner, D. C. Roberts, M. Tignor et al. (eds.), Climate Change 2022: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II to the Sixth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge University Press.

United Nations Development Programme (2021): The People’s Climate Vote. 

Weber, E. U. y P. C. Stern (2022): Psychology of climate change: Impacts, adaptations, and collective action. Annual Review of Psychology, 73.