Aquest article destaca que els vincles ciència-empresa a Espanya i Portugal són més febles que en altres economies més avançades de la Unió Europea (UE), si bé en els darrers anys s’han observat millores en aquest àmbit. La comparació s’ha dut a terme a partir de la mitjana de l’Europa dels Vint-i-set (EU-27) i de quatre estats membre concrets: dos països més grans (França i Alemanya) i dos de més petits (Àustria i Finlàndia). 

Una manera de mesurar l’impacte previst de la recerca acadèmica en la innovació consisteix a analitzar les patents generades per universitats i organismes públics de recerca. Segons indica el gràfic 1, a principis de la dècada del 2000, tant Espanya com Portugal van presentar menys de cinquanta sol·licituds per bilió d’euros de producte interior brut davant l’Oficina Europea de Patents (OEP); ara bé, a la segona meitat de la dècada del 2010, la xifra de sol·licituds presentades gairebé va arribar a les dues-centes. A més a més, la bretxa relativa d’Espanya i Portugal amb relació a França i, sobretot, a Alemanya, ha anat disminuint des de principis de la dècada del 2000, tot i que en el darrer decenni Portugal ha experimentat un increment més accentuat que Espanya. Àustria i Finlàndia han seguit tendències similars i en els últims anys s’han apropat a la mitjana europea. 

El gràfic 2 subratlla la importància de la proporció de patents acadèmiques (superior a la mitjana europea) amb relació a la xifra total de sol·licituds davant l’OEP. Aquest percentatge elevat és una conseqüència natural del baix nombre de patents generades pel sector empresarial, tant a Espanya com, sobretot, a Portugal, però també reflecteix la important millora del potencial científic i tecnològic de les universitats i dels organismes públics de recerca al llarg de les dues últimes dècades. Des de principis de la dècada del 2000, com a mínim, les institucions acadèmiques d’Espanya i Portugal han creat oficines de transferència de tecnologia i altres estructures similars que han contribuït a promoure el potencial comercial de les seves tecnologies i a explotar les seves carteres de patents. Atès que presentar una sol·licitud de protecció per mitjà de patents davant l’OEP és un procés relativament complex i costós, sovint les institucions acadèmiques europees s’adrecen, en primer lloc, a les seves oficines nacionals de patents; més endavant, si estan convençudes del potencial econòmic dels seus invents, presenten la sol·licitud de protecció per mitjà de patents davant l’OEP.

A més de les patents, un altre indicador que es pot emprar per mesurar els vincles ciència-empresa és el nombre d’articles científics publicats per coautors d’institucions públiques i privades. En aquest indicador, tant Espanya com Portugal se situen molt per sota de la mitjana de l’EU-27 (gràfic 3). El 2018, es van registrar 44 copublicacions publicoprivades per milió d’habitants a Portugal i 53 a Espanya, mentre que la mitjana de l’EU-27 va ser de 91, i la xifra va augmentar fins a 149 en el cas d’Alemanya. Tanmateix, s’observa una tendència positiva en tots dos països, amb un augment, entre el 2012 i el 2018, del 30% a Portugal i del 14% a Espanya, en comparació amb un increment mitjà del 13% al conjunt de l’EU-27. A diferència de l’indicador de patents, l’indicador de copublicacions és molt útil per comprendre la cooperació ciència-empresa en l’àmbit de la recerca acadèmica; no obstant això, ateses les limitacions que presenta, cal utilitzar-lo amb precaució. Les copublicacions són col·laboracions els resultats de les quals es comparteixen amb la comunitat acadèmica en revistes científiques, mentre que els vincles ciència-empresa solen donar lloc a coneixements d’accés restringit, protegits per patents, contractes i acords de confidencialitat. Encara que la tendència cap a una ciència més oberta també es manifesta en el camp dels vincles ciència-empresa, les copublicacions publicoprivades continuen sent limitades.

Les institucions acadèmiques contribueixen també a la recerca i a la innovació empresarial mitjançant la formació d’investigadors que més endavant poden ser contractats per empreses.
Les dades del 2017 assenyalen que el 0,7% de la població portuguesa d’entre 25 i 64 anys i el 0,75% de l’espanyola tenien un doctorat (gràfic 4). Aquests percentatges equivalen aproximadament a la meitat del corresponent a Alemanya, i també se situa molt per sota de les xifres de països com ara Àustria, Finlàndia i França. A més a més, un repte que han d’afrontar tant Espanya com Portugal és la limitada mobilitat dels doctorats cap al sector privat.

Segons les últimes xifres de la base de dades de l’OCDE sobre l’evolució de la carrera professional dels doctorats, a Espanya i Portugal tan sols prop del 6% dels doctorats treballen en empreses privades. Per fer front a aquest repte, tots dos països han implantat no fa gaire nous instruments de política pública per tal de promoure la mobilitat dels doctorats cap al sector privat.

Durant els darrers anys, els governs d’Espanya i de Portugal han impulsat nous instruments de política per augmentar el nombre de doctorats que s’incorporen a empreses privades. 

ESPANYA
A Espanya, el programa Torres Quevedo ofereix, des del 2001, incentius a les empreses privades que contracten doctorats. Les empreses seleccionades reben subvencions per pagar els seus sous i les contribucions a la Seguretat Social durant un període màxim de tres anys, amb algunes variacions segons el tipus d’empresa i la mena de projecte (recerca industrial, desenvolupament experimental o estudis de viabilitat). El 2020, el programa Torres Quevedo disposava d’un pressupost anual de 15 milions d’euros, similar al de l’any anterior, en què es van adjudicar
176 contractes. 

A Espanya, les darreres iniciatives polítiques se centren en l’etapa predoctoral, de manera que es concedeixen subvencions per al desenvolupament dels «doctorats industrials». El 2014 es va implantar un programa d’àmbit estatal, però, a més a més, molts governs autonòmics, com ara els d’Andalusia, País Basc, Catalunya, Madrid, Navarra, Múrcia i la Comunitat Valenciana, també disposen dels seus propis programes, els quals permeten cofinançar la contractació d’estudiants de doctorat per part de les empreses i la seva inscripció en estudis doctorals, així com les beques per a estades de recerca durant la realització de la tesi, que ha d’estar codirigida per tutors de l’àmbit empresarial i acadèmic. El pressupost anual del programa estatal va ser de 4 milions d’euros l’any 2020, i el 2019 es van adjudicar 61 contractes.

PORTUGAL
En comptes d’oferir ajudes per pagar els sous dels doctorats, el país lusità ha optat per concedir beneficis fiscals. Els incentius fiscals per promoure iniciatives d’R+D a les empreses fomenten explícitament la contractació de doctorats en l’àmbit de la recerca i el desenvolupament mitjançant la concessió de crèdits equivalents al 120% del seu sou. Des del 2015, les empreses s’han beneficiat d’aquests avantatges a un ritme creixent, amb un increment del 30% en la xifra de doctorats contractats per empreses entre els anys 2016 i 2018. 

Portugal també ha prioritzat l’etapa predoctoral, però ho ha fet amb un enfocament diferent. Les Col·laboracions Internacionals en Ciència, Tecnologia i Educació Superior, que es van iniciar el 2006, posen en contacte diverses universitats portugueses amb universitats internacionals de prestigi —com ara l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), la Universitat Carnegie Mellon i la Universitat de Texas a Austin— amb la finalitat de desenvolupar programes d’estudis avançats i de doctorat en sectors clau per millorar l’ocupabilitat i l’orientació empresarial de les persones que obtenen el títol de doctor. Les empreses portugueses s’impliquen cada vegada més en aquests programes de doctorat mitjançant un programa d’«afiliació industrial» que els permet de participar en activitats de recerca i en la formació de graduats especialitzats. Això ha facilitat la creació de xarxes temàtiques molt eficaces mitjançant projectes orientats a promoure nous coneixements i a explotar noves idees en col·laboració amb les empreses. El programa MIT-Portugal, per exemple, se centra en l’àmbit dels «sistemes d’enginyeria», i posa l’accent, sobretot, en els complexos processos associats a la producció industrial, l’energia sostenible, la bioenginyeria i els sistemes de transport, a més de dur a terme iniciatives d’R+D en estreta col·laboració amb els seus socis empresarials. 

Al marge de potenciar les col·laboracions amb institucions estrangeres, es podria explotar més la mobilitat del professorat, com també les dobles afiliacions amb empreses. Això permetria d’aprofitar el potencial dels investigadors espanyols i portuguesos que viuen a l’estranger i de les seves xarxes internacionals. 

Per tal de fomentar la cooperació entre ciència i empresa en matèria d’R+D, els programes de finançament competitiu se solen centrar en projectes de col·laboració entre socis de l’àmbit acadèmic i les empreses. Aquesta mena de subvencions per a la cooperació en R+D ja fa uns quants anys que s’utilitza a Espanya i Portugal i representa un dels instruments polítics en matèria d’innovació més rellevants de tota la UE. Últimament, tots dos països han posat en marxa ambiciosos programes de polítiques públiques destinats a crear consorcis ciència-empresa i laboratoris conjunts, centrats en camps de recerca estratègics. 

Els responsables polítics d’Espanya i Portugal també podrien considerar l’adopció de noves reformes normatives i d’avantatges fiscals com a incentiu perquè les empreses privades financin més recerca universitària. Segons es desprèn del gràfic 5, el percentatge d’iniciatives universitàries de recerca i desenvolupament finançades pel sector empresarial és força més elevat a Espanya (5,5%) que a Portugal (2%). Malgrat que totes dues xifres se situen molt per sota de la mitjana de la UE, i a una distància encara més gran d’Alemanya, cal destacar que el percentatge d’Espanya és superior al de França i al de Finlàndia. Si s’analitza la tendència des del 2007, es constata que a Espanya, a diferència del que ha succeït a Portugal, aquest percentatge ha disminuït significativament. 

No fa gaire, Espanya i Portugal han endegat nous programes de polítiques destinats a la creació de consorcis d’R+D entre institucions científiques i empreses mitjançant associacions publicoprivades. Aquests consorcis s’han establert en determinats àmbits de recerca estratègica en consonància amb les necessitats de la indústria i els reptes de la societat. 

El 2014, Espanya va posar en marxa el programa Retos Colaboración per donar suport a projectes de desenvolupament experimental duts a terme d’una manera conjunta per empreses i organismes de recerca, durant un període d’entre dos i quatre anys, que abordin reptes de la societat mitjançant el desenvolupament de noves tecnologies, productes i serveis. Així mateix, el 2020, el Centre de Desenvolupament Tecnològic i Industrial (CDTI) va publicar la primera convocatòria del programa Misiones Ciencia e Innovación, la qual va donar lloc a la selecció de 24 grans projectes estratègics d’R+D que seran desenvolupats per consorcis empresarials en un període d’entre dos i quatre anys i que tenen com a finalitat aportar solucions a importants desafiaments en àmbits específics. Aquest programa exigeix que almenys el 20% del pressupost se subcontracti a universitats i organismes públics de recerca. D’altra banda, el 2021, l’Agència Estatal de Recerca va implementar un programa nou, anomenat Proyectos en Líneas Estratégicas, que té com a objectiu donar suport, durant un període de tres anys, a projectes de col·laboració publicoprivada i interdisciplinària en àrees estratègiques específiques, finançats pel Fons de Recuperació i Resiliència de la UE. La nova convocatòria Líneas permet que els organismes públics de recerca liderin aquests projectes i no es limitin a actuar com a subcontractistes de projectes gestionats per empreses, com passa amb el programa Misiones Ciencia e Innovación, ni com a participants en projectes liderats per la indústria, com és el cas del programa Retos Colaboración. 

A Portugal, el 2018 es va posar en marxa el programa Laboratoris Col·laboratius (CoLAB) per tal d’impulsar una col·laboració més intensa entre ciència i empresa a través d’associacions publicoprivades i contribuir a la creació de llocs de treball de perfil científic. Els CoLAB es poden constituir com a organitzacions sense ànim de lucre o bé com a empreses lucratives. Entre els socis dels CoLAB hi ha unitats de recerca d’institucions d’educació superior, laboratoris de recerca públics, organitzacions intermediàries, empreses i associacions empresarials. Disposen d’un alt percentatge de finançament privat i es dediquen, principalment, a dur a terme recerca aplicada per prestar serveis professionals d’R+D a les empreses i donar resposta als reptes de la societat. Està previst que aquests centres funcionin d’acord amb una estructura en què un terç del finançament sigui públic, un terç sigui privat i un altre terç sigui competitiu. Fins ara s’han constituït un total de 35 CoLAB, que mobilitzen unes cent vint empreses privades. 

Els programes impulsats a Espanya i Portugal s’inscriuen en iniciatives similars adoptades en altres països europeus. Representen un canvi d’orientació important, atès que deixen de donar un suport puntual a transferències lineals de tecnologia entre parts separades i passen a impulsar una col·laboració ciència-empresa molt més ambiciosa, amb la finalitat de promoure conjuntament iniciatives d’R+D d’acord amb una missió específica. En el cas d’Espanya, la combinació de polítiques aplicades a acords de col·laboració comprèn més instruments polítics que en el cas de Portugal, i això provoca alguns solapaments i complexitats. A diferència dels programes espanyols, que pivoten al voltant dels projectes, l’estratègia portuguesa promou la creació de laboratoris conjunts com a noves entitats sostenibles a llarg termini, amb la voluntat que es tradueixin en col·laboracions publicoprivades més intenses i obertes. 

En els pròxims anys, la col·laboració ciència-empresa i les associacions publicoprivades seran cabdals perquè Espanya i Portugal puguin absorbir d’una manera eficient els nous fluxos de finançament europeus que es posaran a disposició en el marc del Pla de recuperació Nova Generació UE de la Comissió Europea. Tenint en compte que tots dos països han adoptat polítiques diferents en els últims anys, seria molt interessant intercanviar informació sobre aquestes experiències i fomentar l’aprenentatge mutu. Així, per exemple, Espanya podria aprendre de les iniciatives impulsades recentment a Portugal per desenvolupar laboratoris conjunts amb socis acadèmics i empresarials i crear programes de doctorat en col·laboració amb prestigioses institucions internacionals, amb l’objectiu de millorar l’harmonització entre la recerca acadèmica i les necessitats empresarials. D’altra banda, després d’avaluar en detall l’experiència espanyola, Portugal, en comptes de limitar-se a introduir nous incentius fiscals a l’R+D, podria estudiar la possibilitat d’oferir mesures de finançament parcial per a la contractació d’investigadors doctorals i postdoctorals per part de les empreses. 

La promoció dels vincles ciència-empresa comporta un ampli ventall d’instruments polítics complementaris adreçats tant a l’àmbit acadèmic com a l’empresarial, de manera que s’ofereixin incentius perquè tots dos puguin col·laborar. Cal que la combinació de polítiques també tingui en compte els diferents canals formals i informals que permeten l’intercanvi de coneixements científics i empresarials, i que eviti el tradicional biaix exclusivament a favor de patents, publicacions i noves empreses. De vegades, és possible que aquest biaix respongui més a la necessitat d’obtenir una bona posició en classificacions i avaluacions basades en indicadors quantitatius que no pas a la voluntat que la transferència de coneixements esdevingui una prioritat en els objectius i pressupostos de les universitats i dels organismes de recerca. En concret, cal que les polítiques adoptades a Espanya i Portugal se centrin més clarament en les persones i en les xarxes de persones i que promoguin tant la mobilitat intersectorial com les oportunitats de diàleg i de comunicació, atès que, en última instància, són les persones, i no solament les institucions, les que impulsen la col·laboració. 

Una altra premissa clau consisteix a simplificar les normatives i a reduir les barreres a la col·laboració publicoprivada, a la mobilitat intersectorial del capital humà i a l’emprenedoria acadèmica, de manera que, amb el temps, es puguin crear vincles sòlids ciència-empresa basats en la confiança i en la igualtat de condicions. Malauradament, per aconseguir aquestes transformacions no n’hi ha prou amb canviar la legislació, amb garantir la coordinació entre ministeris i entre nivells de polítiques diferents, amb reforçar els incentius individuals i institucionals per a la transferència de coneixements, ni amb «importar» les millors pràctiques internacionals. Cal que tots dos països també duguin a terme una renovació profunda del teixit industrial. Cal que fomentin polítiques que abordin amb rigor els canvis estructurals i que vagin acompanyades de noves pràctiques empresarials i de noves empreses que augmentin l’eficàcia de les interaccions ciència-empresa. Aquests canvis requereixen una combinació de diferents polítiques públiques que enforteixin les institucions intermediàries, com també el creixement de les empreses basades en la tecnologia i el de les associacions tecnològiques a escala global, de manera que sigui possible desplegar el potencial tècnic i industrial necessari per aprofitar les noves oportunitats que sorgeixin en els mercats.

 

Autors
 

• Manuel Mira Godinho, ISEG - Lisbon School of Economics and Management, Universitat de Lisboa.

• José Guimón, Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat Autònoma de Madrid.

• Catalina Martínez, Institut de Polítiques i Béns Públics, Consell Superior d’Investigacions Científiques (IPP-CSIC).

• Joana Mendonça, IN+ Centre for Innovation, Technology and Policy Research, IST, Universitat de Lisboa.​​​​

CARTAXO, R., i M. GODINHO (2017): «How institutional nature and available resources determine the performance of technology transfer offices». Industry and Innovation, 24(7), 713-734.

GUIMÓN, J. (2019): «Policy initiatives to enhance the impact of public research. Promoting excellence, transfer and co-creation». OECD Science, Technology and Industry Policy Papers, 81.

MARTÍNEZ, C., i L. BARES (2018): «The link between technology transfer and international extension of university patents: Evidence from Spain». Science and Public Policy, 45(6), 827-842.

MENDONÇA, J., i M. HEITOR (2016): «The changing patterns of industrial production: How does it play for the Iberian Peninsula?». Technological Forecasting and Social Change, 113, 293-307. 

OCDE (2019): Benchmarking Higher Education System Performance. OCDE Publishing.