La cura de persones dependents s'ha convertit en un tema central del debat polític sobre les conseqüències de l'envelliment demogràfic. L'augment sense precedents de gent gran té lloc en un context en què les condicions de salut de la gent gran i les oportunitats per assegurar la seva qualitat de vida també s'estan transformant. D'una banda, l'augment de l'esperança de vida ha suposat una expansió de la discapacitat severa (Abellán et al., 2015). De l’altra, factors com la disminució de la mitjana de persones per llar, la plena incorporació de la dona al mercat laboral o l'increment de la proporció de població sense fills comprometen la capacitat real de les famílies per cuidar (Durán, 2016).

A Espanya, el pes de l'atenció a la dependència ha recaigut històricament en la família. En la família, són les esposes, filles i, en general, dones amb llaços de parentiu, les que s'han encarregat de cobrir les necessitats dels infants, les persones grans i els malalts. L'Estat, a través dels serveis d'atenció públics o finançats per les administracions, i el sector privat, entès com cuidadors la remuneració dels quals recau íntegrament en la persona que contracta els seus serveis, han estat un recurs de suport secundari que oferia alternatives d'accés limitat, pels criteris utilitzats per a l'adjudicació d'ajudes públiques (principalment no tenir recursos socials o econòmics propis) o per ser massa costoses (Tobío et al., 2010).

Les noves directrius europees proposen actuacions en matèria d'habitatge, cures i serveis socials que facilitin a les persones dependents continuar vivint en els seus habitatges com a alternativa a la institucionalització. La recent implementació de serveis públics (ajuda domiciliària, ajudes econòmiques i fiscals per a cuidadors familiars, subvencions per adaptar edificis i habitatges, dispositius de teleassistència, etcètera) i una tendència creixent a recórrer a la contractació de cuidadors privats han diversificat l’assistència a la població dependent. Així, el model tradicional d'atenció a la dependència en el qual l'única alternativa a la llar familiar eren les residències ha cedit protagonisme a una tercera opció: la casa pròpia amb suports no familiars.

Des d'algunes organitzacions internacionals com Nacions Unides s'insisteix que és necessari que es tinguin en compte els desitjos i les preferències de la població perquè les mesures repercuteixin positivament en el benestar de les persones dependents (ONU, 2002). Viure en un entorn que no respongui a les necessitats percebudes per la persona pot significar solitud, aïllament i deterioració de la salut, i incrementar fins i tot el nivell de dependència. Sabem que, en la pràctica, els canvis socials i demogràfics estan transformant les dinàmiques de solidaritat entre generacions. No obstant això, sabem molt poc de les opinions de la població sobre on i com desitja viure, i per qui prefereix ser cuidada.

Per aclarir aquesta qüestió, el present estudi utilitza dades de l'enquesta núm. 3.009 del Centre de Recerques Sociològiques (CIS), Cures a dependents, realitzada el 2014. L'enquesta preguntava a persones més grans de 25 anys on preferirien viure en cas de tenir una edat avançada, discapacitat o malaltia crònica que els impedís realitzar sense ajuda les activitats bàsiques de la vida diària com anar al lavabo, dutxar-se, vestir-se, etc. Les respostes consideraven tres possibilitats: viure en una residència o centre, viure amb familiars o viure a casa amb un cuidador remunerat.

Els resultats sobre el lloc preferit per viure si es necessités ajuda en el dia a dia apunten a entorns en què la família ja no és la principal cuidadora. Si bé estudis previs han mostrat que més de la meitat de la població resident a Espanya (56%) escolliria viure amb els seus fills o filles si tingués limitacions físiques o cognitives severes (Fernández-Carro, 2016), l'evolució recent indica una tendència cada vegada més gran a preferir cures formals, ja siguin privades (pagades pel propi individu) o públiques (finançades per les administracions) en tots els grups d'edat i tots dos sexes, en exclusiva o combinats amb el suport de familiars (Fernández-Carro, 2018). 

El 2014, restar a casa amb un a cuidador extern era la primera opció (36%), seguida de viure amb familiars (33%) i de les residències o centres (31%). Aquest ordre de preferències es dona per igual en dones i homes de les generacions més joves, entre 25 i 49 anys, i de les de més edat, a partir de 75 anys. No obstant això, l'ordre de preferències canvia per a les persones entre 50 i 74 anys, per a les quals la solució menys desitjada és viure amb algun familiar. En aquest grup es valoren més les residències de gent gran, sobretot els homes (37%).

El canvi en el patró de preferències de la gent entre 50 i 74 anys es deu, entre altres factors, al fet que es tracta d'un grup especialment conscient dels costos personals de la cura. Moltes d'aquestes persones estan ajudant un o diversos membres de la seva xarxa social (cònjuges, pares o mares grans, fills i filles adults, etc.), i no només en un sentit pràctic, sinó també financer o emocional. Aquesta situació els permet conèixer de primera mà les conseqüències negatives de l'atenció als altres (desgast físic i psicològic, falta de temps propi, etcètera) i considerar de forma més positiva solucions alternatives al model d'atenció tradicional. La seva preferència també té a veure amb un canvi en la visió de la responsabilitat de l'atenció en aquestes generacions, en les quals ja no es considera que sigui una funció exclusiva de la família. Així, es decanten per espais de vida i d'atenció que no comprometin els seus projectes de vida ni els dels seus familiars, com poden ser les residències i la casa pròpia amb ajuda externa.

A part de l'edat, el sexe i l'experiència de cura, hi ha altres factors que condicionen les opinions sobre quins espais de vida i d'atenció es consideren més desitjables. S'ha trobat una associació significativa en termes estadístics entre preferir viure amb familiars i un perfil socioeconòmic vulnerable. Persones amb baixos ingressos o sense estudis tenen més probabilitats de decantar-se per aquesta opció. Com mostra el gràfic 3, residir amb algun familiar és l'opció favorita únicament en el grup amb ingressos mensuals més baixos. També escollirien viure amb familiars les persones que viuen en un medi rural o que es declaren catòlics. El model d'atenció tradicional roman més arrelat en entorns rurals, menys permeables als processos de modernització i canvi social, així com en les persones amb creences que reforcen els valors de la família tradicional, entre els quals la cura entre familiars es concep més com un deure que com una opció.

La preferència per les residències també s'associa amb un perfil socioeconòmic concret. És més probable que les persones amb estudis superiors, amb ingressos que els permeten viure còmodament (gràfic 3) i que resideixen en nuclis urbans escullin aquesta opció com a entorn ideal per afrontar situacions de dependència. La imatge estereotipada de les residències com a llocs per a persones desprotegides i abandonades, que no tenen família o amb familiars que han renunciat a ocupar-se’n, s'ha atenuat en aquests sectors de la societat i ha donat pas a una visió més positiva. Hi ha contribuït l'aparició de centres que tracten de preservar l'autonomia i privacitat de la persona gran, com apartaments assistits o cooperatives residencials de gent gran (co-housing), que miren d'allunyar-se de la idea del geriàtric com a institució. Una situació econòmica avantatjada permet accedir a un més gran ventall de residències, comptant-hi les privades, i fa més atractiva aquesta opció.

Tanmateix, els factors associats a la preferència de restar a casa amb ajuda externa estan més relacionats amb el context familiar de la persona que amb el seu perfil socioeconòmic. Des de la psicologia cognitiva s'apunta que les opinions sobre el que considerem desitjable estan molt influenciades per les característiques del context que ens envolta, les nostres vivències i el resultat que han tingut. Com s’ha vist en el cas de les preferències del grup d'edat de 50 a 74 anys, els qui cuiden o han cuidat un familiar dependent tant dins com fora de la llar tenen més probabilitats d'escollir com a solució ideal restar a casa amb ajuda (gràfic 4). També s'ha trobat una associació estadística significativa entre aquelles persones que mostren un alt grau de satisfacció amb les seves relacions familiars i la preferència per continuar vivint a casa (Fernández Carro, 2018). En els dos casos, tendeixen a preferir formes d'atenció que alleugin la possible sobrecàrrega, però que no s'associïn amb un abandonament de la persona cuidada.

Les opcions reals que ofereix el model actual d'atenció a Espanya fan que l'entorn preferit per viure en condicions ideals no sempre es consideri el millor en la pràctica. A tall d'exemple, les mateixes persones responen de manera diferet quan se'ls pregunta pels seus desitjos o bé per la seva percepció del que es millor en realitat. Així, malgrat que els habitatges propis amb ajuda externa són la solució en principi més desitjada, la major part de les persones que escollirien aquesta opció (58%) consideren que viure amb familiars és la solució que millor resoldria les seves necessitats d'atenció actualment, tenint en compte el seu entorn real.  Passa el mateix amb les persones que diuen que el seu entorn ideal seria una residència, el 51% de les quals considera que, en realitat, l’entorn que resoldria millor les seves necessitats és la família. El paper central i moltes vegades exclusiu de la família com a cuidadora, i un ventall molt limitat de serveis públics, es tradueixen en un important desajust entre desitjos i realitat. Entre les persones que consideren que la família és l'opció que millor resoldria les seves necessitats d'atenció en l'actualitat, hi ha una percepció generalitzada que la família és el cuidador més fiable i segur (gràfic 5).

En general, quan es pregunta a la població en quina mesura creu que diferents organitzacions i persones resoldrien les seves necessitats, els membres de la xarxa social són els que més confiança desperten. En una escala de 0 (cap confiança) a 10 (total confiança), la família obté la puntuació mitjana més alta (8,5), seguida dels amics (7,6). Totes les figures de suport fora de la xarxa social, com la Creu Roja (5), els serveis socials (4,5) i organitzacions religioses (3,9) obtenen puntuacions sensiblement més baixes, és a dir, un grau de confiança bastant menor. De la mateixa manera, un 44%, diu tenir una confiança total en què la seva família resoldria qualsevol de les seves necessitats, mentre que únicament el 4% declaren tenir una confiança total que els serveis públics puguin cobrir adequadament les seves necessitats. Només un 0,5% de la població dubta completament de la capacitat de resposta de la seva família.

Dades de 2009 indicaven que el lloc preferit per viure en cas de tenir una salut deteriorada era la casa dels fills o filles. Només cinc anys més tard, el 2014, l'opció més desitjada era l'habitatge propi amb suport. Aquest canvi tan accelerat es deu segurament a la redacció de la pregunta amb la qual es recollia la informació, ja que, en l'enquesta de 2014, a la resposta «a la casa pròpia» s'afegia «amb ajuda d'una persona remunerada». Per tant, la preferència per continuar vivint en l'habitatge propi es converteix en majoritària perquè ara inclou ajuda de cuidadors no familiars. Aquesta informació és clau en el disseny i posada en marxa de les polítiques socials relacionades amb el suport a la dependència, ja que no es tracta només de restar a casa, sinó dels recursos de cura disponibles en cada situació.

Les principals limitacions d'anàlisi tenen a veure amb les fonts de dades i la manera en què es recull la informació sobre preferències. Els aspectes subjectius de la cura com creences, actituds o opinions, no es registren d'una manera homogènia ni sistemàtica a causa de lleugeres modificacions en els instruments que recullen la informació (redacció de les preguntes, categories de resposta, etcètera). Això dificulta l'elaboració i interpretació de sèries temporals que informin sobre l'evolució de les preferències. Al seu torn, altres factors explicatius de les preferències, sobretot els que estan relacionats amb l'estat de salut, no s'inclouen en aquest tipus de baròmetres.

Malgrat aquestes limitacions, es confirma que està augmentant el desig per models de suport a la dependència diferents del tradicional. Encara que la família se segueixi considerant com el cuidador més segur i fiable, la intervenció dels serveis públics i privats es demanda i valora més que en el passat. Cada vegada més sovint la família es concep com un recurs secundari, complementari o temporal, per exemple pels individus que no poden accedir a altres formes de cura, o bé a causa de la limitada disponibilitat de les cuidadores o cuidadors familiars. La preferència de la població resident a Espanya apunta a models d'atenció que els permetin compaginar la vida personal i professional amb la cura i, al seu torn, respectin l'autonomia de les persones cuidades, garantint la seva integració social i sensació d'independència.

ABELLÁN GARCÍA, A., PUJOL RODRÍGUEZ, R., PÉREZ DÍAZ, J. i RODRÍGUEZ LASO, Á. (2015): «Cambios en la discapacidad de las personas mayores entre 1999 y 2008 en España», Estadística española, 57(188), 215-226.

CIS (CENTRO DE ESTUDIOS SOCIOLÓGICOS) (2014): Cuidados a dependientes, estudio 3009.

CIS (CENTRO DE ESTUDIOS SOCIOLÓGICOS) (2010): Barómetro de septiembre 2010, estudio 2844.

DURÁN HERAS, M. Á. (2016): «El futuro del cuidado: El envejecimiento de la población y sus consecuencias», Pasajes: Revista de pensamiento contemporáneo, 50.

GÓMEZ REDONDO, R. i FERNÁNDEZ CARRO, C. (2016): «Personas mayores, discapacidad y dependencia», en Informe 2014. Las Personas Mayores en España. Madrid: IMSERSO.

FERNÁNDEZ CARRO, C. (2018): «¿Hacia la ‘desfamiliarización’ del cuidado predilecto? Un análisis del contexto español (1997-2009)». Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 164.

FERNÁNDEZ CARRO, C. (2016): «Ageing at home, co-residence or institutionalisation? Preferred care and residential arrangements of older adults in Spain». Ageing and Society 36 (3).

ONU (2002): Second World Assembly of Ageing. Political declaration and Madrid International Plan of Action on Ageing. Madrid: Organización de las Naciones Unidas.

TOBÍO, C., AGULLÓ, M. S., GÓMEZ, M. V. i MARTÍN PALOMO, M. T. (2010): El Cuidado de las Personas. Un Reto para el Siglo XXI. Barcelona: Obra Social Fundación ”La Caixa”.