Entre les dimensions que se solen tenir en compte a l’hora de valorar el procés d’integració europea, el benestar econòmic i material de les llars no és la que ha rebut més atenció, ni en el debat polític ni en les anàlisis de la realitat social.

Tot i que hi ha hagut diferents iniciatives impulsades per les institucions comunitàries, les polítiques que poden representar una millora dels indicadors revisats en aquest informe queden fora dels marges d’actuació dels òrgans de govern de la Unió Europea. Això explica que les diferències existents en aquest àmbit entre els estats membres de la UE siguin encara avui remarcables. Des del 2004 disposem d’una font d’informació comuna d’una gran riquesa i que permet explorar aquestes diferències, l’Enquesta europea de renda i condicions de vida (European Survey of Income and Living Conditions, EU-SILC).

Tant l’abast d’aquesta heterogeneïtat com la posició d’Espanya en el context comparat es poden calibrar seleccionant alguns dels indicadors més representatius de cada subdimensió per als quals disposem d’informació comparable per als països de la UE. Una de les primeres conclusions que podem treure és que Espanya ocupa, en les comparatives europees d’indicadors de condicions materials de vida, un lloc prou inferior al que ocupa en la comparativa de PIB per càpita. En una escala que normalitza la mitjana del PIB de la UE a un valor de 100, el 2008 Espanya ocupava el lloc 14 de 28, amb un PIB normalitzat de 101; el 2016 continuava ocupant el lloc 14, però amb un PIB normalitzat de 91. Com podem veure tot seguit, el lloc que ocupa a les comparatives considerades aquí es troba sempre per sota del que podríem esperar per la seva capacitat econòmica.

La posició d’Espanya en el rànquing de països ordenats segons la vulnerabilitat econòmica –és a dir, persones amb ingressos per sota del 75% de la mediana d’ingressos– és molt pitjor de la que li correspondria segons el seu nivell de renda per càpita. Només hi ha tres països de la UE en els quals el percentatge de persones que viuen en llars econòmicament vulnerables és superior al d’Espanya.

D’altra banda, la tendència és negativa, ja que ha anat perdent posicions durant l’última dècada. També és especialment preocupant que Espanya es mantingui al darrer quartil d’una manera sistemàtica. En general, la incidència de la vulnerabilitat econòmica als països rics del centre i el nord d’Europa és inferior a la mitjana europea, i passa el contrari amb els països més pobres, tot i que hi ha excepcions.

Espanya és un dels països de renda mitjana amb un percentatge més elevat de població econòmicament vulnerable. Aquesta dada l’hem de considerar, a més a més, tenint en compte que el llindar que defineix la vulnerabilitat econòmica és una mesura relativa; és a dir, que aquest llindar depèn de com es distribueixen els ingressos entre la població.

A causa de la profunditat de la crisi econòmica, Espanya és un dels cinc països en què el valor dels ingressos que defineixen el llindar de vulnerabilitat econòmica era, el 2016, igual o inferior al que s’aplicava el 2008. Això s’explica pel fort impacte de la prolongada recessió en el nivell de renda (els altres quatre casos són Grècia, Irlanda, Xipre i el Regne Unit).

En síntesi, Espanya té una posició desfavorable dins el context europeu en l’indicador bàsic de vulnerabilitat econòmica. Aquesta posició no és deguda tan sols a la crisi, ja que la situació d’Espanya ja era desfavorable abans del 2008. En tot cas, aquesta situació ha empitjorat a partir d’aleshores, i no s’ha corregit des de l’inici de la recuperació.

Les dificultats per arribar al final del mes són un indicador representatiu de la capacitat de les famílies per mantenir un cert equilibri econòmic i financer. A la majoria de països de la Unió Europea, aquest indicador no ha augmentat des de l’inici de la crisi econòmica fins a la data més recent. Espanya, però, és un dels nou països on sí que hi ha hagut un increment en el valor d’aquesta magnitud.

En tot cas, observem una dispersió molt notable en la incidència de les «dificultats per arribar al final del mes» als països membres de la UE. Espanya hi ocupa el lloc 20è entre els 28 països de la Unió, una posició clarament pitjor que la que tenia el 2008. Encara que continua dins el tercer quartil, ara hi ocupa la penúltima posició, quan abans de la crisi se situava en el segon lloc del grup.

Convé remarcar que l’ordenació de països segons aquest segon indicador és diferent en relació amb la vulnerabilitat. Els països amb sistemes de benestar continentals (Alemanya, Àustria) i nòrdics (Finlàndia, Suècia) ocupen les primeres posicions del rànquing. La classificació dels països segons les dificultats dels seus ciutadans per arribar al final del mes concorda millor amb la classificació segons les rendes.

Un cop més, Espanya es desmarca d’aquesta relació i ocupa una posició molt inferior a la que li correspondria segons el seu nivell mitjà de riquesa, ja que se situa per sota de països amb una renda per habitant sensiblement inferior a l’espanyola. La diferència respecte a la mitjana de la UE-28 és de més de 10 punts (35,6% i 24,1%, respectivament), mentre que abans de la crisi no arribava a 7 punts.

El tercer indicador seleccionat és la incidència de la pobresa consistent. És una dada important per situar la realitat d’Espanya en el context dels països de la UE, ja que combina dues de les variables que fa servir la Comissió Europea per al seguiment dels progressos en les condicions de vida de les llars europees: el risc de pobresa monetària i la privació material. Aquesta dada és especialment negativa per a Espanya, que se situa en el darrer quartil de la UE-28 i, a més, retrocedeix posicions des del 2008.

L’empitjorament de l’indicador de pobresa consistent a Espanya destaca dins el marc dels països de la Unió. Entre el 2009 i el 2016, Espanya va ser un dels tres països en els quals va augmentar més el percentatge de persones que patien alhora rendes baixes i privació material. La magnitud de la desocupació i el deteriorament general de les rendes de les llars va fer perdre posicions a Espanya, tant en els indicadors de la pobresa monetària com en els de la privació material.

Abans de la crisi, l’extensió del problema era inferior a la de la mitjana de la UE-28, però ara (el 2016) la situació és la contrària (10,4% enfront del 7,3%).